Dona i treballadora: sobrevivint a les pandèmies

Els darrers mesos estem escoltant molt allò de la reconstrucció social i econòmica per encarar les conseqüències de la Covid-19, això si, sense qüestionar el model capitalista depredador que ens porta de crisi en crisi.

Des d’ONU Women es va recomanar fa temps incloure l’anàlisi de gènere per a corregir les desigualtats estructurals que pateixen les dones en totes les polítiques, incloses aquelles d’emergència sanitària, donats els riscos i les vulnerabilitats específiques que pateixen les dones.

Aquesta recomanació no és casual, sinó el resultat visible que arreu del món són elles qui pateixen les situacions més desavantatjoses a tots els nivells: econòmic, laboral, sanitari, educatiu, polític, religiós… Malgrat que ens han repetit com un “mantra” que la Covid -19 no entén de nacionalitats ni de fronteres i que cap persona es quedaria enrere, la realitat és que totes les crisis entenen i molt de nacions amb estat o sense estat, de classes socials, gènere i vulnerabilitats, i d’aquesta manera les dones d’arreu del món són les més colpejades per les crisis, més encara les dones pobres, migrants i racialitzades amb situacions de precarietat i violència que són estructurals i endèmiques

És clar que superar la crisi sanitària no suposarà ni de bon tros superar la pandèmia econòmica, social i mediambiental que patim des de fa anys per les anteriors crisis cícliques del capitalisme, les retallades en els drets socials, les reformes laborals i les mesures austericidis sobre la població treballadora imposades des d’Europa i acatades sense queixa per l’Estat Espanyol i pels governs autonòmics. Eixa suposada reconstrucció de la qual ens parlen ara ha de contenir necessàriament la mirada de classe i de gènere que moltes vegades s’oblida.

Segons l’informe L’empobriment del País Valencià de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (2020) les treballadores i treballadors hem perdut un 20% del poder adquisitiu des de 2008 i a més patim un retrocés en els drets socials (habitatge, sanitat, educació, serveis socials…) per les retallades

Segons dades d’Oxfam (2021) abans de la pandèmia, l’estat espanyol ja era un dels països més desiguals de la UE, el cinqué estat més desigual per darrere de Romania, Letònia, Lituània i Bulgària, el cinqué estat d’Europa amb els pitjors nivells de pobresa relativa (20,7%), i el quart amb la taxa de pobresa severa més elevada (9,2%). Així, 10,9 milions de persones es troben en pobresa relativa a l’Estat espanyol i 5,1 milions en pobresa severa (persones que viuen amb menys de 16 euros al dia). A més, el 55,3% de la població tenen dificultats per arribar a final de mes, inclosa la gent amb treball remunerat (EAPN, 2020).

Si aquest era el paisatge abans de la crisi sanitària, és evident que l’impacte d’aquesta sobre la població dependrà de la situació socioeconòmica en què viuen les persones: la qualitat de la seua alimentació, la possibilitat d’aïllar-se del virus, la dimensió dels seus habitatges, les condicions d’habitabilitat, la necessitat d’utilitzar el transport públic, la possibilitat de treballar a distància o no, les condicions laborals, i el barri en el qual es resideix, els equipaments socials, la xarxa de suport comunitari… són alguns dels determinants.

A les dades de pobresa cal afegir les dades d’atur, que el febrer del 2021 ja superaven els 4 milions de persones. Si hi afegim les persones afectades per ERTO —que són 900.000— i els autònoms en cessament d’activitat —500.000 persones—, trobem 5,5 milions de persones sense feina a l’Estat Espanyol, sent major el nombre de dones aturades (57,5%) que el dels homes (42,5%) (SEPE, 2021)

Durant el mes de març de 2021 només al País Valencià es van registrar 81.000 ERTO que afecten unes 530.000 persones, el 43% són dones (CCOO-PV, 2020). Segons dades d’Intersindical (2021) centrades en Catalunya, el 53% de les persones acomiadades amb motiu de la pandèmia de la Covid-19 són dones, i també el 52,2% dels ERTO han afectat les dones.

Un altre element a tenir en compte a l’hora de parlar de la situació econòmica és el nombre de persones ateses pel Sistema de Serveis Socials que abans de la pandèmia ja atenien 6 milions de persones en l’àmbit de l’estat (febrer del 2020). Segons l’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials, és molt previsible que aquesta demanda s’incremente molt amb la suma de les persones que es troben en situació d’exclusió, i que ara ho estaran encara més, així com les que es troben en situació de vulnerabilitat a partir d’ara per la pèrdua del treball. Aquest increment de població atesa pels Serveis Socials no s’ha vist acompanyat d’increment de personal ni de recursos, i les treballadores socials denuncien que es troben saturades i que la seua intervenció s’està reduint a cobrir les emergències de forma assistencial, com en l’època de la més pura beneficència.

Les persones més afectades per la pèrdua de l’ocupació durant la pandèmia són les que tenen contractes temporals i més precaritzats, és a dir, les persones joves i les dones, sobretot de sectors com l’hostaleria i el comerç. Les dones són majoria entre les persones que tenen ocupacions a temps parcial (73%) i contractes temporals (50%). En sectors molt feminitzats com ara les empleades de la llar i cuidadores de persones dependents, el 98% són dones. Són sectors que durant el confinament hagueren de tancar i es quedaren sense feina, moltes d’elles sense poder accedir a ERTOS ni a subsidis per desocupació, per estar treballant sense contracte.

Segons l’Informe Anàlisi de les necessitats socials de dones i homes de l’Observatori Social La Caixa (2020), les dones amb salaris baixos són el doble que els homes, tant en el salari per hora com el salari mensual. No podem oblidar que la bretxa salarial de gènere a la UE se situava en el 14% el 2019. Això és així per diversos motius: perquè les dones assumeixen la major part de la cura de nens i nenes i persones majors, motiu pel qual solen reduir la seua jornada laboral per obligació; de fet un terç de les dones de la Unió Europea treballa a temps parcial, i això fa impossible que puguen ascendir en les seues carreres i obtenir millors salaris; i perquè són les dones les que ocupen els llocs de treball pitjor pagats. Tot això provoca que finalment per cada euro que guanya un home una dona guanya 86 cèntims d’euro.

Un altre element més que discrimina i empobreix les dones al llarg de la seua vida, és l’arribada de la jubilació donada la bretxa de les pensions existent entre homes i dones, que és de 32,5 punts. En arribar l’edat de jubilació moltes no tenen les cotitzacions necessàries per a tindre una prestació per jubilació pels motius que hem esmentat dalt. Per això les dones grans es veuen obligades a sobreviure amb les pensions no contributives que són més baixes (392 euros/mes aproximadament). Entre les persones que perceben pensions no contributives per jubilació el 75% són dones, i entre les que perceben pensions no contributives per invalidesa el 51% són dones segons l’IMSERSO (2019). Moltes vegades amb aquests diners ajuden a mantenir a fills i filles, nets i netes sense ocupació. La gran majoria d’homes en canvi perceben pensions contributives que sí són més elevades i els permeten major autonomia i qualitat de vida. Podem assegurar que a casa nostra la vida de les dones es troba més empobrida, fins i tot en arribar a la jubilació.

Taula: PNC homes i dones a l’Estat Espanyol 2019 (Font: IMSERSO, 2019).

Les dones al capdavant de la pandèmia.

Segons l’Estudi de Seroprevalença del Ministeri de Sanitat (2020) els col·lectius amb una prevalença més gran que la mitjana de l’estat (situada al 9,9%) han estat el personal sanitari (16,8%), les dones que treballen en la cura de persones dependents en el domicili (16,3%), les dones que duguen a terme tasques de neteja (13,9%), i les que treballen en residències de gent gran (13,1%). Aquests sectors estan altament feminitzats, són serveis considerats essencials que han patit una sobrecàrrega de treball durant aquests mesos, la qual cosa les situa entre les de major risc de contagi, sobretot si es té en compte que moltes no comptaven amb els recursos de protecció adients.

Gràfic: Professions sanitàries per sexe (Font: Institut de la Dona, 2020).

Si tenim en compte sectors com els Serveis Socials que també han estat declarats essencials, podem trobar que també estan molt feminitzats, tant els serveis socials generals com els especialitzats, com és el cas del personal dels centres residencials on el 84% són dones.

A més del complicat i desigual àmbit laboral, cal assenyalar que les dones han assumit la centralitat de les tasques de cures també durant les situacions de confinament: estudis dels fills i filles, tasques domèstiques, cura de persones grans que es queden a casa pel tancament dels recursos especialitzats, compra, alimentació, entreteniment, atenció mèdica i suport emocional de la família.

A escala mundial, sense excepció, les dones realitzen les tres quartes parts de la feina de cures no remunerada. Cap país del món registra una prestació de cures no remunerada igualitària entre homes i dones. Les dones dediquen de mitjana 3,2 vegades més temps que els homes a la prestació de cures no remunerada, és a dir, 4 hores i 25 minuts al dia enfront d’1 hora i 23 minuts en el cas dels homes, segons dades de l’OIT (2018).

Durant el confinament algunes dones han hagut de deixar la seua feina per poder cuidar dels fills i filles o persones majors, davant la impossibilitat de teletreballar, qüestió que s’agreuja encara més quan parlem de dones de famílies monomarentals. En 2019 les unitats de convivència sustentades en exclusiva per dones són 1.530.600 (el 81,1% del total), enfront de les sustentades per homes que sumen 356.900 unitats (INE, 2020).

Les dones que sí que han pogut treballar a distància, com ara les del sector de l’educació (75% són dones), s’han vist saturades, ja que el fet d’estar a casa els ha suposat tenir un 29% més de responsabilitats que els homes en la mateixa situació, segons un estudi de IESE, Dona i treball en remot durant la Covid-19.

Aguado i Benlloch, investigadores de la Universitat de València, conclouen que durant el confinament les dones han hagut de teletreballar, i a més organitzar, i gestionar la jornada educativa de les seues filles i fills, tenir cura dels més petits, compartir moments de joc, ajudar-los amb les classes, organitzar l’alimentació … Totes les tasques en el mateix espai i lloc, sense diferenciar tasques de producció i reproducció, treballant i cuidant. Moltes han hagut de dedicar-se al seu treball a les nits, restant hores de descans i veient augmentat el seu nivell d’estrés. El confinament ha afectat de manera diferent a dones i homes segons les investigadores.

Els recursos públics imprescindibles com els centres educatius i els centres de dia per a gent gran o persones amb discapacitat han estat tancats. La xarxa de suport familiar habitual com els iaios i les iaies, han estat confinats. Les dones han hagut d’assumir aquestes tasques de cura, més les tasques domèstiques ja habituals, al mateix temps que han hagut de teletreballar o treballar presencialment als serveis essencials, repercutint tot això en la seua salut mental.

Dones migrants, pitjor encara

Tot açò s’ha vist empitjorat en el cas de les dones migrants perquè han patit un gran impacte per la crisi, sobretot les que es troben en situació administrativa irregular. Es calcula que la pobresa ha augmentat en el 57% de la població estrangera no pertanyent a la Unió Europea.

El nombre de persones que resideixen a l’Estat Espanyol en situació administrativa irregular (en data de 2019) és d’entre 390.000 i 470.000 persones, sent el 55% dones. Provenen majoritàriament d’Amèrica Llatina (77%), sobretot Colòmbia, Veneçuela i Hondures (Fanjul i Gálvez-Iniesta, 2020). Aquesta població treballa normalment en sectors que han estat molt afectats pels tancaments, són els pitjors remunerats i els més feminitzats, com ara el sector dels serveis a la llar i l’hostaleria. Els seus nivells salarials mitjans estan sistemàticament per sota de la mitjana de la resta de persones treballadores. En els casos en què s’han quedat sense feina, no s’han pogut acollir a mesures com ERTO ni subsidis per atur.

Quant a l’habitatge, moltes persones migrants han tingut dificultat per mantenir les mesures de prevenció, d’aïllament, i d’higiene com ara les persones temporeres, les que viuen en habitatges compartits, en situació d’amuntegament, o tipus albergs, sense oblidar-nos de les persones sense sostre.

En moltes famílies migrants que no tenen accés a eines telemàtiques, a electricitat o wifi, la pobresa energètica més la bretxa digital han afectat la seua possibilitat d’estudiar a distància, de teletreballar o de realitzar gestions en línia de caràcter sanitari i social.

A això cal sumar la vulnerabilitat social produïda davant la privació total o parcial de recursos i estructures públiques i comunitàries, que els ha portat a patir desprotecció material, emocional i relacional. Aquestes famílies han hagut de recórrer als serveis socials, menjadors socials o banc d’aliments.

Segons l’Associació Dones Migrants Diverses, la majoria de les dones migrants, siga quina siga la seua formació, es troben abocades a l’economia submergida com una forma de subsistència, especialment en la cura de les persones i la llar. Moltes treballen com a internes per no tenir permís de residència i perquè d’aquesta manera es veuen menys exposades a les batudes policials, ja que no han de desplaçar-se molt. Continuen al lloc de treball fins i tot en el seu temps de descans. Els ocupadors s’estalvien una quantitat de diners significativa i poden disposar-ne el temps que vulguen. Elles no es poden negar per por de l’acomiadament, aguantant tota mena de tracte degradant, perquè si perden els seus llocs de treball també perden el seu allotjament.

Durant el confinament aquestes dones han seguit cuidant i fins i tot han augmentat la seua jornada laboral per la impossibilitat de sortir del domicili en el qual treballen, però no ha augmentat el seu salari; a altres directament les han acomiadat quedant sense ingressos i també sense allotjament ni possibilitat de trobar-ne altre, a causa del confinament.

Cal fer visible el que aporten aquestes treballadores a la nostra societat perquè estan fent un treball considerat essencial per a la vida, però elles i les seues condicions laborals no són considerades essencials. Les dones migrants a més es veuen forçades a deixar els seus fills i filles a la cura de familiars al seu país -en mans sobretot de dones de la família- mentre elles tenen cura d’altres persones en el nostre. Per això podem dir que les tasques de cura que realitzen aquestes dones s’assenten en jerarquies de classe, etnicitat i gènere. Són essencials, però elles no són considerades ciutadanes.

La professora Erica Briones de la Universitat de Lleida (UdL) explica que la lògica colonial dominant a Espanya empeny aquestes dones migrants a un estatus social baix i ocupacions precàries. Es naturalitza que tot el treball de cura és treball femení. Posa l’exemple de dones llatines per a les quals el 31,4% de l’ocupació es troba en el sector domèstic. En aquesta branca laboral, molt feminitzada (95%) i amb alta presència de dones treballadores d’origen estranger (42%), el salari mitjà es troba entre el 50% i el 60% inferior a les mitjanes generals del mercat laboral (UGT 2021). Ser dona racialitzada significa automàticament pitjors condicions laborals i això afecta la seua salut.

L’Associació Por Tí Mujer ha realitzat l’Informe Covid-19: impacte en les dones migrants a la ciutat de València (2020) producte de l’enquesta telefònica realitzada a 170 dones migrants valencianes. A València i les seues comarques resideixen 74.447 dones llatinoamericanes (INE, 2020) que treballen en restauració, serveis d’atenció a persones, venedores, netejadores, treballadores d’explotacions agrícoles o ramaderes.

De les 170 dones entrevistades, el 34,32% es troben en situació irregular i el 30,18% són sol·licitants d’asil o refugi. Només el 13,6% d’aquestes dones tenen la nacionalitat espanyola. El 61% estan a l’atur i el 16% han perdut la feina a causa de la Covid-19, amb l’agreujant de la impossibilitat de sortir a buscar feina durant el confinament. Només el 8% treballa amb un contracte. Al voltant del 80% ocupen llocs de treball en neteja, internes, treballadores de la llar i cures. El 43% treballen a temps parcial i algunes no superen les 10 hores setmanals, la qual cosa els genera una inestabilitat laboral difícil de superar. Les que treballen com a internes solen superar les 60 hores setmanals, la qual cosa suposa una clara vulneració dels drets laborals.

L’informe “Equitat en salut i covid-19” del Ministeri de Sanitat (2020) adverteix que la crisi sanitària ha posat de manifest el pes dels determinants socials en la salut, com poden ser la situació econòmica, el nivell educatiu, la situació laboral, l’estatus migratori, el gènere, l’ètnia, la diversitat sexual o la diversitat funcional.

En definitiva, podem dir que la crisi provocada per la Covid-19 està tenint un seriós impacte en l’economia i en la salut de les dones, ja que elles suporten llocs de treball més precaris, pitjors salaris i pitjors pensions. Es fan càrrec de les cures i han tingut molt difícil la conciliació. Ocupen els treballs en sectors essencials i no han pogut teletreballar. Les que si ho han fet s’han vist sobrecarregades. Estan assumint un major cost físic i emocional, es troben amb més risc de contagi pels seus llocs de treball i perquè pateixen les pitjors conseqüències econòmiques de la crisi. La pandèmia ha amplificat la desigualtat de gènere, afectant particularment a les dones. Per tant, els condicionants nacionals, de gènere i de classe determinen la diferència de l’impacte de la crisi en dones i homes i les mesures que es posen en marxa cal que ho tinguen en compte.