De ben segur que els i les independentistes d’una certa edat i trajectòria hauran observat que el títol d’aquest article es correspon amb l’icònic cartell dissenyat per en Marçal Dalmau (artista i patriota, víctima de la repressió de 1992) i publicat pel Moviment de Defensa de la Terra (MDT) en uns moments en què el debat sobre l’exercici del dret a l’autodeterminació s’obria camí en la nostra societat, fruit d’anys de lluites i mobilitzacions independentistes que havien aconseguit començar a desvetllar la consciència política al voltant de la farsa de la “transición ejemplar” i la “constitución española, que nos dimos entre todos”.
Recordem, per exemple, que el Parlament de Catalunya aprovà el 12 de desembre de 1989 una resolució on s’afirmava que, tot i acatar l’ordenament vigent, el Parlament no renuncia a exercir el dret a l’autodeterminació. Hi van votar a favor CiU, ERC, ICV i el CDS. El PSC s’hi va oposar i el PP no va assistir a la sessió. Poc temps després, al debat de política general de1991, després de rebutjar una proposta a favor del “dret democràtic a la independència” presentada per ERC, el conjunt de les forces polítiques amb la sola oposició del PP aprovaven un text favorable “al dret d’autodeterminació”.
El cartell del MDT advertia que tot i que l’autodeterminació és un dret inalienable i la via per accedir de manera democràtica i universalment reconeguda a un estat propi, calia no perdre de vista que aquesta eina només té sentit en el marc d’un procés de lluita emancipadora, d’una reivindicació constant i coherent de la plena independència nacional. En cas contrari esdevenia un concepte buit, abstracte i fàcil d’instrumentalitzar pels poders establerts, com al llarg dels anys ha passat amb termes com esquerra, socialisme, democràcia o llibertat.
L’MDT venia a alertar també, utilitzant paraules d’Ulrike Meinhof, que “La institucionalització del descontent adorm la gent més que mobilitzar-la, els fa la sensació que ja n’hi ha d’altres que arreglaran les coses, els dóna bona consciència, els dispensa d’activitat i responsabilitat pròpies, renova el miratge que és inevitable ser una pilota amb la que juguen altres, justifica per a molts seguir tancats en la vida privada…” (L’ala obrera, 1967).
L’experiència dels darrers 10 anys, des de les consultes populars i les grans manifestacions independentistes, passant pel 9N i, especialment l’1 d’Octubre i les mobilitzacions post-sentència, fins arribar a l’actual deriva autonomista de les elits polítiques principatines, ens confirma que tant cert és que l’avenç de la lluita independentista requereix de l’acció coordinada en tots els fronts, com que l’abandonament de les lluites populars i la confrontació política amb el poder establert porta irremediablement a l’esterilització del moviment, a la demobilització (inclosa l’electoral, com acabem de comprovar), a la tergiversació de conceptes, a la renúncia als principis i, com diria en Llach, a “l’abaratiment dels somnis”.
És en aquest context que cal entendre (i no hi dedicarem pas gaires línies, doncs ambdues entel·lèquies cauen pel seu propi pes) iniciatives autonomistes com “la taula de diàleg” i “l’acord de claredat”… Es pot saber quina necessitat té Espanya de dialogar o de signar acords de claredat amb qui ha renunciat d’entrada a la lluita, al conflicte? Quin incentiu té l’estat per negociar una pèrdua o transferència de poder amb algú que no pensa lluitar per disputar-li?
Aquests exemples, com més va, més execrables i ridículs, de tergiversació de les vies per exercir el dret a l’autodeterminació parteixen d’allò que l’MDT ja advertia fa més de 30 anys: l’autodeterminació no és una finalitat en ella mateixa, sinó una via per resoldre el conflicte polític entre el poble català i els estats ocupants, un mecanisme per al reconeixement internacional del nostre objectiu, de l’objecte de la nostra lluita, que és la independència dels Països Catalans. Sense conflicte, sense lluita, sense confrontació, parlar d’autodeterminació o de qualsevol succedani és, ras i curt, una presa de pèl.
Teoria i pràctica (o no) del Dret a l’Autodeterminació
L’objectiu d’aquest article no és fer un repàs exhaustiu de les teoritzacions sobre el dret a l’autodeterminació i dels casos on, amb més o menys rigor, s’ha aplicat. Creiem però necessari apuntar algunes qüestions clau, tant pel que fa a la teoria com, sobretot, a la pràctica real d’aquest concepte teòric; així com constatar quines han estat, en realitat, les diferents vies d’accés a la independència política, sovint allunyades dels convencionalismes del dret internacional, i obtingudes després d’anys de lluita, o imposades per la força de les armes i els interesos geoestratègics.
El dret a l’autodeterminació es defineix com el que exerceix un poble organitzat en un territori concret per determinar-ne lliurement el destí col·lectiu. Aquest dret s’entenia originalment (a partir de les revolucions burgeses) en sentit democràtic, és a dir, com el dret d’una societat a triar els seus governants. Més tard, entre finals del S.XIX i principis del S.XX va aparèixer a Europa la idea d’autodeterminació dels pobles aplicada a l’alliberament de nacions sota el control de poders estatals aliens, i així va ser aplicat per dissoldre els imperis derrotats en la Primera Guerra Mundial.
Tot i això, ja es va veure en el cas de la dissolució de l’imperi otomà que els subjectes a qui s’aplicaria aquest dret no tenien perquè ser pobles o nacionalitats històriques, sinó que la partició es feu sota els interessos de l’imperialisme occidental (acord Sykes-Picot), dividint l’orient mitjà en fronteres artificials i negant el dret a l’autodeterminació al poble kurd, que després d’haver col·laborat amb els britànics en la lluita contra els otomans, va veure com la RAF (aviació anglesa) practicava els primers bombardejos amb armes químiques contra civils precisament al Kurdistan.
El dret a l’Autodeterminació tampoc no va ser aplicat en el cas de les colònies nord-americanes de Filipines i Puerto Rico, ni de les que Europa posseïa a Àsia i Àfrica. Fins i tot els imperis vencedors es van repartir alguns dominis alemanys i otomans com les actuals Tanzània, Namíbia, i Papua, entre d’altres. És a dir, ja des dels inicis, l’aplicació del dret a l’autodeterminació es va caracteritzar per l’arbitrarietat.
La Revolució Soviètica va donar noves bases polítiques al principi d’autodeterminació quan va fer extensiu aquest dret a totes les nacions que integraven l’Imperi Rus. El seu plantejament es basava en que la Unió de les repúbliques soviètiques havia de ser fruit de la voluntat democràtica dels pobles. Així, nacions com -per exemple- Ucraïna, van accedir per primera vegada a la independència. Potser qui més va teoritzar sobre el dret a l’autodeterminació fou paradoxalment un georgià conegut com a Stalin, qui, això sí, es va preocupar de dissenyar unes fronteres artificials per a bona part de les noves repúbliques (especialment les de l’Àsia Central, però també a Armènia-Azerbaidjan) de manera que cada una d’elles abarqués grans minories d’altre pobles, fent, de facto, inviable o extremadament complicat la construcció d’estats independents.
Tot i això, en el II Congrés de la Internacional Comunista de 1920 el tema estrella fou “el problema nacional” ampliant la perspectiva a nivell mundial, denunciant que el tret distintiu de l’imperialisme consisteix en una divisió del món entre un gran nombre de nacions oprimides i un nombre insignificant de nacions opressores, que disposen de riqueses colossals i de poderosa força militar. La crida als comunistes a liderar revolucions antiimperialistes va tenir un enorme impacte arreu del món. Com va dir Ho Chi Minh, La Revolució d’Octubre va brillar sobre els cinc continents, despertant milions de persones oprimides i explotades arreu del món.
Després de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), el bloc occidental es va comprometre a aplicar el dret a l’autodeterminació com a via per a la descolonització, però la realitat és que aquesta promesa seria llargament demorada i només es va aplicar després de llargues lluites anti-imperialistes. Així, per exemple, França va rebutjar la independència d’Algèria, que va haver de lliurar una guerra de vuit anys fins el 1962; Portugal va fer el mateix amb Angola, Moçambic, Cap Verd i Guinea Bissau, que aconseguirien la seva independència després d’anys de lluita armada i amb la Revolució dels Clavells. Pitjor, i de sobres conegut, és l’exemple d’Espanya amb el Sàhara Occidental, que va ser lliurat al Marroc, i on encara avui continua la guerra d’alliberament.
Para·lelament, una ONU aleshores percebuda com organisme per a la prevenció de conflictes havia intentat concretar i consensuar el concepte abstracte d’autodeterminació a partir de dues variables:
-
Qui era subjecte del dret a l’autodeterminació i qui no? (nacionalitats històriques? minories nacionals? antigues colònies seguint les fronteres traçades pels colonitzadors?)
-
Com i en quines condicions s’havia d’aplicar aquest dret? (és imprescindible un referèndum? qui l’ha d’organitzar? amb quines normes?)
Això no va evitar la disparitat en les decisions respecte a les excolònies i la seva integritat territorial. Per exemple, mentre es van mantenir immutables les fronteres colonials per als naixents països africans, cosa que ha afavorit nombrosos conflictes interètnics (provocats normalment per interesssos econòmics estrangers), es va acceptar la partició de l’Índia i el Pakistan, dissenyada de manera arbitrària per l’exmetròpoli, assentant així les bases per a un conflicte interminable i per a l’establiment de governs sectaris i conflictes religiosos que s’han cobrat (i es cobren) milions de morts.
En resum, podem dir que la institucionalització del dret a l’autodeterminació va acabar essent, de facto, un obstacle més que no pas un impuls a la sobirania dels pobles, ja que aquells que van aconseguir alliberar-se dels estats opresssors i forjar estats que mínimament responguessin a realitats nacionals i/o necessitats dels diferents pobles, ho van aconseguir, bàsicament, a través d’una lluita victoriosa, i no pas amb un referèndum acordat amb els opressors.
Per acabar-ho d’adobar, la Resolució sobre Relacions Amistoses 2625 de 1970 acabaria d’embolicar la troca afirmant, d’una banda, la necessitat de posar fi ràpidament al colonialisme, tenint degudament en compte la voluntat lliurement expressada dels pobles. Però alhora, afegia un aclariment: que això no autoritza o fomenta qualsevol acció encaminada a trencar o menyscabar, totalment o parcialment, la integritat territorial d’Estats sobirans i independents.
D’aquesta manera, hi ha qui va voler entendre que el dret d’autodeterminació no ha d’incoure les minories ètniques o nacionals dins d’un Estat, contradint així la màxima, és a dir, el motiu que l’havia fet néixer. Així, per exemple, es van fer plebiscits previs a la independència al Camerun britànic per saber si desitjaven integrar-se a Nigèria o Camerun, però es van rebutjar intents de secessió com el de Biafra a Nigèria, els tàmils a Sri Lanka, Katanga al Zaire, o els somalis de l’Ogaden a Etiòpia. Allà hi va prevaldre el dret a la integritat territorial.
No va ser, però, aquest el cas de Iugoslàvia, sens dubte el més dramàtic exemple d’aplicació (o no) a la carta del dret a l’autodeterminació i, on més enllà dels conflictes ètnics i nacionals latents que van esclatar en forma de massacres, genocidis i neteges ètniques, va ser l’arbitrarietat dels guanyadors de la guera freda la darrera responsable d’un conflicte fratricida. Ens expliquem:
Amb la decadència del bloc de l’Est, els EUA, la CEE i el FMI van estimar que ja no calien esquilibris, i van imposar un bloqueig econòmic i un reguitzell de polítiques neoliberals al govern iugoslau (fins aleshores soci comercial) que van empobrir el país, a qui, a més, se li va prohibir ingressar al Consell d’Europa. Amb l‘agudització dels problemes econòmics, es va encoratjar a les repúbliques econòmicament més desenvolupades (Croàcia i Eslovènia) a buscar la seva independència, finalment proclamada el 1991. La CEE va crear la Comissió Badinter, integrada per juristes que van donar suport al dret de secessió basat en l’autodeterminació, i li va negar a Iugoslàvia la titularitat de defensar “el dret a la integritat territorial”.
Per acabar-ho d’adobar, aquesta comissió va afirmar, a més, que les fronteres de les repúbliques que integraven Iugoslàvia eren inviolables, un sense sentit ja que es tractava de divisions administratives artificials, que no responien a la complexa realitat ètnico-lingüística dels balcans. Així, un 30% dels serbis i un 20% dels croats vivien dins de Iugoslàvia però fora de “les seves Repúbliques.”
Amb el reconeixement de Croàcia (on hi vivia una important minoria Sèrbia, que fou expulsada de la Krajina) i d’Eslovènia (l’única república que sí tenia unes fronteres “naturals”), es va obrir el camí a la separació de Bòsnia tot just un any més tard. El govern bosníac, dirigit per la majoria musulmana i atiat pels EUA, va declarar la independència el 1992 malgrat que al país hi vivien un 31% de serbis i 17% de croats, i malgrat que segons les enquestes realitzades el 1990 i el 1991, un 70% de la població era contrari a la secessió. L’OTAN va tirar aleshores dels seus aliats tradicionals, Aràbia Saudí i els fonamentalistes islàmics, inclosos 1700 mujaidins salafistes estrangers (“El Mudžahid”, o els barbuts), per atiar les tensions ètniques i religioses… el resultat és conegut per tothom: guerra, acció brutal dels txètniks (feixistes serbis), genocidi, odi sectari, un estat inviable (o dos, de facto, si hi comptem la República Serpska), i la proliferació d’ultra-nacionalistes en un costat i de wahabites en l’altre, fent de l’abans cosmopolita i multicultural Sarajevo un simple pati del darrere d’Erdogan i els Saüd.
Un altre cas d’arbitrarietat pel que fa al dret internacional va ser el de Kosovo, convertit en un protectorat de l’OTAN (qui hi té encara avui, en la seva base militar més gran a Europa, un dels dos centres il·legals d’empresonament, tortura i reprogramació -l’altre és a Guantánamo-). Aquest territori va accedir a la (teòrica) independència després d’una guerra que va acabar amb l’èxode de desenes de milers de serbis, gitanos i goranis, i amb una Declaració Unilateral el 2008 que, a la pràctica, ha conduit a un altre estat fallit sustentat amb pinces pels interessos geoestratègics.
D’altra banda, la derrota del Bloc de l’Est i la crisi total de la Unió Soviètica va propiciar l’exercici del Dret a l’Autodeterminació en algunes ex-repúbliqes de l’URSS, començant pels països bàltics, incloent referèndums convocat pel mateix Partit Comunista (com el que dugué, de nou, a la Independència d’Ucraïna), i acabant amb les accidentades independències del Caucas i la descomposició gairebé per decret de l’Àsia Central en una sèrie de repúbliques autocràtiques sota el control de les oligarquies sorgides arran de la privatització dels hidrocarburs.
El cas més surrealista que afectà els estats de l’Europa de l’Est fou la cínicament anomenada “separació de vellut”, quan amb només amb un 36% dels txecs i un 37% d’slovaks favorables a la partició, aquesta fou pactada (sense referèndum) per les elits polítiques i econòmiques, i va acabar amb “l’expulsió” de la pobra Eslovàquia per part de la rica Txèquia sota els auspicis i interessos alemanys.
Alhora, en el Bloc Occidental (a banda de l’annexió de la RDA a la RFA) les modificacions de fronteres han estat pràcticament inexistents, i l’exercici del dret a l’autodeterminació ha estat entre sistemàticament negat i progressivamet criminalitzat en casos com el de l’Estat Espanyol (i el francès en referènca a les nacions ocupades dins el territori europeu), fins a terriblement obstaculitzat o “aplicat a la carta” segons els interessos del poder estatal establert (com en els casos del Quebec, o Escòcia, poble Kanak…)
En l’actual fase històrica, caracteritzada per la decadència de l’imperi guanyador de la guerra freda, la inoperància de l’ONU, i un món multipolar on les dinàmiques de l’imperialisme condueixen cada vegada més a la subordinació total d’Europa als interessos dels EUA i al lideratge de la Xina entre les potències emergents, els consensos -si mai havien existit- s’han esmicolat, i el dret a l’autodeterminació és utilitzat arbitràriament com una arma llencívola més, sovint tan sols de caràcter retòric, en la geoestratègia global.
Així, l’OTAN i els seus satèl·lits van reconèixer a correcuita la independència unilateral de Kosovo però es mostren contraris a l’autodeterminació dels catalans, els bascos o qualsevol altre poble que pugui desestabilitzar els seu dominis; defensen la integritat territorial d’Ucraïna (negant la realitat plurinacional d’aquest estat) mentre atien la independència de facto de Taiwan (relíquia de l’imperialisme i la guerra freda, no reconeguda oficialment ni pels mateixos EUA); recolzen el secessionisme islamista dels Uigurs a la Xina mentre justifiquen l’ocupació colonial d’Israel a Palestina i del Marroc al Sàhara Occidental…
Alhora, Rússia diu defensar les minories perseguides pel règim ultranacionalista de Kíyv i protegir Ossètia i Abjàsia (qui s’independitzà de l’URSS abans que Geòrgia) de la invasió georgiana, mentre esclafa tota reivindicació nacional dins les seves fronteres, especialment a Xetxènia. I Xina, senzillament, s’acull només a la segona part de la Resolució sobre Relacions Amistoses 2625 (la defensa de les integritats territorias i el -teòric- respecte a les minories nacionals) oposant-se per sistema a les modificacions de les fronteres oficialment reconegudes.
Així doncs, amb un repàs del que han estat les aparicions i desaparicions d’organismes estatals en els darrers 120 anys, podem concloure que l’accés la independència i/o el reconeixement al dret a l’autodeterminació en ben pocs casos s’ha degut a formalismes administratius o resolucions parlamentàries, ni ha respost a mecanismes prèviament establerts, sinó que ha estat fruit d’una correlació de forces favorable als plantejaments secessionistes en la seva confrontació amb el poder establert, a partir de tres condicionants que han determinat l’èxit o no en la creació de nous estats:
-
La lluita sostinguda i la cohesió interna del poble que es reclama subjecte de dret.
-
La feblesa (en alguns casos, extrema) de l’estat ocupant.
-
El concurs de tercers pel que fa al reconeixement internacional del nou estat i el seu encaix en les diferents xarxes comercials, econòmiques, político-administratives, etc.
Països Catalans i Autodeterminació
Quan plantegem l’exercici del Dret a l’Autodeterminació i l’accés a la independència política del nostre poble hem de tenir en compte els condicionants abans citats i desplegar una estratègia que contempli qüestions com les següents:
El reconeixement dels Països Catalans com a subjecte polític, a partir de la constatació que els règims i les divisions administratives imposades al poble català han provocat dinàmiques històriques, socials, econòmiques i de consciència política diferenciades en el diferents territoris de la nostra nació. Així doncs, el fet que el conjunt de territoris de parla catalana siguem subjectes del dret a decidir lliurement la nostra independència, no implica que aquesta hagi de produir-se alhora en el conjunt de la nació.
Cal entendre, doncs, que la construcció política dels Països Catalans serà necessàriament confederal, a mesura que les diferents dinàmiques, tant internes (pel que fa als nivells de consciència, organització i lluita), com dels estats ocupants (pels que fa a feblesa o inoperància repressiva), com del concurs de tercers, facin possible l’exercici de l’autodeterminació en cada territori.
El projecte independentista ha d’esdevenir majoritari, ha de ser capaç de cohesionar el conjunt de les classes populars catalanes al voltant d’un programa de drets, llibertats i cohesió social. Lluny de caure en el parany etnicista i xenòfob, que no fa sinó crear bosses de població captives que impossibiliten qualsevol transformació emancipadora, l’independentisme ha de fonamentar-se en la defensa de les condicions de vida de la majoria, de la gent treballadora, fugint de discursos i pràctiques sectàries que tan sols condueixen a la disgregació i l’atomització social, a l’individualisme i, en darrer terme a l’extensió del feixisme.
Cal abandonar el regeneracionisme i assumir la necessitat de Ruptura. Com es diu al País Valencià, ja n’hi ha prou d’ofrenar glòries a Espanya! Si una cosa han demostrat els darrers 15 anys de lluita independentista i de repressió, culminats amb el cínicament autoanomenat “gobierno más progresista de la historia” és que, com hem dit manta vegades, la construcció d’un futur millor per a aquest país és inviable dins la cotilla de l’estat espanyol, i la reforma d’aquest estat en un sentit democràtic i favorable al reconeixement dels nostres drets és absolutament impossible.
Cal assumir que el PSOE és un dels pilars centrals del poder ocupant i que ni els seus satèl·lits ni la (tant apel·lada com realment inexistent) esquerra espanyola MAI ha estat ni serà una aliada en una confrontació que qüestiona l’arrel i la font de les seves magres quotes de poder, i que desmunta amb una veritable revolució democràtica i popular el pòsit ideològic profundament arrelat en el seu imaginari forjat amb més d’un segle de lerrouxisme, hispano-centrisme i catalanofòbia.
El camí a la llibertat passa, doncs, per afeblir aquest estat i no pas per ajudar-lo a perpetuar-se, com s’ha fet en els darrers anys, ja sigui blanquejant operacions de maquillatge polític, conferint-li una imatge falsa de normalitat democràtica, cedint als seus pilar fonamentals (PSOE i PP) quotes de poder, apostant sistemàticament per un suposat “mal menor” a costa de renúncies catedralícies, col·laborant (per activa o per passiva, per acció o per omissió) amb la repressió, etc.
Davant la negació i vulneració de drets cal, bàsicament, aglutinar forces i reemprendre la lluita. Contràriament al que el neoautonomisme ha estat venent els darrers anys, i com ha quedat de sobre demostrat en les darreres eleccions municipals, l’eixamplament de la base no només no és contradictòria amb una estratègia de combat… sinó que l’única via per a l’acumulació de forces és la confrontació amb un poder hostil, corrupte i decadent, que nega no només els drets polítics, sinó també els drets socials i l’accés a una vida digna al conjunt de les clases populars.
Per tant, un dels pilars bàsics de la nostra estratègia ha de ser el foment de l’auto-organització popular en tots els àmbits, des del sindical al del lleure, des del cultural al de la defensa del territori, des de les cooperatives de producció i consum, fins als grups en defensa de la llengua…
Cal, a més, tenir clares dues coses:
-
que només disputant el poder a l’estat, i creant i exercint un nou poder popular, és a dir, fent palès i evident el conflicte, tindrà sentit negociar un referèndum d’autodeteminació com a via per a la seva resolució.
-
que el referèndum (com ja hem demostrat històricament) no és l’única via per a autodeterminar-se, si bé és cert que democràticament és la més desitjable; i que l’accés als plens drets polítics ve donat, en qualsevol cas, per l’afebliment (o fins i tot l’anorreament) del poder establert i l’emergència d’un poder constituent prèviament organitzat.
En aquest sentit, un element clau de l’estratègia independentista ha de ser la creació d’un proto-estat, entenent aquest tant en la vessant institucional, amb òrgans democràtics de representació popular davant la comunitat internacional, consells consultius reconeguts i participats pels diferents agents implicats en l’estratègia de ruptura, etc… com, i especialment, en la vessant executiva.
Cal que aquest poder emergent comenci a manifestar-se en el desplegament d’eines reals de sobirania i construcció nacional, tant a nivell cultural (mitjans àudio-visuals independents i nacionalment auto-centrats, producció cultural en l’àmbit del teatre, la música, la literatura…), com econòmic (garantint la viabilitat i independència del moviment independentista, internacionalitzant l’economia catalana i desvinculant-la al màxim del poder de l’estat i les màfies extractives amb qui mútuament es sustenta, etc).
Finalment cal abordar el tema de la implicació de tercers en la resolució del conflicte polític (després d’haver-lo fet palès), en termes favorables a l’exercici de l’autodeterminació i el reconeixement del nou estat. Com ja hem comentat abastament en article anteriors, l’independentisme ha de fer política internacional, és a dir, ha de plantejar-se el perquè, el què, el qui, i el com de les seves relacions internacionals i de la seva actuació en els diferents organismes. En aquest sentit, i a tall de resum, podem dir que l’objectiu fonamental de la política internacional de l’independentisme ha d’esser la captació de suports polítics, econòmics i materials a l’exercici del dret a l’autodeterminació i a la creació i viabilitat d’una República Catalana independent.
Discursivament, això implica, en primer lloc, una denúncia sistemàtica del caràcter repressiu, autoritari i oligàrquic de l’estat espanyol. Implica també l’explicitació del projecte independentista com a una alternativa democràtica i disposada a jugar un paper actiu en la construcció d’un espai de drets i llibertats a la zona euro-mediterrània. Enfront l’apropició dels conceptes de nació, sobirania i identitat per part de l’extrema dreta, l’independentisme català ha de recuperar la sobirania com a màxima expressió de la voluntat democràtica, la nació com a col·lectivitat i la identitat com a eina de cohesió de les classes populars.
Metòdològicament, les relacions internacionals han de basar-se en la cooperació, la reciprocitat i la multilateralitat, fugint de la subordinació (tant estèril, com sovint purament onanística) ja sigui a moviments foranis, ja sigui a entel·lèquies ideològiques o a imperis en decadència. Per descomptat, i com ja hem indicat anteriorment, en cap cas les relacions internacionals han de contribuir a l’estabilitat o el maquillatge del règim espanyol.
Finalment, a nivell tàctico-estratègic, entenem que caldria utilitzar tant les nostres relacions, com la nostra presència en institucions i organismes diversos per articular una xarxa internacional en defensa de la sobirania i els drets dels pobles, participada solidàriament tant per governs i estats proclius, com per moviments polítics i populars emancipadors. Xarxa que, a banda de la denúncia d’abusos i la visibilització i defensa de pobles oprimits, espoliats o explotats, tindria per objectius fonamentals promoure l’exercici a l’autodeterminació com a eina de resolució de conflictes, i el reconeixement internacional dels nous estats o de les modificacions de fronteres que en resultessin.
