La Catalunya del Nord és annexada a la monarquia francesa l’any 1659, amb el Tractat del Pirineu. Fins al 1785, els comtats del Rosselló, del Vallespir, del Conflent, de la Cerdanya del nord i del Capcir són administrats com a província estrangera, tancats entre dues fronteres duaneres, entre Salses i al Pertús. El 1789, durant la Revolució Francesa, es creen els departaments, les subdivisions administratives del territori, i el territori rep el nom de Pirineu Oriental, entitat que es calca més o menys sobre les fronteres dels antics comtats nord-catalans.
A partir del segle XIX, el territori viu una efervescència econòmica, i sobretot agrícola i vitícola, que permet l’esbadellament d’elits burgeses. El paisatge nord-català impulsa una muda important. La indústria segueix una agricultura intensa, que s’exporta fins a la capital amb tren, a partir del 1858. Perpinyà deixa caure les seues muralles per obrir-se al món, i arreu s’aixequen vil·les i edificis que demostren la vitalitat econòmica del territori. Culturalment i intel·lectualment, l’efervescència econòmica recolza una creació local, que torna a pensar la seua identitat catalana per encaixar-la amb una personalitat nacional i estatal en construcció. Les famílies més riques aixequen palaus, comprant-se els serveis dels arquitectes a la moda. Ceret, Cotlliure i Prada reben els grans pintors del segle, mentre els fills dels grans clans burgesos prenen part als debats polítics a Paris. Nogensmenys, el català queda sent la llengua de la majoria dels habitants, malgrat que el francès s’immiscia en la vida quotidiana de les elits i dels funcionaris de l’estat, i cada vegada més entre les dues Guerres Mundials.
Les crisis vitícoles del principi del segle XX, i l’afirmació de la producció extensiva, a partir dels anys 1950, apunten un primer punt de ruptura. L’estat francès viu un llarg benestar econòmic. Les llars es modernitzen, i la classe mitjana descobreix les joies del consumisme occidental, amb el cotxe individual i l’augment del poder adquisitiu. La terciarització de la societat acompanya encara les grans fàbriques i les últimes mines del nord i de l’est de França. Al nivell nacional, neix una classe popular mitjana, i en gran majoria urbana, que es nodreix d’uns nous tipus de consum de massa, particularment americà i europeu : cinema, gastronomia, tèxtils i música acompanyen el Pla Marshall i la construcció de la Comunitat Europea. Amb una tercera i una quarta setmana de baixa laboral legal votades als anys 1950, aquesta classe mitjana sol passar els estius a les costes ibèriques que s’obren al turisme de massa, novament ordenades per l’estat franquista. És la “ruta del sol”, que passa pel litoral mediterrani i el Golf del Lleó, el Llenguadoc i la plana rossellonesa, per anar a estiuejar a la Costa Brava.
El govern francès decideix intervenir, preocupat per la pèrdua del franc, intercanviat massivament cada estiu per la pesseta espanyola. El 1958, Pierre Racine, alt funcionari d’Estat, presenta a Paris un pla d’ordenació dels departaments de la franja del litoral del Golf del Lleó, pla que s’anomenarà popularment “missió Racine”. Oficialment, aquest pla es justificarà per la necessitat de diversificar l’economia vitícola fràgil del Llenguadoc i del Rosselló, que s’hauria de diversificar amb a una nova economia turística. Ràpidament i en secret, per evitar la prospecció immobiliària, es constitueix a Paris un grup de disset alts funcionaris, designats més tard com el “comando de l’administració francesa”. El 1959, 1 200 hectàrees són comprats pel govern francès, als departaments de l’Aude, del Gard i de l’Erau. Al principi, la missió Racine havia de parar-se a la frontera lingüística occitanocatalana, al nivell de l’estany de Salses, al nord de la Catalunya del Nord, per evitar la proximitat amb les estacions espanyoles. Però quan el projecte es fa públic, els representants del Pirineu Oriental, i sobretot els elegits de la costa rossellonesa, insisteixen per que els pobles de Sant Cebrià i del Barcarès integrin el projecte. El 1963, 3 000 hectàrees de terreny suplementaris són comprats.
El govern francès dels anys 1960 impulsa una sèrie de grans obres. El 1958, el general De Gaulle redacta la constitució de la nova república -la cinquena- que centralitza més l’estat al voltant de la seua capital, Paris. El 1962, Algèria aconsegueix la seua independència, i els antics colons francesos, les “potes negres”, són repatriats massivament. D’ençà de la fi de la Segona Guerra mundial, l’estat francès ja vivia una crisi de l’allotjament. A principi dels anys 1950, més d’un terç de la població no té accés a l’aigua corrent ni a l’electricitat. A la perifèria de les grans ciutats naixen barris de barraques, poblats pels més pobres, i pels antics colonitzats que fugen de la repressió dels nous dirigents de les colònies independitzades. A partir del final dels anys 1950, s’inicien les obres dels HLM (habitation à loyer modéré) : a les perifèries de les ciutats, s’alcen uns grans complexos d’allotjaments homogenis, barres d’immobles que proposen totes les conformitats modernes. Els nous blocs d’allotjaments idealitzen una nova manera de viure, i fracturen l’espai segons l’ús que se’n fa: uns barris per viure i dormir, uns barris per consumir, i uns barris per treballar.
La missió Racine s’estructura ràpidament. Des de París, la DATAR (Délégation interministérielle à l’aménagement du territoire et à l’attractivité régionale) la Delegació a l’Ordenació del Territori i a l’Acció Regional, contracta els seus propis arquitectes i dibuixa les noves estacions sense l’abast de les poblacions locals. La DATAR té tots els drets, fins al de no respectar les lleis vigents d’urbanisme. El projecte es materialitza a principi dels anys 1960: vuit megaestacions balneàries s’hauran de construir al llarg del litoral llenguadocià i nord-català, entre les quals El Barcarès i Sant Cebrià, amb un estil arquitectònic propi als anys 1960. Els pisos, els centres de lleure i els centres de consum seran connectats per noves vies de comunicació, que facilitaran l’ús del cotxe individual de les famílies. Entre cada estació, una gran zona natural haurà d’assegurar la preservació del medi ambient. El projecte Racine mobilitza mitjans faraònics: els aiguamolls són assecats, s’importa sorra i terra en gran quantitat, s’aplana les dunes i s’aixeca a sobre de la sorra unes barres d’immobles de cinc, sis, set o d’una desena de plantes. El turisme salvatge, de barraquetes i de pobles de bungalows, és llavors prohibit per deixar plaça als complexos turístics de ciment.
A mesura que el litoral s’ordena per tal de rebre els turistes, a la Catalunya del Nord, els costums de consum canvien. Els turistes, vinguts del nord d’Europa i de zones urbanes franceses, importen tot un excedent americà: texans, drive-in, hamburgueses, rock i folk americana, disco i llengua globalitzada. Neix una fractura entre el litoral i el rerepaís, que comença a patir més intensament, a partir de la dècada del 1970, de la concurrència agrícola amb els altres països mediterranis. La fractura, entre un litoral avantguardista i un rerepaís agrícola desuet, no és només geogràfica, sinó també social. Les potes negres, els francesos algerians repatriats, arriben al mateix moment que els primers turistes, i s’instal·len al litoral rossellonès o al voltant de Perpinyà. Els repatriats importen una experiència industrial algeriana que els hi permet integrar-se ràpidament a l’economia local, que modernitzen, i elevar-se al cim de la piràmide social nord-catalana. Molts d’entre ells importen també els seus arrels valencians o balears: els familiars de la península permeten teixir una xarxa potent de connexió entre els productors espanyols i els importadors francesos.
Quan tanquen les ultimes fàbriques de les patotes Bella, a Perpinyà a principi dels anys 1980, un delegat al ministre de la economia dirà: “és difícil atreure industrials en una regió que dona la imatge d’ociositat, poc compatible amb la eficàcia industrial”. L’historiador occitanista Robert Lafont ho traduirà amb la seua frase “vam esdevenir el bronzeja-cul de tota Europa”. Si ho comparem amb la seua població, la Catalunya del Nord és el territori de França que atreu més turistes. Argelers és el municipi amb més càmpings d’Europa, amb 14 000 llits turístics, per una població de 10 500 habitants al llarg de l’any. No només al litoral, però també a la muntanya, on els pisos i cases secundaris representen el 90% dels allotjaments dels pobles de Cerdanya. Ja, a partir dels anys 1970, els nouvinguts projecten sobre una societat pagesa i rural local uns estereotips importats de les colònies: els habitants locals són percebuts com a ganduls, viuen en vacances perpetuals, ximples d’esperit i grollers, amb ments tancades i desconfiats, sense cultura alta ni història pròpia. L’experiència algeriana, on una població indígena ha foragitat els seus colons, ha pogut enfortir el sentiment nacionalista francès. Els turistes ocupen les estacions balneàries com una “segona Florida”. De l’arquitectura a la proposta de consum, passant pels noms dels hotels o a les palmeres que se planten a prop del mar; tot el paisatge del litoral desitja recordar un americanisme somiat. L’objectiu: vendre per pocs diners, a la gran majoria, l’experiència del que se veu a les pantalles de cinema, d’una Miami mediterrània. L’eufòria econòmica i cultural no deixa plaça a la llengua catalana i a les seues expressions culturals. El català, arrelat al món agrícola, a la terra, a la tradició, als peuterrosos, desapareix poc a poc de la via publica. D’ençà del 1945, els pares ja havien deixat de parlar català als seus nens, i la fractura lingüística es fa més important als anys 1990.
Nogensmenys, a partir dels anys 1970, uns joves nord-catalans, alimentats per les mentalitats d’esquerra del maig del 1968, pels exiliats polítics de Catalunya-sud, i pels moviments beat-nick, comencen a denunciar aquests canvis. Les “pintades” reivindiquen la bilinguitzacio del territori, i al llarg de la dècada, uns joves professors s’organitzen al voltant de l’associació educativa de la Bressola (1976), seguida poc després per la ràdio lliure d’Arrels (1981) i les seues escoles. El grup Guillem de Cabestany (1990) assegura una certa creació artística, intentant conservar un fet lingüístic i cultural que s’escapa.
Amb la crisi petrolífera del 1973, la missió Racine viu el seu epíleg. Si, fins ara, l’estat monopolitzava el desenvolupament de les estacions, el “comando” deserta poc a poc la missió i convida els inversors locals al projecte. Al mateix moment, la influència de la way of life americana dibuixa una manera de viure que s’enfrontarà amb la ideologia de l’allotjament col·lectiu. És el somni pavillonari, de la casa individual situada en un barri “comunitari”, a la perifèria dels centres antics dels pobles i de les ciutats, esdevinguts massa estrets pels cotxes. A partir dels anys 1970 s’impulsa la febre immobiliària, que es materialitza per l’aixecament de cases uniformes. L’estil arquitectònic adapta el model americà (un jardí, un garatge, una planta o dues, una piscina, una habitació per la televisió) i es barreja a les façanes de les cases provençals, amb parets arrebossades roses. Aquestes esdevindran blanques, amb teulades planes, a partir dels anys 2010, quan és voldrà copiar l’estil arquitectònic copiarà gregues. Entre els anys 1982 i 1990, la població creix d’uns quants 29 200 habitants. Es construeix, en aquest període, 43 200 nous allotjaments. Entre 1990 i 1999, comptem 29 000 habitants suplementaris, i es construeixen 37 000 noves cases. Entre 1999 i 2008, hi ha 39 300 habitants suplementaris, i 39 700 noves cases construïdes, és a dir una casa per cada nou habitant del territori. Uns 30% de totes aquestes cases són allotjaments secundaris, ocupats uns quants mesos durant la temporada estival. Aquest eixamplament descontrolat ha deixat a banda els nuclis antics dels pobles i ciutats, ocupats d’ençà dels últims quaranta anys per les poblacions més pobres: en primer, espanyols i portuguesos, nord-africans, i ara famílies monoparentals, nouvinguts del nord de França i individus socialment aïllats de la resta de la societat. El somni HLM de l’allotjament col·lectiu fracassa arreu de França. Els barris esdevenen ràpidament guetos ètnics i socials, descuidats durant més de 30 anys.
A partir dels anys 1980, l’activitat turística, que havia de secundar la producció agrícola, monopolitza cada vegada més les inversions locals : el capital és captat per l’aixecament d’un parc d’atracció aquàtic, l’eixamplament d’un càmping, l’elevació d’un hotel de baix cost, la construcció d’un centre comercial. Davant de la forta demanda immobiliària, els propietaris agrícoles venen les terres per enviar els fills a estudiar a la capital, i el nombre de productors es redueix al mateix moment que la superfície de terres conreables. En els nous barris residencials, l’espai públic compartit desapareix. Places, parcs, bancs, o fins i tot cinemes de poble, cafès i bars, restaurants i casals culturals tanquen al benefici de les noves superfícies comercials que naixen a les entrades de les aglomeracions. La proposta festiva i els grans esdeveniments culturals ja no és més dirigida cap a la població local, que viu tot l’any, però condensada a les quantes setmanes de temporada estival, fent créixer els preus del consum i deixant a banda una part dels consumidors més pobres. Els beneficis del turisme tampoc tornen a ser injectats en la població local, però permeten pagar la vinguda de les grans estrelles nacionals en les discoteques i casinos de la costa. En aquest moment desapareixen les festes tradicionals dels pobles, i per la mateixa ocasió les grans cites intergeneracionals i les oportunitats per integrar els nouvinguts. A la dècada dels 1990, la llengua catalana acaba de desaparèixer de la via pública, silenciada en els espais econòmicament més atractius, com els centres de consum i de lleure.
Malgrat tot, entre els anys 1990 i 2010, la identitat catalana troba un cert espai per sobreviure. Deixant a banda la llengua, aquesta identitat es centra en expressions consumidores i folklòriques. Aquestes són fàcilment identificables pels nouvinguts, tranquil·litzen els habitants que han perdut la llengua, i es poden fins i tot vendre fàcilment als turistes. És la senyera, que floreix a cada racó del territori, és la practica de l’esport, amb el rugbi, és una gastronomia, venuda a preus estratosfèrics durant l’estiu. Aquesta identitat neix d’un consens implícit entre els poders locals i econòmics, que temien una catalanitat massa virulenta i reivindicativa, i prefereixen una expressió més dolça i innocent. Si els poders públics no desenvolupen cap política lingüística o cultural “nord-catalana” de gran abast durant més de trenta anys, és perquè es poden comprar amb pocs mitjans, i gràcies a subvencions públiques, la infeudalitzacio de les associacions pobletanes que porten la responsabilitat comuna en matèria d’educació i de cultura en català. La part més militant, que porta el pes de tota la supervivència de la llengua i de la història local, s’estructura independentment, en una xarxa relacional tancada, sense lligam concret amb la gran part de la societat, dels poders econòmics o polítics locals.
En paral·lel, als anys 1980, unes quantes famílies d’antics propietaris terratinents, d’empresaris locals o de nouvinguts, aprofiten la fi de la missió Racine per constituir fortunes importants, gràcies a la venda de terrenys, la construcció o l’hostaleria. Aquesta nova classe alta, alimenta uns contactes directes amb els elegits locals, amb qui va créixer, amb qui va anar a l’escola, amb qui es casa, i amb qui es lliga. Aquests empresaris construeixen la seua fortuna gràcies a una veritable economia de la pobresa: prospectors immobiliaris que aixequen barris homogenis per la classe mitjana baixa, famílies que monopolitzen les grans firmes de menjar ràpid, de cadenes de magatzems a baix cost o d’importació i d’exportació de productes de gran consum. Les polítiques locals afavoreixen l’aixecament d’aquestes fortunes de la pobresa, gràcies a les donacions de permisos de construir i d’explotació. La quantitat de llocs de feina que indueix l’obertura d’una cadena de menjar-ràpid o d’una superfície comercial permet també als elegits i representants públics de justificar-se davant dels electors. Si els batlles lliuren una guerra “civilitzacional” als kebabs que es multipliquen als centres urbans empobrits, al llarg dels anys 2000, s’alegren de l’obertura d’un McDonald’s a la perifèria. Actualment, Perpinyà és la desena ciutat francesa amb més restaurants de menjar porqueria. Les cadenes van treure profit del confinament, i els grans grups de lliurament com Ubereats, per imposar-se en el panorama econòmic i gastronòmic local. En dos anys, d’ençà del 2021, les cadenes se van multiplicar, apoderant-se de la meitat del mercat gastronòmic local, i comptant gairebé dos restaurants de menjar-ràpid per cada mil habitants. Això explica en part perquè la població nord-catalana és més impactada per l’obesitat que la resta de l’estat, amb més d’uns 20% de la població local en situació critica.
La formació de les regions com a entitat territorial administrativa, el 1982, afegeix un esglaó més en les decisions descentralitzades. La regió Llenguadoc-Rosselló entra més o menys ràpidament en competència amb els municipis nord-catalans i amb el departament pel control del territori, i les polítiques dels tres esglaons van rarament cap al mateix objectiu. Malgrat tot, les polítiques comunes de desenvolupament aposten cada vegada més al llarg dels anys 1990 per un turisme de massa i a baix cost, deixant a Montpeller o Tolosa la formació universitària o d’alt nivell, la creació cultural, la renaixença agrícola o les obertures transfrontereres. A partir dels anys 1990 s’equilibra la competència entre l’esquerra socialista i els partits de centre-dreta, que es comparteixen una xarxa d’influència entre els municipis, el departament i la regió. Aquest equilibri durarà 30 anys, amb més o menys èxit i conflictes, anys durant els quals el territori s’empobrirà massivament.
En efecte, quan es tanca definidament la missió Racine, el 1982, el territori ja ha començat la seua muda social. L’atur explota, com arreu de França, i s’intensifica el moviment d’heliotropisme on les classes mitjanes del nord d’Europa i de França es compren, per pocs diners, una casa en les noves urbanitzacions de la plana rossellonesa. El tancament de les fàbriques i de les mines alimenta l’heliotropisme a baix cost del territori. Els primers a instal·lar-se, son justament aquests obrers del nord de França, que van passar la majoria dels seus estius a les estacions balneàries de Racine. Aquest moviment demogràfic representa un recurs financer importantíssim pels municipis, que rivalitzen entre ells en el marc d’una cursa a l’atractivitat. Els elegits locals faran dels prejubilats el seu electorat favorit, orientant tota la proposta cultural i social cap a una població de més de 60 anys. A principi dels anys 2000, 10 000 persones s’instal·len anualment a la Catalunya del Nord, més d’un terç tenen més de 60 anys, i un altre terç és aturat. Mentrestant, cada any, 5 000 persones marxen del territori, més de la meitat d’entre ells tenen entre 20 i 30 anys. Si el territori és el més impactat per l’atur a nivell de l’estat francès, aquest atur concerneix massivament els joves. El 40% dels aturats nord-catalans tenen menys de 25 anys, i un de cada tres joves és aturat. Avui dia, la meitat d’aquells joves nord-catalans es troba en situació d’inactivitat, sense feina ni estudis. Els contractants més importants del territori són els centres de salut, el departament, l’ajuntament de Perpinyà, seguits per les superfícies comercials. Demogràficament, la població es va multiplicar per dos d’ençà de la missió Racine. El 1962, el departament compta uns 250 000 habitants. Són 330 000 vint anys més tard, el 1982. 432 000 el 2006, i uns 480 000 el 2020. Actualment, més de 59% de la població no és originària del territori.
Aquest moviment demogràfic va participar a fer créixer les desigualtats socials al territori. El departament del Pirineu Oriental és, avui dia, el més pobre de França, amb dos dels tres barris més pobres de l’estat, i la més gran proporció d’ajudes socials. Aquesta desigualtat social s’ha d’enfrontar, també, amb el problema del narcotràfic que inunda el territori a partir dels anys 1980. La cocaïna, i l’heroïna especialment, trastornen els barris populars i impacten les llars més fràgils. Aquestes ultimes dècades, el tancament dels llits d’hospitals psiquiàtrics i del personal sanitari, arreu de França, afavoreix la presència a l’espai públic dels venedors i dels consumidors, especialment als cascs antics. L’ocupació del carrer pels narcotraficants va ser permesa gràcies a la deserció de les classes mitjanes i altes, que se van tancar en les perifèries dels pobles i ciutats en residències altament seguritzades. Perpinyà, coneguda per tenir els preus més baixos de la galeta de crack de França, es troba al mateix moment al mig del passadís europeu de la droga. Amb l’augment de la inseguretat, els partits d’extrema dreta van seduir la classe mitjana i alta local, i van saber aprofitar-se dels escàndols de corrupció o de la immobilitat de les grans dinasties socialistes o dreta-centristes, al poder d’ençà dels anys 1990. Després d’haver conquistat uns quants municipis rurals i la capital Perpinyà, l’extrema dreta va entrar al departament i va integrar les representacions de Paris amb els seus diputats.
Avui dia, mentre la economia agrícola acaba de desaparèixer, els responsables polítics locals no aconsegueixen a proposar una altra via de desenvolupament que no integri un turisme de massa. La nova llei de reducció de les construccions immobiliàries del 2023, així com la baixa del poder adquisitiu de les llars, sembla haver segellat quaranta anys de prospecció. Els elegits municipals topen amb la fi d’un sistema econòmic fràgil, i han de composar amb una població inactiva, per una gran part, desarrelada al seu territori, i que ocupa uns espais socialment i culturalment morts, com els barris d’urbanitzacions o les grans superfícies comercials. La pujada recent del preu de la gasolina ha posat en relleu la falta de transport públic, i el confinament sanitari i la sequera ha demostrat la ineficàcia d’un turisme de massa comparat amb el turisme qualitatiu. La destrucció sistemàtica del patrimoni històric i l’enlletgiment del paisatge demostren la poca coherència entre les lleis votades des de Paris i la realitat, sobre el terreny, 800 quilometres al sud. Per fi, la fugida anual del jovent apunta una crisi generacional greu que el territori haurà de resoldre ràpidament. En efecte, d’aquí el 2050, la població dels més de 60 anys serà dues vegades més important que la de menys de 30 anys.
Entendre la Catalunya del Nord és de fet concebre com unes microsocietats molt diferents comparteixen un territori sense compartir cap projecte de societat col·lectiu. Nogensmenys, culturalment, s’afirma una fractura entre les antigues generacions que dirigeixen el territori i els joves, educats a les escoles catalanes, que han marxat a les grans ciutats pels estudis o per treballar, i que tornen al país amb idees noves. Per raons financeres o ideològiques, aquestes noves generacions no comparteixen més l’estil de vida o d’ocupació del territori que s’ha valorat aquells últims seixanta anys. La llengua, després d’haver desaparegut de l’escenari polític, ha tornat a fer la seua aparició en els debats. La victòria de l’extrema dreta ha qüestionat el paper de la llengua catalana i les seues expressions culturals, cosa que va poder preguntar la població local sobre l’estat de salut del català i el seu paper social. Uns elements diferents, amb una jove població que mira cap al País Basc, a Còrsega i a Alsàcia, i que podria afavorir la idea de crear una estructura territorial nord-catalana pròpia, que agrupi totes les administracions del departament, de la regió i de les mancomunitats de municipis.
