La independència? Al fons i a l’esquerra!

El tancament per dalt del cicle polític iniciat el 2010 que tenia com a objectiu central (i alhora com a aglutinador de les demandes i anhels de més democràcia, més progrés i i més justícia social) la construcció d’una República Catalana Independent, ha tingut una sèrie de nefastes conseqüències.

Com hem comentat en diferents articles, el paradigma institucionalista i liberal que ha guiat la direcció de l’anomenat «procés» ha impedit canalitzar la mobilització popular i les potencialitats de canvi derivades de la crisi sistèmica del règim monàrquic espanyol cap a una superació del sistema de dominació. La manca d’una estratègia de ruptura basada en la confrontació democràtica i la resistència civil i, especialment, la manca d’una resposta planificada a la repressió, unides a una visió distorsionada i utòpica sobre el paper de la UE, han dut el més gran moviment popular desplegat a Europa en el darrer mig segle a un atzucac.

La cursa desenfrenada dels aparells d’ERC i Junts per esdevenir hegemònics en el nou escenari (amb el permís d’un PSC que ells mateixos han reviscolat i ara es troba en una posició dominant) i repartir-se les magres engrunes de poder autonòmic, engreixant, això sí, nòmines i recursos per al partit, unida a la incapacitat (o la manca de voluntat) de la CUP d’erigir-se en referent del poble mobilitzat, han deixat un escenari dantesc, caracteritzat en l’aspecte psicològic pel desànim i la frustració, en l’àmbit social per la desmobilització, i en el vessant polític per una buidor, una mediocritat, i manca de perspectives més que perillosa.

Com deia Gramsci “El vell món es mor, el nou triga a aparéixer, i en aquest clarobscur apareixen els monstres”.

Per aquí i allà veiem i constatem el fracàs civilitzatori del capitalisme i de les (malanomenades) «democràcies liberals», un sistema criminal incapaç de garantir unes condicions de vida digna, que duu el planeta al col·lapse ecològic i social, i que necessita recórrer de manera cada vegada més sistemàtica a la guerra, la repressió i la vulneració dels drets que diu defensar, per mantenir la seva veritable i única finalitat: l’enriquiment d’una minoria a costa del patiment, la subordinació, la precarització, l’alienació de la majoria.

Però alhora, la manca real d’alternatives transformadores i emancipadores (per incapacitat o per incompareixença de les suposades «esquerres») deixa un terreny abonat per al propagament del feixisme en les seves diferents versions, conduint el món occidental al cicle viciós i autodestructiu de la polarització asimètrica: La dreta és cada vegada més extrema, i l’esquerra, cada cop més acomplexada, va renunciant a plantejaments transformadors, cavant així la seva pròpia tomba.

Les catalanes i els catalans es consideraven en general (i amb una certa supèrbia) immunes a aquesta pandèmia feixistoide, i el fet és que la perspectiva d’una transformació d’arrel, d’una ruptura, havia fet pivotar el debat polític sobre l’eix de la independència, que havia estat embolcallat amb un projecte de millora general de les condicions de vida, de més justícia i més llibertat, minoritzant la xerrameca ultradretana. El tancament del cicle ens ha despertat del somni i ja ningú pot negar que la infecció comença a escampar-se. I no només -com havia passat fins ara- entre les files de l’espanyolisme, sinó que per primera vegada (si més no, de manera significativa més enllà de l’anècdota i el frikisme) els plantejament obertament dretans, quan no directament feixistoides, comencen a calar entre sectors que es reclamen independentistes.

És el moment de fer foc nou. La conjuntura actual ens reclama una reorientació i una reorganització quasi-totals de l’independentisme. Això no implica, com s’ha dit sovint des de la vanitat del jovencell, renunciar al nostre fil roig i a l’experiència acumulada, sinó tot el contrari: cal analitzar el què ha passat els darrers anys, cal veure quin és i quin serà el context en què ens mourem en els propers i, contrastant-ho amb les bases ideològiques i estratègiques fixades per l’independentisme el 1979, veure com reprenem la lluita, com refem el moviment i com construïm un projecte polític emancipador per als Països Catalans.

La inviabilitat dels plantejaments etnicistes i neo-liberals: La independència tan sols serà possible lligada a un projecte de justícia social

Una de les conseqüències més fatídiques d’aquest tancament en fals del cicle polític ha estat la dretanització, sempre lligada al pensament irracional i a la frustració, que en aquest cas s’han obert camí entre sectors de l’independentisme. Les receptes màgiques, les respostes tan fàcils com falses, i les fugides endavant sovint a la deseperada, es manifesten en un doble pla:

• Per una banda l’aparició d’un suposat independentisme d’arrel xenòfoba i identitària, alimentat tant per l’extrema dreta de sempre que en un rampell oportunista s’ha posat ara la disfressa catalanista (com ja ho va intentar anys enrere l’ex-falangista Anglada), com per un independentisme suposadament intransigent que ha anat renunciant al pilar bàsic del que ha estat la nostra construcció nacional en els darrers 100 anys, la integració de les persones nouvingudes i la seva incorporació a la catalanitat («som un sol poble», «és català que viu i treballa a Catalunya», «català, llengua d’acollida»…), per embolicar-se en plantejaments etnicistes i sovint excloents («nació contra nació»…) que no fan sinó impossibilitar la incorporació de bona part de la població al projecte independentista.

• D’altra banda, i sovint des d’aquests mateixos sectors, s’ha promogut una involució ideològica per mirar d’allunyar l’independentisme de les seves arrels populars i transformadores (en contraposició a l’autonomisme i el folklorisme que sempre han estat l’opció conservadora de la burgesia catalana) i arrossegar-lo —no se sap, si en ares d’un tan suposat com irreal pragmatisme— al camp dels plantejaments econòmics neoliberals i al marc ideològic i mental de l’imperialisme. La fascinació d’aquests mateixos sectors amb el sionisme, arribant a blanquejar o directament justificar l’extermini del poble palestí, no només atempta contra tot principi de moralitat per a un poble oprimit com el nostre, sinó que sovint prové d’una visió autoritària i militarista de la política (que, a més, en aquesta segona vessant, contrasta tant ara com històricament amb la praxi social i la realitat benestant dels qui la promulguen).

La combinació d’aquests dos factors ha generat en el si de determinats àmbits de l’independentisme un clima favorable a l’extensió d’una suposada nova intelligentsia que ha decidit rebentar els pilars fonamentals sobre els quals s’ha anat construint el nostre moviment. I no només els de l’independentisme revolucionari, sinó fins i tot els del més socialdemòcrata i procliu a adaptar-se al sistema, com són l’antimilitarisme, l’antiimperialisme, la radicalitat dempcràtica, la defensa de la terra i del medi, i la cohesió de les classes populars.

En el seu camí de recerca desesperada de notorietat, alguns personatges especialment nocius i oportunistes han trobat en aquest nou independentisme suposadament modern i ultraliberal, però realment ultraconservador i que frega plantejaments feixistoides (diem-ne Milei style), una base sobre la que construir la seva pròpia joguina electoral (segurament esperant que esdevingui un modus vivendi) a costa de la utilització partidària i oportunista de la frustració de sectors de l’independentisme popular, de persones que s’havien sumat a moviment en els darrers anys de manera sincera i entusiasta, però amb molt baixos nivells de formació política.

El fet, però, és que els números canten! I això dona pel que dona i no dona pel que no dona!

La construcció d’una hegemonia política que permeti confrontar amb garanties d’èxit l’estat i els poders que el sustenten, forçar la ruptura i construir (no declarar tan festivament com inútilment) una República Catalana Independent, requereix d’una concentració de forces, d’una majoria social, que tan sols és possible (com ha passat històricament) incoporant al projecte independentista, i per tant, a la catalanitat, moltíssimes persones que tenen les seves arrels familiars fora de les nostres fronteres, que es relacionen amb altres llengües amb els seus parents o cercles més íntims, però que estant disposades a apostar per un projecte polític catalanista que els garanteixi unes condicions de vida digna i un futur de justícia i igualtat.

L’independentisme només serà hegemònic si té una àmplia base popular, i només tindrà una àmplia base popular si el seu programa polític suposa una millora objectiva de les condicions de vida de la majoria, és a dir, si és capaç de bastir una alternativa a les constants vulneracions dels drets bàsics (a la salut, a l’habitatge, a un treball digne, a l’educació i accés al coneixement i la cultura, etc.) que suposen l’aplicació del programa neoliberal.

Alhora, i com ja hem repetit manta vegades, l’alineament de l’independentisme amb l’imperialisme no només és una atrocitat i un desastre econòmic pel que significa a nivell d’assumir pressupostos militars estratosfèrics per a mantenir el pillatge i el xantatge a gran escala a base de guerres sobre els que es sustenta l’imperi; ho és també perque significa assumir el paper de regió econòmicament subordinada dins la UE, la impossibilitat de desplegar polítiques monetàries pròpies i de desplegar un model econòmic al servei de les necessitats del nostre poble. I, sobretot, perque significa alinear-nos al costat incorrecte de la història, al bàndol perdedor, al costat de la minoria decadent i corrupta disposada a dur el planeta al col·lapse civilitzatori (guerres, genocidis, fams, crisi ecològica, etc) per mirar inútilment de mantenir els seus privilegis.

La involució de la UE a passes agegantades cap a una nova forma de IV Reich no ve pas donada només per la puixança dels partits nominalment d’extrema dreta, sinó i sobretot, per la tendència general dels poders econòmics, judicials i polítics (amb el tripartit alemany i el govern Macron com a alumnes avançats) a retallar drets i llibertats, a vulnerar sistemàticament la carta de drets sobre la que diu cínicament construir-se la UE, a entendre com a úniques finalitats de l’estat i la institució l’aplicació de la repressió i el garantiment de beneficis al gran capital, fins i tot amb el rellançament de les polítiques militaristes. No és aquest, precisament, un escenari gaire propici per a un moviment basat en l’aprofundiment democràtic i l’empoderament popular com necessàriament ha de ser l’independentisme, oi?

La conclusió que podem extreure d’aquest període és, doncs, la mateixa que havíem constatat al llarg dels darrers 100 anys: el fracàs de la burgesia catalana i dels seus postulats liberals i reformistes a l’hora d’erigir-se en «classe nacional» i dirigir el país cap a la independència. La superació del règim de dominació i la construcció d’una República Catalana Independent tan sols serà possible adoptant una estratègia de ruptura, i tan sols les classes treballadores i populars poden assumir el lideratge d’una confrontació democràtica d’aquest tipus.

No hi haurà socialisme ni igualtat sense ruptura democràtica

La cara B del que acabem de comentar ha estat una reacció pretesament esquerranista que ens pretén fer retrocedir gairebé al Lerroux dels anys 20, o si més no a l’Albert Boadella, el Frances de Carreras, o l’Alfonso Guerra dels anys 70 i 80. Ens referim, òbviament, a l’enèssima desviació intel·lectualoide cuinada en bars universitaris que ens torna a dir que la lluita per l’alliberament nacional és gairebé un destorb en la lluita del proletariat mundial pel socialisme, que és l’única realment fructífera i, per tant, l’única que cal prioritzar, prescindint de plantejaments independentistes.

Com ja hem dit, no perdrem més el temps, ni més articles responent una bajanada que faria regirar-se en les seves pròpies tombes o sales de momificació els mateixos James Conolly, Ho Chi Minh, Mao Zedong, Patrice Lumumba, Augusto César Sandino o Fidel Castro… «Pàtria Lliure o morir!», «Pàtria o mort: vencerem!». Qui no ho hagi fet que corri a llegir-se les anàlisis de Lenin sobre la revolució irlandesa o potser directament L’esquerranisme, la malatia infantil del comunisme.

El revolucionari, el comunista, fins i tot si té una insensibilitat especial (o un acomplexament freudià) respecte els pobles oprimits, sap que la revolució es fa acumulant forces i aprofitant les escletxes d’oportunitat per forçar situacions de ruptura, que és exactament el que l’independentisme, per la seva capacitat d’aglutinar diferents sectors de les classes populars i d’oferir una perspectiva real i tangible de ruptura, i absolutament ningú més ha intentat fer (o podrà fer).

El que és realment preocupant, com ja hem dit al principi, és que aquesta desviació es repeteix cíclicament en determinats sectors de l’independentisme, la qual cosa ens hauria de fer reflexionar a totes i tots sobre els models organitzatius a desplegar, les dinàmiques militants, i la necessitat de no abandonar mai la lluita ideològica i la formació. I, en concret, la de desterrar els models de militància i organització vitalistes i petitburgesos que reclamen a cada generació matar els pares, trencar el fil roig de la història i descobrir la sopa d’all que ja va nèixer caducada fa una pila d’anys.

Pel treball i la cultura: fer país i garantir drets socials són conceptes indissociables i imprescindibles

Al desgavell político-institucional, cal afegir el panorama social i cultural que ens envolta: precarització laboral, pobresa creixent, depauperació dels serveis públics, retrocés de la llengua, un sistema educatiu que fa aigües, augment de les desigualtats socials i territorials, dificultats tant per a una producció cultural nacionalment autocentrada, com per a l’accés a una obra cultural de qualitat de la majoria de la població…

L’independentisme ha de recuperar en certa manera els seus orígens, recordar que tan sols una part de la política es fa a les institucions, i tornar a fer país, a construir xarxa, a recosir des de la base i a dotar el poble de les eines necessàries per a la seva emancipació. Ens calen noves o renovades eines de lluita social i d’enriquiment cultural que afavoreixin la cohesió dels nostres barris, viles i ciutats, que esdevinguin punts de trobada, de formació i de realització i empoderament per a les classes treballadores i populars.

Ni podem renunciar a la nostra llengua i a una producció cultural pròpia de qualitat, ni podem renunciar a construir una societat on tothom tingui les condicions per accedir-hi. Caldrà doncs recordar a qui ho hagi oblidat o explicar a qui no ho sàpiga que els sindicats, l’associacionisme veïnal, les plataformes en defensa dels serveis públics o del territori, l’esplai, les entitats excursionistes i ecologistes, les colles de cultura popular, els ateneus i les associacions culturals i artístiques, els grups de teatre i fins i tot els clubs esportius són els espais on es fa política de s de la base.

És la dinamització d’aquests espais el que permet establir les relacions humanes necessàries per empoderar el poble, en el sentit que tenen d’autoorganització, de formació i creativitat, de participació en els afers públics i col·lectius, i de defensa de drets i llibertats. És doncs, l’existència i el reforçament d’aquest poble organitzat el factor que ens pot permetre reprendre amb èxit la lluita per l’emancipació.

Construir una identitat col·lectiva des de la catalanitat i el republicanisme

La metàstasi del tumor que suposa l’identitarisme etnicista i excloent s’explica, entre altres coses, per la renúncia d’una part important de l’esquerra a parlar d’identitat i de nació, oblidant que, des d’una òptica materialista, la segona és un subjecte realment existent, i la primera és una construcció ideològica-psicològica que pot acabar determinant l’actuació de l’individu davant la societat i la política.

La construcció nacional (és a dir, el desplegament efectiu de les condicions econòmiques, institucionals, de relacions socials, etc, que facin viable tant l’existència en comú de les catalanes i els catalans, com llur emancipació i llur participació en termes d’igualtat amb altres nacions en el desenvolupament humà) implica, de manera necessària i ineludible, la construcció d’una identitat col·lectiva… I com deia en Fuster, «tota la política que no fem nosaltres, es farà contra nosaltres».

L’únic antídot tant contra l’espanyolisme etnicista que es va encarregar de propagar Ciudadanos (qui despareixerà havent aconseguit la seva finalitat), com contra el fonamentalisme religiós que mira d’encapsular comunitats i mantenir bosses de població captives i fanatitzades, o contra les microidentitats i els plantejaments esotèrics, sectaris, ultra-individualistes, i irracionals que pretenen atomitzar i desestructurar les classes treballadores i populars, és la construcció d’una identitat col·lectiva basada en la catalanitat i els valors republicans de la igualtat, la llibertat, la solidaritat i la laïcitat.

És un suïcidi respondre a l’etnicisme amb etnicisme, al fanatisme amb fanatisme i al sectarisme amb sectarisme. L’independentisme, no ens cansarem de dir-ho, només té sentit com a projecte per a majories, com a alternativa política capaç de respondre i donar perspectiva de realització als anhels i les necessitats de la majoria de població. I per això cal adreçar-se a tothom, amb els braços ben oberts, però les idees ben clares. Apuntam-ne algunes:

• No podem caure en el parany de recloure la llengua catalana en guetos urbanístics i escolars, sinó que cal lluitar, des de les institucions, des dels sindicats, des de les AFA, des de les organitzacions socials, i des del carrer per fer realment del català una eina de cohesió social, és a dir, per aconseguir que sigui la llengua de trobada i de treball en tots els àmbits de la vida en comú.

• No podem seguir fent el joc, a l’empara d’un suposat multiculturalisme, a l’oxímoron d’una tant suposada com falsa «llibertat religiosa», que justifica la propagació de diverses formes de pensament irracional i impossibilita, a través del segrest social i intel·lectual dels individus a mans de líders sectaris, la construcció d’una ciutadania. L’única llibertat religiosa és l’absència de religió, o, si més no, la seva reclusió en l’àmbit estrictament privat i la seva desaparició de tots els àmbits de l’esfera social.

• No podem seguir exercint la catalanitat des de l’acomplexament. Les nostres institucions i les nostres indústries culturals han de defensar a tota costa una producció cultural nacionalment autocentrada; que no vol dir provinciana, sinó tot el contrari: una producció cultural de qualitat, capaç de pensar, retratar, analitzar, proposar, i imaginar el món i els valors universals des de la nostra terra i en la nostra llengua.

• No podem obviar el debat identitari, sinó que l’hem d’afrontar armats amb les millors eines: uns principis ideològics clars (integració, justícia, igualtat, fraternitat…) i una anàlisi rigorosa de la nostra realitat social i cultural, barri a barri, comarca a comarca. El nostre motiu de preocupació no és d’on ve la gent, sinó on vol anar, és a dir, en quina mena de societat vol viure i realitzar-se com a ciutadà o ciutadana.

Combatre el postmodernisme, desterrar les pràctiques i els discursos de l’esquerra pija

De totes les desviacions ideològiques que ha hagut d’encarar l’esquerra, el postmodernisme ha estat i és, sens dubte, la més perillosa. Sota un embolcall d’aparent progressime i radicalitat democràtica, els postulats postmoderns de negació de la realitat material i empíricament demostrable i la substitució de l’anàlisi d’aquesta realitat i la lluita per la seva transformació objectiva per una simple «lluita pel relat» han estat demolidors per a l’esquerra i els moviments populars.

Així hem viscut com s’obria pas la consigna de «com que no pots (o, més ben dit, no vols perquè no estàs disposat a pagar-ne el preu) transformar la realitat, dedica’t a canviar el llenguatge que la descriu».

L’arraconament del materialisme històric i dialèctic i la propagació d’una ideologia subjectivista i individualista que empara el pensament irracional i substitueix la transformació de les condicions reals d’existència de la majoria (allò que en dèiem construir la República del 99%) per una batalleta retòrica aliena a la quotidianitat i incomprensible per al conjunt de les classes populars (ja sigui per la creació d’un lèxic estrafolari que té per objectiu retorçar la realitat, ja sigui per sustentar discursos aberrants) ha dut l’esquerra a la marginalitat i la insignificància política, deixant així un immens terreny per a que l’extrema dreta, amb pràctiques molt semblants i encantada de reduir la política a «guerres culturals», s’estengui com la pòlvora.

L’octubre de 2019, el Doctor en Sociologia Xavier Godàs publicava a pensem.cat un magnífic article on despullava el postmodernisme de la seva pàtina progre-xupi-guai i mostrava que

el postmodernisme […], lluny de ser una manera de pensar innòcua, és un potent dissolvent intel·lectual de l’acció política democràtica perquè té per efecte liquidar el potencial emancipador del coneixement i l’avenç de la democràcia; perquè és, en síntesi, molt refractari al realisme o directament antirealista.

En el mateix article l’autor afirma, encertadament, que

La pràctica política democràtica depèn del fet que arreli en fets i hi reflexioni; esdevindria impossible o ineficaç sense l’anàlisi objectiva de la situació en què es desenvolupa. […] Actualment, però, sembla que la política hagi quedat majoritàriament atrapada en un predomini de la retòrica desvinculada de l’anàlisi dels fets, això és, de la realitat.

I arribava, finalment, a una conclusió lapidària que compartim al 100%:

Per a la política democràtica, la influència del postmodernisme és demolidora. Perquè, primer, concep l’acció política en tant que comunitats de discurs que expressen codis culturals que promouen, competeixen o combaten les representacions dominants, o n’incentiven d’altres. (…) Segon, perquè si no es pot provar ni afirmar l’existència de fets socials objectius, d’entre els quals les desigualtats socials o les diferències que comporten discriminació sistèmica (el patriarcalisme, posem pel cas), tot es lliura a l’imperi de les identitats sense relació de correspondència amb la realitat i a les descarnades relacions de poder. Aquesta és la qüestió: guanya la partida qui ostenta o adquireix el poder per imposar la seva visió del món. A les antípodes del sentit substantiu del procés històric democràtic i en línia discursiva convergent dels nous feixismes.

Malauradament, sembla que l’autor, actualment Director General d’Acció Cívica i Comunitària, no ha aconseguit convèncer alguns dels seus sompanys de govern i així, per posar només dos exemples de subjectivisme, un de ridícul, i un de molt greu i punyent, comentarem dues cosetes:

1. La recentment anunciada «valoració de l´índex de felicitat» de la ciutadania (absolutament subjectiva i a mercè tant de l’instant concret en què es demana, com de la necessitat socialment imposada, especialment a través de les xarxes, de «ser feliç») com a guia per a les polítiques socials. Només un parell d’apunts: (i) durant molts anys el país amb la ciutadania més «feliç» del món ha estat Vanuatu, que amb 16% de població en la pobresa (ingressos de menys de 3,65$ diaris), i un IDH de 0,607 ocupa el lloc 142 sobre 191 estats analitzats. (ii) el país més «feliç» d’Europa és Finlàndia, qui curiosament també és, històricament, un dels estats capdavanters en una altra taxa a nivell continental: la de suïcidis per cada 100.000 habitants! (només superada actualment per Rússia, Lituània, Letònia, Ucraïna i Hongria)
2. La destrucció del sistema educatiu a base de defugir la confrontació els dèficits reals i estructurals (massificació, doble línia d’escolarització segregadora, inversió insuficient…) , i centrar-se en operacions de maquillatge a partir, d’una banda, de les tesis que neguen la transmissió del coneixement i, per tant, la seva existència; i, simultàniament, de posar en primer pla un suposat «benestar emocional» que mira estúpidament d’esquivar les frustracions a partir de la negació de les realitats objectives (en comptes de desenvolupar la capacitat per analitzar les mancances i limitacions i poder així mirar de superar-les o, si no és possible, confrontar les frustracions), tot relegant a un pla subordinat el que hauria de ser la funció primordial de l’escola: l’adquisició d’una base cultural i formativa suficient per a poder-nos realitzar com a ciutadans.

Així es va passar de la reflexió certa i objectiva que tenir coneixements no és suficient per a ser un bon mestre, cal saber-los transmetre, a una bajanada que atempta contra tota base civilitzatòria: «No cal que els mestres tinguin coneixements, ja que només han d’acompanyar els nens, que aprenen sols», arribant en els últims deliris dels gurús que guien les polítiques (anti-)educatives al «de fet, no cal que aprenguin». Lògic, ja que, segons ells, la realitat no existeix, només importa la vivència subjectiva… fins que, transitant aquest camí d’apologia de la ignorància, s’arriba a que l’alumnat no coneix ni tan sols un nombre suficient de paraules que li permeti llegir de manera comprensiva, o escoltar i entendre un discurs estructurat, i ni molt menys, articular-lo i expressar-se amb correcció.

I si l’escola no ensenya, qui aprèn? Doncs qui pot aprendre a casa; i s’estableix així un sistema absolutament classista i segregador que impossibilita la construcció d’una intel·ligència col·lectiva de les classes treballadores i populars.

El pensament postmodern també es troba al darrera dels intents (sovint reeixits) d’esterilitzar els moviments populars allunyant-los dels seus objectius centrals i fundacionals, tot submergint-los en un laberint infinit de discussions pseudo-acadèmiques completament allunyades de la realitat que en un principi es pretenia transformar.

Així, l’acció organitzada i col·lectiva per assolir canvis reals i substancials en àmbits concrets a partir d’una anàlisi acurada de la realitat econòmica, social i cultural, ha estat sovint desplaçada per l’escenificació de «batalles de galls» discursives que exalten la subjectivitat i l’individualisme i arraconen i impossibiliten anar a l’arrel de les opressions, als fets determinants que plasmen al damunt de la immensa majoria de les classes populars l’explotació econòmica, la dominació patriarcal, l’opressió nacional, i la destrucció del planeta i el medi.

Per acabar-ho d’adobar, reduir la política a la retòrica persistent i matxacona, sense assolir cap transformació o millora substantiva real, acaba produint un efecte terrible entre amplis sectors de les classes populars, com hem vist en la darrera enquesta en què un 44% dels homes i un 32% de les dones opinaven que «s’havia anat massa lluny en polítiques d’igualtat», quan la realitat és exactament la contrària, com demostren les dades objectives sobre diferències salarials, agresssions masclistes, discriminacions laborals, etc… O com ho demostra també el fet que una part molt important de les classes treballadores considera l’ecologisme «una cosa de rics» (els qui es poden permetre productes eco i cotxes elèctrics), com a fruit del discurs que responsabilitza la ciutadania de la crisi ecològica, tot eximint els principals culpables (el capital transnacional, els envasadors i distribuidors, les grans corporacions industrials i energètiques, etc.) de tota responsabilitat.

D’aquesta manera, l’esquerra pija és qui més ha aplanat el camí a l’extrema dreta; i recuperar el terreny perdut passa per desterrar la xerrameca i recuperar el pensament materialista i dialèctic, formar la militància i la ciutadania, i desplegar una praxi política basada en donar resposta a les contradiccions fonamentals, en l’arrelament a les classes populars a través de l’impuls d’àmplies organitzacions socials, capaces d’aglutinar amplis sectors en defensa de drets i llibertats, i de forçar transformacions reals i beneficioses per a la majoria.

Tot plegat ens porta al següent punt.

Definir, defensar i aplicar un Programa de Transformació per a la República de la Gent Treballadora

El Moviment de Defensa de la Terra (MDT) va definir, el 1987, els primers punts programàtics (molt genèrics) sobre els quals caldria construir la Unitat Popular catalana. A mesura que l’independentisme d’esquerres anava creixent i arrelant entre les classes populars i atreia que nous sectors provinents de diferents lluites socials, aquest programa es va anar engreixant, recollint, en molts casos, reivindicacions i propostes de gran calada, que anaven a l’arrel de les opressions i responien als anhels d’unes majories socials.

De tota manera, cal també apuntar que, sovint, el programa politic de la UP ha estat més reactiu que propositiu, que en alguns casos ha estat mancat de profunditat i s’ha limitat a la consigna, i, finalment, i,per acabar-ho d’adobar, que en alguns casos no s’ha estat capaç (o disposats) a assumir els esforços, els costos i/o les contradiccions necessàries per implementar-lo ni que fos parcialment.

Aquest reset imposat ens hauria de servir, d’una banda, per actualitzar les nostres bases programàtiques i les nostres propostes concretes a través d’una diagnosi el més objectiva possible de la realitat econòmica, ecològica i social; i de l’altra, per a reflexionar al voltant de dues qüestions cabdals:

• La necessitat d’actuar de manera coordinada dins i fora de les institucions, reforçant i polititzant en el millor sentit de la paraula el moviment popular, vetllant per la canalització de les demandes ciutadanes en propostes transformadores i coherents amb el nostre model de societat, organitzant i mobilitzant tan quan som al govern (per aplicar el programa), com a l’oposició (per reivindicar-lo).

• La pregunta de què hi anem a fer, a les institucions? En aquest sentit, recomanem la lectura dels apartats «Estratègia de Ruptura i vocació d’exercir el poder», i «Incidir i governar» (esl títols parlen per sí sols) de l’opuscle La Brúixola de la Unitat Popular.

Pel que fa al programa concret, tan sols apuntar alguns punts cabdals que avui esdevenen claus per a la nostra existència:

• La lluita contra la pobresa i l’exclusió social. Garantir el dret a un l’habitatge digne, uns sous i uns contractes dignes, etc, passa per plantejar qüestions com l’expropiació dels habitatges de la Sareb (que ja vam pagar entre totes i tots!), dels fons voltors i dels grans tenidors, nacionalitzar l’aigua i l’energia, regular la legislació i el mercat laboral combatent la precarietat, iexigir contractes dignes a tots els proveïdors públics, crear llocs de treball en el sector públic en l’àmbit de les polítiques socials fins equiparar-nos amb els països del nord d’Europa…

• Una educació pública, catalana i de qualitat, que formi ciutadans cultes i amb capacitat crítica. Fi dels convenis i les subvencions a la privada. Augment fins del pressupost d’educació fins el 6,5% del PIB. Reorganització del sistema educatiu i dels plans d’estudis.

• Un sistema sanitari públic i eficient, amb les dotacions materials, i humanes necessàries per garantir una atenció adequada en tots els barris, viles i ciutats.

• Una reforma del sistema impositiu que gravi les grans fortunes i el capital especulatiu, lluitant contra el frau fiscal i combatent les fòrmules d’enginyeria fiscal que permeten ocultar fortunes, evadir impostos, etc.

• Reequilibri territorial, lluita contra la gentrificació i contra el monocultiu turístic. Desplegament d’un model productiu que permeti fixar població en el territori en condicions de vida digna.

• Lluita per la igualtat i contra les discriminació de totes les arrels (de gènere, d’origen, de classe…) i en tots els àmbits (laboral, jurídic, drets de ciutadania…). Garantir el dret a l’avortament i lluitar contra l’explotació sexual, els ventres de lloguer, i tota forma de violència patriarcal.

• Defensa de la llengua catalana en tots els àmbits de la vida pública, no només en l’educació, sinó també en el món laboral, administratiu i de justícia i en el del lleure i la cultura.

• Impulsar la producció cultural de qualitat, nacionalment autocentrada i en llengua catalana, treballar per a crear un mercat cultural que abasti el conjunt dels Països Catalans, garantir l’accés a la cultura en cada barri, vila i ciutat, i promoure’l des de l’escola fins a la universitat.

• Avançar cap a un model econòmic i territorial basat en una reducció dràstica del consum energètic i de recursos naturals, que caldrà fer de manera ordenada, justa i equilibrada, obligant al capital que ha generat el problema acumulant beneficis, a assumir-ne els costos.

• Rebuig a les guerres i a l’imperialisme, treballar per la desmilitarització total de la societat i per uns sistemes de defensa i de seguretat basats en la prevenció, amb uns cossos policials professionals, eficients i sota control democràtic.

• Lluita contra la feixistització de l’estat. Derogació de les lleis repressives i defensa del dret a la protesta. Depuració d’elements prevaricadors, feixistes, masclistes i catalanòfobs del poder judicial. Plenes competències en l’àmbit de justícia.

Òbviament, aquestes són tan sols algunes línies bàsiques que caldrà anar treballant, concretant i defensant al costat del poble organitzat, d’entitats associacions i plataformes que caldrà potenciar… aquest és ara el gran repte: fer país, fer justícia, fer xarxa… construir la nació des de la base!