Nascut a França durant l’exili republicà dels pares, en Toni Lecha va viure els seus primers anys sota l’ocupació nazi. D’aquesta època en retenia alguns records: les primeres impressions del món. Ja jubilat, les explicava a aquell qui volgués escoltar-lo. Era el punt d’arrencada d’una vida definida per la política, és a dir, per la lluita contra l’opressió i per l’alliberament nacional i social.
Un cop a Catalunya, Lecha s’implicà en els moviments antifranquistes: les lluites estudiantils de la dècada de 1960 (Caputxinada inclosa), l’associacionisme veïnal, el PSUC i els moviments comunistes a la seva esquerra. Va fer el salt a l’independentisme l’any 1979, quan s’integrà a Nacionalistes d’Esquerra i posteriorment a l’MDT. La seva dedicació, visió estratègica, i també mà esquerra en el terreny personal, el van convertir en un pilar pel conjunt de l’esquerra independentista. Una figura respectada per tots els sectors.
A més, en Lecha, que tenia formació d’enginyer, destacava per tenir una bona capacitat d’anàlisi sociològic. La societat del darrer quart del segle XX estava en transformació, i ell no volia perdre el tren: calia seguir amb l’acció política més eficaç possible.
El setembre del 1987, en el marc d’un estudi del Servei de Joventut de la Diputació de Barcelona, Teresa Climent li va fer una llarga entrevista. L’estudi no va veure mai la llum, però en conservem la gravació. L’escissió de l’MDT era recent, i Lecha hi disseccionava el moviment independentista unitari. A banda de constatar la joventut dels militants que havien passat pel moviment, les motivacions “nacionalistes radicals” i pre-polítiques d’alguns d’ells, reblava que, malgrat tot, provenien de les capes populars. En paraules seves, això volia dir “des de sectors del lumpen proletariat urbà fins a la petita burgesia rural”. Hi deia, a més, que les crisis industrials dels setanta i dels vuitanta del segle XX havien equiparat les problemàtiques de molts sectors del país: l’atur, la desorientació estudiantil produïda pels canvis productius, etc. En aquesta entrevista reflexionava sobre l’allargament de la joventut i sobre les conseqüències que això tenia en la presa de consciència política. Les contradiccions de classe, apuntava, començaven a expressar-se de forma diferent, a través de la cultura política però no sempre lligades al món del treball. Per altra banda, en Toni indagava en la presa de consciència dels immigrants provinents de l’estat espanyol, dels quals apuntava el desarrelament i que, si s’adherien a l’independentisme, ho farien a través d’un procés d’integració en la lluita política contra l’Estat i no directament per raons d’identitat emocional. En l’entrevista sentim un Lecha amb ganes de comprendre la complexitat de la societat que li va tocar de viure, que defugia el maniqueisme, i que pregonava l’acció del conjunt de classes populars per avançar en els objectius estratègics.
Al llarg de la seva trajectòria militant defensà, en conseqüència, el projecte de la unitat popular. Però sobretot contribuí a fer-la realitat i a engrandir-la. Així, en Toni Lecha sempre buscà aliats amb els quals fer avançar les pròpies posicions polítiques. Els darrers quinze anys de la seva vida, a Girona, en són un clar exemple. De fet, la tasca d’aquests tres lustres constitueix el seu darrer llegat polític. Amb un reduït grup de joves militants, a partir de l’any 2001, posà les bases per arriar una CUP local. Ell va fer créixer aquest espai inicial tot proposant l’entesa programàtica i l’acció política coordinada amb sectors molt diversos: les associacions de veïns, els grups de defensa del patrimoni natural, els col·lectius independentistes, vells comunistes de matriu espanyola, sindicalistes de totes les organitzacions, intel·lectuals i gent del món de la cultura.
Guanyem Girona, hereva de la CUP, que avui dirigeix l’Ajuntament de la ciutat i que la gestiona amb un programa socialment avançat i amb compromís nacional, és el fruit de l’aposta fundacional de Lecha.
Tot i que era un bon lector, en Toni Lecha deia que més enllà dels llibres i de les teories, l’acció o la militància eren la millor de les escoles de formació. Es va explicar —va fer pedagogia— fins el darrer dia. És per això que recordem tantes coses de la seva vida. En morir, el juny del 2013, ens deixava un militant que va ser un home savi i un home d’acció a la vegada.
