Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram

De la tardor del 2017 a un desànim generalitzat

Tot triomf popular passa necessàriament per la fidelitat col·lectiva cap a un objectiu definit i una sinergia entre la voluntat de canvi i totes les eines organitzatives que tinguem al nostre abast

Tot just fa tres anys l’inici de l’octubre va esdevenir una mena de símbol d’escalfor popular, de prendre les idees del nou curs polític per agafar forces i plantar cara a l’Estat. I hem passat d’aquesta embranzida de la tardor del 2017 a un desànim generalitzat, a trobar-nos que hem tocat fons, a què aquesta segona crisi en menys de quinze anys ens hagi colpit fins al punt de desmuntar les esperances d’una classe treballadora catalana que, ara mateix, no té indicis de donar una resposta a l’altura de les adversitats.

Dins el gruix social català, el jovent ens trobem a una situació totalment contradictòria: per una banda, la decadència de les condicions laborals i estudiantils requereixen unes millores considerables però, per altra banda, el mateix context ha afavorit la mancança d’eines d’organització col·lectiva, així com de la predisposició psicològica que cal per posar-les en marxa.

És cert que la pandèmia ha evidenciat un bon grapat d’esquerdes del nostre sistema polític i econòmic, que es tradueixen en forma d’incerteses i preocupacions quan no comptem amb recursos fàcilment accessibles per a tothom, però que la democràcia capitalista de l’Estat espanyol juga contra les nostres vides ja era una realitat molt abans que la COVID estigués a l’ordre del dia. Per començar, ens trobem amb un alt grau de dependència de l’economia catalana cap a un turisme desmesurat i irrespectuós amb el territori, el qual pot assegurar la seva supervivència a partir de l’oferta de feines temporals reservades pels joves. I cada cop que els cicles econòmics han entrat en crisi, tal com ens trobem al context actual, no hi ha suficient oferta laboral pels joves que en necessiten per sufragar els seus estudis i la poca oferta que hi ha és cada cop més precària i exigent. Ni estudis accessibles per a tothom, ni condicions laborals dignes, ni oportunitats per emancipar-se. El jovent està esgotat i desmotivat, i té motius per estar-ne.

Veiem doncs que el nostre futur, així com el de la generació que ens precedeix, està en perill. La primera reacció a unes circumstàncies com aquestes pot ser un sentiment de derrota generalitzat i, per si això no fos un entrebanc prou considerable, el neoliberalisme emprèn l’estratègia de disfressar-se de suposades idees progressistes per captar fidels i escampar entre el jovent un esperit individualista. En són un gran exemple les campanyes per demanar coherència individual durant el context actual, quan el que necessitem realment són facilitats als espais públics i llocs de feina com per conviure amb el virus de la forma més corrent possible. I per molta cura que tingui cadascú del que fa, sense una planificació des de l’Estat i més recursos això no serà possible.

A la pràctica, tot i ser més conscients que mai que disposar d’uns serveis públics en condicions és una qüestió de mínims, els joves catalans ignoren la participació política i sindical i refusen dels espais de militància. La participació electoral és la forma més emprada socialment de contacte amb la política, i el sector poblacional català entre 18 i 24 anys són el que compten amb un percentatge més baix de votants a les eleccions; en part pot justificar-se perquè la classe política ha estat incapaç d’aglutinar les noves demandes del jovent, però també per una desafecció cada cop més accentuada. La situació respecte a la creença en l’efectivitat sindical encara mostra més debilitats, tot i tenir present que són l’eina clau a l’hora de vetllar per unes condicions laborals més properes a les necessitats de la classe treballadora.

Arribats a aquest punt, abans de rendir-se, des de l’esquerra és imprescindible tenir propostes i batallar a tots els fronts oberts que ens ha brindat la crisi de la pandèmia, però també tots aquells que fa anys que s’entreveuen. Aprofitant els sentiments trobats que se’ns desperten en pensar en tardors anteriors, és moment de deixar de prendre els fets exitosos com el Primer d’Octubre o la resposta a la sentència del procés com un record romàntic i quedar-nos amb el millor aprenentatge que ens podem endur d’aquelles dates: tot triomf popular passa necessàriament per la fidelitat col·lectiva cap a un objectiu definit i una sinergia entre la voluntat de canvi i totes les eines organitzatives que tinguem al nostre abast; bé siguin sindicats, partits, institucions…

Les experiències de grans mobilitzacions al nostre poble, així com les excepcions que trenquen amb el desànim generat darrerament són el nou punt de partida a considerar a partir d’ara. Gaudim que comptem amb organitzacions incansables sempre disposades a posar a l’ordre del dia els debats que preocupen al poble català, enfortim els sindicats amb propostes realistes però necessàries i impregnem la política de solidaritat entre treballadors. Només així vencerem el desànim.

Articles relacionats