El paper col·laboracionista de la cúpula dels Mossos d’Esquadra amb la persecució il·legal al President Carles Puigdemont i la criminalització de l’independentisme, ha posat de manifest una altra vegada la necessitat de tractar en profunditat la qüestió de la seguretat i la policia des d’una perspectiva d’esquerres i independentista. Mentre aquest text s’enllestia, el digital El Món explicava la persecució embogida del Departament d’Interior de la Generalitat cap a un membre del cos dels Mossos pel fet de ser independentista.
Per construir un Estat independent cal preparar-ne la seguretat, per defensar-lo de les ingerències externes i les resistències internes. Per tant, els qui decideixen participar d’unes eleccions han d’oferir un model policial —de la mateixa manera que proposen un model educatiu, per exemple— si el que realment pretenen és l’adhesió popular al seu projecte i governar de manera seriosa. És més, la facultat de governar ajuntaments i institucions i la voluntat d’avançar cap a una República independent es demostren encarant decididament aquesta matèria. Per contra, s’estaria donant la raó a aquells que opinen que l’esquerra independentista no té model policial, no té solidesa ni tampoc està decidida a construir un Estat.
D’entrada, per encarar aquest assumpte hem de tenir present dues idees principals: la primera, que històricament l’Estat es dota del monopoli de la violència amb l’objectiu de defensar els interessos de les classes dominants i de mantenir el funcionament capitalista; i la segona, que la criminalitat és el resultat de la desigualtat social que el propi sistema genera a fi de continuar operant. Per tant, en la mesura que l’estat actual no vetlla per erradicar la desigualtat social, perquè això aniria contra els seus propis interessos, tampoc vetlla per erradicar la criminalitat. Per contra, intenta contenir l’una i l’altre dintre d’uns límits suportables socialment, per tal d’evitar conflictes majors que puguin ocasionar transformacions. Per això, malgrat el marc jurídic actual exposa que la policia ha de protegir els drets i les llibertats de la ciutadania, aquesta funció està supeditada a la defensa del sistema capitalista, per la qual cosa s’afirma que la policia actual té dues funcions contraposades: per una banda, estar al servei de l’Estat prioritzant la defensa dels interessos de les classes dominants, la legalitat vigent i el control de la dissidència; i per altra banda, estar al servei de la ciutadania com a servei públic prioritzant la seguretat humana i la defensa dels drets i les llibertats. És a dir, els drets i les llibertats de la ciutadania estan supeditats al grau de maduració democràtica d’un Estat. Un exemple recent n’és la ferotge persecució i tractament criminal per part de la cúpula del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya cap al President Puigdemont (l’«Operació Gàbia» i les declaracions de l’endemà ho corroboren). En lloc de defensar el dret d’un diputat electe d’assistir al Parlament i de negar-se a complir una ordre de detenció il·legal, és a dir, defensar els drets i les llibertats d’una persona, van prioritzar la funció de la defensa dels interessos de l’Estat espanyol (criminalització i repressió de la dissidència). Els moviments rupturistes i l’independentisme combatiu prou bé que coneixen aquest patró.
A l’hora de projectar la lluita independentista, hem de recordar que el Cos de Mossos d’Esquadra i les policies locals, com la Guàrdia Civil i la Policia Espanyola, són instruments al servei de l’Estat espanyol per mantenir el seu poder. Independentment de les persones que els conformen, cal traçar un seguit d’actuacions per tal de preparar aquests cossos policials (autonòmic i locals) en benefici de la Ruptura Democràtica per la Independència. En aquest sentit, un dels aprenentatges de l’1 d’Octubre de 2017 és que, per tirar endavant una confrontació amb l’Estat, és condició sine qua non que la majoria dels sectors de la societat o bé estiguin a favor de la República Catalana o bé molestin el mínim possible. Això inclou advocats, bombers, interventors i secretaris d’ajuntaments, jutges, parlamentaris i regidors, sindicats, patronals, professors, sanitaris, funcionaris i, també, policies. Ara bé, l’enemic no és estúpid, i per molt que el nostre objectiu sigui crear les condicions per a dur a terme aquest propòsit, l’Estat és capaç de retirar les competències necessàries amb la finalitat de contenir i revertir la situació. És per això que la lluita per la independència requereix d’una anàlisi profunda, mirada llarga, contundència i assumir les contradiccions presents i futures, i assumir els reptes colossals que suposa preparar el país per a la Ruptura Democràtica. No es pot amagar el cap sota l’ala davant d’aquest repte majúscul per molt complicat que sigui, perquè no es tracta només governar les policies, sinó també canviar les seves lògiques sense vacil·lacions a favor dels interessos de la ciutadania i el projecte republicà.
De la mateixa manera que l’esquerra vam superar fa temps el debat sobre la participació a les institucions, que també són instruments propis de l’Estat, hem d’assumir les direccions dels departaments de Seguretat quan ens toca governar, per tal de poder afrontar sense mitges tintes la transformació social que s’ha de treballar en global, perquè és impossible fer-la en parcel·les estanques. De ben segur, la gestió de la policia comporta mal de caps i situacions tenses a nivell intern i extern, però això no pot ser motiu per rebutjar la responsabilitat o enretirar-se a les primeres de canvi, que és el que voldrien els nostres adversaris. S’hi ha de ser, s’hi ha d’insistir, s’ha de batallar. Si la policia actual és garant del sistema monàrquic espanyol que vulnera els nostres drets i que protegeix els interessos de les classes dominants, quan construïm un Estat democràtic i popular, haurem de tenir un sistema també de defensa d’aquest Estat, i per tant posar la Policia al servei dels interessos de la majoria de la població.
No és l’objectiu d’aquest text proposar i detallar un marc policial (s’ha de fer amb urgència i per sort hi ha persones que ja hi han estat treballant), sinó defensar que l’esquerra i l’independentisme tenim l’obligació de fer els deures en aquest camp, com també s’han d’encarar la qüestions estatals com són la defensa i les relacions multilaterals. Per molt que la realitat sigui la que és, l’independentisme ha de plantejar un sistema policial alternatiu (comunitari, transparent, amb control extern de les seves actuacions i prioritats, etc.) tant en un context com l’actual als ajuntaments i institucions autonòmiques, com en un estadi futur d’una República independent. A tall d’exemple, i per parlar clar i català, quan el republicanisme governa ha de disminuir el poder de l’espanyolisme i fer fora els elements feixistes del Cos de Mossos d’Esquadra i les policies locals, i ha de identificar com a primera missió de la policia la defensa dels drets i les llibertats dels ciutadans. També és necessària una implicació del sindicalisme nacional i de classe decidida per vetllar pels interessos dels treballadors compromesos amb la República Catalana i en defensa d’un model policial comunitari i de proximitat, perquè, com s’ha demostrat, per a les cúpules d’Interior i les prefectures, els policies independentistes són persones que cal reprimir, perquè la seva ideologia republicana comporta una contradicció amb la finalitat del cossos policials: la defensa de l’Estat monàrquic espanyol i les seves lleis.
Així les coses, és primordial que la globalitat de l’independentisme entengui que el repte de construir un Estat amb tots els ets i uts implica tenir un pla estratègic en l’àmbit policial. Hem d’agafar el bou per les banyes: no podem demorar més la qüestió. No podrem construir la República Socialista dels Països Catalans si no madurem el nostre discurs en el camp de la seguretat i parlem de manera clara dels problemes que hi ha i de les solucions que oferim.
