Poseu un full en blanc damunt la taula. Vosaltres, els qui més enllà dels partits us heu passat hores i hores amunt i avall del país, buscant un desllorigador a l’atzucac actual del moviment popular. Poseu un full en blanc i demaneu-vos en clau civil, què vam fer bé i què vam fer malament. Demaneu-vos també per què els partits van fer el que van fer i per què el poble català –més organitzat que mai– va ser incapaç de fer valer la seva raó.
Demaneu-vos (vaja, demanem-nos) per què no hi havia les estructures d’estat creades i per què quan ens van dir cap a casa, vam anar-hi de pet serrant les dents i esperant el miracle.
Demanem-nos si aquell resultat del referèndum, aquell Sí amb majúscules treballat a pic i pala, poble a poble, el podem treballar millor de nou per tornar-hi i ser més i més forts. Com podem ampliar la base rupturista, vaja.
Ara, encara que tard, demanem-nos per què vàrem confiar-ho tot als partits i no vam ser capaços de vèncer la por que els va fer retrocedir. I alhora, enorgullim-nos del que vam fer. I reconciliem-nos amb la història. I abracem-la i posem-hi l’èpica necessària en els interrogants, de saber-nos fills d’una de les pàgines més glorioses d’aquest poble.
Sí, cal recomençar, el procés continua!, però aquest cop des d’un punt de partida que no hauríem somiat mai els independentistes. Som més que mai en la lluita independentista dels Països Catalans.
I quan parlem de recomençar, cal fer-ho tenint en comte dos conceptes clau que es repeteixen al llarg de la nostra història: d’una banda, l’Estat espanyol ens voldria aniquilats nacionalment i, de l’altra, per fer-ho també ens explota socialment.
I que enmig d’aquests dos eixos sobre els quals l’Estat ens ataca cada dia, ens ha caigut al damunt el context socials més dur que pot patir qualsevol poble. Una pandèmia, una guerra a la vora i una crisi tridimensional, que ens aboquen a la necessitat de desempallegar-nos de la paparra espanyola.
I com si res no hagués passat, alguns independentistes fan autonomisme justificant no perdre posició autonomista i preparant una nova acumulació de forces institucional, a qualsevol preu, a les eleccions del maig vinent.
El preu de tornar-hi després de la reculada està sortint massa car. I els ho hem de fer veure, com ho vam fer en l’època de l’Estatut, quan els vam desbordar amb la proposta independentista. Com ho ha fet tants cops aquest poble quan els seus polítics a les institucions s’acomodaven. El poble, sempre va per davant dels seus polítics quan són a les institucions, i, al capdavall, ells han de procurar gestionar les nostres demandes.
Més enllà de fer-nos les preguntes adients, de posar dits a les nafres, de saber dels nostres errors i de la necessitat de tornar-hi, calen propostes. A més, cal saber que sense un poble viu, organitzat i combatiu, continuarem sent un poble explotat i que aquesta explotació de l’ocupant comporta danys diaris de pèrdua de drets, precarietat, atur, danys psicològics duríssims i trinxar el territori. I que fer autonomisme en aquest context allarga aquesta agonia.
Fins que no tornem a denunciar transversalment el dèficit fiscal que ens margina i aniquila, fins que no tornem a posar, damunt de la taula i als carrers, lluites compartides amb amplis sectors de la societat catalana, com ara la llengua, els serveis públics de qualitat, la defensa del territori, l’articulació de la nació complerta, amb un objectiu determinat i determinant com és la independència de la nostra nació, els gestors de l’autonomisme continuaran allí. Fent un qui dia passa any empeny, enllustrats amb uns sous més que generosos.
Com fer-ho és la gran pregunta. Doncs amb humilitat. Seient de nou a la mateixa taula. Analitzant plegats els encerts i errors de la darrera època de lluita independentista. Buscant les febleses i treballant les fortaleses. Deixant de mirar de reüll l’altre i posant propostes tangibles damunt la taula, per treballar-les plegats.
L’ANC ha patit una de les sotragades més dures de la seva història. Hi ha hagut una dimissió en massa de secretaris nacionals que no es pot banalitzar gens, s’ha creat un corrent alternatiu dins i fora de l’entitat i diversos articulistes han mirat de posar-hi llum davant la deriva institucionalista de l’entitat.
El debat és ben viu i la necessitat de rearticular el moviment popular amb nous propòsits i de deixar-nos d’aventures institucionals que no recullin un suport transversal és imprescindible. L’alternativa s’ha de generar des de dins, entenent que la lluita per reorientar el buc insígnia de l’independentisme requereix també d’una mirada més àmplia, seguint sempre els canals de debat corresponents i fent pinya en totes les mobilitzacions on se’ns demani.
El segon cap de setmana de març, s’ha celebrat la conferència del moviment civil independentista, d’on n’ha sortit un acord. Es podria veure com el principi d’un nou camí per generar les condicions necessàries per una ruptura democràtica amb l’Estat espanyol, però la manera de fer les coses determinarà el bon resultat d’aquesta nova proposta. En tot cas, és imprescindible arribar a acords tàctics i estratègics dins del moviment popular tant per frenar una possible desbandada social del moviment com per posar contra la paret l’autonomisme.
Caldrà estar amatents a la campanya nacional d’Òmnium «Un nou cicle per un país lliure» i als nous passos del Consell amb relació amb el consum estratègic i la creació de la institucionalitat republicana al territori. Sembla que es mouen peces, que estem buscant tots plegats el desllorigador, i això, entre tanta mediocritat, és un adob imprescindible.
Pel que fa al front institucional, cal que els partits destinin equips de gent a l’entesa independentista. Cal seguir l’exemple de la societat civil independentista organitzada i cal generar els marcs compartits tan aviat com sigui possible, ja que com més autonomisme es faci, més costarà reprendre el camí cap a la ruptura i més estona estaran enfangant-se en els marcs autonòmics, que són les molles que ja hem patit.
No seria sobrer que ara que vénen les eleccions municipals, els partits polítics independentistes es comprometin a construir la república catalana des de l’àmbit municipal, amb accions sectorials concretes. Ja s’han fet decàlegs d’anada i de tornada anteriorment, però cal demanar a l’AMI que prengui de nou les regnes del municipalisme independentista i generi una bateria de propostes de construcció republicana i desgast de l’ocupant.
De feina n’hi ha i molta mentre definim el famós embat final, però cal destinar gent i recursos a fer-la i posar-nos d’acord progressivament de nou.
