Pactar l’amnistia: intel·ligència o fiasco

El PSOE accepta una amnistia fruit de la seva feblesa i l’ala dreta de l’espanyolisme està envalentonada. Però el seu creixement prefigura alhora una crisi de Règim que suposarà revifar la lluita independentista

Dèiem en el nostre manifest del passat Onze de setembre que l’amnistia podia ser una victòria tàctica “sempre que compleixin dues condicions: que arribi a la totalitat de persones represaliades i que suposi una afirmació, i no una renúncia, de la legitimitat de les accions que vam emprendre per guanyar l’autodeterminació”.

Comencem per la segona qüestió. L’excitació feixista dels últims mesos, amb concentracions regulars especialment a Madrid, ja fa pensar que l’amnistia és una victòria independentista. Igualment, els jutges també estan sobreexcitats. El cas de Manuel García Castellón, el jutge instructor de l’Audiència Nacional pel Tsunami Democràtic i per a l’Operació Judes, és el més espaterrant. A mesura que l’amnistia anava prenent forma, el jutge ha anat maniobrant per a fer-hi forats: acceptant la personació de Vox i d’una associació de víctimes del terrorisme, ordenant l’obertura del judici oral de l’Operació Judes, engegant la investigació contra el Tsunami per terrorisme o redactant una interlocutòria per remarcar que les lesions a dos policies eren un delicte “incompatible amb el dret a la vida i integritat física reconeguts a l’article 15 de la Constitució espanyola i l’article 2 del Conveni Europeu de Drets Humans” que, per tant, quedarien fora de l’amnistia. No és l’únic jutge excitat. L’anomenada Plataforma Cívica per la Independència Judicial, amb magistrats com Jesús Manuel Villegas al capdavant, ja organitza formacions per articular el sabotatge jurídic que impedeixi l’aplicació de l’amnistia, principalment per la via de presentar qüestions d’inconstitucionalitat al TC i qüestions pre-judicials al TJUE.

No sembla, per tant, que l’amnistia pugui ser la clau de volta que tanca per dalt el Règim perquè una part del Règim, la seva ala dreta, en les seves expressions polítiques, mediàtiques i judicials, s’oposa radicalment a la seva aprovació.

L’altra condició per a fer de l’amnistia una victòria tàctica és que incorpori totes les persones represaliades. Precisament les maniobres de García Castellón han apuntat a possibles vies d’aigua en aquest sentit, en concret per la via d’imputar delictes de terrorisme i de traïció a Espanya.

Això finalment ha portat Junts a votar contra una proposició de llei a la qual, inicialment quan la va presentar el PSOE, havia donat suport. ERC hi ha votat a favor tot reconeixent, però, que té forats: en el seu discurs al Congrés, la diputada Vallugera ja deia que l’amnistia seria una garantia només “per a la major part de la nostra gent”. I afegia: “ben utilitzada pels tribunals, garanteix l’amnistia a tota la nostra gent perquè no va haver-hi terrorisme, perquè no hi ha hagut traïció (…)”. Una frase que es comenta sola.

El que constata aquest primer fracàs de la llei d’amnistia són les diferències clares amb la del 1977. Llavors, tot i tractar-se d’una victòria del moviment popular, el gruix dels hereus del franquisme, jutges inclosos, la van haver d’acceptar perquè era la via necessària per a reciclar-se en demòcrates i integrar l’oposició. Ara, aquesta part del Règim no té cap necessitat de reciclar-se, ans al contrari: el sorgiment de Vox demostra que el Règim té encara recorregut cap a la seva dreta.

L’altra part del Règim, el PSOE, no és menys Règim. Recordem-ho: van donar suport a la majoria de mesures repressives que ara es proposen amnistiar. No van badar boca contra les càrregues de l’1-O, van votar el 155 i en el judici del procés la seva Advocada de l’Estat va demanar penes de presó molt similars a les que va acabar imposant Marchena. El 2019, Marlaska ja legitimava les investigacions contra el Tsunami i Sánchez prometia el cap de Puigdemont als jutges. Però l’ensulsiada de Ciutadans els va obligar a pactar amb els independentistes i d’allà en van sortir primer els indults i ara, l’amnistia. I no oblidem tampoc: l’Operació Catalunya l’engega el PP, però Pegasus el PSOE.

Té sentit, per tant, pactar amb una part del Règim contra l’altra? Insistim: només si l’amnistia protegeix a totes les persones represaliades. Perquè si no, pel contrari, estaran obrint una gran escletxa entre uns represaliats i uns altres. I no pots pactar amb el PSOE que hi ha categories entre represaliats: ja va ser aquest l’error dels indults.

I segona qüestió sobre la qual també insistim: té sentit pactar una amnistia si és per tornar-hi, no per deixar-ho estar. Això no es pot avaluar d’una manera tan diàfana com l’altra condició. Depèn del relat, del context i sobretot depèn dels moviments polítics que acompanyen i que succeeixen l’amnistia. Té sentit pactar-la si saps què estàs fent, si saps quina serà la propera jugada, si et serveix per acumular forces o per guanyar temps.

La manera com s’està negociant ja deixa entendre que tot això queda lluny. La pugna partidista entre ERC i Junts transmet molt poca seriositat. La CUP i Òmnium, que havien fet un paper articulador d’aquesta unitat quan la llei va començar a caminar, ara estan en un segon pla. I la direcció de l’ANC ja fa temps que només està per fer una llista al Parlament. Que s’estigui batallant l’amnistia sense cap gran mobilització acompanyant-ho és del tot significatiu del moment que travessa l’independentisme. Si hi afegim les ganes que tenen, tant Junts com ERC, per entrar a governar amb Collboni a l’Ajuntament de Barcelona, enlloc de fer-li oposició en el model de ciutat, encara desconfiem més que els pactes amb el PSOE siguin aquesta intel·ligència tàctica que reclamem. La baixada dels partits independentistes a les enquestes, que amenaça la pèrdua de la majoria al Parlament, pot acabar de rematar el fiasco.

No hem de perdre de vista, tanmateix, què ens ha dut fins aquí: el Primer d’Octubre va ser la sacsejada més profunda del Règim. El PSOE accepta una amnistia fruit de la seva feblesa: no es pot permetre perdre el Govern de l’Estat perquè no li queden gaire institucions més. I l’ala dreta de l’espanyolisme està envalentonada però el seu creixement prefigura alhora una crisi de Règim: a Catalunya i en altres parts de l’Estat es plantarà cara a un govern de PP i VOX, beneït pels jutges, i això suposarà revifar la lluita independentista. Jugar les cartes amb intel·ligència, pensar en els propers moviments, aparcar el partidisme de curta volada, guanyar temps, acumular forces. Així sí que tindria sentit pactar l’amnistia.

Articles relacionats

Editorial

Editorial 10

El propòsit de l’independentisme ha de ser crear les condicions per a la ruptura. No idealitzar l’1-O com una cosa irrepetible, com un moment que mai tornarà, sinó saber com el vam crear i saber que l’única manera d’avançar és tenir una bona anàlisi, organitzar-nos a l’alçada del repte i anar-hi, anar-hi i anar-hi.

Segueix llegint »
Número 9

Xina 2013

Necessitem eines sòlides d’anàlisi política, econòmica i estratègica que superin la propaganda, els prejudicis i les intoxicacions a què ens han anat acostumant amb bombardejos constants de sinofòbia més o menys dissimulada. Per això us animem a llegir la traducció al català de “Xina 2013”, de Samir Amin.

Segueix llegint »