La crisi dels refugiats suposa un greu problema polític que fa un grapat d’anys que ens afecta i al qual cal donar una solució com més aviat millor. Aquesta és una qüestió força complexa i que no es pot solucionar a partir d’anàlisis superficials, sinó que cal tractar el tema amb tota la profunditat que demana. Seria un error pensar que es tracta d’un assumpte limitat al territori sirià o fins i tot al Pròxim Orient; és un problema d’abast mundial i cal tractar-lo com a tal.
En primer lloc hem de saber analitzar en quina fase es troba el sistema dominant a la majoria de països del món. El capitalisme segueix en la seva fase expansiva. Si bé aquesta fase imperialista va tenir el seu auge abans de la I Guerra Mundial, un segle més tard cal sumar-hi els avenços tecnològics que els països capitalistes posen al servei del capital transnacional per exportar guerres arreu del món.
En aquest context el gran capital ianqui-europeu necessita controlar el mercat petrolífer d’arreu del món i, durant les darreres dècades, països com Afganistan, Iraq o Líbia han patit invasions que n’han destruït el territori i l’han posat al servei dels països occidentals.
Des de fa uns anys li ha tocat a Síria. El que en un primer moment van ser unes protestes democràtiques contra la mala gestió econòmica del govern d’Al-Assad, ben aviat van ser aprofitades per grups gihadistes per generar conflictes i desestabilitzar el govern de Síria, un dels més avançats en clau progressista de la zona. Des d’aleshores les potències occidentals han fomentat aquests grups terroristes per tal de crear el caos a la zona i aconseguir el control econòmic de la regió.
El desenvolupament de tot això no el comentarem en aquest article, ja que és un tema molt extens i ha estat explicat a bastament en diversos articles de militants del nostre partit.
El fet és que aquests conflictes han suposat que milers de persones deixessin enrere el seu país a la recerca d’una vida més tranquil·la i és aquí on esclata la crisi dels refugiats. Quan parlem dels refugiats, però, no podem caure en l’error de creure que tots provenen del conflicte de Síria, ja que n’hi trobem de desenes de nacionalitats, víctimes de les guerres que Occident amb els seus aliats a la zona (les dictadures d’Aràbia Saudita, Qatar, etc.) han anat creant.
Un cop assumits aquests fets, cal denunciar l’origen d’aquest conflicte i treballar per una solució política de la situació.
És una obligació política i moral reivindicar l’acolliment dels refugiats a casa nostra, facilitant-ne la integració en els diversos països europeus, però si es vol abordar adequadament aquesta qüestió cal anar a l’arrel del problema com dèiem en començar l’article. I en aquest sentit cal combatre les concepcions idealistes sobre aquesta problemàtica, concepcions que podem considerar de tres tipus diferents:
En primer lloc, cal fer palès el paper de gran part de l’esquerra europea, que ha basat el seu discurs en una crítica al Govern i l’oposició sirians, la qual considera culpables els uns i els altres igualment o fins i tot apel·la a l’existència d’una suposada revolució democràtica. Aquesta és la vella posició que serveix per no haver d’adoptar actituds incòmodes, però que no té cap utilitat a l’hora de resoldre el conflicte. Ans al contrari: ja hem vist quin ha estat el resultat a Iugoslàvia o a Líbia i de què ha servit el posicionament dels “ni-ni”.
En segon lloc, els darrers mesos ens hem trobat amb una gran campanya mediàtica que demanava l’acollida de refugiats encapçalada per un seguit de famosos, entre els quals hi ha tertulians que des de fa un grapat d’anys han estat justificant la intervenció a Síria. És cert que aquesta campanya ha tingut la capacitat de posar al centre del debat la necessitat d’acollir els refugiats i ha posat de manifest el lamentable paper de l’Estat espanyol en aquesta qüestió. Però no ho és menys que ha estat una campanya que s’ha limitat a una gran manifestació per deixar la consciència tranquil·la als sectors mediàtics i que no ha tingut cap mena de continuïtat, ni ha estat fins ara efectiva per resoldre el problema.
Per últim, ens trobem amb el paper d’alguns sectors d’esquerres que demanen l’acolliment de refugiats a la Generalitat sense tenir en compte la qüestió del poder. Cal assumir-ho: els únics que tenen competències per acollir refugiats són els estats, i ara per ara la Generalitat de Ca-
talunya no té capacitat per a fer-ho, més enllà d’una certa col·laboració amb certes ONG, que és de fet molt limitada. És per aquest motiu que, tal com ja s’ha estat repetint darrerament, l’única manera realista de poder acollir refugiats serà un cop tinguem proclamada la República Catalana Independent.
Davant d’això, quin ha de ser el paper dels comunistes als Països Catalans?
Cal assumir una posició internacionalista conseqüent i denunciar el paper de l’imperialisme i les seves estructures militars.
Hem de treballar per tal de crear consciència entre el nostre poble de la necessitat de respectar la sobirania nacional del poble sirià i la resta de pobles del món i de posar fi a la col·laboració directa o indirecta de l’Estat espanyol en les guerres, que han creat la crisi dels refugiats. Cal exigir també que es deixi de finançar grups gihadistes i la sortida d’estructures bèl·liques com l’OTAN.
Pel que fa a Catalunya, cal avançar com més aviat millor cap a la ruptura democràtica amb un estat que és còmplice de les guerres i que incompleix els acords que signa en referència a l’acolliment de refugiats.
En conclusió: hem de proclamar la República Catalana i treballar per un marc de relacions internacionals basades en la cooperació i el respecte a la sobirania nacional de la resta de països, i això només és possible al marge de la Unió Europea i l’OTAN. En aquest context hi haurà les condicions necessàries per a poder acollir els refugiats i refugiades.
Mentrestant, a la resta dels Països Catalans, on malauradament encara no estan creades les condicions per a la ruptura, caldrà continuar aguditzant les contradiccions dels estats espanyol i francès, reclamant l’acolliment de refugiats i posant de manifest la naturalesa antidemocràtica tant d’aquests estats com de les estructures supraestatals de què formen part.
És l’hora, doncs, de mullar-se, assumir contradiccions i posar-nos mans a l’obra per tal de poder avançar cap a un món que superi l’imperialisme i els conflictes bèl·lics i en què les diverses nacions del planeta puguin conviure de manera pacífica i respectuosa.
