La ruptura independentista de la nació catalana al temps present

A l’origen, l’explotació de l’Altre

A l’hora d’abordar la ruptura independentista cal tenir una idea prou fonamentada d’on ve la realitat opressiva que patim com a poble, és a dir, com s’explica l’existència de l’opressió nacional. I en aquest cas cal tenir clar quin és l’origen.

L’opressió nacional té una existència paral·lela a la formació i desenvolupament dels Estats com a instruments de dominació. I en aquest sentit cal remarcar que, des dels orígens de les desigualtats socials (home/dona, grup social dominant/grup social subaltern) la lluita entre les classes socials es troba imbricada amb l’opressió nacional. Les primeres formes d’explotació en massa tenen a veure de manera majoritària amb l’explotació de l’Altre, amb l’esclavització de l’estrany, de l’estranger¹. Aquesta contradicció de caràcter grupal (que més endavant serà nacional) ha jugat un paper fonamental al llarg dels temps.

La formació i consolidació dels Estats desenvolupa i amplifica aquesta forma d’opressió que deriva, amb la multiplicació dels conflictes, cap a la militarització i la guerra, una evolució que porta a l’aparició dels imperis. Així naixia l’imperialisme, és a dir, un poder d’Estat mogut per l’ambició creixent de conquesta que, com és sabut, ha estat, i és, la causa constant dels conflictes i una font d’opressió, d’explotació, de racismes i de guerra, mitjançant una pràctica incansable de l’explotació de l’Altre.

L’explotació nacional és un fenomen universal. L’evolució dels sistemes econòmics esquematitzats en l’exposició dels elements bàsics del materialisme històric no s’haurien d’analitzar com a models de dominació aïllats i abstractes, sinó com a períodes de la història humana marcats pels conflictes entre els grups humans i sufocats per les estructures d’Estat que han transformat les classes i les ètnies dominants, conferint als Estats una perennitat més enllà dels canvis esdevinguts en l’estructura econòmica de base. Les ideologies socials es desenvolupen en funció dels canvis econòmics però les formes de poder tenen sempre elements de continuïtat que van més enllà dels marcs econòmics, fins i tot transcendint els règims polítics. Els elements de continuïtat són reforçats per les ideologies de dominació estatal que sacralitzen les funcions del poder i beneeixen l’immobilisme social, un bagatge ideològic on s’acumulen els mites, les creences religioses i la seva versió paral·lela, els fanatismes d’estat.

Aquesta breu descripció de l’evolució de les formes de dominació i d’explotació, fonamentada en l’anàlisi crítica de la formació de l’Estat, ens ajuda a veure aquest ens com un artefacte capaç de facilitar la transició de les formes de dominació al llarg de prolongats períodes històrics, com és el cas dels sistemes d’explotació nacional de caràcter imperialista.

Avui ens trobem, doncs, davant una situació que és crítica des d’un punt de vista internacional, i que evidencia que només la creació creixent de formes de govern democràtiques, participatives, igualitàries² i laiques pot fer viable l’eclosió d’una nova societat. Cal, doncs, partir de la base que el nostre mal té un origen general, que és un entorn que no ens és exclusiu, encara que, evidentment, també té les seves característiques distintives. En el nostre cas, dels Països Catalans, el fenomen que hem descrit és agreujat per una forma de dominació abusiva que és l’imperialisme d’explotació, una mena de colonialisme basada en l’exacció econòmica permanent i l’abús, i mantinguda per una ideologia colonialista-militarista de la població estatal (espanyola i francesa principalment) que atorga, de manera general, a la població que s’identifica amb el seu Estat un estrafolari dret a l’abús damunt el poble català.

Com en altres fases d’alliberament nacional-popular que han tingut lloc al món, i que exposarem breument tot seguit, el moviment més operatiu per a superar la situació opressiva en l’àmbit internacional és, com és sabut, la multiplicació de les revoltes, en el propi lloc i moment, i la instauració de repúbliques democràtiques, participatives i laiques resultat de moviments populars d’alliberament. I aquest objectiu, que és alhora nacional i internacional, reclama un esforç important d’anàlisi i d’acció. Com sabem, però, la nostra ruptura no és nova: som la continuació de llargues i successives revoltes.

Una ruptura que no és nova

En aquest capítol descriurem breument la lluita que ha tingut lloc arreu del món contra l’opressió nacional i que ha portat a la formació de nous Estats independents. La conquesta de la independència política de la nació catalana, els Països Catalans, és un objectiu desitjat i perseguit per milers i milers de persones arreu del territori i per bona part de la nostra diàspora; i, malgrat la persistència i amplitud d’aquest sentiment en aquests moment històric, el camí sembla desdibuixat. Però no hi ha raons de pes perquè sigui així perquè el nostre cas no es cap novetat en l’esdevenir de la humanitat: d’ençà de la caiguda dels Imperis històrics de l’Edat Moderna, del total de 200 Estats existents actualment, prop d’un 70% s’han constituït després de nombroses confrontacions i lluites per la independència i l’emancipació nacional.

Les grans conjuntures econòmiques i polítiques vinculades a l’evolució dels Estats han estat relacionades amb els canvis originats pel desplegament o la crisi de les formes de dominació de tipus imperialista³. La dominació imperialista passa per diferents etapes d’abast supranacional que és important de descriure, ni que sigui a grans trets.

Des d’un punt de vista de l’imperialisme, podem constatar que en les èpoques pre-capitalistes es desenvolupen els grans imperis regionals en què l’abast de l’expansió i la dominació té lloc en àrees veïnes i pròximes a la metròpoli, conquerides per mitjà de la força militar i mantingudes per mitjà de tributs i de formes d’esclavatge. L’imperi Romà n’és un bon exemple sobretot a partir del moment en què s’imposà a l’expansió fenícia-cartaginesa dins la Mediterrània. Però l’imperi Persa, l’imperi Macedoni, l’imperi de l’Índia i el de la Xina, l’imperi Inca o el Mexica (o Asteca) etc. en són d’altres exemples que tenen lloc també en èpoques i llocs diferents. D’altres processos més pròxims en el temps van lligats a les expansions de base religiosa, o amb cobertura religiosa, com l’imperi Àrab i el Turc… I van acompanyats en els països d’Europa de la insistència per a obrir rutes comercials a productes que provenen de diferents països de l’Orient.

Podem dir que el colonialisme, en els termes que s’ha desenvolupat en els temps moderns, apareix principalment amb la conquesta d’Amèrica. Esperonada per la recerca del comerç amb els pobles de l’Orient (sovint sota formes diverses de submissió), la conquesta d’Amèrica és un fet consumat al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII. I en aquest nou continent troben una població més fàcilment dominable militarment que no pas a l’Orient real; el colonialisme hi pren aleshores formes dràstiques d’una crueltat extrema, que s’accentuen encara amb el transport d’esclaus de l’Àfrica subsahariana. En aquesta operació a gran escala, Amèrica, i els altres territoris del món que han estat colonitzats successivament, es converteixen en una font d’ingressos per a l’enfortiment d’un grapat d’Estats dominants: els règims polítics (de Gran Bretanya-Anglaterra, França, Espanya, Portugal i els Països Baixos, sobretot) troben un suport econòmic que, en alguns casos, esperonarà fenòmens de creixement com la Revolució Industrial, però principalment farà créixer la potència militar de les metròpolis al llarg de més de tres segles. Les guerres terribles del segle XX seran un resultat d’aquesta evolució sinistra.

El fet és que els Estats imperialistes amplien, de manera general, el seu aparell administratiu i reforcen la seva capacitat repressiva i agressiva tot generant una ideologia (racista, supremacista) favorable a la dominació d’altres pobles que només s’anirà atenuant com a conseqüència del fre que representen les lluites d’alliberament.

Al llarg del segle XIX té lloc una Primera Onada de lluites d’alliberament de pobles que assoleixen la Independència al continent americà⁴. En l’àmbit europeu els moviments d’alliberament també es comencen a estendre. Grècia esdevé independent de la dominació turca el 1821; i Romania l’any 1877. Polònia s’havia revoltat repetidament, però al segle XIX encara tenia el seu territori sota la dominació de Rússia i de Prússia. Una altra nació eslava, Txèquia, també es va anar desvetllant al llarg d’aquest segle. Hongria, per la seva banda, va portar a terme diferents revoltes fins que va assolir un cert reconeixement en forma d’un tracte simbòlic paritari amb la creació de l’Imperi Austro-Hongarès l’any 1867. Irlanda reivindicava alhora formes d’autogovern (Home Rule). I Finlàndia, per la seva banda, després de l’annexió a Rússia l’any 1808, mantenia també reivindicacions d’alliberament. Tota Europa estava alçada però uns resultats reals i efectius tindrien lloc més tardanament.

Una Segona Onada s’esdevindrà en el període d’entreguerres, com a conseqüència del resultat de la Primera Guerra Mundial, que havia donat lloc a l’esfondrament dels tres imperis perdedors: Rússia, Turquia i Àustria-Hongria: Finlàndia esdevé independent l’any 1917. Per la seva banda la revolta irlandesa va anar creixent (1919 declaració d’independència feta pels càrrecs electes nacionals, 1922 creació de l’Estat Lliure d’Irlanda, constitució pròpia el 1937; i, com a República, l’any 1949). Al llarg del segle XX, de resultes de la intensificació de la defensa del dret d’autodeterminació (sorgida sobretot de l’entorn de la Revolució soviètica), la llista d’estats independents va creixent arreu del món, fins als nostres temps en què la crisi dels estats de l’Europa de l’Est dona lloc a una altra onada d’Estats independents sorgits de l’antiga URSS i de la Federació Iugoslava, un resultat atribuïble, en bona part, al reconeixement formal del dret d’autodeterminació en aquests contextos.

Però aquests avanços polítics no aturen la repressió i l’agressió imperialista, que tot i disminuir en molts de casos, continua en la forma de neocolonialisme i d’exaccions i d’agressions bèl·liques de tota mena. El foment de l’imperialisme s’enverina, com ho mostren les guerres i agressions que van proliferant arreu del món. L’ambició imperialista continua, doncs, com és sabut, fins i tot després d’haver aconseguit, el país alliberat, la independència política⁵.

El dret d’autodeterminació no té, però, al llarg del segle XX una aplicació sistemàtica i oberta. Malgrat la seva proclamació més accentuada de resultes de la Primera Guerra Mundial, els resultats internacionals són força escassos pel fet que es regeixen pels interessos de les grans potències imperialistes. Les resolucions derivades dels anomenats catorze punts del president dels EUA Woodrow Wilson es regeixen pels interessos de les metròpolis imperialistes vencedores però no són de cap manera un reconeixement explícit del dret d’autodeterminació si les analitzem objectivament i valorem els resultats aconseguits en aquest entorn⁶.

Sobre l’opressió nacional en el marc capitalista internacional

Podem observar, doncs, que l’emancipació de les nacions està estretament lligada a l’esdevenir dels marcs estatals. De fet, és una de les principals expressions en la crisi de l’opressió de classe, una crisi que s’accelera al llarg dels segles XIX i XX. Com més avança la crisi de la societat capitalista, més es manifesta a través de l’opressió i l’explotació nacional perquè el sistema de dominació ja té un abast mundial. Es tracta d’una opressió, doncs, que està arribant a la seva màxima extensió, al mateix temps que la possibilitat de pervivència del sistema capitalista es va esgotant a causa de la depredació de caire terminal que provoca.

Cal ser conscients que l’existència de les lluites d’alliberament nacional ha tingut un efecte remarcable en l’economia i en la vida social de les metròpolis colonials. L’statu quo de les societats capitalistes metropolitanes s’havia anat mantenint per períodes llargs gràcies a l’apropiació dels recursos extrets de l’explotació colonial. Aquest fou, justament, un dels factors que van retardar els esclats revolucionaris de la classe obrera dins els estats colonialistes. Amb el pas del temps, hi ha hagut, doncs, una pèrdua relativa del volum del pillatge colonial que s’ha traduït finalment en una degradació de les condicions de vida al si de les societats capitalistes metropolitanes.

Així, doncs, des d’un punt de vista global, de la mateixa manera que ha anat succeint en altres moments històrics crítics per als sistemes de dominació, la nostra oportunitat d’alliberament apareix vinculada molt estretament amb les crisis que tindran lloc en la conjuntura internacional que, malgrat les aparences de la propaganda generada pel sistema de dominació, només té una sortida possible amb la seva superació pels canvis que arribaran en els esclats de les nombroses contradiccions que es van acumulant⁷.

Entorn de la nostra lluita actual

Pel que fa al nostre àmbit més pròxim, cal conèixer el context polític opressiu que patim i també les característiques del nostre moviment partint de l’anàlisi d’aquests dos subjectes fonamentals i les seves expressions ideològiques. Començant pel nivell més elemental i bàsic podem descriure pròpiament el poder monàrquic espanyol com un règim colonial. Els estudis més acurats sobre la qüestió nacional, elaborats al llarg de les darreres dècades del segle passat, acostumaven a establir una distinció entre dos tipus generals d’imperialisme: l’imperialisme d’explotació i l’imperialisme de pillatge, segons si el drenatge econòmic pren la forma d’una exacció establerta en el conjunt de l’economia i la societat; o si la forma d’exacció es manifesta per l’apropiació directa de recursos i de béns. Aquesta forma d’imperialisme de pillatge seria pròpia dels països sotmesos al colonialisme tradicional situats en territoris extra-metropolitans, principalment a l’Àfrica, a l’Àsia i a la majoria de països de l’Amèrica Central i del Sud, per part dels països metropolitans de l’Occident capitalista.

Però és important de remarcar que l’evolució política de l’imperialisme, amb l’existència de noves nacions independents, ha modificat aquesta distinció al llarg dels darrers decennis, de manera que el drenatge econòmic directe del pillatge ha pres la forma d’ocupacions militars obertes (incitades per exèrcits oficials sota pretextos capciosos, o per escamots il·legals i irregulars) per tal d’accedir als objectius energètics o minerals cobejats. Aquesta evolució ha portat els Estats imperialistes a endurir les formes de dominació econòmica arreu del món incloent-hi el que al segle passat s’anomenaven «colònies interiors» (com és el cas del conjunt dels Països Catalans, Occitània, Còrsega etc.) en les quals s’ha produït també un enduriment dels règims polítics dominants que han pres, cada dia més, formes més despòtiques de dominació.

La situació actual permet, a la nostra manera de veure, parlar d’una manera general de colonialisme allà on existeix una opressió nacional amb un fort component econòmic, pel fet que el drenatge i les orientacions generals de l’economia s’han acostat també a l’àrea pròxima de les societats colonitzadores que han portat a un domini que és alhora econòmic, polític, militar, mediàtic, cultural i lingüístic, característiques pròpies de tota mena de colonialisme. En resum, cal considerar que, a dreta llei, la nostra nació (els Països Catalans) es troba dominada per uns règims imperialistes de tipus colonial que es proposen posar el conjunt de la vida social i política en funció dels dos Estats imperialistes (espanyol i francès) que practiquen una forma de dominació que va des de la subordinació econòmica al drenatge directe (amb els dèficits coneguts), la subordinació del conjunt de l’economia als interessos metropolitans, la repressió arbitrària a tot allò que mostri una expressió de catalanitat no subordinada, fins a l’objectiu no dissimulat d’arribar a una substitució de caire colonial⁸.

És important, doncs, tenir consciència d’aquest caràcter colonial dels dos Estats ocupants i actuar en conseqüència. Convindrà per tal de definir amb la màxima precisió possible les tasques necessàries per a la ruptura. Com a complement, cal tenir consciència també del fet que els Estats que conformen el nucli dirigent més pròxim (Europa, és a dir, incloent-hi sobretot Alemanya i Regne Unit, tot afegint-hi la França, ja esmentada) s’ha concebut com un artefacte poc democràtic en el sentit de la creació d’estructures allunyades de la població i aliades amb els règims més despòtics (com el Marroc i Espanya) perquè els guardin les fronteres europees del sud d’aquest conjunt amb ànima imperial. Això fa que els permetin abusos repressius com la vulneració dels drets democràtics, el no reconeixement de drets bàsics com els reconeguts formalment pels organismes internacionals, com ho és el dret d’autodeterminació, i la permissivitat davant les matances frontereres i tota mena d’abusos de caràcter despòtic, contemplats amb una magnanimitat sempre exagerada i ben significativa.

En contrapartida, a Europa i arreu del món tenim contingents importants de pobles i nacions potencialment aliats que van des de les nacions sense Estat a les nacions independents mitjanes i petites que es poden activar en el marc de la recerca d’un món democràtic, igualitari, laic i no bel·licista; una nova aliança internacional amb capacitat d’exercir de fre als excessos imperialistes d’uns Estats que es trobaran enfrontats entre ells, per raó de llurs ambicions creixents.

Aquests aliats nostres potencials són països que ja han renunciat a les armes de destrucció massiva i a les seves atrocitats inadmissibles, que critiquen les guerres i les ideologies bel·licistes, que defensen la democràcia participativa, que entenen les estructures polítiques com a instruments garantidors de la igualtat, que defensen de manera radical els drets fonamentals com la conquesta de la igualtat de les dones i els homes arreu del món i no accepten les limitacions o les imposicions que pateix el gènere femení ni les discriminacions per raó de d’opció sexual, que no accepten l’abús en un dret fonamental com és el d’un habitatge digne i assequible, que garanteixen els drets bàsics per a les persones universalment i rebutgen les guerres i les apropiacions de terres, béns i materials d’altres països per mitjà de la violència; que respecten i defensen les llengües i cultures del món com una riquesa a desenvolupar i consideren el dret d’autodeterminació com el mitjà adequat per a organitzar el sistema de convivència entre les nacions. Que consideren les religions i creences mítiques com a expressions tradicionals dels pobles, que no han de transcendir en l’organització de la vida col·lectiva per mitjà d’imposicions perquè la vida cívica comuna dins les nacions i universalment s’ha de regir per la igualtat i la llibertat mitjançant el principi de laïcitat.

Pel que fa a les característiques actuals del nostre moviment, també és convenient d’abordar la qüestió amb una certa perspectiva. L’independentisme al nostre país ha travessat diferents moments polítics, socials i ideològics i pot ser interessant observar-ne l’evolució històrica a grans trets. És evident que no sempre hem estat un poble políticament conscient com quan ho hem pogut posar de manifest durant els que podríem anomenar «anys àlgids» recents del moviment independentista que s’han traduït en grans mobilitzacions i majories parlamentàries, alhora que amb estats d’opinió hegemònics. Per això cal veure com hi hem arribat, perquè els moviments socials amplis d’avanços en la consciència política es poden traçar a través de l’observació de les experiències i les contradiccions de la història de manera que, en molt bona part, marquen tendències que poden ajudar a preveure aspectes del futur.

L’evolució del sentiment independentista ha seguit, en el nostre cas, un procés semblant al d’altres països europeus, especialment d’aquells que han estat sotmesos a la pressió de metròpolis dominants, autoritàries i militaristes, imbuïdes pel fanatisme d’Estat. El nostre cas és paral·lel als exemples nacionals de Còrsega, Txèquia, Finlàndia, Polònia, Irlanda, Eslovènia, Croàcia, Letònia, Estònia, Lituània, Eslovàquia, Ucraïna, Belarrús, Armènia, Geòrgia, el Kurdistan, Kanàkia i tants d’altres… molts dels quals ja han assolit la independència política.

En el nostre cas, la consciència nacional ha estat alentida pel procés d’ocultació i desnacionalització que han exercit principalment els Estats absoluts de França i d’Espanya durant segles, ajudats per les nostres classes dominants botifleres, sempre volenterosament subalternes. Però les idees de les Llums que travessaren Europa a partir del segle XVIII van deixar la seva empremta damunt un poble que sempre ha estat amant de la llibertat i ha acceptat malament l’abús, i ha defugit globalment les imposicions del fanatisme religiós i estatalista. La nostra història n’és un testimoni fefaent i no hi insistirem.

Pel que fa als avanços concrets en la consciència política, es pot constatar que, en temps de les monarquies absolutes, la consciència política col·lectiva es manifestava per mitjà de revoltes contra les imposicions dels poders monàrquics aliens, però el control ferri del poder no deixava albirar les possibilitats d’alliberar-se’n. A mesura, però, que els contactes internacionals i els coneixements de diverses generacions més informades de les realitats, els reptes i les lluites es van densificant, les idees de llibertat popular i nacional van anar penetrant en la nostra societat de manera que expressions populars pro-democràtiques europees van essent assumides per una part important de la població.

Podem considerar que l’avanç en la consciència nacional travessa diferents fases successives:

• En la primera fase existeix una consciència latent de resistència que es mostra en forma de rebuig de les imposicions i en diferents revoltes, tant contra el poder absolut i abusiu espanyol com contra el poder absolut francès.
• Després de l’ocupació militar i política d’aquests dos Estats (que s’aferma, com sabem, entre el 1659 i el 1715) es va desenvolupant una autoconsciència resistent de caràcter global que es manifesta generalment per un desvetllament de l’interès per la pròpia societat nacional (història, cultura, llengua) i s’expressa políticament per mitjà de Memorials de Greuges i Bases programàtiques reivindicatives, al costat d’un increment important de revoltes obreres i populars que són l’expressió alhora del rebuig a l’opressió de classes i al marc polític i social marcat per les monarquies absolutes estrangeres.

Aquesta fase de consciència-resistent fa un canvi significatiu amb el tombant del segle XIX al XX cap a un renaixement sociocultural. La renovació cultural i social de tot ordre és espectacular: defensa dels drets bàsics en el camp laboral i social (a la indústria i al camp) amb l’aparició de tendències republicanes (antimonàrquiques, anarquistes i marxistes); línies d’acció determinants en l’àmbit de la llengua, l’art, l’arquitectura etc.; avanços en els mitjans de comunicació i d’informació; desvetllament per l’interès per la pròpia història i cultura, pel coneixement i preservació del dret civil propi etc. Una nova societat rebrota després de menys d’un segle d’una persecució aferrissada. Veurem que aquest fet expressa una constant important en el comportament social que és la capacitat de regeneració del moviment alliberador, un factor que esdevindrà un element fonamental, a partir d’aquell moment, en el sentiment col·lectiu del nostre poble.

I aquesta situació ens porta al primer esclat independentista i republicà dels anys 20 i 30 del segle passat, que no fructificarà en l’aspecte independentista (l’anomenat «separatisme» en aquella època), pel fet de ser encara incipient, però que triomfarà com a republicà, un moviment de consciència important que permetrà fer avanços de tot ordre, socialment, políticament i en el camp de la llengua i la cultura, un entorn d’un avanç generalitzat que només podrà ser interromput per cops d’estat dictatorials militars espanyols (encapçalats, com sabem, per Primo de Rivera i Francisco Franco, successivament).

I després del pas d’aquest dos períodes criminals, farcits d’abusos i assassinats, torna a aparèixer (i encara amb més força) la capacitat col·lectiva de regeneració del nostre poble perquè només 12 anys després d’acabada la guerra franquista esclata, l’any 1951, la Vaga de Tramvies⁹, una mobilització que comporta un cop important al règim i un primer crit d’atenció; i vuit anys més tard (1959) irromp l’afer Galinsoga¹⁰, una altra mostra de capacitat de reacció popular en un clima d’opressió terrible… Si analitzem, amb perspectiva històrica, aquestes reaccions primerenques podem constatar que no són altra cosa que l’expressió del precedent d’una importantíssima renaixença social, política i cultural que tindrà lloc arreu de la nació (d’un punt a l’altre dels Països Catalans) als anys 60 i 70 del segle passat amb una vitalitat social que el règim franquista només pot mirar d’aturar per mitjà de la seva autodissolució, en forma d’un camuflatge monàrquic, que és la coneguda transició entesa com a operació transformista.

La consciència independentista es forja en aquesta mena de Segona Renaixença dels anys 60 i 70 del segle passat. Sense aquesta renaixença de fons un moviment independentista amb plena consciència dels seus objectius no hauria pogut veure la llum al llarg de la dècada dels anys 70. Heus aquí l’evolució del fets que hem descrit a grans trets. És important que siguem conscients d’aquest procés que ens explica els nostres antecedents i mostra potencialitats col·lectives.

El passat més recent

Però, per a arribar a tenir coneixement de la realitat actual caldrà abordar un dels temes fonamentals per a comprendre on som ara. Primer de tot caldrà precisar en els seus justos termes el que ha estat «la gran marxa cap la Independència» que s’ha desenvolupat a principis del segle XXI, és a dir, els aspectes principals de com es desplega el gran moviment polític del segle actual. Quina significació té? D’on surt? Com és que pren una orientació independentista? Per què es va estenent, tot seguit, en diversos àmbits i en un abast de Països Catalans?

Primer de tot cal explicar els trets fonamentals del nou moviment independentista dels anys 60 i 70 del segle passat. L’any 1969 es constitueix el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) sorgit dels sectors crítics dins el Front Nacional de Catalunya (FNC), que veien la necessitat d’implicar-se més a fons en les lluites socials que es trobaven sota el control polític del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) amb les conseqüències que es podien esperar d’aquest fet, com s’ha vist en l’evolució d’aquest partit de l’esquerra espanyola disfressat d’unes gotes de «catalanisme dins l’espanyolitat».

Però dins el nou partit, el PSAN, hi convivien posicions diferents: hi havia un sector que portava una pràctica política centrada en l’objectiu d’obtenir una presència institucional; i un altre que veia necessària i imprescindible una lluita de caràcter rupturista tot treballant en la perspectiva de desenvolupar un moviment més enllà del partit, per mitjà de la mobilització i la confrontació. D’aquesta concepció més crítica en va néixer l’any 1979 Independentistes dels Països Catalans (IPC) que, per mitjà de la lluita antirepressiva desplegada pels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), va anar ajudant a estendre arreu del territori una xarxa de Casals i Ateneus independentistes, col·lectius que eren nuclis permanents de mobilització en defensa dels drets de la classe obrera i les classes populars i contra les desigualtats i per la defensa de la terra i de la llengua, fet que va portar a la creació del Moviment de Defensa de la Terra (MD) l’any 1984. La influència de la lluita de Terra Lliure va dinamitzar la propagació d’aquest nou moviment naixent, el qual, malgrat la repressió persistent, es va anar estenent.

L’existència d’aquesta dualitat al si de l’independentisme popular (entre moderats de pràctica institucionalitzadora i rupturistes partidaris de la mobilització i la confrontació) es tornarà a repetir més endavant quan Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) (al voltant dels darrers anys del segle XX) va ser un element protagonista per a la dissolució i rendició (reinserció, amb la delació de companys, segons la llei espanyola) d’un sector de Terra Lliure i es va anar orientant per la via del pacte amb el poder espanyol i la confusió entorn de la línia d’acció en el camí de la independència.

Aquesta dualitat ha estat, doncs, el teló de fons de l’independentisme del segle passat que ha continuat fins ara… però és important mirar d’explicar el desplegament independentista del segle XXI. La historiografia autonomista centra les anàlisis en la reacció als enganys i trampes del poder espanyol entorn de la proposta d’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 2006 (retallat, com sabem, pel Tribunal Constitucional espanyol, l’any 2010, un cop havia estat aprovat democràticament). És evident que aquest fet va influir com a motiu d’indignació, però la protesta s’hauria pogut decantar cap al dret de decidir que s’havia reivindicat d’ençà del 2005 per mitjà de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD). O vers l’anomenat pacte fiscal que demanava CiU. Però, segons les nostres anàlisis, el fet que l’objectiu majoritari, a partir del 2010, fos la independència està lligat a la influència de l’objectiu independentista que s’havia anat estenent d’ençà dels anys 80 del segle precedent, una influència que es va desfermar obertament sobretot per la repressió brutal (detencions, arbitrarietats i abusos amb nombrosos casos de tortures etc.) contra l’independentisme que va portar a terme l’estat espanyol l’any 1992.

El que ha anat passant després del 2010 (consultes sobre la Independència, 2009-2011; fundació de l’Assemblea Nacional Catalana, 2012; Consulta del 9N, 2014) han anat mostrat la voluntat independentista que finalment es va traduir, després d’anys successius de grans mobilitzacions, en el referèndum i la declaració d’independència de l’any 2017.

Però el desplegament independentista del segle XXI, tot i tenir una gran capacitat de mobilització, patia una important fragilitat política a causa de la seva complexitat social i ideològica, i d’uns hàbits polítics dels seus dirigents, adquirits dins una pràctica autonomista prolongada. Un moviment fràgil que es va enfrontar amb una repressió que els era inesperada i que va sorprendre molts independentistes sense experiència política, una repressió i un clima d’abús que ha deixat al descobert la falsedat de les proclames democràtiques del règim monàrquic espanyol.

Les anàlisis més superficials i espontànies de l’actuació dels polítics en aquesta conjuntura ho redueixen tot a una manca de valentia. Crec que no és una valoració política seriosa. En aquest nou independentisme del segle XXI hi havia una confusió de base molt important, que era pensar que es trobaven dins un Estat bàsicament democràtic cosa que, com s’ha comprovat a bastament, es troba molt lluny de la realitat. Aquesta confusió va portar a programar una «desconnexió» «de la llei a la llei»¹¹ una línia d’acció basada en una continuïtat legalista que, com es ben sabut, l’estructura jurídica transfranquista existent dins el règim monàrquic espanyol ha menyspreat fins a la burla, saltant-se tots els protocols i principis de separació de poders dins els règims democràtics ben establerts.

Cal tenir en compte aquesta complexitat i error de càlcul del nou independentisme i també la inèrcia (o els vicis) autonomistes de la pràctica política no-independentista de la majoria de membres dels partits. L’independentisme dels anys 80 del segle passat ja havia previst la complexitat ideològica i social del moviment un cop assolís un abast de masses. I per aquesta raó es propugnava un tractament en una doble articulació: la unitat més àmplia per a assolir la ruptura independentista; i, al mateix temps, el reforçament d’una estructura d’Unitat Popular que pogués agrupar els sectors més combatius forjats en les lluites populars. Això es va traduir en la creació de la Cadidatura d’Unitat Popular (CUP); però ni la CUP ni el conjunt del moviment independentista no han estat al nivell del que requeria la gran confrontació que es va desencadenar al voltant del Referèndum del 2017. La direcció d’aquest nou moviment independentista del segle XXI no estava preparada per a la Ruptura necessària en una confrontació independentista i s’ha mogut en actuacions simbòliques allunyades de les accions necessàries per a afrontar amb claredat la Ruptura. La base de la falla ha estat, doncs, de tipus ideològic, pel fet de no arribar ni tan sols a concebre com s’havia de portar a terme una veritable ruptura.

Per la seva banda, la CUP, amb una part important dels dirigents deformats per ideologies postmodernes i influïts per formes de treball i de pensament propis de l’esquerra espanyola (principalment Comuns i Podemos), tenien com a objectiu obsessiu combatre CiU i tot el que vingués d’aquesta organització, com a expressió de «tots els mals de la burgesia», sense entendre que el procés general de pauperització de les anomenades classes mitjanes deixava espai per a una aliança independentista tàctica amb estaments amplis de la petita burgesia i amb sectors de la burgesia mitjana. La CUP en conjunt no ha entès quin ha de ser el seu comportament en un procés de ruptura independentista, i una part massa important dels seus estaments dirigents s’han limitat a conrear diferents expressions de l’esquerranisme més innocu i allunyat dels interessos populars democràtics de signe rupturista¹². Pel que fa al paper d’ERC no mereixeria cap comentari perquè ells mateixos s’han allunyat de l’objectiu independentista que han percebut com excessivament perillós i s’han dedicat a conrear unes pràctiques polítiques panxacontentes amb la pràctica d’algunes modes de la pseudoesquerra postmoderna, tot situant en un primer pla el combat contra «la dreta», confonent-la amb tot el que ha pogut sortir de CiU, malgrat que Junts hagi pogut assumir en algun moment més compromisos independentistes que l’ERC mateixa. Per la seva banda Junts no ha assumit mai una posició clarament rupturista com caldria i s’ha mantingut en maniobres formals tot magnificant-les; i finalment ha malbaratat també les potencialitats rupturistes que podia tenir el Consell de la República, tot donant una prioritat clara als interessos de partit.

Tot plegat demostra la manca d’operativitat, fins ara, dels partits parlamentaris autoanomenats independentistes i el manteniment continuat d’unes inèrcies i insuficiències d’origen, que no han sabut o no han pogut superar. Tal com s’ha dit repetidament cal començar de cap i de nou, cal fer foc nou si es vol dinamitzar la lluita independentista. I l’única manera de fer-ho és treballant d’una manera seriosa i sistemàtica per a fer efectiva la ruptura independentista, un objectiu que la gran majoria de partits, de col·lectius i de membres independents del moviment no ha emprès mai d’una manera seriosa¹³.

A tall de balanç considero important remarcar la importància del conjunt d’experiències que han estat les mobilitzacions que van precedir el referèndum d’autodeterminació; i el referèndum mateix i la declaració d’independència. Cal criticar les indecisions, secretismes i maniobres poc clares d’un bon nombre de dirigents polítics independentistes en aquells moments que van mostrar, a més d’un grau elevat de manca d’experiència, una falta de transparència i empatia democràtica envers el conjunt del poble català mobilitzat. Però crec que aquest conjunt de fets previs i tot el que ha succeït dins el clima enrarit per la repressió, que no ha parat fins el moment actual, és carregat d’experiències que de fet contribueixen a aclarir el panorama polític en el qual ens hem de moure d’ara endavant. El referèndum del Primer d’Octubre del 2017 és molt més que un símbol màgic com voldrien alguns, sinó una gran mostra de consciència i mobilització popular. Aquesta anys ens han ajudat a conèixer, doncs, d’una banda, la capacitat mobilitzadora del nostre poble i, d’altra banda, el comportament dels diferents estaments de l’estat espanyol i de l’actual règim monàrquic, incloent-hi els diferents recursos de què se serveix aquest Estat corrupte: els instruments legals i els il·legals, els excessos judicials, les manipulacions mediàtiques i les armes ideològiques i sociopolítiques, la violència legal i il·legal (incloent-hi, fins i tot, tortures i atemptats criminals) en què s’ha enfangat en la seva voluntat obsessiva de defensar el poder de les oligarquies transfranquistes.

Hem de tenir clar que tot aquest aprenentatge no ha estat debades si el nostre objectiu és verament la ruptura amb tot aquest estat de coses. I amb una perspectiva estratègica és important tenir clar que tots aquests anys difícils, del 2017 al 2024, han servit per a reforçar els llaços de solidaritat i de coordinació efectiva entre els sectors més mobilitzats d’arreu dels Països Catalans. Tot i que és possible que la instauració de la Independència s’hagi de preveure com un procés de confluència de caire confederal intern, el manteniment d’unes relacions de coordinació i de solidaritat ben fermes al si del nostre espai nacional és imprescindible per a arribar a fer realitat la ruptura independentista.

Els fonaments d’una acció rupturista

Amb el nom de «Ruptura Democràtica per la Independència», l’objectiu rupturista ja havia estat formulat per l’MDT l’any 2004¹⁴; i, de fet, la idea ja provenia del moment del debat entorn del Front Patriòtic i la Política Independentista de Combat (PIC) en què l’MDT va començar a formular, a finals dels anys 80 del segle passat, la necessitat d’articular una dinàmica d’acció en dos àmbits complementaris, la «Unitat Popular» i la «Ruptura Democràtica per la Independència», que havien de permetre mantenir reforçat un àmbit d’organització popular combatiu arrelat a les lluites socials i alhora articular un àmbit general de Ruptura Democràtica per la Independència. En aquell text de l’any 2004 ja s’exposava el caràcter complex d’aquest objectiu quan s’afirmava que la ruptura independentista no era res més (ni res menys, al mateix temps) que una ruptura democràtica que consistia a posar la gestió de la societat nacional en el seu conjunt, d’una manera democràtica, en funció de la voluntat del conjunt del poble català.

La consecució de la independència és un objectiu complex que demana la conjunció de factors diversos i de tasques de preparació molt estrictes a diferents nivells. En aquest sentit exposarem en un punt específic les dinàmiques fonamentals que requereixen les tasques de ruptura. I, tot seguit, en descriurem les activitats, condicions i estructures que són necessàries perquè aquestes dinàmiques es puguin desenvolupar.

Una dinàmica fonamental ja va ser descrita per Poble Lliure ara fa sis anys: es tracta del conegut concepte de torcebraç de legitimitats exposat, ja l’any 2018, dins l’opuscle, Estratègia i acció republicana (punt 2.7.2). En aquesta confrontació se situava l’erosió de les empreses monopolístiques de l’oligarquia espanyola com una línia d’acció fonamental. L’altra dinàmica necessària per a la ruptura independentista té a veure amb el reforçament polític col·lectiu de la nació catalana mobilitzada.

El torcebraç de legitimitats es manifesta per tot un seguit d’accions que es poden portar a terme a nivell general, local i fins i tot individual a través de les diferents preses de posició que reclamen un reconeixement de part del poble i de l’individu. Es pot manifestar per mitjà de la consideració de ‘persona non grata’ aplicada a una autoritat o estructura simbòlica (com es fa per exemple amb les mostres d’oposició a la família reial espanyola impulsades per la Coordinadora Antimonàrquica de les Comarques Gironines). Les expressions de rebuig poden ser protagonitzades per grups de persones i també per institucions, com més representatives, millor. I es poden veure reforçades per l’existència d’un referent institucional lliure i alternatiu, a la manera d’un govern provisional, tal com ho exposarem més endavant.

També contribueix a afeblir el suport al poder colonial opressor les tasques de sistematització de la Memòria de la Repressió, un fet que porta al coneixement de les diferents responsabilitats dels promotors dels fets, un aspecte que pot contribuir a reforçar la part popular en el torcebraç de legitimitats que comentem.

Una evidència concreta que ja apuntàvem al text de Poble Lliure del 2018 i que sembla avui assumida d’una manera general és que la direcció política del moviment no pot ser portada a terme per l’àrea institucional (partits, institucions regionals, locals etc.) perquè són peces del sistema dominant que per elles mateixes no poden portar a terme la ruptura, tot i que hi poden ajudar. La direcció política del moviment n’ha de ser totalment independent i no s’hi ha de veure mai subordinada.

Una altra dinàmica fonamental l’ha de constituir la mobilització que incideix en la realitat social. En aquest sentit és possible i necessari dinamitzar les lluites contra les opressions i mancances de tot ordre (socials i de gènere, lingüístiques, ecologistes, en la gestió no democràtica, etc.) del sistema de dominació que patim. Cal mobilitzar-se contra l’abús del turisme descontrolat que acaba expulsant dels seus barris la població. Cal reclamar, entre altres reivindicacions el control polític sobre la gestió de la immigració de manera que se n’afavoreixi al mateix temps la justícia social (aquí i a país d’origen) i en faciliti la incorporació a la societat nacional.

***

Una de les línies d’acció i de mobilització esmentades, és la lluita sistemàtica contra els monopolis del règim (principalment del conegut IBEX-35) basats en l’explotació permanent de clients captius. Es tracta d’estructures nuclears dels sectors més vinculats als interessos de les oligarquies que dominen l’estat espanyol. Aquestes accions han de ser sistemàtiques, de manera que cada abús important del poder pugui rebre com a resposta una acció concentrada damunt un monopoli concret aconseguint-ne un afebliment notable que sigui clarament percebut i patit pel poder oligàrquic.

Tota aquesta lluita necessita el desplegament d’estructures organitzatives fonamentals: una xarxa territorial de Cercles Independentistes per la nova República catalana, democràtica, laica i igualitària amb vinculacions sòlides amb organitzacions de massa (ANC, etc.); una lluita sindical forta i operativa; i uns àmbits de la Informació i de l’Autodefensa reforçats, entre d’altres capacitats necessàries. I tot plegat ben articulat dins una xarxa de solidaritat i cooperació amb un abast internacional cada cop més extensa i reforçada.

Del miratge a la ruptura efectiva

Tothom sap que la ruptura envers l’estat espanyol és necessària però aquesta necessitat no s’ha volgut, o no s’ha pogut, veure a causa de mancances bàsiques en l’anàlisi. És a dir, que es tracta d’un objectiu percebut a grans trets però que no és afrontat amb voluntat de materialització. Les aproximacions polítiques a la independència han estat fins avui del tot inoperants. En els capítols precedents hem comentat algunes de les pseudo-ruptures que s’han anat propagant al si de l’independentisme, que contrasten amb els aspectes que hem considerat fonamentals en aquest treball.

També podríem incloure en aquesta valoració crítica el recurs a la mena de miratge que és el referèndum acordat, considerat com a solució global, si no s’exposa críticament la seva funció (sempre parcial i molt sovint equívoca, com és ben sabut) en la conjuntura existent en el moment de la ruptura. Si el referèndum és proposat en un context com l’actual podem considerar, sense cap mena de dubte, que només serà atorgat —en un marc sota domini espanyol com el present— si el poder del règim monàrquic té la seguretat plena de poder-lo guanyar¹⁵.

Cal tenir clar que l’objectiu efectiu d’una ruptura és el fet de poder mantenir de manera duradora el poder aconseguit. La ruptura política que avui tot l’independentista ja veu com un pas imprescindible té unes característiques generals que cal entendre i assumir sense autoenganys ni subterfugis. Per tot el que hem explicat fins ací, la ruptura imprescindible s’hauria de moure dins els eixos següents:

1. S’ha de tenir present en tot moment que la lluita per la Independència de la Nació Catalana és una lluita contra un règim colonial que només veu el nostre poble com un objecte d’explotació i de repressió i que té com a objectiu la nostra anul·lació no tan sols política, sinó també econòmica, social, cultural i lingüística. És d’aquesta mena de coacció global que ens n’hem de desempallegar.
2. L’ofec d’aquest règim només s’acabarà quan haurà comprès que la nostra submissió li és més costosa que la nostra llibertat. Des d’un primer moment s’ha d’establir un torcebraç (una prova de força) de legitimitats, deslegitimant el poder ocupant i legitimant les estructures emergents de la República Catalana Independent, atacant els diferents instruments de l’ocupació política i més enllà (judicial-militar) i els seus fonaments monopolístics. És a dir, creant el màxim de dificultats per a la permanència de l’ocupació.
3. La República Catalana Independent només es podrà implantar i mantenir si apareix públicament com a la garantia d’una societat justa i alliberada de la pressió del règim actual. Per això és important que aparegui com a una República Catalana que s’ha de defensar i reconèixer pel fet de mostrar-se democràtica en els seus fonaments, igualitària en la defensa dels drets socials i cívics, laica en el seu rebuig del fanatisme mític i religiós i contrària a l’imperialisme i a les guerres provocades pels poders imperials i el fanatisme d’arrel religiosa i estatalista.
4. El repte de l’independentisme en el moment actual ha esdevingut una lluita de caràcter universal, com a resultat d’una unificació inevitable de forces contra el capitalisme terminal que patim. Aquest és el mitjà per a posar fi alhora a la crisi climàtica i energètica, a la pauperització massiva i a la destrucció de la majoria de llengües i cultures de món, una perspectiva que pot portar a reduir la diversitat mundial a un conjunt de poders despòtics que dirigirien la vida de milions de persones reduïdes a fer-les aptes per a treballar amb el mínim cost, és a dir, el retorn a una nova versió de l’esclavatge. Com en tots els moments històrics que han tingut lloc canvis importants, la solució de la situació té un component internacional molt fort que marcarà de manera determinant el tipus de sortida de la ‘gran crisi’. Preparar el suport internacional en una lluita conjunta d’un abast ampli és, doncs, molt important sabent, a més, que oferirà possibilitats alliberadores en els moments de crisis parcials en què el sistema de dominació anirà entrant.

***

És important delimitar, concretament, els elements que conflueixen en el moment precís de la ruptura:

• Cal un afebliment de l’enemic, havent-ne erosionat la capacitat legitimadora per l’erosió dels monopolis i la deslegitimació per mitjà d’una acció de denúncia i rebuig permanents.
• És imprescindible comptar amb el reforçament d’una institucionalitat alternativa, és a dir, d’un poder simbòlic però arrelat a la dinàmica mobilitzadora, que actuï a la manera d’un govern provisional (veure el punt B, més endavant).
• Caldrà també una consciència política molt enfortida.
• I una capacitat de mobilització duradora.

És a dir que, per a una ruptura efectiva haurem de reforçar almenys aquests quatre objectius.

A) estructures i pràctiques econòmiques, socials, polítiques i defensives

La nova República Catalana Independent ha de posseir estructures i pràctiques econòmiques, socials, polítiques i defensives que en permetin el manteniment del poder constituït, des d’una Banca nacional forta fins a estructures de Defensa amb capacitat de dissuasió etc. La nova República s’hauria d’immunitzar contra dinàmiques despòtiques, sectàries en política o abusives en àmbits empresarials perquè només un arrelament fort i un sentiment de pertinença entre el poble, condicionat massa sovint per la millora de les condicions materials en la societat opressiva actual, podrà garantir i mantenir la nova República independent.

Caldrà reforçar , des d’un primer moment, les estructures de poder que s’hauran anat creant tot vetllant perquè no es converteixin en iniciatives desvirtuades per personalismes o sectarismes (individualistes o sectaris). Des de les estructures d’autodefensa, a la Banca, a la xarxa diplomàtica, a les estructures de propaganda etc. a l’articulació del conjunt en un Estat Major (que caldrà que tendeixi a tenir un abast de Països Catalans). Totes aquestes iniciatives convé que comptin amb un suport continuat perquè es puguin construir i mantenir amb la màxima eficàcia i operativitat.

B) La construcció d’un referent institucional lliure i alternatiu

Com en tots els processos de lluita d’alliberament que han aconseguit la Independència, cal que el nostre moviment desenvolupi amb força una institucionalitat alternativa, expressada en la majoria dels casos en forma d’un govern provisional de la República Independent. És per això que considerem que caldria que el Consell de la República hauria d’haver esdevingut un espai clar i inequívoc de superació dels partits i les institucions autonòmiques i que prengués les funcions i atributs d’un govern provisional, perquè expressen d’una manera innegable la voluntat de ruptura amb l’antic règim dominador colonial.

La funció d’aquest organisme lliure i alternatiu no seria tant de fer un seguiment de les polítiques governamentals dels estaments autonòmics, sinó d’ajudar a establir i a reforçar les propostes alternatives que el moviment popular independentista anirà avançant, i consolidar les conquestes que s’aniran produint en diversos àmbits, des de propostes estratègiques a estructures bàsiques de la futura confederació independent. Aquest Govern Provisional haurà d’estar coordinat amb el conjunt del moviment per mitjà d’instàncies de coordinació i de comandament estables d’abast dels Països Catalans.

C) El treball organitzatiu d’abast popular

En aquest aspecte cal ajudar a desenvolupar dinàmiques de mobilització i de lluita arreu del territori en col·laboració amb totes aquelles organitzacions i col·lectius que treballin per a aconseguir aquest mateix objectiu, per mitjà de la conscienciació i l’organització a nivell sectorial i territorial, tot mostrant la importància del treball regular i organitzat per a assolir els nostres objectius com a poble.

En aquesta activitat, cal que aconseguim una incorporació cada dia més plena de tots i cadascun dels Països Catalans en les reivindicacions solidàries amb les lluites dels altres territoris, seguint una tendència que ja s’ha començat a mostrar en les lluites antirepressives que han seguit el Primer d’Octubre del 2017. Com ja s’ha anat fent al llarg d’aquests anys, és evident que caldrà prioritzar entre tots els sectors mobilitzats, les organitzacions que tenen com a funció específica la mobilització com ho són l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) i les estructures de caire semblant articulades arreu del país (com Decidim!, Assemblea Nacionalista de Mallorca, etc.). L’impuls decidit al Sindicat (Intersindical CSC) s’ha de mantenir i incrementar, així com també cal afavorir les diferents iniciatives territorials (com les accions dels CDR, la persistència de les concentracions locals etc.) i treballar per l’articulació dels Consells Locals de la República entorn de les tasques unitàries que cal desenvolupar arreu del territori.

En resum, hem de treballar perquè (com ho ha fet sempre l’independentisme d’esquerra arreu del país) les lluites populars reivindicatives i contra el sistema de dominació estatalista, colonialista i capitalista, arreu del territori, puguin confluir en àmbits de lluita col·lectius orientats cap a la conquesta de la República catalana, democràtica, confederal en el marc nacional dels Països Catalans, laica i igualitària.

D) Els diversos nivells del debat polític i la lluita ideològica

Un dels àmbits que demanaran la nostra dedicació específica, és la tasca necessària insistent, en el camp del debat polític i la lluita ideològica. Tenint en compte que l’enemic s’inspira en mètodes de repressió i de propaganda de caire colonialista i militarista centrades en la guerra psicològica com a arma de destrucció del moviment, haurem de contribuir a fer que el moviment independentista tingui la màxima eficàcia en el combat de les idees i en l’anul·lació de les operacions desmobilitzades gestades des del poder i els seus aliats. I és així que un dels aspectes que caldrà reforçar és la formació ideològica de quadres polítics (individuals i col·lectius) referents a totes les contrades i que esdevinguin difusors i formadors arreu del país. En el camp de la lluita contra la repressió és fonamental situar-la combatent l’objectiu que es proposa el poder opressor. Les accions repressives més accentuades (com les operacions generals del tipus de la ‘ràtzia` del 1992 o els atemptats contra objectius concrets o els més genèrics i criminals com els de l’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils), són una mostra d’una incapacitat legitimadora del règim mateix, una situació que cal combatre no sols amb la solidaritat antirepressiva de tipus defensiu sinó també amb un increment de l’ofensiva i la crítica del moviment popular d’alliberament que podrà incidir així, d’una manera molt directa, en la pèrdua de legitimitat del poder. A més repressió, més crítica i mobilització.

Notes