1. L’imperialisme tasta una píndola de la seva pròpia medicina
Més d’un dels assaltants al Capitoli el passat 6 de gener devia pensar amb una lògica cent per cent Trumpiana: “si tota la vida ens hem petat arreu del planeta els governs o institucions que no ens agradaven, perquè no podem fer-ho aquí i ara?”.
La història del darrer segle dels EUA és un reguitzell inacabable d’agressions a la sobirania dels pobles i de violació sistemàtica dels més elementals drets humans, polítics i socials arreu del planeta a través de cops d’estat que posessin les nacions agredides al servei dels interessos econòmics i estratègics de l’imperi nord-americà i de les seves companyies transnacionals.
Fins a finals dels 90 aquests cops -dissenyats, instigats i sovint perpetrats per la pròpia CIA- eren cruents i acostumaven a acabar amb l’assassinat del govern legítim i/o l’extermini físic de milers d’opositors als nous règims titelles implantats pels EUA.
Apuntem, a tall d’exemple, els casos del cop contra Araújo a El Salvador (1931), el cop i la posterior dictadura de Somoza a Nicaragua (1936), el cop contra el govern d’Arbenz a Guatemala (1954) que popularitzà l’expressió “república bananera”, en haver estat finançat per la United Fruits Company, l’assassinat de Lumumba al Congo (1960) que dugué a la dictadura i les atrocitats de Mobutu Sese Seko, l‘auto-cop de Suharto a Indonèsia (1965) amb el genocidi de més de dos milions i mig de persones, l’assassinat d’Allende a Xile (1973) i la dictadura criminal de Pinochet, o el Cop i la dictadura de Videla (1976) a Argentina, el cop contra Torrijos a Panamà (1981), o contra Roldós a l’Equador (1981), disfressat aleshores de “tràgic accident d’avió” i posteriorment reconegut com a atemptat per agents de la CIA…
A partir de la revolució neocon, que té com a caps polítics visibles Ronald Reagan als EUA i Margaret Thatcher al Regne Unit i com a ideòlegs els “Chicago Boys” (economistes de la dreta radical que van sentar les bases del neo-liberalisme i la despossessió de les classes populars a gran escala), i després de la caiguda de la Unió Soviètica, l’imperialisme canvia de tàctica.
S’arriba a la conclusió que en la nova etapa resulta més efectiu condicionar el futur polític dels estats a través de dues línies d’actuació: la propaganda i la judicatura. La propaganda s’assegurarà primordialment a través del control exhaustiu dels grans grups mediàtics, i també a través de la proliferació d’ONG’s afins (amb USAID al capdavant) i d’esglésies ultraconservadores. Pel que fa a la judicatura, el pla consistia en la promoció massiva de personatges d’ultradreta al capdamunt de les cúpules judicials, i de la compra directa de serveis a jutges corruptes. Alhora, Gene Sharp, publica el seu manual titulat irònicament “De la Dictadura a la Democràcia”, que és utilitzat per promoure insurreccions populars que, curiosament, només acostumen a triomfar (o almenys a tenir ressò mediàtic) quan compten amb el suport de la CIA i afavoreixen els interessos de l’imperialisme.
Així, en els darrers anys, a banda de l’assetjament mediàtic i judicial contra Kirchner a l’Argentina i Lula al Brasil, o els inacabables cops i insurreccions contra Hugo Chávez pel control del petroli veneçolà, hem vist les destitucions de governs legítims i democràtics amb mètodes execrables basats en la mentida sistemàtica i l‘acció coercitiva de turbes armades, jutges i militars, com les de Zelaya a Hondures (2009), Fernando Lugo a Paraguay (2012), Dilma Roussef al Brasil (2016), o Evo Morales a Bolívia (2019).
Així doncs, el que va passar el dia 6 a Washington no és sinó una píndola insignificant del verí que de manera tràgica i massiva l’imperialisme nord-americà ha inoculat arreu del planeta i que, irremediablament, algun dia s’havia de trobar dins casa seva.
2. La fal·làcia del somni americà… quina és l’ Amèrica real?
En comptes d’una anàlisi rigorosa de com s’havia arribat a aquell esperpent, que obligaria a fer una seriosa autocrítica del que han estat el conjunt de les polítiques socials, econòmiques, culturals, exteriors, etc. en els darrers decennis als EUA, la primera reacció de bona part de la cúpula política nord-americana, repetida fins a la sacietat pels mitjans de comunicació i l’star-system mediàtic va ser el tòpic “això no representa l’Amèrica real”… no? de debò? I quina és l’Amèrica real? Només n’hi ha una?
L’any 2003 s’estrenava el film 8Mile, protagonitzat pel raper Eminem, que més enllà de la seva qualitat cinematogràfica va causar impacte per la cruesa amb que una gran Kim Basinger, malvivint en una roulotte, encarnava les misèries de la classe obrera nord-americana: el Detroit de la General Motors (GMC) i els seus voltants convertits en un escenari dantesc de gent sense sostre, barris i ciutats senceres abandonades, desertes; atur, alcoholisme, maltractaments, serveis socials, sanitaris i educatius deplorables o inexistents… I des d’aleshores, res no ha millorat per aquella fracció de la classe obrera que durant uns anys va creure en el somni americà (versió ostentosa i xovinista del nostre “la casa i l’hortet”) i que les políiques neo-liberals i globalitzadores han conduït a la misèria.
Potser és aquesta l’Amèrica real? O, almenys, una de les Amèriques reals, la que millor retrata amplis sectors de la població? Algunes dades:
Un de cada set americans adults i un de cada cinc nens americans són pobres, és a dir, una part important de la classe treballadora viu per sota el llindar de la pobresa; 27 milions de persones no tenen assegurança mèdica ni accés a la sanitat, l’any 2019 hi va haver 38000 morts per armes de foc, 409 tirotejos massius i 30 matances. El poder adquisitiu de la malanomenada “classe mitjana” va caure més d’un 30% entre l’any 2000 i el 2014, en els mateixos anys 8 milions de persones van perdre els seus habitatges … On és el somni americà?
Doncs sí, hi ha un somni americà… però restringit a unes elits econòmiques, polítiques, culturals i mediàtiques que no han parat d’enriquir-se des del 1980, mentre la resta del país s’empobria. I ho han fet governés qui governés, fins i tot amb un agreujant: l’augment més gran de les desigualtats va venir quan Bill Clinton (demòcrata) va promoure la precarització del mercat de treball com a recepta contra l’atur.
Donald Trump, després d’exhibir el seu racisme i el seu masclisme execrable sense cap mena de pudor, (és a dir, renunciant d’entrada a un nombre significatiu d’electors), ha obtingut gairebé 75 milions de vots (16 milions més que els que havia obtingut el 2016), i d’aquests, segons publica el New York Times, un 45% aprova l’assalt al capitoli… és a dir, pel cap baix, un 20% dels electors nord-americans sí que se senten representats pels personatges que van acaparar els noticiaris d’arreu del món el passat 6 de gener.
El Trumpisme ideològic no és sinó un moviment de revenja i desesperació d’amplis sectors socials que s’han vist durant decennis marginats per les elits econòmiques i polítiques, i menystinguts per les elits intel·lectuals… quan l’esquerra no existeix, quan la lluita de classes acaba amb la rendició i l’alienació moral de la classe obrera, quan els psicòlegs substitueixen els sindicats, quan el racisme és estructural i per tant hegemònic, quan les esglésies integristes constitueixen el gruix del teixit associatiu, i quan els lobbies i les sectes reemplacen als moviments socials, passen aquestes coses.
Avui, la mateixa intel·ligència nord-americana afirma que la pitjor amenaça per la seguretat és el “terrorisme local”… Crieu corbs i us treuran els ulls! Benvinguts a una Amèrica ben real: L’Amèrica que va promoure la globalització a punta de pistola per afavorir les seves multinacionals a costa de milions de vides arruïnades, pròpies i alienes. El paradís de l’individualisme, la hipocresia, l’estupidització en massa, el racisme estructural i el supremacisme imperialista… la gran fal·làcia d’una democràcia sota l’hegemonia cultural de l’extrema dreta
3. Si neda com un ànec, i fa cuac-cuac com un ànec… serà el que a mi m’interessi!
Hi ha una frase molt popular (i adaptada/simplicada) del poeta James Whitcomb Riley:“Quan veig un ocell que camina com un ànec, neda com un ànec i fa quac-quac com un ànec, anomeno aquest ocell «ànec»”.
Abans que el periodisme politic degenerés en una simple màquina de propaganda que repeteix fins a la sacietat els arguments redactats en algun gabinet de premsa d’algun govern, partit o lobby, també va fer fortuna entre els investigadors una màxima: “En política, les coses sovint són exactament el que semblen” en referència al primer judici emès pel periodista abans que l’objecte d’estudi no fos embolcallat a conveniència.
Avui, ja sigui per ineptitud, ignorància, o per simple asumpció del paper de mercenari o propagandista del règim, sovint sembla imposar-se la regla contrària: mostra’m un fet i et repetiré fins la sacietat i fins que tothom la doni per bona una interpretació que el contradigui o el perfili al gust del meu amo.
Tot això bé a compte de la facilitat amb què determinada premsa ha qualificat els fets del capitoli com una “insurrecció” protagonitzada per una colla de “nazis”. És a dir, d’una nova simplificació que, com el tòpic de l’Amèrica real serveix per no entrar en l’anàlisi a fons i no trobar-se amb realitats incòmodes.
Kiev, 2014. Uns personatges es disposen a assaltar la seu del govern ucraïnès. Van armats i blindats, posen orgullosos mostrant fotos del criminal de guerra nazi Stephan Bandera, duen banderes del partit d’extema dreta Sbovoda i de les seves escindides forces de xoc, Pravi Sektor, organització agermanada amb la grega Alba Daurada, i responsable de pallisses, assassinats, violacions, crema de sinagogues, i de la massacre a la seu dels sindicats d’Odessa, on cremen vives i rematen a cops 48 persones i en fereixen 250.
Semblaven nazis i eren nazis! Però algú va sentir la paraula “nazi” per referir-se a uns personatges que, evidentment, són una de les mostres més repugnants i descarades de nazisme deprés de la segona guerra mundial? No, encara avui bona part de la premsa els tracta d’herois de la democràcia.
I és lògic, ja que van ser premiats amb reponsabilitats importants en el govern sorgit del cop d’estat, com per exemple en el cas de Yuriy Mykhalchyshyn, qui fou nomenat cap del servei de propaganda i anàlisi del Servei de Seguretat d’Ucraïna. Es dóna la circumstància que el 2005 Mykhalchyshyn havia obert un blog anomenat “Centre de Recerca Política Joseph Goebbels”. Més preguntes, senyories?
Recordar també que aleshores, Victoria Nualand, Secretària d’Estat Adjunta de l’administració Obama, va reconèixer en una conversa telefònica filtrada, que els EUA havien gastat milions de dòlars en finançar aquell cop, entre altres coses (com va confessar un dels mercenaris georgians – Alexander Revazishvili- ) pagant 5000 dòlars a cada un dels francotiradors que van sembrar el terror a la plaça de Maidan disparant sobre policia i manifestants indiscriminadament. (aquest és el tros del manual que Gene Sharp va oblidar posar en el seu llibre).
Washington, 2020. Uns personatges esperpèntics, disfressats amb pells i banyes o amb gorres horteres, armats amb uns perillosos mòbils que no dubten a utilitzar per fer-se selfies d’allò més fatxendes, que aconsegueixen entrar al Capitoli per la passivitat (i fins i tot la complicitat) dels cossos policials, i que un cop a dins es dediquen a fer vídeos estúpids per instagram i a endur-se souvenirs de la performance per vendre’ls per wallapop… Són nazis? De debò?
Semblen brètols, vesteixen com brètolsi parlen com brètols, de la qual cosa deduiríem que… Bé, en tot cas, que la ideologia, la capacitat d’anàlisi, i la cosciència social i política no serien el seu fort, i l’extrema violència i la fèrria disciplina que caracteritzen el nazisme tampoc no massa.
Són, això sí, captius de l’hegemonia cultural de l’extrema dreta, d’un imaginari imperialista i supremacista que els duu a exhibir plegades banderes confederades i banderes dels seus referents internacionals en la lluita per la democràcia i contra el comunisme: Vietnam del Sud, Cuba pre-revolucionària, Imperi Japonès, Hong Kong i el Tibet… i per tant, tenen molt clar que ells són els bons, no?
Són els que sovint perden però ni se n’adonen, i mai, mai, no entenen perquè. Algú els va dir que amb ell deixarien de ser els tontos de la classe i se’l van creure. I de fet, durant els darrers anys alguns han recuperat (ni que sigui un miratge) un cert poder adquisitiu. Són Trumpistes, concepte que ja hem definit abans, i que donades les condicions reals d’existència als EUA, sobreviurà sens dubte al seu fundador a l’espera d’un nou fals mesies.
Però per als propagandistes del sistema, abans que reconèixer els propis fracassos (i l’existència d’aquesta massa alienada n’és un dels més palpables), és més senzill tirar de tòpics i simplificacions. Solució? Qualificar-los de nazis amb la mateixa alegria i lleugeresa que a qualsevol estat que destorbi els interessos imperials se li penja l’etiqueta d’”estat terrorista” o de “membre de l’eix del mal”.
4. El PARTIT DE LA GUERRA sempre guanya
Deia Karl Marx que la democràcia burgesa és aquell sistema polític que permet als treballadors triar cada quatre anys quins seran els representants de la burgesia que els esclafaran als parlaments. I així ha estat històricament, ja que quan de manera excepcional i superant unes regles del joc pensades per a marginar les opcions defensores de la transformació social, unes eleccions a Occident han donat com a resultat un govern allunyat dels interessos de l’oligarquia, aquest ha estat fulminat sense contemplacions, des d’Allende a Olof Palme.
Però… qui és l’oligarquia? La globalització neoliberal va suposar l’extrema financiarització de l’economia, de manera que, en termes generals, un gruix important de l’oligarquia la constitueixen bàsicament els banquers, els gestors de fons especulatius i les asseguradores. En funció de les característiques de cada estat, l’oligarquia és constituïda també per les grans corporacions industrials, agro-alimentàries, de la construcció, el turisme, etc.
Als EUA, un resultat no-previst de la globalització va ser la desindustrialització i l’adquisició de grans companyies nord-americanes per part de capital estranger. D’aquesta manera, l’economia dels EUA té com a agent principal, a banda de l’especulació financera, el seu complex d’indústria militar i la seva capacitat coercitiva per seguir saquejant recursos arreu del planeta. És, en darrer terme, la indústria militar qui, a través de diferents tentacles, talla el bacallà, qui posa i deposa Presidents i Secretaris d’Estat, qui dicta o veta lleis, i qui condiciona la política internacional.
L’escàndol de Florida en les Presidencials de 2000 va dur George Bush (fill) al govern contra tot pronòstic, davant un Al Gore que havia fet de la seva agenda ambiental el seu cavall de batalla. Però aquesta agenda ambiental era, de fet, l’excusa per acabar amb la dependència de les aliances amb les Dictadures del Golf i proposar una pau perdurable a l’Orient Mitjà, recuperant els acords d’Oslo i l’esperit negociador i multilateral. Un pla inacceptable per als poderosos.
El resultat d’aquell escàndol? L’administració Bush va ser la responsable de la cínicament anomenada “guerra contra el terrorisme” en la que els EUA, aliats precisament amb les dictadures del Golf i el terrorisme wahabita, van perpetrar les pitjors agressons imperialistes, massacres i violacions dels drets humans des de la Guerra del Vietnam.
Encara fou més escandalosa la manipulació perpetrada per l’aparell del Partit Demòcrata en les primàries de 2016 contra Bernie Sanders per assegurar la candidatura d’una de les principals representants dels interessos del complex militar-industrial, Hillary Clinton, qui, recordem, havia estat imposada pels grans grups de poder com a Secretaria d’Estat de l’administració Obama (junt amb un altre element de l’ala més dretana dels Demòcrates, Joe Biden, com a Vice-President)
Hillary Clinton (junt amb la seva fidel Victoria Nuland), va dissenyar la campanya de falsedats i la conseqüent agressió contra Líbia -perpetrada coralment amb els serveis secrets francesos i els mercenaris contractats per Qatar- , va pactar amb Aràbia Saudí, Qatar i Turquia la insurrecció islamista, la destrucció i el repartiment de Síria (frustrat a darrera hora per la intervenció russa i la recapacitació del mateix Obama), va armar les milícies neonazis ucraïneses provocant una guerra sectària que encara dura, i, un fet qualitativament dramàtic i perillós: va generalitzar l’ús dels killing robots (drons assassins) per perpetrar atemptats terroristes arreu del món -cínicament anomenats assassinats selectius– sense exposar vides de militars o sicaris de la CIA. En resum, l’administració Obama-Biden-Clinton va ser una de les més fidels servidores del complex militar.
Donada la seva retòrica fatxenda i xovinista, semblava que l’administració Trump s’embarcaria o promouria encara més conflictes militars arreu del planeta, però paradoxalment, els números no diuen això. Malgrat una política internacional erràtica i nefasta, basada en acontentar els lobbies de l’extrema dreta sionista i cubana, en refoçar l’aliança amb les Dictadures del Golf, en la sinofòbia més barroera que l’ha dut a una guerra comercial suïcida, en un discurs racista i supremacista amb les ja tradicionals ingerències i intents de desestabiltzació a Llatinoamèrica, i en la desconnexió dels EUA de molts organismes i consensos internacionals multilaterals, en molt pocs casos la sang ha arribat al riu. (Sí que ho va fer, per exemple, en el cop racista de les oligarquies i multinacionals contra Morales a Bolívia).
Pel que fa a l’Orient Mitjà, malgrat l’hostilitat contra Iran, i els gestos en favor del sionisme més ultra, malgrat el seu menyspreu pel poble palestí i la seva passivitat davant el genocidi perpetrat per Aràbia Saudí al Iemen, la seva única agressió militar remarcable ha estat l’assassinat del general iranià Qasem Soleimani.
I es dona la paradoxa, precisament en el cas Soleimani, que la dimisió de l’assessor militar de Trump, l’utradretà John Bolton, i el seu posterior pas a les files pro-Biden, es produeix per la seva disconformitat amb aquesta acció criminal per “moderada”, ja que havia estat dissenyada dins un pla general d’agressió militar oberta contra Iran que Trump es nega a dur a terme; de la mateixa manera que Bolton i la resta d’assessors del Partit de la Guerra havien apostat per la intervenció militar (via Colòmbia) contra Veneçuela que no es va arribar a produir.
Evidentment això no fa bona ni de bon tros l’administració Trump, però sí que posa de relleu que, contràriament al que l’estètica i la xerrameca fatxenda d’ell i dels seus seguidors faria pensar, en realitat la seva administració, a diferència de les precedents, no ha estat el gran negoci per al complex militar-industrial que alguns esperaven. Els seus dies, doncs, estaven comptats. L’allau de desercions, sovint dels falcons més ultres de la seva administració, unida a la reacció d’una part important de la població atemorida pels seus incendiaris discursos i el seu flirteig amb el feixisme més descarat, feia entreveure que la titella grollera ja no era útil…
Arriba el moment de canviar-ho tot perquè res no canvïi, com ha declarat recentment l’economista Richard Wolff, referint-se a Biden, “No veig que hi hagi programa per a donar feina als desocupats, ni programa per a reduir la desigualtat, ni intenció de deixar de demonitzar la Xina. Les seves polítiques es poden resumir així: maldarem per tornar i restablir el sistema polític i econòmic pre-Donald Trump. Tornarem a la normalitat dels Estats Units capitalistes globals. Van equivocats, són bojos. No entenen que precisament el capitalisme normal pre-Trump és qui va crear Trump! Si hi tornen, crearan un nou Trump”
5. Govern, Estat i Poders
I és que una cosa és el Govern, i una altra és el Poder!
La gran fal·làcia del liberalisme polític és pintar el món al revés i fer creure que la supraestructura domina l’estructura i que, per mitjà d’unes eleccions cada quatre anys, el poble té el poder, és a dir, pot decidir lliurement sobre tots els aspectes que condicionen la seva vida… La realitat és exactament la contrària!
És el poder econòmic, l’oligarquia, qui determina en darrer terme les condicions de vida de la ciutadania, i ho fa bastint al seu voltant una suprastructura jurídica, administrativa, repressiva, mediàtica, parlamentària i religiosa que, d’una banda en garanteixi la seva perpetuïtat i la defensa dels seus interessos, i de l’altra el legitimi davant les masses.
En funció de les vicissituds històriques i econòmiques de cada nació, aquesta oligarquia pot estar conformada per grans propietaris rurals, grans grups industrials i constructors, grans especuladors, grans empreses de serveis, grans empreses gestores de serveis i recursos públics, la banca i les asseguradores i, fins i tot, l’alt cos funcionarial d’algun estat. Aquests són els que voten cada dia.
A l’estat espanyol, per exemple, l’IBEX sempre guanya! Les privatitzacions, el saqueig del país i dels fons europeus a mans de les grans companyies concessionàries de l’Estat, la destrucció del sistema de caixes d’estalvi per afavorir la gran banca, un model econòmic depredador al servei de la màfia de la construcció, uns serveis públics insuficients i en reculada amb uns sistemes educatiu i sanitari segregadors, i unes polítiques públiques subordinades a interessos de lobbies econòmics (com estem veient en la gestió de la Covid-19, o com vam veure quan González destituí Lluch com a Ministre de Sanitat per qüestionar el saqueig del pressupost de sanitat per part de les farmacèutiques) són constants immutables, elements estructurals que cap govern del règim monàrquic espanyol ha gosat ni gosarà mai revertir.
I si gosa intentar-ho, probablement no pugui. Perquè després dels poders econòmics, venen els poder fàctics de l’estat, l’aparell judicial, repressiu i funcionarial, encarregat d’evitar, de totes totes, qualsevol sortida de guió. A aquests se li suma el poder mediàtic, “els mercenaris del S. XXI”, que deia en Ramon Barnils, encarregats de les tasques de desiformació i propaganda; … i sí, al final, el poble pot votar i triar un govern, subjecte als dictats dels poders realment existents!
Val a dir, però, que a diferència del que passa a l’estat espanyol, on la divisió de poders és pràcticament inexistent ja que tant l’aparell de l’estat (tant judicial com policial i militar), com els principals partits polítics, com la majoria de mitjans de comunicació, acostumen a actuar a l’uníson sota la batuta de l’oligarquia i a l’empara del discurs nacionalista i exclorent espanyol, als EUA hi podem trobar, encara, alguns matisos que pretenen preservar una certa aparença democràtica. Repetim: matisos!
Trump, com Reagan, Clinton, els Bushos i Obama, ha estat l’encarregat de la fàbrica, no pas el patró. L’imperialisme i el militarisme com a element estructural de la política i l’economia americana duren des de fa més de 100 anys; cap de les tendències econòmiques i socials iniciades amb el neoliberalisme ha variat significativament en els darrers 40 anys, i quan ho ha fet, per accelerar-se, no ha estat precisament en els darrers 4 anys.
Un encarregat, això sí, fruit i reflex de le misères econòmiques, socials i intel·lectuals d’una societat desestructurada, i de l’hegemonia cultural (en termes gramscians) de l’extrema dreta en molts barris, ciutats i estats sencers de l’Amèrica del Nord. Un encarregat, com la resta, perfectament prescindible.
6. Bases ideològiques i comunicatives per a l’hegemonia de la dreta
Hem identificat l’hegemonia cultural de la dreta com un dels elements clau per entendre l’emergència del Trumpisme, (o del proper fals profeta que el succeeixi), però en què s’assenta aquesta hegemonia?
D’una banda hi ha els pilars ideològics, alguns d’ells elements constitutius i d’altres incorporats paulatinament al llarg de més d’un segle d’imperialisme i 40 anys de revolució conservadora. Entre ells hi destaquen:
L’individualisme, la competitivitat i l’exaltació dels interessos particulars i immediats en detriment de la col·lectivitat, la cooperació i el bé comú. Aquesta és una característica fundacional de la dreta que en els darrers anys, a través del postmodernisme, ha anat infectant sectors de l’esquerra. Així, com molt bé explica Ferran Lupescu, les micro-identitats individualistes i diferenciadores han anat imposant-se en diferents moviments polítics i socials, tot desplaçant les grans consciències col·lectives (nacionals, comunals i de classe). Això ha tingut un doble efecte: el divideix i venceràs, i l’assumpció de pràctiques lobbístiques i/o sectàries, eliminant qualsevol possibilitat d’articular una aternativa global o si més no consistent als dictats de la dreta i, fins i tot, com s’ha demostrat amb la crisi de la Covid-19, abocant algunes sectes alternatives als braços de l’extrema dreta.
El racisme estructural: digui el que digui la propaganda, els EUA són un projecte construït, des de l’inici, sobre el doble pilar de l’extermini de la població indígena i de l’explotació de la mà d’obra esclava d’orígen africà; fets que van possibilitar l’extraordinària acumulació de capital sobre la que es va desenvolupar el país. Les conquestes en la lluita pels drets civils no poden amagar una realitat punyent: avui encara els afroamericans constitueixen el gruix de la mà d’obra de reserva i de la immensa població penitenciària, que és explotada per grans empreses i corporacions en uns termes no massa diferents als que van patir les víctimes del nazisme. La seva estigmatització, marginació i criminalització és estructural i persistent, malgrat les rentades de cara que, de tant en tant i periòdicament, es facin des de l’star-system.
L’imperialisme supremacista: des que a finals del segle XIX s’assumí la doctrina imperialista i el saqueig o la provisó d’hidrocarburs i matèries primeres a baix cost va esdeveir una qüestió d’estat, la maquinària de propaganda ha gravat a foc en el cervell de la gran majoria de nord-americans el seu dret inalienable, en ares d’una suposada superioritat moral i de la defensa dels sagrats valors, de blasmar, agredir, envaïr, empobrir i fins i tot exterminar qualsevol altre poble o nació del planeta. La caiguda de la Unió Soviètica semblava que finalment consolidaria els EUA com a gendarme del món globalitzat, però al monstre ben aviat van començar a esclatar-li les costures, i quan la puixança xinesa i asiàtica ha mostrat definitivament les vergonyes de l’imperi, la sinofòbia ha esdevingut el credo i mantra principal de la dreta americana i europea i els seus agents de propaganda.
La religió, la hipocresia i la socialització de l’estupidesa són pedres angulars d’una societat nord-americana que ha assumit com d’allò més normal combinar els discursos ultraconservadors i puritans amb la pornografia més degradant, una societat de predicadors i criatures hipersexualitzades, de grans oradors que actuen en sentit diametralment oposat al que prediquen, de grans principis que són sistemàticament bandejats en la vida quotidiana, de la recerca en armament i la defensa del terraplanisme. La revolució neocon va elevar la hipocresia al màxim exponent, i ho va complementar amb l’impuls de diferents esglésies i sectes cristianes que competeixen per la medalla al fanatisme. La difusió massiva d‘idees esotèriques i acientífiques és un altre dels pilars fonamentals per a la ceació d’una massa intel·lectualment captiva.
L’anticomunisme, com a síntesi dels factors anteriors. Atiar l’espantall del comunisme (de fet, d’una deformació grotesca del comunisme) és el primer i darrer recurs en la lluita ideològica de la dreta. Qualsevol proposta política, econòmica o social mínimament igualadora o amb un mínim sentit de comunitat és titllada automàticament de comunista i equiparada als gulags de Pol-Pot. Qualsevol criminal feixista aliat dels EUA arreu del planeta és elevat a la categoria d’heroi o màrtir de la lluita contra el comunisme. Qualsevol qüestionament o denúncia de les misèries materials, culturals i ideològiques del país és titllat de propaganda comunista… No és país per a rojos!
I en segon lloc tenim els instruments de propaganda, alguns dels quals ja hem apuntat o són sobradament coneguts, com les esglésies, els grans grups mediàtics, la indústria del cinema i l’entreteniment, etc.
És important, però comentar dues qüestions:
El paper de les xarxes socials, que no són res més que grans empreses privades, propietat d’oligarques, que les utilitzen amb una doble finalitat: maximitzar usuaris i beneficis, i afavorir (a través dels sistemes d’algoritmes de seguiment, promoció, etc) determinats discursos, personatges o col·lectius; a banda, és clar, d’atorgar-se el paper de censors universals en el més pur sentit orwel·lià de la paraula (Big Brother is watching you).
Les mateixes empreses que avui censuren Trump en un gest cara a la galeria, i quan el pallasso ja no fa gràcia, són les que, encara avui, segueixen permetent i fins i tot promovent en les seves plataformes els discursos, organitzacions i personatges que fan possible l’hegemonia de la dreta i l’estupidització d’amplis sectors de la població. Democràcia a la xarxa? Au, va!
I, finalment, l’altra qüestió a analitzar més enllà de la frivolitat i la deslegitimació fàcil és el tema de les anomenades fake-news o fins i tot, l’acusació de conspiranòics.
Anem a pams: no hi ha una fàbrica de fake-news més gran que la que constitueixen els grans grups comunicatius. Aquells que parlaven de les armes químiques a Irak, i de que precisament els règims laics del món àrab eren els patrocinadors del terrorisme, enlloc de les dictadures islamo-feixistes del Golf aliades dels EUA. (O els que a l’estat espanyol parlen del terrorisme dels CDR, de l’alçament sediciós i violent de l’independentisme, i de la persecució del catellà a Catalunya)
El més gran conspiranòic nord-americà va ser Joseph McCarty, qui va desplegar, en nom de la lluita contra la conspiració comunista, la pitjor cacera de bruixes i el pitjor atac a la democràcia i el dret a la informació de la història d’aquell país.
Certament, doncs, aquestes coses existeixen, i de fet han estat sempre la base de la propaganda dretana i imperialista. Però el perill més important actualment és una nova modalitat de censura i deslegitimació consistent en que, precisament els mentiders professionals, qualifiquin cínicament i frivolament de fake-new qualsevol notícia certa incòmoda als poderosos, o que titllin de conspiranòics aquells qui formulen hipòtesis plausibles que contravenen els relats oficials o que, avui encara, fan allò que els mercenaris dels grans grups mediàtics ja mai més faran, per lleialtat a l’amo, o per incompetència: veritable periodisme d’investigació.
