L’any 1979, al número 15 de la revista «Els Marges», apareixia el manifest «Una nació sense Estat, un poble sense llengua?», signat per un grup de professors universitaris (Joan A. Argenté, Jordi Castellanos, Manuel Jorba, Joaquim Molas, Josep Murgades, Josep M. Nadal, Enric Sullà) que denuncià l’acceleració d’un procés d’extinció del català arreu dels Països Catalans per la manca de l’existència d’un poder polític propi capaç de fer-ho revertir. I anava més enllà: acusava al conjunt de les forces polítiques del país que havien de
(…) saldar efectivament el règim anterior i de bastir-ne un de nou …. negligeixen o entrebanquen amb concessions distractives la inqüestionable i més que urgent necessitat de procedir a normalitzar l’ús de la llengua catalana per a assegurar-li un tractament prioritari i restituir-la així de facto en la seva inalienable condició de llengua nacional de Catalunya.
Acusava la incipient Generalitat de Catalunya de mantenir un discurs indeterminat a l’hora de reconèixer el català com a principal tret identitari del país, fet que feia, al seu entendre, que qualsevol política de normalització lingüística que pogués néixer aniria coixa, i no evitaria que la nostra llengua visques un procés lent de desaparició a partir de l’assumpció d’un bilingüisme disglòssic que de facto seria un bilingüisme substitutiu.
La conclusió del propi Manifest era contundent, una llengua no pot subsistir si no posseeix unes estructures de poder que li assegurin la supervivència. La defensa de la llengua, i el seu futur, passen per lligar-se a la lluita per la independència i, per tant, la lluita per exercir i tenir un poder propi. Tres anys després, el 1982, i sota l’impuls dels propis signants del manifest així com d’altres militants, activistes i intel·lectuals destacats com Blanca Serra, Carles Castellanos , Jordi Solé i Comadrons o Josepa Huguet fundaren els Grups de Defensa de la Llengua (GDL). De la teoria a la pràctica, calia passar a l’acció, denunciar i posar sobre la taula el conflicte lingüístic com a central en el si del conflicte polític amb els estats ocupants, però també al si de l’incipient independentisme modern. Calia afegir un punt més a l’anomenada estratègia independentista de combat iniciada l’any 1979: la defensa de la llengua i dels drets lingüístics, i en aquest sentit els plantejaments del Manifest dels Marges era un bon corpus ideològic i estratègic per on començar.
Però, en la prespectiva dels nostres dies, quins aprenentatges en podem treure, dels GDL i de tot el corpus teòric que l’acompanyava?. Avui, que vivim en l’enèssima ofensiva contra la nostra llengua i amb unes dades sociolingüístiques que mostren un clar retrocés en tots els sentits, ens cal preguntar-nos quina seria la millor manera de sortir d’aquest atzucac per avançar definitivament cap a la normalització total de la nostra llengua en tots els àmbits. Però si ens fem nostres les propostes dels GDL per crear una guia actualitzada per l’acció, tindrem per on iniciar-la, destacar-ne dos punts principal i bàsics:
- La lluita per la llengua no s’entén deslligada de la lluita per la independència. Només l’exercici constant del poder propi pot enfrontar-se al poder aliè (espanyol i francès), que malda per aniquilar-nos, ens manté vius com a nació. La defensa dels nostres drets lingüístics de manera constant, per petites que siguin les accions en aquest sentit, o la vinculació de la supervivència lingüística com a nació a la lluita per l’alliberament nacional, fan augmentar el grau de conscienciació lingüística, i per tant, nacional.
- El conflicte lingüístic com a marc per evidenciar la situació de la llengua. Treballar perquè esdevingui un problema col·lectiu que ha d’afrontar el conjunt de la població concernida. Tal i com apunta Carles Castellanos en el seu llibre recent Llengua Viva (Ed.1979), el pas previ per evidenciar dit conflicte rau en que «cal que s’hagi estès entre la població concernida una mena d’estat d’alarma sobre la gravetat de la situació (…)» i que aquest porti a l’augment d’una «consciencia de la situació per assumir col·lectivament la legitimitat del dret a la promoció de la pròpia llengua.»
Per tant, ho ha fet bé l’independentisme en els darrers deu anys si ens basem en els dos eixos principals dels GDL? Al nostre entendre, rotundament no. El pas al costat durant els darrers anys de la denúncia de la situació de la nostra llengua en el seu ús social i l’aturada, o si més no reculada, en les polítiques de normalització lingüística per part dels estaments autonòmics governants per les dites majories independentistes ha provocat un estat d’indefensió dels parlants, una aturada de l’adquisició de nous parlants, i per tant, un retrocés en la consciència nacional que vincula la llengua a les aspiracions nacionals de llibertat. I ara, amb els peus tocant l’abisme, i amb un no exercici del poder propi, cal reaccionar.
Partim d’una realitat clara, en els darrers dos anys existeix una massa de persones que han pres consciència de la situació complicada que viu la nostra llengua al conjunt dels Països Catalans. Aquesta presa de consciència també ha vingut derivada de l’ofensiva general de l’Estat espanyol contra la nostra llengua, especialment en l’àmbit de l’escola, i l’extensió d’un marc de catalanofòbia derivada del cicle de confrontació del 2017. L’Estat ha estat clar: una de les maneres d’evitar un cicle com el que vam viure a Catalunya és atacar el fonament que fins ara havia actuat com a eina de cohesió social, la llengua catalana, la que hem compartit de manera general amb tothom qui l’ha volgut assumir com a pròpia, vingués d’on vingués, facilitant així la pressa de consciència de pertinença a un poble. Impedir això és clau per desvertebrar la nació com a subjecte polític. L’error ha estat no haver estat capaç de preveure això, sabent que és la vella política exterminadora de les mil cares de l’Estat espanyol. Només cal veure les conseqüències del franquisme i el seu règim especial d’ocupació implantat a Catalunya des de 1939 per decret oficial.
Però amb aquesta pressa de consciència no en tenim prou. Un dels aprenentatges dels GDL, i que en bona mesura entitats com la Plataforma per la Llengua i la Coordinadora d’Associacions per la Llengua han assumit, és la denúncia directa i clara al carrer de la constant vulneració de drets lingüístics que patim com a parlants, i els incompliments constants de les lleis dites pròpies de defensa de la llengua. Urgeix vertebrar un moviment per la llengua organitzat, reivindicatiu i propositiu basat en un pla d’accions concretes:
- Enfortir la voluntat dels parlants i la societat. Ens cal conscienciació i organització. Conscienciar sobre els processos de substitució en marxa i conèixer la nostra societat i les seves múltiples realitats lingüístiques; gestió del multilingüisme enfront el bilingüisme de substitució.
- Defensa general dels drets lingüístics. El dret lingüístic, entès com un dret humà intocable i vinculat a la nostra comunitat nacional com a tret principal i d’identitat.
- Incidència en les polítiques publiques generals per tal de que la llengua sigui l’eix vertebrador de totes elles. Treball per la inclusió de clàusules lingüístiques en totes les seves intervencions i compliment dels marcs normatius lingüístics.
- Estratègia de construcció d’una industria cultural pròpia autocentrada nacionalment. Ens cal una cultura nacional, d’arrel popular i que serveixi com a marc mental per a tota la catalanitat.
Podríem afegir-hi més, com la importància estratègica de seguir fent avançant el nou Congrés de Cultura Catalana que va presentar-se fa poc o en seguir insistint en la catalanització de tots els espais comuns on vivim com a ciutadans. Això és així però ens caldrà fer-ho de manera constant i fruit d’una planificació estratègica que respongui a la revitalització i promoció de la llengua i que lligui aquest combat a la lluita democràtica per la independència; la que a través de al constitució d’una República, ens garanteixi viure en una cultura nacional normal i democràtica. Al final, recosir el fil que ens van deixar els Grups de Defensa de la Llengua i els seus impulsors és això.
