El setanta-cinquè aniversari del traspàs del periodista polític Antoni Rovira i Virgili pot ser una excusa per a fer un balanç de la seva aportació teòrica i la seva adequació al moment present del país. L’efemèride però, també pot servir per a ponderar quina ha de ser la funció de l’intel·lectual en la conjuntura actual. Les ratlles que segueixen –sense pretendre mai de fer una síntesi d’història política contemporània– són un esbós on es mira de tractar el doble objectiu esmentat i l’esqueix d’un hipotètic front intel·lectual.
Balanç de l’aportació teòrica de Rovira i Virgili
Escenari
Rovira i Virgili, intel·lectual-polític identificat amb un liberalisme d’esquerres de l’època en què visqué, provenia de la joventut republicana federal de Tarragona (ciutat on nasqué el 1882). Articulà, essencialment, un programa ideològic fonamentat en el binomi consciència històrica–consciència política. Ambdós factors relligats impulsaren un model de periodisme polític, una obra historiogràfica i una concepció ideològica estructurada essencialment entre la seva militànica a la Unió Federal Nacionalista Republicana –entre l’any de la seva fundació, 1910, i la seva marxa del partit, el 1914, arran del pacte electoral dels nacionalistes republicans amb els lerrouxistes– i a Acció Catalana, plataforma patriòtica fundada el 1922 arrant de la crisi d’estratègia de la Lliga Regionalista.
En el període aproximat de dotze anys 1912-1924, Rovira bastí el seu model d’anàlisi teòrica i catalitzà la relació entre coneixement històric i consciència política nacional a través de la premsa –El Poble Català, La Nació, Iberia, La Veu de Catalunya o La Publicidad/ La Publicitat. Elaborà, en conseqüència, textos populars de suport al teixit associatiu i a sectors menestrals, obrers i professionals, començà la redacció de la seva obra magna, la Història Nacional de Catalunya (1922-1934) i fundà, el 1924, la Revista de Catalunya, de la qual fou director fins a 1929.
Aquesta part de l’obra roviriana tenia com a finalitat difondre elements ideològics que havien de ser projectats a través d’un projecte polític. El periodisme polític rovirià s’adreçava a comentar les conjuntures polítiques del moment i li permetia expressar la dinàmica dels moviments nacionals que existien a Europa abans de la primera gran guerra (1914-1918), els quals eclosionaren arran de l’aplicació del principi de les nacionalitats, és a dir del principi d’autodeterminació.
Amb tot, l’empresa editorial que mirava de reunir l’orientació nacional i el treball professional i polític de Rovira –elaborat fins als primers anys vint– fou la Revista de Catalunya, fundada el 1924 com a òrgan intel·lectual de concentració nacional-repubicana. En el moment de l’aparició constituí un salt qualitatiu pel que feia a publicacions que tenien en compte corrents de pensament europeus.1 Rovira hi incorporà quadres intel·lectuals universitaris, acadèmics –filòsofs, historiadors, economistes, científics, polítics. Volia consolidar, des de la literatura d’idees, un àmbit d’alta cultura. La concepció cultural roviriana proposava un model de cultura estandarditzada d’abast social interclassista i fonamentada en una proporcionalitat del nivell de llenguatge.
La definició d’un ideari polític, però, havia de regir el treball intel·lectual. Rovira, en aquest sentit, aportà una concepció entorn del fet nacional, la qual podria ser esquematitzada així: ‘els factors configuradors d’una nació, naturals o objectius, no són suficients si no són incorporats a través de la subjectivació. Aquesta subjectivació s’assoleix a través de la conscienciació cultural-nacional de la realitat nacional i culmina amb l’aplicació de la voluntat política, és a dir, del dret dels pobles.’ El plantejament rovirià no es limita al covenciment del reconeixement d’un país, sinó que la comuniat nacional tan sols té sentit si la nacionalització cultural (Rovira redactà un programa de catalanització a La nacionalització de Catalunya [1914]) recolza en el ‘voler ser’.
El projecte nacional del periodista tarragoní fou aprofundit entre els anys 1912 i 1917 amb quatre treballs: Renovació de la doctrina del nacionalisme (1912), Història dels moviments nacionalistes (1912-1914), El nacionalisme (1916) i Nacionalisme i federalisme (1917). En síntesi, es tractava de situar l’enfocament federalista de Pi i Margall, referent de capçalera de Rovira i Virgili, en el marc d’un conflicte nacional (català) i aplicar-hi la doctrina del lliure pacte pròpia de l’autor de Les nacionalitats (1876). Conjuntament a la voluntària aliança entre pobles, Rovira proposava la federació interna (‘federalisme regional’) entre regions històriques d’un mateix àmbit nacional (en el cas que ens ocupa la confederació entre el Principat-País Valencià-Illes i Catalunya Nord).
Rovira
Els nacionalistes republicans ‘nacionalitzaren’, doncs, l’estratègia republicana de Pi i Margall i n’evitaren una lectura restrictiva: el federalisme d’estat bastit de de dalt a baix. Es tractava, per contra, de bastir un ‘pacte’ (voluntari) de baix a dalt. La proposta de Rovira, i de l’espai confederal republicà, venia a superar el plantejament naturalista del fet nacional basat tan sols en la lectura objectiva de la nació sense apel·lar la voluntat política. L’adopció de la teoria natural dels pobles s’inseria en el posicionament regionalista conservador, és dir, el formulat per Enric Prat de la Riba a La nacionalitat catalana (tot i que Rovira reconegué que cap al 1916-1917 Prat evolucionà cap a la valoració de la voluntat política en la dinàmica nacional dels pobles).
Dessota l’esquema rovirià hi havia un plantejament liberal (expressat per la voluntat humana) derivat de la vindicació de la llibertat proclamada a la Revolució francesa i de l’aplicació del principi de la llibertat de les col·lectivitats nacionals. És dir, del principi derivat del moviment polític romàntic irradiat a l’etapa de la primera meitat del segle dinovè anomenat ‘primavera dels pobles’. Rovira, que sintetitzà l’esperit revolucionari antimonàrquic francès i la tendència progressiva del moviment ronàntic, acoblà el principi de llibertat i franternitat revolucionaris a través del principi de les nacionalitats.
Cal afegir, però, que la intervenció política de Rovira no acabà als rengles d’Acció Catalana, sinó que l’evolució orgànica roviriana vingué marcada per la incorporació (en fou fundador) a Acció Republicana (1930-1931), al Partit Catalanista Republicà (1931-1932) i la incorporació final a Esquerra Republica de Catalunya (1932-1949). Amb tot, en una vintena d’anys la ideologia nacional fonamental de l’historiador no sofrí gans alteracions. Rovira modulava aspectes de la seva teoria segons el context polític. Tant la capçalera que fundà, La Nau (1927), i que dirigí entre 1927 i 1933, com la trajectòria a Esquerra potencià el missatge liberal d’esquerres i la vinculació a una política socialitzant.
La seva intervenció a capçaleres espanyoles com El Sol i Crisol serviren per a qüestionar la doctrina federal unitarista dels intel·lectulals republicans espanyols en el marc del debat de l’Estatut de Núria, substancialment desnaturalitzat per les Corts republicanes espanyoles, i aprovat el setembre de 1932.2 Els anys republicans de Rovira alternaren la intervenció a la premsa de partit –a l‘òrgan d’Esquerra Republicana La Humanitat– i l’anàlisi de conjuntura, que comptà amb dos assaigs: Defensa de la democràcia i Catalunya i la República.
La reedició del text El nacionalisme intitulat de nou Principi de les nacionalitats (1932) –amb el títol readaptat perquè, a parer de Rovira, el mot ‘nacionalisme’ no havia de ser identificat amb l’aleshores feixisme rampant– prenia sentit en l’etapa del debat estatutari, alhora que era útil de cara a reforçar el concepte de voluntat política atès l’influx del nacionalisme espanyol republicà. D’altra banda, el compromís antifeixista de Rovira en el marc del trienni bèl·lic de 1936-1939 es manifestà a l’interior i a l’exili.3
Un balanç de l’obra
Intel·lectuals-polítics com Rovira (tot intel·lectual conté una dimensió política, conscientment o inconscient)4 formaven part d’una etapa (primer terç del segle XX) caracteritzada, entre d’altres factors, per la recomposició de la divisió del treball (aplicació de l’anomenda ‘organització científica del treball’ o treball en sèrie ), una nova etapa de lluita de classes, l’emergència de l’organització sindical dels pagesos (Unió de Rabassaires), la sindicació dels treballadors tècnics, la proposta de models urbans i el desenvolupament de polítiques d’organització territorial (debat entorn de la comarcalització). Aquest seguit de canvis socials i de lluites comportà, especialment al noucents, la unitat entre la lluita social i la lluita cultural. El model soviètic catalitzava l’obrerisme i convergia amb espais intel·lectuals d’avantguarda (creadors que començaren d’identificar-se amb el surrealisme acabaren als partits comunistes). Aquest context –en part materialitzat al Principat entre la crisi de la Restauració borbònica i la transisicó de la Dictadura de Primo i proclamació de la Repúblicana per Francesc Macià– traslluïa les contradiccions de l’estat espanyol quant al model d’organització territorial. Es tractava d’un context que comptà amb la renovació del nacionalisme espanyol a mans d’intel·lectuals republicans, la formació d’un naixent falangisme i la persistència de l’espanyolisme africanista, el qual concebia les nacions peninsulars com a «colònies interiors».
Davant una concepció política i militar espanyola expansionista en un estat en crisi de legitimació, fou que s’anà formant al Principat un moviment cultural i intel·lectual polièdric: del modernisme al noucentisme (noucentisme republicà sota la Catalunya republicana d’entre 1931 i 1939), i d’aquest al bloc d’intel·lectual revolucionari socialista, comunista, anarquista i intendependentista. La guerra dita «civil» (1936-1939), originada de manera primordial pels militars espanyols africanistes, en sintonia amb les elits aristocràtiques i immobilistes castellanoespanyoles, es transformà al Principat en una guerra d’alliberament nacional. Una situació que requeria la implicació d’un front institucional de lluita cultural estès al front de guerra. Rovira en formava part.
Tenin present el conjunt d’elements esbossats el balanç general de l’obra roviriana no separava la nacionalització cultural de la nacionalització política, en la qual unitat de treball incloïa l’estudi de la història dels catalans. La síntonia entre ambdós tipus de nacionalització dissenyava la politització del fet nacional. Rovira separava nítidament, en aquest marc metodològic, el nacionalisme alliberador dels pobles del nacionalisme d’estat o colonialisme d’imperi. Delimitava les àrees nacionals i les àrees proclius de ser nacions. La tasca de síntesi analítica del confederalista tarragoní no era percebuda com a obra de partit, sinó com a obra nacional. La trajectòria intel·lectual del periodista polítc no concebia el nacionalisme del Principat «aïllat» dels corrents nacionalistes internacionals.
Rovira i Virgili no era un home polític entès com a «home de partit», però aquesta particularitat no en compotava un posicionament «neutral» davant qüestions pendents. Des de la intervenció civil, s’adscrivia a la tipologia general de l’intel·lectual d’entreguerres d’esquerra no marxista, actitud que no li impedia identificar-se amb socialistes com Jean Jaurès de qui féu traducció del llegat escrit. Rovira integrava la seva obra en el corrent de canvis socials que implicaven transformacions polítiques. La doctrinal nacionalista republicana de matriu autodeterderminista hi jugava a favor.
Perspectiva de present
Seria un error de presentisme descontextualitzar la trajectòria de Rovira i avaluar-la amb conceptes del present. Ni aquesta traslació ni l’adaptació mecànica del passat al present no tenen cap sentit. Ara bé, una valoració de l’obra ideològica roviriana a què hem al·ludit pot plantejar la vigència d’alguns elements de la seva obra. En destaco:
- la utilitat del concepte ‘nacionalització’ dels connacionals i l’aplicació de la voluntat política, ambdues posicions adreçades a l’oposició envers les modalitats de l’espanyolisme (espanyolisme convencional conservador i de dreta radical i espanyolisme republicà d’esquerra);
- la propagació del fet nacional com a fet essencialment polític (no és congruent defensar el fet del «som i serem» per ahistòric);
- i, en conseqüència, la defensa del dret a l’autodeterminació, la qual pot tenir dos camins: la independència ras i curt o l’estat independent previ vinculat al pacte lliure confederal.
Pel que fa a la lluita per la llengua i a la difusió de la consciència de país romandria vigent la col·laboració del teixit associatiu en l’impuls d’accions i campanyes extenses de socialització nacional.
Fent una extrapolació: aquest aspecte hauria de ser recuperat, sota la forma de modalitats diverses de treball, per entitats com Òmnium Cultural. En aquest cas, no es tractaria d’endegar manifestacions simbòliques, sinó iniciatives amb conseqüències polítiques. Campanyes que recolzin en treballs amb projecció social tot prenent de model, i com a exemple, el text de suport La nacionalització de Catalunya.5 Comptat i debatut, la teoria roviriana de la nació té un grau de vigència en expressar reiteradament que la causa de les nacions oprimides és política, i que, per tant, les conseqüències estructurals econòmiques, territorials, culturals que se’n deriven tenen igualment una dimensió política.6 Les propostes de Rovira, i d’altes sectors del republicanisme nacional a tenir presents,7 poden ser susceptibles d«apropiació» per plataformes com l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). En un temps de reorganització i de reagrupament independentistes referents històrics com Rovira, que apostaren per la denúncia del regionalisme polític i de la subordinació cultural (cultura nacional, o, per contra, cultura satèl·lit/cultura dependent?) no haurien d’ocupar un lloc secundari. La intensificació del treball polític (el treball cultural com a treball polític) enton de la qüestió nacional com a contradicció principal és una aportació de la intel·lectualitat republicana històrica de país a la conjuntura present.
El model d’intel·lectual-polític compromès s’anà definint de bell nou en termes de relleu generacional de postguerra establert entre els anys quaranta i seixanta, i consolidat en la dècada dels anys seixanta-setanta. Aquest relleu no prescindí de la connexió entre nous activistes i exponents culturals de preguerra que havien retornat de l’exili. La represa de la política editorial difongué, en el cas que ens ocupa, obres de Rovira i Virgili perquè hom entenia que calia projectar un model ideològic autodeterminista i una opció de catalanitat nacional, ressort a la base de lluita contra l’espanyolització franquista.8
En el context de relleu de generacional esmentat, i en el marc de referents per a bastir un front intel·lectual, és on prengué sentit l’organització del Primer Congrés de Cultura Catalana (desembre de 1964), al qual caldria donar més rellevància ateses les condicions en les quals realitzà i per la capacitat de convocatòria i debat que mostrà.9 Cal valorar-lo com a àrea de confluència intergeneracional (de postguerra i dels anys cinquanta i seixanta), i en termes de la renovació ideològica, en la qual caldria situar entre d’altres àmbits: renovació del moviment cristià a través del Concili Vaticà II, recepció de nous corrents de pensament (marxisme, marxisme i humanisme i existencialisme), desenvolupament d’àrees d’anàlisi (geografia del subdesenvolupament i revoltes de la «perifèria» contra el centre de domini colonial), formació de grups de treball d’economistes, renovació doctrinal del nacionalisme valencià, (nord) català i illenc. El I Congrés –que comptà amb suport organitzatiu i de corbertura d’institucions religioses i de país arrelades socialment i cultural (Escolapis de Sant Antoni i Centre d’Influència Catòlica Femenina)– significà un graó important envers el reagrupament intel·lectual que tingué la funció de debatre qüestions que afectaven dinàmiques nacionals dels Països Catalans en un context inernacional de «Guerra Freda». Aquest Congrés era a la base del II Congrés de Cultura Catalana, entre gener de 1975 inovembre de 1977.
La realització del Congrés endegat el 1975 materialitzà un desplegament territorial que possibilità la implantació a tota la nació catalana. Aquesta implantació aglutinà intel·lectuals de diverses procedències polítiques, cosa que permeté d’ampliar temàtiques de treball. El II Congrés constituí una plataforma de prospecció de polítiques a dur a terme en el futur immediat en una concepció de ruptura democràtica cultural. Una concepció, però, que no fou acompanyada de la ruptura política. El panorama continuista sota el postfranquisme era a la base de la mecànica partidista que irrompé el juny de 1977. Comptava, aquest context, amb la constitució de l’Assemblea de Parlamentaris i la liquidació de l’Assemblea de Catalunya.10 El front intel·lectual (republicà) que aconseguí d’organitzar el Congrés de Cultura Catalana acabà majoritàriament entre la dispersió i el corporativisme acadèmic. D’aleshores ençà, el compromís intel·lectual rupturista d’abast nacional es nucleà, fonamentalment, entorn del moviment independentista; moviment on es concretava la unitat de lluita cultural i política, la qual cosa constituïa una experiència de front intel·lectual.11
La dinàmica congriada pel pacte autonòmic dels anys vuitanta no va fer altra cosa que expressar colonialment l’acció institucional a fi de diluir aquell front intel·lectual endegat als anys seixanta i projectat als anys setanta. Així, la «memòria» històrica oficial es proposà que el llegat moral d’aquell bloc de pensament nacional propagat a la primera trentena d’anys del segle passat fou «reconduït» a la dimensió de referent culturalista, despolititzat.
El discurs de la «bona voluntat» autonomista, propi del conjunt dels partits de l’arc autonòmic (de dreta i d’esquerra), formà part, per exemple, de la mistificació de la trajectòria de Josep Tarradellas arran del seu retorn «permès» l’octubre de 1977 (via pacte previ amb l’estament militar espanyol). (Val dir que no és gens casual la recuperació de Tarradellas com a símbol polític a seguir per part de l’actual govern regional.)
Per un front intel·lectual
El discurs polític del règim automòmic fonamentat a fer del Principat una «bassa d’oli» fou contestat per l’independentisme, fet que influí en la crisi de legitimat terminal de l’autonomisme al començament del segle XXI. Fou contra aquest clima claudicant i conformista que sectors culturals i polítics sensibilitzats per establir un estat de la nació catalana endegaren el III Congrés de Cultura Catalana. Les primeres reunions preparatòries tingueren lloc a començaments dels anys noranta, mentre que la culminació de les jornades congressuals fou l’exposició de les ponències durant el curs 1999-2000. La finalitat del Congrés fou aprofundir en qüestions materials, històriques i simbòliques que incidien en l’articulació dels Països Catalans. Fou una iniciativa acumulativa d’experiències que articulà un espai de debat nacional que mirava de recuperar el testimoni deixat pel I i II Congressos. Les baules que hom comptava per al procés de formació d’un front intel·lectual d’alliberament nacional tenien una gradació en el temps (cultural i polític) amb objectius prou coincidents: sensibilització nacional i debat i propostes de treball que havien de desenvolupar accions culturals d’ampli espectre. Era una dinàmica que havia de comptar amb fòrums civils, teixit associatiu i institucionals (locals, comarcals i regionals). El III Congrés de Cultura Catalana contribuí decisòriament al front intel·lectual que es pot situar a la base del nou escenari polític establert al segle XXI.
A començaments del segle present, la crisi econòmica, la voraç privatització dels serveis públics i l’espiral de sadollament infinit del turbocapitalisme dugué al qüestionament de la democràcia burgesa. Un qüestionament que fou aprofundit per l’articulació d’una narrativa alternativa a l’ordre establert. Aquest nou relat era conseqüència, als Països Catalans, de la mobilització independentista i, d’altra banda, de la presencia d’un marc de revolta esdevingut transestatal. La mobilització social i la crida politicointel·lectual suposà un impuls al dret a l’autodeterminació dels pobles. La progressiva irradiació social (policlassita) d’aquesta crida tingué, com a conseqüènca, múltiples nivells de resposta repressiva per part de l’estat (des de la impugnació d’un nou Estatut plebiscitat pel Parlament el setembre de 2005, fins a la repressió militar l’1 d’octubre de 2017 i la intervenció de l’aleshores Generalitat independentista.) Entre amdós extrems, l’organització ben travada de la part més activa del país expressà un compromís intel·lectual identificat amb la causa independentista. Podem dir que es donà una convergència entre repressió institucional de l’estat espanyol i recomposició d’un front civil, esevingut front polítc, fautor d’una resposta nacional-popular consensuada davant la repressió. El que interessa ara de destacar en aqueix context fou la producció de criteris i d’orientacions, de reflexions i debats entorn de l’alliberament nacional. És així que podem subratllar que la mobilització popular sostinguda i l’acció parlamentària que dugué a les lleis de transició nacional i al referèndum d’octubre de 2017, impulsaren una conscienciació política d’espais d’opinió fins aleshores dispersos. La lluita política impulsà el treball cultural i un front intel·lectual semblava que s’acabava cohesionant. Es tractava d’un front que havia d’endegar un treball de crítica i de noves propostes socials que no havia de cloure’s en el món erudit, ans com a tasca oberta a desemmascar les contradiccions del sistema. Hom organitzava una lluita per la revolució democràtica.
Amb tot, la manca de prou sintonia (en gradacions distintes) entre l’acció institucional de les tres organitzacions independentistes parlamentàries (Junts, ERC i CUP) i el moviment social de país, ha portat a la pèrdua de control parlamentari i ha generat una desmobilització majoritària de l’espai civil independentista, i d’àmbits proclius a la independència.12 Aquest doble retrocés social i polític ha fet emergir, per contra, l’ofensiva espanyolista cultural i política de dreta i d’esquerra. Una ofensiva que abasta espectres socials notables amb l’objectiu d’influir en els engranatges de comunicació pública. L’estat present de coses demana apel·lar als intel·lectuals (republicans) que havien arribat fins aleshores (2005-2017) a un nivell d’organització. I demana un posicionament actiu de l’acadèmia (essencialment la universitat pública). Cal articular el front d’intel·lectuals per la independència. Un front aglutinador d’agents culturals que superi els estratagemes del bloc espanyolista.
És per tot això, que el testimoni de la intel·lectualitat nacionalrepublicana hauria de ser útil per a apel·lar a la base cultural que s’identifica amb l’autodeterminació i la independència a fi d’emprendre un posicionament actiu que incideixi en la recomposició del moviment independentista necessàriament de caràcter ampli. Un front organitzat on el debat, la recerca i les propostes contrarestin la despolització de les polítiques culturals, en freni la banalització, i s’oposi a l’aristocratització de la cultura. Un front, al capdavall, contraposat als «cercles familiars» de què parlava el pensador i activista L.V. Aracil. I, en canvi, un front que esdevingui fermament propulsor de la democràcia deliberativa en l’àmbit de les idees, i que sigui impulsor de la democratització del que es considera «alta cultura» produïda al país. Una «alta cultura», la difusió de la qual hauria de ser «horitzontal» i no pas «vertical». Un front que pogués comptar, novament, amb plataformes generalistes que vulguin reprendre una tradició de combat cultural anterior.13
El Front intel·lectual, doncs, potser hauria de ser impulsat pel proper Nou Congrés de Cultura Catalana previst per a l’any 2025. Aquest Nou Congrés no hauria d’esdevenir una baula perduda, ni un patrimoni passiu, el contingut del qual s’anirà arnant en el decurs del temps. El projecte de la inciativa congressual hauria de poder efectuar una revisió dels ressorts presents i absents que condicionen la mobilització d’espais d’opinió i de reflexió.14
El front intel·lectual suggerit ha de comptar amb la frontera política que suposa l’abans i el després de «2017». Les seves propostes i línies de treball haurien de tenir en compte la separació de dos mons: l’abans autonomista –que vol tornar a ser imposat en l’atualitat amb l’organització de l’oblit del passat recent– i el després independentista, que vol culminar la República Catalana. En aquest sentit: el Nou Congrés de Cultura Catalana, l’ANC i espais polítics del moviment independentista podrien ser plataformes que, sota diverses estratègies, afavorissin l’impuls d’un front intel·lectual per la ruptura democràtica.
Per tot això dit suggerim alguns objectius a assolir:
La concreció del front cultural en front intel·lectual no ha d’estar fonamentat estrictament en la cultura humanista. Aquest front ha de ser capaç de relacionar la cultura humanista i la cultura tècnica. Un front –fonamentat en la unitat del treball intel·lectual i el treball polític– que participi de la idea que la cultura és un tot. Hom compta com a referent, en aquest sentit, amb les intervencions i ponències del III Congrés de Cultura Catalana.
Bastir un relat de país que incorpori els dèficits estructurals de la societat arran de l’ocupació secular francoespanyola. Ocupació que ha conformat una mentalitat de sucursal acomodada a una organització territorial que aprofundeix el caràcter de ser “perifèria”. Caldrà impulsar la necessitat d’un relat autocentrat.
Elaborar, en conseqüència, un programa que activi una memòria nacional real, no pas despolititzada (despolitització com vol el model espanyol de memòria, definit com amb l’eufemisme “memòria democràtica”.)15 És l’estat qui controla la memòria dels pobles (qui controla el relat del present controla el relat del passat) qui en determina el significat i l’orientació a donar-hi. El relat resultant hauria de recuperar la polítització concreta, no pas la demagògica ni cosmopolita a l’ús.
Aprofundir la intervenció a fòrums associatius, locals i d’abast de país. Intervenció que hauria de ser sensible a qüestions territorials, socials i culturals (i.e: mecanismes d’incorporació sociolingüístics adreçats a noves migracions).
Intervenir en publicacions locals, de districte de barri a fi de socialitzar el treball intel·lectual, a fi de divulgar els objectius del front intel·lectual. Intervenció, doncs, en espais d”alta cultura” i en plataformes populars.
Activar línies de treball per a fer del teixit associatiu una primera etapa de constició del país real. Assolir, doncs, la primera fase d’aquest nou país.
Elaboració d’un Llibre Blanc on reculli les aportacions de la política social, cultural i projecció internacional de l’independentisme contemporani.
El treball (no clos en l’erudició) d’acció cultural del front intel·lectual ha d’inserir-se en la política nacional que dugui a la República Catalana. Aquest front ha d’articular una plataforma àmplia que elabori idees nacionalitzadores i polítiques que comptin amb materials i experiències previs i amb propostes pròpies adreçades a cada conjuntura. Es tracta d’articular passat i present de cara a dortar el front de perspectiva històrica davant les necessitats civils presents.
Notes
1. La revista fundada per Antoni Rovira calia situar-la en la tradició de l’editorial modernista L’Avenç, de l’editora Societat Catalana d’Edicions, a l’òrbita dels nacionalistes republicans i de La Revista, òrgan de matriu noucentista fundada en el context de l’acció de govern de la Mancomunitat. La Revista de Catalunya, que comptava, parcialment, amb el model francès de la Nouvell Revue Française, representava el funcionament d’un front intel·lectual de síntesi entre diversos corrents culturals, ideològics.
2. Podríem afirmar que l’Estatut de Núria, plebiscitat multitudinàriament l’agost de 1931, fou resultat de l’aplicació del dret d’autodeterminació. Cal dir que l’Estatut plebiscitat fou menyscabat a les sessions de debat de les Corts republicanes espanyoles. A fi de constatar la substancial alteració del text de Núria, la historiadora Eva Serra elaborà el 1972, sense signatura, una oportuna comparació entre els dos estatuts. El treball fou publicat sense autoria, i sense autorització de l’autora, per edicions de La Magrana el 1977 amb el títol Volem l’Estatut.
Blanca Serra constata que el text formava part “dels textos de formació del Psan-p, i no anava signat tot i que els estaments directius del Psan-pho sabien -que era un treball d’Eva Serra. Posteriorment, ja mort el dictador, el militant Carles Jordi Guardiola, l’amo de l’editorial La Magrana, va decidir convertir-ho en una publicació sense identificar l’autor ni demanar-li el consentiment. I evidentment sense cap mena de pagament. Ni a l’Eva ni a mi ens va semblar bé aquesta decisió d’aprofitament empresarial d’un treball polític col·lectiu, però no vam voler fer-ne un plet que perjudiqués l’independentisme del moment.” (correu electrònic adreçat a l’autor, 12 d’octubre de 2024). Agraeixo a Blanca Serra aquesta informació.
3. La diàspora dugué Rovira i Virgili a la participació en l’únic govern de la Generalitat republicana a l’exili (el Govern presidit per Josep Irla el 1945). Hi participà amb la redacció d’informes de prospectiva de política general. En un altre ordre de coses, redactà estudis historicopolítics (L’Estat català escrit el 1947), elaborà capítols de la seva inacabada Història Nacional de Catalunya, col·laborà a la Revista de Catalunya (Tolosa de Llenguadoc i Montpeller) dels anys quaranta i participà en publicacions culturals. Traspasà a Perpinya pel desembre de 1949.
4. Aquells pensadors que creuen estar “au dessus de la mêlée” també exerceixen de polítics. Aquells intel·lectuals, o treballadors de la cultura, que creuen operar des de la “puresa” cosmopolita, des del fraccionament del discurs i des del ‘complex de superioritat’ ‘apolític’ fan política. En general, els intel·lectuals que creuen estar per sobre dels discursos i praxis alliberadors, els pensadors postmoderns, esdevenen actius agents polítics de l’ordre establert.
5. Em refereixo a concursos populars que formulin propostes contra la substutició lingüística i, de manera confluent, campanyes generals de catalanització i de conscienciació al si de les noves capes de migració. Aquestes campanyes de sensibilització cobren més sentit encara en el context present d’ofensiva desnacionalitzadora a través de la política exercida per la nova administració espanyolista autonòmica i per sectors afins.
6. Extrem potser no prou assumit en qüestions com l’espoli econòmic basat en el ‘dèficit fiscal’ –ara volgut “contrarestar” sota la forma possibilista edulcorada de ‘fiscalitat singular’. Si se n’elaborava una comparació entre informes tècnics realitzats i informes polítics podríem concloure que no tan sols els informes tècnics (necessaris però no pas suficients) són més nombrosos que no pas els informes polítics, sinó que aquests no incideixen, o no ho fan prou, en la causa de la ‘raó econòmica’ de l’estat espanyol: la causa nacionalista espayola fonamentada en conceptes fal·laciosos (‘igualtat’ ‘solidaritat) amb conseqüències colonials com és la política d’infraestructures i la consderació d’un estat-ciutat (Madrid) com agent polític decisori dins l’estat.
7. L’adopció mecànica de concepcions ideològiques genèriques ha portat a marginar aportacions dels quadres republicans nacionalistes. Aportacions entorn del model de societat que ara com ara encara poden suscitar reflexions constructives. Caldria, doncs, que l’hipotètic front intel·lectual tingués en compte l’obra teòrica i pràctica de la intel·lectualitat noucentista republicana. Podem posar com a exemple les aportacions de l’enginyer Carles Pi i Sunyer o les del científic Leandre Cervera.
8. Encara que no hauríem d’dentificar mecànicament lluita contra la dictadura franquista amb adscripció al país. Quan la contradicció nacional recent amb l’estat espanyol irrompé a la superfície (la fundació del PSAN [1969] seria un bon punt de partença), un ampli sector significat d’intel·lectuals que havia militat a l’esquerra o a l’extrema esquerra explicità reiteradament el seu sentiment espanyolista, l’aversió a la llengua i a qualsevol iniciativa nacionalitzdora. Aquesta oposició al combat nacional anà prenent força i organització de tot tipus (política i militar) a la primeria dels anys setanta. Féu, però, un salt qualitatiu entorn del Referèndum del Primer d’octubre de 2017. Cal retenir el ventall sociològc de la manifestació espanyolista del vuit d’octubre del mateix any, i subratllar l’actitud ferma d’expansionisme espanyol de participants comunistes, o amb passat comunista, de socialistes i de sindicalistes. La catalanofòbia, la més incisiva i «intel·ligent», no és propietat de la dreta o de la dreta extrema. Prové d’un esquerra esdevinguda esquerra burgesa.
9. Jordi Carbonell n’aportava una descripció de l’organització i de la realitzat i n’esbossava l’ambient de debat. Vegeu: “Crida a la participació al Nou Congrés de Cultura Catalana” dins Països Catalans segle XXI. Identitat, societat cultura, Edicions El Jonc, Països Catalans, 2000, pp. 189-190.
10. La derivació terminal de l’Assemblea de Catalunya en l’Assemblea de Parlamentaris a Carles Castellanos: “Els precedents més recents en la lluita nacional” dins “Cultura i nació en el camí de la República”, La Veu de Poble Lliure, 20, 4 de maig de 2024 (en línia). Consulteu-ne, a més, la crida número vuit.
11. Ens referim a la trajectòria de les organitzacions amb concepcions estratègiques diferenciades en el cas del PSAN i del PSAN-P. La nova organització IPC (1979), resultant de l’evolució del PSAN-P, féu una aportació cabdal en tenir arrelament a Catalunya Nord on fundà la revista (de la qual caldria fer una anàlisi) La Nova Falç. Intel·lectualment militants de les tres organitzacions feren aportacions subtancials en l’àmbit de la historiografia, de l’ecologisme polític, de la lluita per la llengua i del coneixement i adaptació al català del materialisme històric.
12. No deixa de ser rellevant la pèrdua de la direcció de la Cambra de Comerç del cap i casal a mans independentistes.
13. El decalatge entre, per exemple, l’actual revista Serra d’Or i la del passat recent dels anys seixanta-setanta (i vuitanta) és eloqüent.
14. Enguany, atès el centenari de la Revista de Catalunya (RC), encara pot ser un bona ocasió per a treballar entorn de quina hauria de ser la funció dels intel·lectuals en una societat nacional. Allò que sap més greu és que aquest centenari evolucioni en forma d’actes commemoratius fraccionats de caient historicista i adreçats gairebé exclusivament a l’erudició d’investigadors amb poca incidència social. El centenari d’aquesta institució de cultura nacional hauria de ser motiu per a poder connectar amb el debat entorn de qüestions estratègiques – i.e. les infraestructures de base colonial, encara– i polítiques– entre les quals: lluita per la llengua, moviments independentistes internacionals, accés als recursos bàsics, ecologisme polític, turistificació i gentrificació. Qüestions que acaben incidint en l’estat de nacionalització social dels Països Catalans. Una commemoració, al capdavall, que no hauria de restar llastada per un decidit criteri d’abast minoritari.
15. Només cal veure el que l’estat espanyol entén per dignificació de les víctimes de la repressió sota el primer franquisme i tardofranquisme. Tot resta reduït a una mena de convenció administrativa (lliurament de guardons d’anul·lació de procediments judicials), però no mai procediments fonamentats en el reconeixement i en el perdó. El cas recent de l’anul·lació del judici a Salvador Puig Antich, amb el consegüent lliurament d’una credencial, i la reiterada absència de reconeixement de perdo per al President de La Generalitat Republicana Lluís Comapanys, en són darrers exemples.
