L’Ona Curto Graupera és presidenta de l’Assemblea de Representants del Consell de la República i regidora de la CUP a Arenys de Mar. Ona, més enllà de la persona pública, com et definiries? Qui és l’Ona Curto Graupera?
Ostres! Crec que és una de les preguntes més difícils que em podries fer. Ara mateix l’únic que puc respondre amb convenciment és que intento ser una bona persona.
De professió, ets restauradora. Això et porta, a vegades, a treballar a museus i a l’acadèmia, i altres cops a l’obra, en un entorn on les dones són l’excepció, i on has exposat que les condicions de treball disten molt de ser idíl·liques. Ens ho podries explicar?
Malauradament el món de la construcció encara és un món molt masculinitzat, tot i que cada vegada hi ha més dones especialitzades en oficis (lampistes, fusteres, instal·ladores, aparelladores o arquitectes…). A vegades es poden viure situacions molt irreals. Les normatives en prevenció de riscos laborals defineixen que cal disposar de vestidors, serveis i dutxes diferenciats per gèneres (i evidentment parlem de dos gèneres, ningú se’n planteja cap més!) i a vegades les dones no tenim dutxes, un vestidor que és la oficina o un quartet amagat on es deixa el material, i el lavabo és compartit. Per algú pot sonar com comoditats però són condicions laborals guanyades amb escreix! D’aquestes condicions moltes n’han fet bandera abans que nosaltres i n’han reclamat els drets. Com també el dret a cobrar dignament pel treball emprat amb la categoria corresponent, que el puguis realitzar sense que ningú et digui que no pots perquè no tens la condició física o perquè no en saps.
Val a dir, que cada vegada més et trobes amb veritables companys de feina i no pas competidors; que ajuden i no paternalitzen; que no et fan comentaris grollers ni obscens i que al capdavall et tracten com una igual. Per sort, el món gira i va canviant.
A banda, ets una persona molt implicada en teixit associatiu del Maresme: música, art, educació en el lleure… Ens en pots fer cinc cèntims?
Oh! Això ja va cap a camins més íntims! (Hehehe) bé, he tingut la sort de créixer en un poble que als inicis era petit. Per mi, per com sóc, penso que és una sort. Els meus progenitors, mon pare i ma mare, ambdós han estat educadors i, per tant, l’educació informal era tant o més important que la formal. A l’etapa educativa de menuts, després de classe fèiem tot un seguit d’activitats extraescolars, tant el meu germà com jo, i allà també vaig “consolidar” una colla d’amics que ens apuntàvem a tot plegats. Colònies lingüístiques, inclús esport o música. I, a poc a poc, vaig anar despertant passions que encara em duren, com ara l’aprenentatge de llengües, les puntes al coixí, les excursions i el contacte amb la natura, o la interpretació de música! Sí! toco el saxofon alto a la banda de l’Escola de Música. He de dir que gaudeixo molt de tot plegat i ho recomano a qualsevol. Et permet centrar el cap, desconnectar de les cabòries, emfatitzar habilitats, estar en diferents ambients socials però, sobretot, estar amb tu mateixa i tenir experiències enriquidores.
Al final el què vull emfatitzar és que la vida de poble no és petita i ser part del poble és formar part de tot aquest teixit associatiu.
Durant dècades, l’associacionisme en general i l’educació en el lleure en particular han estat una font de politització del jovent. Bona part dels quadres de l’esquerra independentista d’avui han passat per esplais o caus. Creus que aquest mecanisme encara funciona? L’educació en el lleure segueix sent un espai de presa de consciència i de formació de cara a l’assumpció de responsabilitats polítiques amb la societat i el país?
I tant! De fet, penso que qui vulgui desmantellar l’esquerra i l’esquerra independentista ha de prohibir l’educació en el lleure. Molts dels companys que vaig conèixer en aquests espais de lleure actualment formen part o lideren llistes de partits polítics, gairebé tothom en partits d’esquerres. Els valors que ofereix l’educació en el lleure: compromís, responsabilitat, coneixement i estima del territori, aprenentatge constant, treball en equip, esperit crític, sostenibilitat i participació, entre altres, són els què aquesta societat reclama més i més, quasi a crits. De fet, aquest capitalisme desenfrenat el què ha prioritzat és l’individualització i el consumisme massiu, no dic pas res de nou, i l’educació en el lleure n’és l’antítesi.
Ara mateix, l’educació en el lleure està en un moment força determinant. La competició que té envers altres opcions de lleure (no necessàriament educatives) és molt alta i sovint no és la més atractiva. I en canvi, els valors, la missió i visió que ofereix, tal com pregunteu, són ideals com espai de presa de consciència i de formació per el canvi social. Segurament hi ha a qui no l’interessi potenciar això, sinó mantenir l’statu quo d’aquest sistema per refermar el seu nivell de privilegi (de gènere, de classe, lingüístic, de poder).
Parlem de la política institucional, tant a nivell municipal i de la CUP, com a nivell de Consell de la República. El 2009 entres a militar a la CUP i hi assumeixes responsabilitats com a representant de la territorial del Maresme i Barcelonès Nord, a Exteriors… Has viscut, des de dintre de l’organització, els anys de pujada del procés independentista fins a l’1 i el 3 d’octubre del 2017, i després la desorientació del moviment independentista que encara dura. Com valores el paper i l’evolució de la CUP durant aquests anys?
He de vigilar el què hi ha a les xarxes perquè diria que em coneixeu més que la meva pròpia família… ara no sé si agafar-m’ho amb por.
Bromes a part, en referència a la CUP, com bé heu dit, hi milito des del 2009, a nivell local. Ha estat, i segueix sent, el partit polític que més representa la idea de societat, el model de vida i la política que crec adequades. Penso que la CUP té una fortalesa i que alhora és una debilitat que a vegades es subestima, també per part de la pròpia organització, i aquesta és l’assemblea. I per entendre la CUP, el seu paper i la seva evolució, cal entendre l’assemblea.
Certament és una organització política que ha crescut moltíssim des dels inicis dels anys 2000, amb una trajectòria local forta i brillant. Era i és l’autèntica alternativa a molts municipis, amb persones que tenen unes trajectòries personals i acadèmiques molt complertes, sovint més enllà de l’educació superior. I això fa pensar que la qualitat dels debats en l’assemblearisme, així com l’estratègia política ha de ser la més encertada. Però crec, i vist en perspectiva, que ens hem perdut en la dicotomia independència vs. revolució, i que encara no n’hem sortit. Això ha impedit liderar amb coherència una part del moviment independentista, ja que segons la correlació de forces, a vegades el partit responia i avançava en sentit d’independència i, en canvi, altres moments era en pro la revolució.
Si bé som una formació política que la diagnosi del moment la sabem fer molt bé, i que la teorització de les propostes i el model de país que volem el tenim molt clar, ens perdem en l’execució i el procediment per arribar a materialitzar aquestes propostes o programa de partit. I també tenim mancances comunicatives, ja que ens perdem en la retòrica, intentant fer discursos plens de contingut que entenen uns pocs. Malgrat ser un partit per la unitat popular, parlem a les elits; malgrat venir del municipalisme, estem enlluernats en les institucions de país; malgrat aportar llenguatge a la política, no en sabem liderar el rèdit (hem posat al centre de les polítiques àmbits tant importants com el feminisme, la consciència de classe, la independència, l’ecologisme, la corrupció, la unitat popular, ruptura, etc.) i de fet, corria un vídeo de diferents grups polítics emprant el nostre llenguatge tot un plegat, fet que penso que ja és un èxit de per sí.
Val a dir que penso que hem crescut moltíssim com a partit, i que hem arribat a ocupar espais que al 2005, al 2009 o al 2011 no imaginàvem. Som presents a la Generalitat, i tenim veu al Congreso de los Diputados a Madrid, també a forces municipis els quals seguim sent la primera força política. I això ens permet generar un discurs i adreçar-nos a un públic en concret. Penso que també hem madurat com a partit, i que hem tingut diferents tipus de militància i relacions amb partits que ens ha obert a nous llenguatges.
O almenys aquesta és la meua humil opinió.
A nivell municipal, la CUP d’Arenys de Mar no ha parat de créixer des que us presenteu per primera vegada a les eleccions de 2011. A les últimes eleccions, el 2019, aconseguiu un 12% dels vots, sou tercera força política i entreu al govern municipal amb ERC. Aquest estiu passat, però, decidiu sortir del govern. Quin balanç en feu de tot plegat i quines perspectives hi ha de cara a les properes municipals del mes de maig?
El balanç és entre dolç i amarg. Primer, que considero positiu haver entrat a govern i desbancar el fals mite que som el partit del No, que ens ho mirem tot des de la banqueta, és a dir, des del costat de la oposició. A Arenys havíem d’entomar el govern i era un moment molt important per a fer-ho. El 2019, recent el procés d’independència del 2017, volíem emfatitzar la idea d’independència i mantenir-la viva! El projecte tenia una dona al capdavant de la llista, fet que era el primer cop que passava des de la nostra constitució al 2009, i el consistori també tenia majoria de regidores dones, entre oposició i govern. Podíem fer un acord de govern amb tres partits clarament d’esquerres, inèdit en la història de la nostre vila. Teníem moltes esperances dipositades en aquest canvi.
De fet, no va ser mai una relació entre iguals, la proporció de forces era molt clara en les decisions que preníem com a govern. I la pressió dels esdeveniments sobrevinguts no va ajudar a la coordinació i bon fer de l’equip.
Ara bé, crec que vam poder fer una feina important dins de govern, que en vam aprendre moltíssim i que això revertirà a la propera candidatura de la CUP per aquestes eleccions municipals 2023.
I parlant de les properes eleccions municipals del maig, a nivell local ho veig magre. No hi ha renovació en les llistes dels partits municipals, i es presenten les mateixes cares que fa 10, 15 o 20 anys. A nivell de pactes es fa molt difícil després de l’experiència viscuda, l’estratègia política no té una unitat de màxims, potser alguns objectius polítics compartits i penso que ara per ara cap dels partits que ens presentarem tindrem majoria.
Serà una jornada apassionant, i venen temps polítics locals interessants.
Havent estat dintre del govern municipal, quina visió tens de la lluita municipalista? Què es pot fer, i què no, des del municipi? Quina és la capacitat real de transformar des del carrer, des del consistori i des del govern municipal?
Els meus principis són molt clars, en el camp municipal la política és al servei de la gent en una relació clarament directa, de tu a tu. Les polítiques municipals són les que reverteixen en la vida de les persones, encara que hi hagi gent que no ho vegi així. Pràctiques com la municipalització de serveis, la tarifació social, la supressió de barreres arquitectòniques, l’impuls de cooperatives i empreses públiques o les comunitats energètiques locals, són alguns dels instruments que poden fer millor la vida de les persones. Les limitacions, a nivell local, són les que ens autoimposem. Segurament a nivell pressupostari, la formació dels tècnics, la burocràcia excessiva i la necessitat de majoria per les preses de decisions, són alguns dels impediments que parlàvem abans.
Amb l’experiència de conèixer els procediments i les regles del joc de l’administració, amb el coneixement suficient dels àmbits de treball, es pot fer una bona feina de transformació social. Cal molta implicació, compromís i responsabilitat, i sobretot cal estar molt atenta a les diverses formes de participació que hi ha per la ciutadania, sense ser aliena als problemes i a les dificultats que pateixen les nostres veïnes. Al capdavall, oferint un bon programa polític i donant resposta a les necessitats dels municipis és quan realment hi ha una transformació social de país.
I, del municipalisme, passem a la institucionalitat republicana que voldríem construir. A les eleccions a l’Assemblea de Representants del Consell de la República ets una de les candidates més votades, només per darrere del president Puigdemont, els consellers Ponsatí, Comín i Puig, la presidenta del Parlament Borràs i la diputada Calvo. L’octubre de 2021 ets escollida presidenta de l’Assemblea de Representants. Com ho vius, tot això?
No sé mentir, em foto a riure i se’m veu el llautó, així que ras i curt, he de dir que em va agafar totalment desprevinguda! El dia que van sortir els resultats, jo era passejant el meu gos per la riera, i el mòbil va començar a bullir de notificacions. No vaig entendre res de res fins que una amiga propera em va escriure. Tot plegat va ser una voràgine inesperada.
Quin és el mandat de l’Assemblea de Representants (AR) i el teu mandat com a Presidenta?
El mandat de l’AR ve determinat pel mateix del Consell de la República, que neix a partir del mandat de l’1 d’Octubre.
L’assemblea fundacional de l’AR és el mateix Parlament de Catalunya, durant el govern de la Generalitat amb Quim Torra de president. El consens dels partits va fer possible que es constituís el CxR i també l’AR.
El sí de l’AR és de cambra legislativa paral·lela al Parlament de Catalunya però amb el condicionant imprescindible que no juga cap mena de paper autonomista. És i es desenvolupa fora de l’àmbit de l’estat espanyol. Treballa en comissions i grups de treball que debaten i generen contingut per a ser aprovat al plenari. Fa un control de govern per tal que es dugui a terme el pla de govern i representa a tota una sèrie de consells locals i al seu territori, en fa de vincle i connector.
Durant aquest any i escaig de mandat de l’AR, com a presidenta hem estat enfocats en la legislació dels nostres propis codis i la construcció de l’AR. Impulsar-la per a fer-la un espai segur, representatiu, amb debats de qualitat i sobretot amb un paper institucional equiparable a la Generalitat.
Sovint, però, també m’he vist com a pont entre representants i govern, mediadora de tothom. He intentat que la Mesa de l’AR fos justa, equilibrada i coherent. Espero haver-ho aconseguit.
Quines tasques penses que hauria d’entomar a curt i mig termini el Consell?
Sobretot la d’aglutinar el famós full de ruta cap a la independència. Ser aquell espai segur que no vam tenir en el període 2012-2017 que emparés tota la feinada de construcció d’un estat sense haver d’estar sotmesa al jou espanyol. El Consell pot ser realment una eina útil si tothom se la cregués.
Ara mateix, l’AR ha d’acabar d’emetre els seus codis per treure’s la feinada ferrogosa dels reglaments, per tenir una endreça i saber qui és i com es mou. Un cop fet, ha de respondre’s a la pregunta de fins on vol arribar, i fer creïble la seva feina a ulls de tots els partits, entitats, societat i ens independentistes.
El consell, per la seva banda, ha de prendre l’exili com a vàlua, no al revés. I ha de poder demostrar que la seva aplicació a Catalunya i la seva existència és més que necessària per tal de poder ser independents. Ha de teixir aliances internacionals àmplies, que la causa catalana no quedi en l’oblit, i ha d’entomar el repte de superar les traves de l’autonomisme, perquè si juga el mateix joc que la Generalitat, llavors estem venuts. Cal superar barreres i cal reprendre l’estratègia col·lectiva que ens va dur a fer possible l’1 d’Octubre, per part de tothom.
Una de les iniciatives concretes endegades pel Consell és el projecte de consum institucional que ja ha dut a la signatura de convenis amb diversos ajuntaments per tal de desconnectar-se progressivament de l’estat espanyol. Com valores aquesta iniciativa? Creus que es podria estendre a un nombre més gran de municipis?
Molt positiva! I de fet, ha quedat molt a l’ombra, segurament perquè també és quelcom que no interessa a algú que se sàpiga gaire. El Consell ha fet feina, i n’ha fet molta. Que els ajuntaments disposin de les eines per tal de poder desenganxar-se de l’estat espanyol és una eina i estratègia molt potent de ruptura amb l’estat. Ho deia anteriorment i ho penso, que els ajuntaments i la seva relació directa amb el ciutadà són la clau quan es proclami la independència i calgui fer front al dia a dia de la ciutadania sense el suport de l’estat. Ara mateix tenim un sistema molt centralista i profundament jerarquitzat vinculat amb Espanya. Només cal llegir la teoria sobre el procediment administratiu comú o l’estatut d’autonomia. Rendim comptes a Espanya contínuament. No fer-ho ens posarà en entredit com a societat, i per tal de poder ser forts i ensortir-nos-en com a país, ens cal estar preparats. Les passes que fa el Consell són clau per aquest moment, i també per dotar de sobirania als nostres ens locals, que molta falta els fa.
Com sempre, la seva estesa dependrà de si ens ho creiem o no, de si aparquem les nostres diferències com a partits polítics i entomem els objectius comuns. Amb tots els municipis organitzats, Espanya pot tremolar de valent, ja que no tenen prou poder per controlar el territori que ja mateix ocupem.
Des de Poble Lliure hem defensat, i fins i tot teoritzat, la necessitat d’una institucionalitat republicana al marge de les institucions autonòmiques. És en aquest sentit que hem donat suport i participat al Consell de la República des del principi, entomant contradiccions quan ha calgut. Tot i que aquesta visió és compartida per més gent dintre de la CUP, la direcció de l’organització manté una actitud distant i de no implicació amb el Consell. Quina és la teva perspectiva, en tant que persona amb responsabilitats a un i altre espais?
Aquesta és la última pregunta i potser la més explosiva oi? Tot i que la primera ja m’ha deixat K.O! Si t’he de ser sincera, entenc les distàncies entre organismes perquè les hormones expressades de cada organització no han ajudat a teixir ni aliances ni consensos. Estem tant enfocats a mirar-nos el melic i no deixar la cadireta de qui lidera, que ja no parlem el mateix llenguatge ni ens enfoquem contra a qui combatem. Hem deixat de banda que el nostre oponent és el mateix: l’Estat Espanyol, i que fent el paperina i enfocant-nos a la pròpia realitat, només arribarem a nosaltres mateixos, però no pas més enllà.
A mi em va sorprendre molt quan vaig veure que molt poca gent de la CUP s’havia presentat per formar files al Consell, justament quan la creació i validació del mateix sorgeix del propi Parlament de Catalunya el qual formem part. També perquè es feien reunions amb tots els partits i entitats independentistes les quals, la CUP també assistia. Agraeixo i visc amb tranquil·litat que no se’m assenyalés dins la organització, que podria haver passat, però entenent que aquest espai és necessari (i crec que hi ha molta gent que pensa el mateix) no comprenc perquè no hi donem més suport o hi destinem alguns esforços. No fent-ho passarà el què deien els qui volen una Catalunya dins d’Espanya, minoritzada i asfixiada, que acabarà sent un ramal d’un partit concret, amb una cara concreta i unes idees concretes. Llavors la feina feta serà envà i haurem perdut un llençol d’una altra bugada. No dic que sigui el més necessari o el definitiu, però és un llençol, igual de necessari que la resta, per la bugada que tenim.
En un moment com el què vivim, no podem prendre’ns el luxe de perdre llençols, ni mans, ni caps, ni cors de la gent que lluita. En un moment com el què vivim, ara i més que mai, ens cal la victòria. Fins a la victòria, sempre.
Moltes gràcies, Ona.
A vosaltres, per la feina i la perseverança del Compromís polític envers el país! Visca la Terra
