Si vols pau i justícia, combat el militarisme i l’OTAN

La guerra a Ucraïna, amb els seus milers de morts, de ferits, de refugiats i la destrucció de bona part d’aquell país, és conseqüència directa de la continuïtat de la política militarista imposada per l’elit capitalista mundial a partir de la dissolució del que fou el pacte de Varsòvia. Amb la desaparició de la Unió Soviètica i la imposició del capitalisme a la regió s’ha alimentat un imperialisme rus que en confrontar-se amb l’imperialisme que Samir Amin anomenava de la “Tríada” (EUA, Unió Europea i Japó) i que políticament lideren els Estats Units d’Amèrica, ha convertit Ucraïna camp de batalla.

Sense qüestionar de cap manera el dret del poble ucraïnès autogovernar-se i a defensar la seva independència, hem de tenir clar que som davant de la col·lisió de dos imperialismes de mida molt diversa i que tant els pobles d’Ucraïna com els d’Europa, que en reben directament les conseqüències, són meres comparses de l’enfrontament entre dues oligarquies capitalistes de la mateixa manera que ho són, per exemple, les persones que es troben enmig del foc creuat de dues bandes mafiosos el lluita per l’hegemonia i, evidentment, aquesta comparació, ni és casual ni és gratuïta.

Si vols la Pau, no preparis la Guerra imperialista

Malgrat la quantitat ingent de recursos destinats a fer creure que l’OTAN és una aliança militar ” defensiva ” la realitat és que el seu objectiu ha estat, des de la seva fundació el 1949, convertir-se en el braç europeu de l’imperialisme ianqui, no només en l’àmbit militar, també en el polític, perquè és l’instrument a través del qual els EUA han subordinat la política militar dels seus teòrics aliats (que, de fet es comporten com a vassalls ) a tots els nivells, des de les assignacions pressupostàries, fins a la participació en agressions imperialistes com a l’Iraq l’Afganistan o a Líbia. No per conegut és sobrer recordar la complicitat de l’OTAN en els cops d’estat (explícits o implícits) a diversos països membres quan els moviments populars han posat en perill l’hegemonia de les oligarquies locals (Grècia, Turquia, Itàlia,…). És a dir que actua com a policia del capital per sobre de la sobirania popular, quan l’estatus quo és qüestionat. Si l’OTAN hagués tingut mai una vocació realment “defensiva” o de desescalada de les tensions militars ho hauria hagut de demostrar l’any 1991, quan es va dissoldre el pacte de Varsòvia, (el qual s’havia creat el 1955 justament per respondre a la incorporació de la república federal Alemanya a l’OTAN, cosa que convindria no oblidar).Contràriament a la seva autoproclamada funció pacificadora, l’organització va expandir-se cap a l’Europa central lliure i oriental bo i incorporant-t’hi els estats de l’antic Pacte de Varsòvia i va seguir impulsant una política bel·licista de creixement de la despesa militar¹ i d’oberta hostilitat cap a Rússia (encara que ja s’hagués “redimit” del socialisme real i i hagués abraçat el capitalisme) i els estats de la seva àrea d’influència.

Els, per ara, darrers passos en aquesta escalada bel·licista, han estat, d’una banda la imposició d’una despesa militar mínima del 2% del PIB als seus estats membres (en molts casos ja superada fet per la despesa real com en el cas de l’Estat Espanyol²), la incorporació de Suècia i Finlàndia a l’OTAN i l’aprovació d’una doctrina estratègica que estén l’amenaça militar cap a la Xina. Tota aquesta involució no hauria estat possible tampoc sense la complicitat de l’”esquerra” oficial europea (els partits Socialdemòcrates (?) i Verds (??) )que han passat d’oposar-se al desplegament de míssils nuclears a Europa i a les guerres imperialistes, a abraçar la croada capitalista (de les oligarquies de la Tríada, esmentades més amunt ) amb la fe dels conversos, i han acabat empassant-se i incorporant al seus programes la ideologia i la praxi militarista.

No són menors de cap manera els efectes polítics a Europa d’aquesta guerra entre oligarquies, a Ucraïna s’estan produint violacions dels drets bàsics per part de tots dos bàndols, i s’ha suprimit tot pluralisme polític i s’està perseguint les forces opositores al govern, amb el pretext de guanyar la guerra a qualsevol preu. I veiem com es reforcen les forces més conservadores i reaccionàries surten reforçades a tota la regió, tant a l’Europa Central com a Escandinàvia, on forces que havien estat d’esquerres (amb els matisos que vulgueu) han entrat en una deriva dretanitzadora que inclou la col·laboració amb forces polítiques d’extrema dreta. Per tant estem en una situació molt pitjor que el 1991 per a la causa de la Pau, des del punt de vista objectiu ( més despesa militar, més militarització social), i també des del punt de vista subjectiu, en el sentit que les forces que s’hi oposen, són ara més minoritàries que aleshores.

Aturar la barbàrie imperialista, una necessitat històrica

El balanç dels darrers 30 anys d’hegemonia de l’imperialisme capitalista no pot ser més desolador: milions de víctimes directes -la majoria, població civil, com ha estat dissortadament habitual-, bona part del món devastada per guerres interminables, milions de persones refugiades cercant sobreviure-hi i l’extensió de la misèria arreu i especialment aguda l’Àfrica i a l’Amèrica Llatina, empitjorament general de les condicions de vida de les classes populars (també als països del centre capitalista) i els efectes d’una emergència climàtica sense precedents, mentre es dediquen els recursos que caldrien per a afrontar aquests reptes (lluita contra l’empobriment i la crisi climàtica) a perpetuar la dominació i la desigualtat.

L’imperialisme ha tingut èxit a l’hora d’esclafar les esperances de canvi a bona part del món i en comptes de “pacificar”, “modernitzar” i “democratitzar” els països on ha intervingut, com proclamava, els ha devastat, n’ha anorreat els moviments populars i ha alimentat règims despòtics amb els quals formalment es confronta però amb els quals en canvi acaba col·laborant perquè són funcionals al manteniment de la dominació capitalista. Evidentment, també ha fracassat en la creació d’un món (ni que sigui formalment) més pacífic; precisament l’hegemonia del capitalisme i de la seva lògica d’apropiació privada de la riquesa és el més contrari que podem trobar a la construcció d’una societat més justa i equitativa, basada en la cooperació i no en la competició per l’obtenció d’uns recursos naturals cada cop més escassos³.

Davant d’aquest desastre és urgent com mai recuperar la iniciativa política i contribuir a revifar un moviment popular antimilitarista prou fort (que havia existit en el passat i havia obtingut algunes victòries parcials) per fer front a aquesta deriva militarista i pugui denunciar sense complexos el rol imperialista de l’OTAN (tant en política interior com exterior), l’augment desfermat de les despeses militar i llur desastrós impacte, el bombardeig propagandístic que legitima l’imperialisme i els qui en són còmplices (partits, institucions, empreses…) i que a més de construir un discurs antagonista sàpiga impulsar formes de resistència popular efectiva a la militarització de la vida política i social.

Notes