8 reflexions i algunes propostes sobre el feixisme i com combatre’l

El feixisme espanyol ha tingut sempre la catalanofòbia com a principal element constitutiu.
  1. El feixisme sempre és la darrera resposta del capital per combatre qualsevol moviment emancipador en un moment de crisi sistèmica i mirar així de perpetuar-se. Històricament, des del període d’entreguerres fins a l’actualitat, el feixisme apareix i/o es reforça quan les contradiccions inevitables del sistema capitalista, l’acumulació de capital i la generalització de la pobresa, porten de manera irremediable la societat a un carreró sense sortida. Aleshores, en un intent desesperat de les elits per sobreviure, emergeix amb tota cruesa la violència inherent al sistema: les guerres, la repressió, l’autoritarisme i el marc ideològic que la justifica: el feixisme en alguna de les seves diverses formes. El feixisme no és, per tant, la contraposició al liberalisme, sinó la seva conseqüència inevitable. Les polítiques econòmiques i socials del liberalisme tan sols poden imposar-se, en darrer terme, a sang i foc i passant pel damunts de drets fonamentals i voluntats populars. El feixisme és la constatació del fracàs polític del règim liberal-burgès.

  1. Les diferents formes de feixisme tenen com a característica comuna la identificació d’un enemic (extern i intern), que depèn de les característiques de cada societat. Aquest enemic es converteix en el boc expiatori i en la vàlvula d’escapament per a les frustracions generades pel sistema capitalista. Així, el feixisme porta sempre implícita la propagació d’una ideologia de l’odi. L’antisemitisme, la islamofòbia, l’extigmatització de les persones migrants, el masclisme i la misogínia, el sectarisme religiós, etc, són elements constitutius de les diferents expressions del feixisme en una o altra banda. El feixisme espanyol ha tingut sempre la catalanofòbia com a principal element constitutiu.

  1. L’espanyolisme (el projecte nacional espanyol) ha estat incapaç d’esdevenir mai un projecte democràtic, ja que la seva arrel fundacional oligàrquica es basa en l’autoritarisme i l’extermini de la diversitat nacional. A diferència d’experiències com l’helvètica (o fins i tot la iugoslava en els seus inicis), basades en projectes confederals i democràtics (la unió de forces en peu d’igualtat per a protegir els drets de manera comuna), l’espanyolisme es construeix des dels seus inicis sobre el saqueig, la despossessió i l’opressió exercida pels senyors de la guerra castellans, primer contra els andalusís i contra el seu propi poble (esclafament dels Comuneros), i després contra la resta de pobles peninsulars i contra els pobles indígenes americans. D’aquesta manera es crea la brutal casta oligàrquica iniciada amb reconquistadores i conquistadores (Grandes de España) que s’estén fins al nostres dies en forma de magnats de l’IBEX35 i acaparadors tant dels poders de l’estat (alt funcionariat i especialment la judicatura) com del poder mediàtic (considerat per les associacions de premsa internacionals com el menys fiable i més tendenciós del món occidental). No és doncs d’estranyar que el projecte nacional espanyol contemporani prengués cos teòric en la forma local del feixisme: el falangisme, ideologia ultranacionalista, corporativa i excloent que encara avui impregna els resorts de l’estat, les redaccions de diaris, i conseqüentment, una part significativa del subconscient col·lectiu.

  1. A Catalunya, en els darrers decenis, la primera experiència reeixida d’articular electoralment un espai filo-feixista va ser Ciudadanos. Perquè més enllà de la propaganda ordida en els despatxos de les elits i intensament bombardejada des del poder mediàtic, la realitat és que el partit de Rivera i Arrimadas complia totes les condicions d’un partit feixista:

    • El seu discurs de l’odi i la seva ideologia catalanòfoba i corporativa eren (o són) l’actualització de les essències del falangisme.

    • Va ser concebut (Oliu dixit) i finançat abastament com a força de xoc de l’oligarquia per intentar frenar un procés d’alliberament i de ruptura democràtica en un moment de crisi.

    • Va absorbir els grupuscles feixistes preexistents. De fet, si mirem currículums de candidats, en trobarem bastants que fan el pas de Plataforma per Catalunya a Ciudadanos, i després a les llistes de VOX, de la mateixa manera que entre els afiliats de Ciudadanos i els escamots feixistes quitalazos que van promoure entre 2017 i 2018 hi trobem delinqüents prèviament organitzats en grupuscles neonazis.

    • Va normalitzar, amb la complicitat dels mèdia, les formes antidemocràtiques i la generalització del discurs de l’odi, elevant la demagògia a nivells de cinisme d’un manual de propaganda de Joseph Goëbbels.

  2. És un error, doncs, reduir el feixisme político-institucional a la presència de VOX. El “mèrit” de VOX, que és qui ha acabat capitalitzant i liderant electoralment l’entramat feixista, ha estat unir el discurs falangista tradicional (catalanòfob, ultranacionalista espanyol i integrista catòlic) amb el de l’extrema dreta moderna arreu del món (xenofòbia, racisme, masclisme…) explotant les pors d’una societat cada dia més desestructurada, i vehiculant-les en forma de plantejaments destinats precisament a perpetuar el règim i el sistema sòcio-econòmic que les genera. Val a dir i repetir, però, que el nucli de poder feixista a l’Estat espanyol s’articula al voltant de l’oligarquia i es troba ancorat en l’aparell de l’estat, especialment en l’aparell judicial i l’alt funcionariat, així com en bona part dels cossos policials i l’exèrcit. VOX n’és tan sols el braç polític, una mena d’avantguarda en termes d’agitació i propaganda que no ha fet sinó recollir els fruits dels camps conreats durant lustres no només per Ciudadanos, sinó també pels Fernando Savater, Rosa Díez, Arcadi Espada, Ramon de España, Isabel San Sebastián, Albert Boadella, Francisco de Carreras, Garcia-Albiol, Rodríguez-Ibarra, Alfonso Guerra, i Aznar, entre d’altres.

  1. És del tot hipòcrita que el PSOE, Àngels Barceló, i la progresía madrileña s’escandalitzin avui pel que ells mateixos han estat tolerant i fins i tot atiant a Catalunya durant els darrers anys. Els qui cínicament posen avui el crit al cel per l’actuació de Rocío Monasterio en la darrera campanya electoral madrilenya són els mateixos que aplaudien a mans plenes les performances feixistoides i demagògiques de la montapollos professional: Inés Arrimadas. El conjunt de l’espanyolisme ha estat còmplice (o ha format part activa) del blanquejament mediàtic del discurs de l’odi, de la criminalització de les veus plurals -TV3-, i de la deshumanització i intent de destrucció de l’adversari polític i el dissident.

  1. Cal tenir en compte que en els darrers decennis i a diferència del que va passar en el període d’entreguerres, el paper del feixisme no és necessàriament prendre el poder polític, sinó condicionar-ne el discurs i la praxi, actuant a l’uníson amb el poder judicial i el poder mediàtic. Com ja hem explicat en articles anteriors, la infiltració de feixistes en les cúpules dels poders judicials ha estat una constant des de la revolució neocon de Reagan, Thatcher i Pinochet (a l’estat espanyol no va caler infiltrar-los perquè ja els duia de sèrie). El paper de les forces polítiques feixistes i dels grups mediàtics que les sustenten és el de pressionar i donar cobertura a les polítiques regressives en termes de drets i llibertats dels diferents governs, o bé preparar el terreny al lawfare (la dictura de togues i punyetes) si algún govern pretén saltar-se el guió i aplicar polítiques socials i econòmiques o de qualitat democràtica mínimament transformadores.

  1. L’obertura d’un procés democràtic i emancipador a Catalunya que qüestionava realment l’statu-quo ha posat al descobert l’autèntica naturalesa oligàrquica i autoritària de l’estat espanyol. L’Espanya post-franquista ha renunciat a la disfressa democràtica per intentar esclafar l’independentisme i ha posat de nou de relleu que el seu projecte nacional tan sols és realitzable retornant a les essènces feixistes sobre les quals fou bastit. Repetim-ho una vegada més: L’Estat espanyol és irreformable i tota alternativa democràtica és, necessàriament, una alternativa de ruptura. No té cap mena de sentit que l’independentisme o l’esquerra transformadora caiguin en la trampa d’ajudar de salvar el règim monàrquico-autonòmic del feixisme: és precisament aquest règim qui utilitza el feixisme per salvar-se i impossibilitar tota política emancipadora.

Encara és fecund el ventre d’on va sorgir la bèstia immunda” ens recordava Bertold Brecht, tot advertint-nos que per combatre el feixisme cal combatre’n el nucli, l’arrel, les condicions que el fan possible, i no tan sols les formes o les seves expressions més grolleres. Al nostre entendre i en el context actual això vol dir:

  1. Afeblir el nucli de poder feixista conformat per l’oligarquia i bona part de l’aparell de l’estat. Cal persistir en el boicot econòmic a l’ÍBEX-35 i en el desplegament d’experiències de producció, distribució i consum alternatives a les màfies bancàries, energètiques, constructores, turístiques i alimentàries que conformen el centre de poder econòmic espanyol. Cal, alhora, posar en evidència el caràcter autoritari i feixista de bona part de la judicatura, dels cossos repressius i de l‘alt funcionariat, del qual en tenim exemples a dojo cada dia en forma de sentències i d’actuacions policials i administratives (repressió, sectarisme, classisme, masclisme, racisme, connivència amb grups neonazis, etc).

  2. Defensar (i forçar l’aplicació) de polítiques econòmiques i socials realment igualitàries i transformadores, al servei de la majoria. Polítiques que garanteixin els drets fonamentals (salut, educació, treball i habitatge digne) al conjunt de la població.. Polítiques que acabin amb tota discriminació per motiu de gènere o d’orígen i facilitin un entorn convivencial en barris, pobles i ciutats. La defensa efectiva d’aquestes polítiques implica necessàriament promoure l’auto-organització popular i comunitària en defensa dels drets socials i democràtics.

  3. No donar aire al règim que genera les condicions materials i d’(in)consciència social que faciliten l’expansió del virus de feixisme inoculat per les mateixes elits polítiques, econòmiques i mediàtiques a través dels mitjans de comunicació. L’únic treball en perspectiva, l’única via a la democràcia real, és preparar acuradament i sense dilacions el procés de ruptura amb el règim postfranquista espanyol. Això implica també desemmascar la pseudo-esquerra (social-liberal o postmoderna) que s’omple la boca de discursos democratistes i igualitaris mentre aplica i perpetua polítiques neoliberals i repressives que empobreixen les classes populars i afavoreixen l’extensió del feixisme. (Algú n’ha tornat a sentir a parlar de la tant promesa derogació de la Llei Mordassa i de les successives contra-reformes laborals? Sota el “gobierno de progreso” no ha passat ni un sol mes sense noves denúncies, judicis, detencions, condemnes o sancions contra els ja més de 3000 independentistes encausats!).

  4. Desplegar una política comunicativa lliure de les construccions conceptuals artificioses de la dreta (tant liberal com conservadora) que han blanquejat el feixisme i han normalitzat les discriminacions, els abusos, la regressió en termes de drets socials i llibertats, la repressió, etc. Ens calen eines comunicatibes pròpies i potents, i , sobretot, ens cal fer molta pedagogia política i social a partir d’un discurs construït sobre realitats objectives i no sobre banals declaracions de bones intencions que mai s’acaben esdevenint. Partint de les dades i les situacions quotidianes, cal anar a l’arrel dels problemes i exposar que, com canta la Internacional “no esperis salvacions supremes de déus, del rei ni del tirà”, sinó que com deia Fuster “tota la politica que no fem nosaltres, es farà contra nosaltres”. Cal organitzar-se i lluitar per anar conquerint victòries polítiques, avenços socials i espais de poder popular.

  5. En aquest mateix sentit, i com ja vam exposar a bastament en dos articles anteriors (sis reflexions arran de l’espectacle del capitoli -gener 2021-, i La crisi global de la supraestructura política del sistema capitalista – abril 2021- és fonamental intensificar la lluita ideològica per combatre l’hegemonia cultural de la dreta, ja sigui en la seva versió clàssica o postmoderna. A grans trets, els dos principals reptes en aquest àmbit són:

    • Defensar el sentit de col·lectivitat enfront de l’individualisme. Com deia Engels, l’encegament amb els arbres no permet veure el bosc. Cal combatre pilars de la ideologia dretana com la competitivitat, la superació i l’èxit personal, el narcisisme, l’esoterisme i la fal·làcia del pensament positiu, etc, posant en evidència que els humans som éssers eminentment socials, que necessitem de la col·lectivitat per avançar, i que les condicions materials de la nostra existència col·lectiva són les que en darrer terme ens permetran, o no, realitzar-nos com a persoes. No estem per una falsa igualtat d’oportunitats, sinó per una veritable igualt de drets.

    • Davant el binomi del pensament conservador de “llei i ordre”, al qual acaben recorrent i apel·lant des dels feixistes fins als pseudo-reformadors del règim, cal contraposar el trinomi transfomador de “drets socials, drets democràtics i autodeterminació”. No són els drets fonamentals i les aspiracions legítimes qui han d’adaptar-se a un marc legal dissenyat per perpetuar les desigualtats i dscriminacions, sinó que cal plantejar com a punt de partida ineludibe la superació de l’actual marc jurídic i polític per poder donar resposta a les necessitats i els anhels populars.

Articles relacionats

Número 17

Reflexions sobre la gestió d’una Generalitat de Catalunya autonòmica

Ara que, encara que sigui per necessitat, fins i tot el PSOE ja accepta per escrit que el conflicte entre Catalunya i Espanya comença fa quasi 310 anys, potser també podem parlar dels problemes que es plantegen a l’hora de gestionar una Generalitat autonòmica, en la que tant ERC com Junts sembla que volen continuar per molt (massa) temps.

Segueix llegint »