La crisi provocada per la pandèmia de COVID-19 ha generat allò que Marx descrivia com una “concentració real i ajust de les contradiccions”: un període en què s’aguditzen les contradiccions i s’intensifica la lluita de forces antagòniques, generant una nova correlació de poders que ens pot portar a ser més (o menys) lliures. Com afirmava Bertolt Brecht: “L’esperança està present en les contradiccions” i la seva concentració en períodes de crisi pot ser l’espurna que desencadeni el canvi de model econòmic i social necessari per posar les persones i la vida al centre.
En aquest article analitzem algunes de les contradiccions que la pandèmia ha deixat al descobert de manera dramàtica i les seves conseqüències, per acabar esbossant les polítiques (conjunturals de gestió i estructurals més a llarg termini) que cal defensar des de l’esquerra.
Propaganda i realitat
L’octubre de 2019, la “Intelligence Unit” de la revista The Economist publicava un informe titulat “Global Health Security Index: Building Collective Action and Accountability”. A l’informe, de ni més ni menys que 324 pàgines, s’hi presentava “la primera avaluació i comparació exhaustiva de la seguretat en salut i capacitats relacionades” a 195 estats. També segons el propi informe, l’índex GHS (Global Health Security) havia d’“estimular canvis mesurables en la seguretat sanitària nacional i millorar la capacitat internacional per abordar un dels riscos més omnipresents del món: els brots de malalties infeccioses que poden conduir a epidèmies i pandèmies internacionals”. L’índex GHS es calcula a partir de 34 indicadors i 85 subindicadors obtinguts de dades disponibles públicament i organitzats en sis categories: Prevenció; Detecció i informació; Resposta ràpida; Sistema sanitari; Compliment de normes internacionals; i Risc de l’entorn. Any i mig després de la presentació de l’informe i vistes les conseqüències de la pandèmia mundial de COVID-19, el risc que justificava l’elaboració l’índex GHS s’ha fet prou evident; en aquest sentit, el treball va resultar quasi premonitori.
Els encerts de l’informe, però, s’acaben aquí. Segons l’índex GHS, els Estats Units eren l’estat del món més preparat per fer front a crisis sanitàries, seguit pel Regne Unit. Si ordenem els mateixos estats (de fet, 153 països dels 195 inclosos a l’informe) per la taxa de mortalitat que hi ha causat la COVID-19, posant al capdavant els que han tingut menys mortalitat, els Estats Units ocupen la posició 145 i el Regne Unit la posició 149. Encara que aquests són els exemples més extrems, passa una cosa semblant amb altres estats “rics” com ara França, Itàlia, Canadà o Alemanya. Per contra, Vietnam ocupava la posició 47 segons l’índex GHS, però és el 4rt amb menor mortalitat; la Xina ocupava la posició 48 i ha estat el 8è amb menor mortalitat (tot i ser l’origen de la pandèmia); i Cuba ocupava el lloc 95 segons l’índex però ha estat el 19è amb menor mortalitat. A 21 de gener de 2021, la taxa de mortalitat a la Xina i Cuba era de 3 i 16 defuncions per milió d’habitants, respectivament; a Suècia, amb la seva política inicial de laissez faire, era de més 1.000. Fins aquí, doncs, la credibilitat d’índexos com l’índex GHS (un altre cas paradigmàtic és l’“Índex de Democràcia”, que publica la mateixa “Intelligence” Unit de The Economist).
A l’estat espanyol, que segons l’índex GHS ocupava la 15a posició al rànquing, la taxa de mortalitat a dia d’avui és de més de 2.600 defuncions per milió d’habitants, una de les pitjors del món. La incidència als Països Catalans ha estat desigual: mentre que el País Valencià i les Illes tenen taxes de mortalitat menors que la mitjana estatal (tot i haver patit onades fortes a finals de 2020), el Principat, víctima d’una gestió nefasta tant del govern espanyol inicialment com del Govern després, està fins i tot per sobre.
Fonamentalisme del mercat i individualisme
El mercat és una institució social en què els participants intercanvien béns o serveis en termes que les dues parts de l’intercanvi consideren, per la raó que sigui, acceptables. En les societats capitalistes, el mercat serveix per gestionar el repartiment de bona part dels béns i serveis que produïm col·lectivament i, indirectament, determina la quantitat de cada bé i cada servei que es produeix. Segons el liberalisme i el neoliberalisme econòmics, els mercats són un mecanisme eficient perquè, se suposa, operen com si fossin guiats per una “mà invisible”: els participants en el mercat es poden limitar a mirar per ells mateixos i intercanviar en termes que els resultin individualment beneficiosos i, com per art de màgia, el mercat acaba fixant uns preus que fan que es produeixin, exactament, les quantitats socialment òptimes de cada bé i cada servei. Des d’aquesta perspectiva, qualsevol acció col·lectiva o la solidaritat mateixa no només són innecessàries sinó que, de fet, resulten perjudicials perquè “distorsionen el mercat” tot alterant els preus òptims. L’individualisme com a ideologia i el laissez faire com a principi rector de totes les polítiques són, doncs, conseqüències naturals (i en certa manera indestriables) del fonamentalisme del mercat.
L’epidèmia ha posat en evidència, un cop més, que l’emperador anava nu i que (fora de les hipòtesis poc plausibles en què se sustenten el liberalisme i el neoliberalisme econòmics) els mercats, l’individualisme i el laissez faire són incapaços de resoldre els grans problemes a què ens enfrontem com a societat.
En el cas de la pandèmia, el principi individualista dictaria que els individus, mirant per ells mateixos i procurant únicament pel propi interès, haurien de prendre decisions que desemboquessin en l’òptim social, en aquest cas, una societat lliure de virus i, per tant, de malaltia. No cal haver seguit amb detall els esdeveniments de l’últim any per adonar-se que, en el cas d’una pandèmia, les coses no funcionen així però, per si hi ha cap dubte, es pot analitzar l’esmentat cas de Suècia, que inicialment va optar per una estratègia de laissez faire (tot i que menys del que a vegades s’ha volgut fer veure, perquè també s’hi van prendre mesures com per exemple el tancament d’universitats) i que ha acabat amb una taxa de mortalitat unes quantes vegades més alta que la dels seus veïns.
De fet, la pandèmia es tracta d’un exemple d’allò que els economistes anomenen un “problema” de béns públics (o socials o col·lectius). En la pandèmia, una societat lliure de virus i de malaltia és un bé públic, que requereix d’esforç col·lectiu però que, un cop aconseguit, és gaudit per tothom sense possibilitat d’excloure’n ningú i sense que el gaudi dels uns interfereixi amb o impedeixi de cap manera el gaudi dels altres. En aquestes situacions, la “mà invisible” empeny els individus a fer de “polissons”, és a dir, a beneficiar-se del bé públic sense pagar els costos associats (per exemple, que tothom tanqui el seu negoci per evitar la propagació del virus mentre jo obro el meu). Per tant, cap mecanisme de mercat o cap plantejament individualista pot resoldre el problema (passa el mateix amb altres problemes com el canvi climàtic); només es pot resoldre mitjançant l’acció col·lectiva, basada en el coneixement i en les decisions preses per òrgans representatius i tècnicament competents de manera que siguin enteses pel conjunt de la societat com a necessàries i justificades. En altres paraules, cal un col·lectiu organitzat i funcional, típicament en forma d’estat al servei de les necessitats socials.
Aquest és un dels factors, potser el principal, que explica les diferències abismals en la taxa de mortalitat entre països, i el fet que estats amb més recursos com Estats Units o el Regne Unit hagin acabat tenint algunes de les taxes de mortalitat més altes del món: no en va, aquests dos països van liderar la revolta neoliberal dels anys 80 (amb Reagan i Thatcher, respectivament), i on l’estat i tot allò col·lectiu han patit el descrèdit i els atacs més devastadors durant les últimes quatre dècades. També explica que països com Vietnam, la Xina o Cuba siguin alguns dels països amb millors resultats, tot i ser països relativament “pobres” segons els criteris habituals (típicament, el PIB).
Alguns capítols de la pandèmia també han deixat al descobert altres contradiccions concretes del mercat, com per exemple la contradicció entre la utilitat social i el preu de mercat, entre l’interès públic i la propietat privada. Un exemple seria el de les mascaretes venudes al millor postor al principi de la pandèmia, disparant el preu de mercat; o actualment les vacunes, amb un sistema de patents al servei dels interessos del capital (com discutim en detall més avall) i una distribució desigual entre els països rics i empobrits.
Punitivisme
Una altra de les conseqüències nefastes dels plantejaments individualistes esmentats anteriorment ha estat la deriva punitivista que ha acabat prenent la gestió (i la percepció de la gestió) de la pandèmia. Com hem vist, els plantejaments individualistes i “de mercat” estan abocats al fracàs; alhora, però, en la mesura que l’element individual pren preeminència sobre el col·lectiu, els fracassos de la gestió es poden atribuir als comportaments individuals i els càrrecs polítics poden espolsar-se responsabilitats. La conseqüència: exèrcit als carrers, policies de balcons, sancions i vida retransmesa a cop de titular vinculant la llibertat al fet de poder sortir o no de casa.
Aquí com en altres casos, els mitjans de comunicació i propaganda hi juguen un paper clau. Durant el darrer any hem hagut d’aguantar, dia sí dia també, notícies i opinions sobre el mal comportament de “la gent”, fent de l’excepció la regla i, fins i tot, amb fotografies manipulades per tal de fer-nos creure que les restriccions eren desoïdes de manera generalitzada. Amb tot, les dades de mobilitat suggereixen que, en termes generals, el comportament col·lectiu als Països Catalans ha estat exemplar: Catalunya, el País Valencià i les Illes van experimentar reduccions de mobilitat de les més grans de tot el món, especialment durant el primer confinament. En general, doncs, les restriccions han estat seguides amb disciplina pel gruix de la població.
Més enllà de treure les responsabilitats d’allà on correspon, l’èmfasi en la responsabilitat individual té conseqüències negatives des del punt de vista epidemiològic. En la mesura que la responsabilitat és individual, s’acaba interioritzant que si “ho fem bé”, en el sentit d’obeir les restriccions, no hi ha cap mena de risc, fet que segurament desemboca en més contagis. També es pot acabar culpabilitzant el malalt (“si està malalt és que no ho ha fet bé”) i això pot acabar fent que persones contagiades amb pocs símptomes amaguin la malaltia i provoquin, altre cop, més contagis.
Salut “o” economia
Des de l’inici de la pandèmia, la gestió s’ha plantejat en termes del suposat dilema (o contradicció) salut/economia. Segons aquest plantejament, a cada moment ha calgut triar i equilibrar mesures: entre les restrictives que serveixen per alentir la propagació de la pandèmia i, per tant, salvar vides; i les d’obertura que servirien per alleugerir l’impacte econòmic. Els differents lobbies dels empresaris (el de l’oci nocturn, el dels hotels, el de la restauració, el dels gimnasos…) han fet pressió, a cada moment, perquè s’aixequessin les mesures restrictives que els afectaven, sovint fent servir arguments (“en els restaurants no hi ha contagis”) en contra de tota evidència científica. Aquestes pressions han estat, en bona mesura, responsables de respostes tardanes que han agreujat les diferents onades pandèmiques, i reobertures precipitades que han agreujat el col·lapse del sistema sanitari.
Una anàlisi global, però, revela que, més enllà d’aquestes contradiccions dintre dels països capitalistes, a nivel global no hi ha hagut cap contradicció entre salut i economia. Al contrari, com revela una anàlisi del Financial Times (un mitjà gens sospitós de ser socialista), els països que han patit més impacte econòmic (en termes del PIB) han estat aquells que han tingut taxes de mortalitat més altes, és a dir, els que han estat incapaços de protegir la població. Efectivament, a mig i llarg termini, els països que abans han pogut tornar a la normalitat i on l’impacte econòmic de la pandèmia a estat menor són aquells que d’entrada van adoptar mesures més estrictes de tancament, encaminades a eliminar completament el virus en lloc d’intentar conviure-hi (des de la Xina fins a alguns estats liberals com Nova Zelanda). El capital, però, no entén de mitjans i llargs terminis: exigeix barra lliure mentre les coses van bé, i ajudes públiques quan van malament. El “dilema” salut/economia, doncs, només és un dilema en el context del capitalisme.
Altres factors també han jugat un paper important a l’hora de determinar l’impacte econòmic. Als Països Catalans, en particular, ha estat clau la fragilitat del nostre model econòmic terciaritzat, conseqüència d’una divisió internacional del treball a nivell europeu que ens posiciona com el pati de les vacances de la resta d’Europa: de sol, bar i platja; un model de serveis predominant des del desmantellament de la indústria i la pèrdua de gran part del sector primari, amb unes condicions laborals precàries i molt depenent de la demanda internacional. En aquest sentit, el confinament, el tancament de fronteres i les restriccions de mobilitat han afectat a gran part a la economia de les Illes, el País Valencià i el Principat. Malauradament, en lloc de proposar un canvi de model, es continua apostant per aprofundir i subvencionar el model actual.
Classe i gènere
Tot i que la pandèmia ha afectat tothom als Països Catalans i, de fet, bona part de la població mundial, l’impacte ha estat desigual. Si al principi de la pandèmia va quedar clar que el virus sí que entenia de territoris, a mesura que anaven passant els mesos anava quedant clar que el virus també entén de classe social i de gènere, deixant al descobert les contradiccions entre el treball i el capital.
Per una banda, hem pogut observar de la importància dels i les treballadores dels serveis bàsics per garantir la vida, i al mateix temps la imposició del capital per a que la classe treballadora continui generant plusvàlua, fins i tot quan això suposa posar en perill la seva salut i la seva vida. El sistema necessita treballadores per generar plusvàlua i consumidores per a fer-la efectiva. Una altra contradicció que s’accentua quan baixen les rendes del treball, per la quantitat de persones parades o per pèrdua de condicions laborals a cop de reforma promoguda pels lobbies econòmics per incrementar beneficis, i hi ha una menor capacitat per consumir el que comporta una disminució de les vendes. En aquest sentit, hem pogut observar com per una banda s’acomiaden treballadors, se’ls envia als ERTO i se’ls retallen salaris però, per altra, es demanen incentius al consum i prestacions per mantenir el consum de persones aturades. El sistema necessita treball de pobres però consum de rics per mantenir-se.
Tot plegat s’ha traduït en una afectació molt desigual en els contagis, la gravetat de la malaltia en cas de contagi, i en els resultats de la malaltia, tant en termes de mortalitat com d’efectes a llarg termini. A la ciutat de Barcelona, per exemple, la incidència de COVID-19 (ajustada per edat) durant la primera onada va ser 2,5 vegades major en els districtes amb menys renda que en els districtes amb més renda. Els efectes indirectes de la pandèmia també han estat més importants en les persones treballadores. Per exemple, els efectes de la pandèmia sobre altres necessitats sanitàries, com ara (no) disponibilitat de llits d’UCI, tenen un efecte més marcat sobre les rendes baixes. Finalment, els efectes econòmics de la crisi també han recaigut majoritàriament sobre les persones treballadores, especialment perquè les treballadores més precàries es concentren en els sectors que s’han vist més afectats per la pandèmia, i perquè aquestes persones, majoritàriament amb contractes temporals, ni tan sols han quedat mínimament protegides pels ERTOs.
La pandèmia també ha afectat més les dones, en primer lloc perquè ocupen bona part d’aquestes feines més precaritzades; i en segon lloc en la mesura que ha augmentat substancialment la càrrega de cures a menors i a persones grans i de tasques de la llar, sense que hagi millorat el repartiment d’aquestes tasques per gèneres. Un estudi comparatiu sobre l’efecte de la pandèmia en dones i homes que es dediquen a la ciència ha demostrat que, en els articles científics publicats durant la pandèmia, la proporció d’articles publicats per dones ha disminuït un 9% respecte el període d’abans de la pandèmia. En els articles sobre COVID-19, en què la recerca per força s’ha fet íntegrament durant la pandèmia, la disminució ha estat del 28%.
Apropiació d’allò públic
El desenvolupament de les vacunes ha posat de manifest com, als països capitalistes, el capital s’apropia d’allò que és públic. Les vacunes són un negoci poc lucratiu per a les empreses farmacèutiques: en general, una vacuna s’administra una vegada i, a més, bona part de la població mundial només pot pagar preus molt baixos per gaudir-ne. Per contra, les farmacèutiques treuen beneficis molt més sucosos de medicaments que s’han de prendre durant períodes llargs de temps i relacionats amb afectacions freqüents als països rics (per exemple, les relacionades amb el colesterol, les al·lèrgies o, per frívol que pugui semblar, l’alopècia dels homes). És per això que, al principi de la pandèmia, les farmacèutiques tenien pocs incentius per posar-se a investigar sobre vacunes per a la COVID-19. Així doncs, no va ser fins que els governs van començar a subvencionar la recerca que les farmacèutiques no es van posar a desenvolupar les vacunes que avui s’estan administrant. En total s’estima que els governs han finançat la recerca de les vacunes amb uns 9.000 milions de dòlars, incloent uns 2.000 milions per a la vacuna d’AstraZeneca, uns 450 milions per a la vacuna de Pfizer/BioNTech i més de 2.500 milions per a la vacuna de Moderna. A tall de comparació, segons l’OMS la despesa global anual en recerca sobre la SIDA és d’uns 1.000 milions de dòlars, i sobre la malària d’uns 550 milions de dòlars. No cal dir que les subvencions rebudes no es descomptaran mai dels beneficis de les farmacèutiques.
Però hi ha un altre fet més estructural i al qual es para menys atenció perquè resulta més difícil de quantificar: els descobriments que han fet possible tenir vacunes en circulació en menys d’un any són fruit de dècades de recerca finançada amb fons quasi exclusivament públics. De fet, les tres vacunes que actualment s’estan administrant als Països Catalans posen de manifest aquest llinatge: la vacuna d’AstraZeneca s’ha desenvolupat conjuntament amb la universitat d’Oxford; la vacuna de Pfizer amb BioNTech, una empresa sorgida de la universitat i dirigida per una parella de professors; i la de Moderna, directament per una altra empresa sorgida de la universitat. BioNTech i Moderna, concretament, han desenvolupat les primeres vacunes de RNA missatger encapsulat en nanopartícules lipídiques, una tecnologia que es va proposar fa anys però que les grans farmacèutiques van rebutjar inicialment per considerar-la massa arriscada en termes de probabilitat d’èxit i, per tant, poc rendible.
No cal dir que aquestes tecnologies, i moltes d’altres que no arriben mai a fer-se servir, es desenvolupen amb finançament públic. Per exemple, als Estats Units es calcula que només el 5% de la recerca que es duu a terme a les universitats és finançada pel sector privat, mentre que el 95% de finançament restant és públic. El procés de privatització d’allò públic és, doncs, el següent: el sector públic financia durant dècades la recerca bàsica i aplicada que, de tant en tant, permet un desenvolupament important; però quan aquests desenvolupaments es produeixen, sovint es privatitzen mitjançant patents o la creació d’empreses spin-off per, en acabat, comercialitzar-los, fent pagar la societat per allò que, en bona lògica, ja hauria de ser seu.
Conclusió
En aquesta situació de crisi, i per acabar, es dona la dicotomia entre rebel·lió o alienació, entre més lliure o més esclaus. Gramsci deia que “l’humanisme absolut de la història és la teoria de les contradiccions”: d’aquesta teoria i de com puguem concretar-la a la pràctica depèn com serà la societat post-pandèmia.
Una societat més lliure no sorgirà dels plantejaments idealistes d’una certa “esquerra” postmoderna. En una entrevista recent, Ferran Lupescu definia la ideologia postmoderna com “la versió actualitzada de l’irracionalisme antiil·lustrat”. I seguia: “[aquesta ideologia] impedeix d’entendre la realitat i, per tant, treballar per transformar-la. De fet, impedeix de concebre la mateixa existència d’una realitat objectiva. En substitució de cap cosmovisió coherent postula un univers d’incongruències inconnexes; ultrarelativisme arbitrari en comptes de consciència cívica i coneixement científic. Sovint intenta fer-se passar per corrent d’esquerra, però en realitat arrossega i transmet un ethos d’extrema dreta ben comprovable”. Resulta difícil caracteritzar millor aquesta “esquerra” postmoderna, que durant la pandèmia ha anat sovint de bracet amb el trumpisme negacionista en la defensa del laissez faire sanitari. Aquests posicionaments s’han manifestat en diferents formes de minimització de la pandèmia: del “només és una grip” inicial, a versions menys explícites segons les quals la taxa de letalitat de la malaltia és molt menor d’allò que tots els estudis científics suggereixen, o segons les quals la immunitat de grup es pot assolir sense vacunació i sense una pèrdua massiva de vides… i que, en conseqüència, totes les mesures de control (distanciament, reducció de la mobilitat…) són innecessàries.
Davant aquests posicionaments confusos i idealistes, una posició materialista sobre la gestió de les pandèmies ha de partir del coneixement epidemiològic i de l’evidència científica. A més, és clar, la nostra proposta ha de ser compatible amb els valors de l’esquerra. Segons tot allò que hem exposat, doncs, la gestió de les pandèmies ha d’anar encaminada a preservar la salut i la vida de les persones: aquest, i no cap altre, ha de ser l’objectiu prioritari.
Donat que les pandèmies es produeixen pel contagi entre persones, només hi ha dues estratègies pel seu control. La primera estratègia és la que s’ha seguit a l’estat espanyol, a Europa i als Estats Units: intentar monitoritzar el desenvolupament de l’epidèmia, tallar les cadenes de transmissió en la mesura que sigui possible i, quan el nombre de casos es dispara, aplicar mesures de distanciament social fins que els casos baixen. Com hem vist, aquesta és una via que ens aboca a onades pandèmiques i que té uns costos enormes pel gruix de la societat, i especialment per a les persones treballadores i les dones.
La segona estratègia consisteix en aplicar inicialment les precaucions i les mesures estrictes necessàries per tal que el nombre de casos sigui molt proper a zero i, a partir d’aquí, mantenir un sistema per testejar, traçar possibles casos nous i fer possible, mitjançant la intervenció pública sense cap mena de restriccions, que totes les persones que s’han d’aïllar o que no poden treballar ho puguin fer amb garanties i sense patir per la seva subsistència. Això implica, si més no a curt termini, la implantació d’una renda garantida d’emergència per a tota la població.
Per totes les raons que hem exposat, aquesta segona estratègia és la que cal defensar desacomplexadament des de l’esquerra. Per tal que aquesta segona estratègia sigui possible, però, a llarg termini cal reforçar i, contra la ideologia neoliberal, prestigiar allò col·lectiu, públic, començant per la sanitat. Cal també garantir que el coneixement que es genera col·lectivament gràcies al finançament públic de la recerca continua sent públic un cop esdevé socialment útil i, per tant, cal un sistema públic de desenvolupament i producció de medicaments. En definitiva, calen mecanismes per treure del mercat tot allò que és indispensable per a la vida.
