Ni obsoleta ni espanyola, nova escola catalana

Si la Generalitat s’hagués mostrat més activa i compromesa amb l’escola en català, amb el model d’immersió lingüística i amb les demandes de la comunitat educativa, possiblement hauríem pogut garantir una major normalització de la llengua catalana en l’àmbit educatiu.

El dijous 24 de març es va fer pública la proposta de modificació de la Llei de política lingüística presentada pels partits del Govern juntament amb Comuns i PSC, la qual obre la porta a incloure la vehicularitat del castellà en l’ensenyament com a resposta a la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que estableix un mínim del 25% de les classes en castellà. El redactat, malgrat que manté la frase “el català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu”, inclou també un punt que diu “També és emprat el castellà en els termes que fixin els projectes lingüístics de cada centre, d’acord amb els criteris que s’estableixen a l’apartat 3”. Aquest apartat 21.3 al qual es fa referència és el punt conflictiu d’aquesta proposta de modificació, ja que inclou el text següent: “L’ensenyament de les llengües oficials i en les llengües oficials ha de tenir garantida una presència adequada en els currículums i en els projectes educatius de centre”.

En resum, deixa a mans dels projectes lingüístics de centre, que són documents redactats per la pròpia comunitat escolar, la responsabilitat de fer més o menys classes en català, i de fer-ne més o menys en castellà, sense garantir les eines per tal d’efectuar una bona avaluació prèvia de la situació, sense deixar clar quin serien els mecanismes d’inspecció i de control per a verificar la correcta aplicabilitat de cada projecte educatiu i sense blindar judicialment la persecució al model d’escola en català.

El Secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, defensava a la xarxa social Twitter que “El centre proposa el projecte partint del català com a llengua normal i la Conselleria l’aprova… O no. La qual cosa és com dir que Educació tindrà un paper determinant. Sens dubte, tot un repte. Ara la Conselleria té el reforç de lligar el projecte als resultats.”. Queda clar, doncs, que amb aquesta modificació el castellà començarà a estar present a les aules catalanes amb la legitimitat que li atorga la modificació legal, obrint la porta a un augment del percentatge obligatori en un futur si segueixen generant-se denúncies de famílies que així ho demanin.

Alguns sectors pròxims al partit que governa les conselleries d’Educació i de Cultura, Esquerra Republicana de Catalunya, han fet servir l’argument que amb aquesta proposta de modificació pretenen desjudicialitzar l’educació, apartar els tribunals dels centres educatius i blindar l’ensenyament en llengua catalana. Si bé això es podria donar per bo des d’una perspectiva curt-terminista, poc ambiciosa i clarament autonomista, també obvia el fet que això pot obrir un forat jurisprudencial molt perillós de cara a un canvi de Govern a l’Estat espanyol, i atorga fiabilitat als “pactes” establerts amb els partits estatals. A més a més, cal destacar que tot plegat s’hauria pogut evitar si, quan ERC va negociar amb el govern espanyol per investir Sánchez o en les negociacions sobre la LOMLOE, s’hagués exigit la retirada del recurs que havia presentat el govern espanyol anterior.

Més enllà d’això, encara hi ha altres factors importants que cal tenir molt presents en aquest context: la baixa inversió en educació, la davallada de la consciència lingüística per part d’alguns docents o la manca de rellevància de la llengua en el global dels projectes educatius. Algunes d’aquestes qüestions s’haurien pogut afrontar fa temps, com també s’haurien pogut generar les dades i les accions que evitessin el resultat d’aquesta sentència. Si la Generalitat s’hagués mostrat més activa i compromesa amb l’escola en català, el model d’immersió lingüística i amb les demandes de la comunitat educativa, possiblement hauríem pogut garantir una major normalització de la llengua catalana en l’àmbit educatiu. En aquest sentit, cal tenir en compte que aquest Govern de coalició fa ja gairebé 10 anys que dura i en fa 4 que ERC és responsable de la cartera d’educació.

El panorama és, doncs, desolador. No hi ha horitzó ni se sap on es va. S’improvisa. Acatar la sentència és certament coherent amb el caràcter neoautonomista del govern actual, però seria d’agrair que, si ho fan, almenys tinguin un objectiu al qual arribar i ho facin amb una estratègia clara pel que fa a la llengua.

Per la seva banda, hi ha qui proposa de copiar altres models escolars com el basc o el valencià: models per línies. Aquests dos models tenen en comú que segons la voluntat dels pares, els fills estudien en unes o  en unes altres llengües vehiculars. Els defensors d’aquest model per a Catalunya expliquen que la demanda de línies en euskera al País Basc ha anat en augment amb els anys, principalment perquè són les que garanteixen un coneixement complet de les dues llengües. Per altra banda, també donen com a argument que és la manera de poder exigir als professors encara amb més raó la responsabilitat d’exercir de models lingüístics complets per als seus alumnes.

Una altra gent, en algun moment amb to mofeta, opinava també que un 25% de castellà no els semblava tan negatiu i que tant de bo aquest 25% es complís en l’actualitat per al català, perquè segons ells podria ser fins i tot una passa endavant. Tot plegat, fent referència a l’incompliment conegut del model lingüístic català i al qual fa poc vam poder posar dades gràcies a una publicació del Departament d’Ensenyament.

Sembla, doncs, que hi ha un esgotament d’aquesta etapa, però això no vol dir que tot el que s’hagi fet fins ara no sigui vàlid. El model vigent fins ara ha aconseguit una comprensió pràcticament universal del català després de l’escolarització, i una expressió en català també bastant generalitzada, tot i que és on més mancances hi ha. I, per una altra banda, s’ha aconseguit evitar la tendència a la creació d’identitats monolítiques oposades en funció de la llengua familiar d’origen. I tot això no és poc.

Queda molta feina a fer i coses a millorar, i hem estat —tots, també bona part de la societat— poc exigents en aquesta qüestió. Cal sens dubte reforçar aquests punts anteriors: assegurar competències en expressió oral, fer dels professors models i referents lingüístics, crear espais informals d’ús de la llengua i evitar el fenomen dels centres ghetto que afavoreixin la segregació.

Els models alternatius, a part del fet que ningú no assegura que funcionin com es vol que funcionin —i si no que ho demanin al País Valencià—, signifiquen o bé reforçar la narrativa de dues comunitats amb poca capacitat d’intercanvi (i tinguem que en compte que en totes les enquestes d’usos lingüístics el català sortia guanyant en la transmissió lingüística intergeneracional, és que dir, que amb menor intercanvi podríem sortir-hi perdent); o bé cedir més espai al castellà, donant peu per tant a continuar l’exigència de més castellà per part de sectors espanyolistes.

És molt important tenir clar que les exigències de partits com Ciutadans i dels sectors polítics als quals representen, en cap cas volen realment el 25%,ni tan sols el bilingüisme, el que volen és simplement fer avançar més el castellà en qualsevol àmbit. Cedir serà interpretat com un retrocés i el nou debat que forçaran serà per anar més enllà, al 50% o per fer del català una llengua optativa. Si volem mantenir els èxits aconseguits pel model d’escola catalana només ho podem fer mantenint, estenent i millorant el model d’escola catalana, en cap cas cedint.

Tot plegat ha d’anar acompanyat d’una renovació argumental i d’objectius. Refer els ànims i tornar a marcar l’horitzó al qual volem arribar. S’ha de tornar a convèncer uns mestres i professors que ja no són els que van començar a treballar als 80 estrenant l’escola en català. Ha de ser un projecte renovat i, per tant, il·lusionador. Si no és així, cap model no podrà funcionar.

La política lingüística encetada pel nou Govern desprenia una mica aquest esperit, però l’ha de saber comunicar millor i ha de saber-ho emmarcar en una estratègia global. És important que la proposta que fa el govern del Pacte Nacional per la Llengua sigui de rearmament i rellançament, i no de defensa a ultrança d’estratègies antigues. I, de la mateixa manera, ha de ser-ho també la proposta que faci en matèria d’ensenyament: si el seu marc és complir la sentència, que la compleixin acompanyant-ho d’un pla prou potent com per suplir les mancances lingüístiques que l’acompanyaran. I si no, que desobeeixin o que pleguin.

Fins ara cap actor rellevant ha proposat cap model alternatiu al d’escola catalana, però tampoc ningú no ha proposat de fer una renovació a fons de l’actual. I tant una cosa com l’altra poden portar problemes greus. La llengua necessita gent que la conegui independentment de si és la seva llengua inicial o no, i només l’escola ho pot garantir de manera universal. Posem-nos-hi.

Articles relacionats

Número 14

Capitalisme, col·lapse i alternatives

La feina per fer una espècie amb consciència crítica és ingent. Allò fonamental és trobar el mecanisme per incorporar el major nombre d’individus a la feina constructiva de desenvolupar una evolució responsable i un progrés conscient.

Segueix llegint »