La memòria sempre ens ajuda a situar-nos, a partir d’un seguit d’elements que faciliten que la cosmovisió del moment que vivim sigui completa. I, si fem memòria i revisem els nostres plantejaments al voltant del que anomenem la lluita per la «Ruptura Democràtica per la Independència», resseguirem la nostra documentació fins a l’any 2004. Aquest és l’any en què l’MDT edita l’opuscle que, sota el títol Ara és el moment de la Ruptura Democràtica per la Independència, definia aquest concepte com aquell que consisteix en posar la gestió de la societat nacional, en el seu conjunt i d’una manera democràtica, en mans de la voluntat del poble català; i que aclaria que aquesta fita netament democràtica requereix sempre de la realització d’una ruptura.
Sense voler entrar massa en l’anàlisi dels fets del cicle 2015-19, amb la màxima expressió de ruptura que fou l’octubre de 2017, sí que caldrà deixar clar un seguit d’idees, fruit de l’anàlisi d’aquest període, per poder encetar els propers anys de lluita. El resum caldria fer-lo, al meu parer, a partir d’un parell d’aspectes que han estat claus en la desfeta momentània del moviment.
Per una banda, el simplisme que van suposar les dues màximes dels anys precedents: la de la transició «de la llei a la llei» i la «d’aixecar la DUI». Aquestes consignes van suposar un enfangament al conjunt de l’independentisme que va sectaritzar els posicionament a partir d’unes premisses dogmàtiques, i l’incompliment d’aquestes propostes va suposar la guerra de trinxeres on es repartien els carnets de traïdors. I per altra banda, mentre això passava, la majoria de partits dits independentistes no tenien cap pudor ni vergonya en repartir el poder institucional a parts iguals amb el PSOE, i en obrir la via de la desmobilització i la pacificació a canvi del manteniment d’una determinada xarxa de favors i vividors característica de l’status quo autonomista del règim. La lliçó és clara, el moviment independentista, i en especial la seva direcció, no pot recolzar la seva acció damunt de l’àmbit institucional: en tot cas, aquest s’ha de posar a disposició en funció dels objectius del moviment.
La direcció en mans dels de sempre
Com ja vam remarcar en l’opuscle editat l’any 2018 per Poble Lliure Estratègia i acció republicana, creiem (i pensem que avui està més que assumit pel conjunt de l’independentisme de ruptura) que la direcció política del moviment no pot estar portada per l’àmbit institucional (partits, càrrecs, administracions regionals, locals, etc.). Ens cal construir una direcció totalment independent que mai estigui subordinada als anteriors. Tot i que això ja comença a ser una idea reiterada i compartida per més actors polítics, hi ha molts exemples en la tendència contrària. El propi Consell de la República i els seus òrgans de govern n’han estat víctimes. El que havia de ser l’ens de defensa d’una institució deposada per l’ocupació espanyola, (la pròpia Presidència i els seus Consellers de la Generalitat de Catalunya), fou víctima des del minut zero de les disputes partidistes alimentades pel conjunt dels partits, que l’obligaren a funcionar des del principi de manera voluntarista i sense tenir legitimitat davant del conjunt del moviment. Si a això hi sumem l’adscripció pública (a través de càrrecs institucionals i de partit) de la majoria dels seus membres cap una sola opció, l’eina ha viscut sempre en un carreró sense sortida. Sobretot quan l’opció política hegemònica al si de l’estructura ha mantingut una ambigüitat manifesta en l’avançament cap a la ruptura, tot sotenint els pilars fonamentals de sosteniment del règim: tant cedint poder al PSC en espais com Ajuntament i Diputacions, com apostant per projectes depredadors dels monopolis del règim com el Hard Rock.
Podríem posar exemples de direccions segrestades molt més greus. Però l’actualitat política de Caixes B, indults sense explicar, criminalització de la joventut que lluita i sotmetiment al PSOE d’alguns ja s’explica per si sol.
Provocar la ruptura, avançar cap a la Independència i la República
Hem viscut moments reals de ruptura democràtica i de d’enfrontament màxim amb l’ocupació espanyola, això és evident. El Referèndum de 2017, com a moment clau de la ruptura, i les posteriors mobilitzacions, sobretot de 2019 a partir de la sentència contra els independentistes presos, n’han estat dos exemples clau. Ara bé, la repressió derivada d’aquest període i la posterior desorientació i desànim del poble català mobilitzat només es poden entendre com a conseqüències lògiques derivades de la manca d’un ens de combat que aglutinés totes les diverses lluites, analitzés els escenaris derivats, i concretés propostes tàctiques i estratègiques per acumular més força i poder seguir la confrontació amb l’Estat espanyol. Per això cal insistir en una direcció independent i amb clara voluntat d’acomplir aquests objectius.
Les Tesis d’agost escrites per a l’ANC per l’intel·lectual i militant Julià de Jòdar les darreres setmanes poden ser un bon punt de partida per tal de concretar-ho. El document té una conclusió ben clara:
[L]’activisme civil independentista ha de fer un salt de qualitat i quantitat per esdevenir força de xoc permanent contra l’Estat, alhora creador i dipositari de les condicions que permetin generar estructures de país sorgides del coneixement, la lluita i l’organització del poble mobilitzat.
i afegeix com a conclusió:
Entitats refundades i organitzacions polítiques de nova planta han de crear blocs unitaris de lluita com a punta de llança en l’embat final per la independència.
Però en base quines accions i programa refundem aquestes entitats i assolim la unitat a partir de la lluita? Mirem doncs de fer una proposta amb la sintetització d’uns punts inicials:
- Cal ser conscients i entendre la idea que la nostra lluita, ara com ara, es troba en el combat per la creació de la República Catalana al si dels Països Catalans. Aquest concepte, manllevat de les citades Tesis d’Agost de Julià de Jòdar, és de suma importància per tal d’articular el conjunt de la nació com a element en disputa i en conflicte permanent. L’articulació d’un ens que articuli de manera confederal els organismes i elements de lluita del conjunt dels Països Catalans podrien facilitar la suma de la diversitat nacional en la lluita d’emancipació que vivim.
- Clarificació de les noves formes de lluita per desarticular els pilars que sostenen l’ocupació espanyola i el seu règim monopolístic. La fase de la mobilització massiva en diades concretes persisteix, i aquest fet, en si mateix, és una victòria com a moviment. Però cal sortir de la dinàmica única que representa en termes de mobilització. Cal emprendre una campanya permanent de desafiament contra els abusos del poder aliè espanyol responent de manera sistemàtica amb accions concentrades en focus identificables de dit abús. El salt que suposaria en la lluita l’assumpció d’aquestes noves pràctiques requeriran de noves eines preparades per acomplir-ho.
- Cal un programa polític clar per una nova República Catalana, democràtica, laica i igualitària. Cal insistir que només amb un programa polític clar i que tingui vinculacions sòlides amb les reivindicacions i interessos del conjunt de les classes populars catalanes hi trobarem un element dinamitzador i d’adhesió ciutadana al nostre projecte d’emancipació nacional i social. En un article anterior redactat a quatre mans amb en Roger Guimerà a La Veu fèiem un avançament de com enteníem aquest programa nacional i popular.
- Només podrem dur a terme aquests objectius amb la construcció d’organismes sòlids de masses (l’ANC hauria de ser-ne el motor) que vehiculin les lluites d’arrel popular de manera forta i operativa al conjunt del territori. I, tornem a insistir, només l’articulació d’una direcció estratègica independent amb capacitat analítica i de generació de recursos i eines adaptables a cada escenari ens pot fer avançar en els nous escenaris de combat.
A tall de conclusió
Ara que sembla que hi ha una competició accelerada per saber qui tanca més ràpid el que hem anomenat «procés», ja sigui per voluntat pacificadora/de retorn a l’autonomisme o per qui s’entesta a fer-ho per mera estètica, sempre cal tornar als qui han mantingut la memòria, i ens han ajudat a entendre que vivim una Revolució Catalana. Res millor que les paraules que l’historiador llibertari Daniel Guérin va escriure sobre la Revolució Francesa:
Quan la Revolució es va batre en retirada, aquest retrocés, per catastròfic que pogués semblar, fou només provisional. La societat mai es replega fins el seu punt de partida. El vell talp continua excavant. La Revolució va tornar a començar la seva marxa cap a endavant, i passà per sobre del punt des d’on havia iniciat el seu retrocés.
Si som capaços d’adaptar les paraules de Guérin a la situació que viu la lluita per la República Catalana al si dels Països Catalans, tindrem al capacitat d’identificar els fets posteriors a l’octubre de 2017 com un episodi d’aturada provisional de la nostra particular Revolució Catalana.
Sortir d’aquesta provisionalitat, analitzant la nova situació política que viu el país, haurà de ser una prioritat; i això que heu llegit només és una proposta per seguir avançant. Mai ningú digué que fos fàcil: els cants de sirena que hem sentit aquests anys de salvacions supremes, comprensions internacionals i utilització de la raó com única acció per avançar ens ha portat, entre moltes altres causes, a l’atzucac actual. Tot i això, sabedors de les majories socials construïdes, però també conscients que aquestes només avances amb organització i acció, ara toca fer un salt endavant. Un salt mesurat, preparat i, sobretot, amb l’autocrítica: la crítica i la veritat de cada un dels fets que visquem per davant de tot. Fer el contrari és fer-se trampes al solitari, i potser ja ho hem viscut massa sovint.
I sempre amb Rosa de Luxemburg: “la Revolució ha estat, és i serà”. I els Països Catalans no som una excepció.
