Ara fa deu anys de la primera gran manifestació organitzada per l’ANC. L’assistència, o no, de la CUP, va significar una tensió interna considerable durant aquell estiu. Al març d’aquell 2012, en l’Assemblea Nacional (AN) de Reus, s’havia rebutjat la participació de l’organització en aquest nou moviment independentista, però la votació va ser molt ajustada. No recordo exactament com es va resoldre el debat sobre la manifestació, crec que no s’hi va convocar però alguns sectors de la CUP hi vam tenir presència d’alguna manera o altra. El que evidenciava, en qualsevol cas, aquell debat, era la tensió que recorria l’Esquerra Independentista en relació al nou independentisme i als seus actors. Tenia precedents, amb diferents posicionaments en relació a la PDD o a les consultes sobre la independència. I tindria nous episodis, com ara la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya al 2013 i el “Mas o març” de finals del 2015, quan la tensió es va intensificar al màxim. Era un debat que també va travessar Arran, que en l’AN d’Ulldecona del 2014 va aprovar (tot i que no ratificar) l’expulsió dels militants que també ho fossin de l’ANC, un fet que es troba en l’origen del que, al cap dels anys, seria La Forja.
No era l’única tensió interna existent. Hi havia, com a mínim, altres tres qüestions que polaritzaven. Primera, l’articulació del moviment: cal recordar que s’havia creat la CNEI amb l’exclusió expressa de l’MDT. Segona, la participació de la CUP a les institucions més enllà dels ajuntaments: es va debatre primerament a l’AN de Girona el 2009 i es va rebutjar també amb una votació molt ajustada. I en tercer lloc, la qüestió dels Països Catalans. Totes estaven relacionades entre elles i totes estan, com podeu comprovar, obertes. El debat és viu però semblava que havia afluixat la polarització. La recent creació d’Horitzó Socialista com a escissió d’Arran evidencia que no, i que són principalment dues d’aquestes qüestions, la participació a les institucions i el procés independentista, les clivelles que han acabat fent una esquerda.
Penso que aquesta és una ocasió per revisar aquests últims anys i per reprendre la reflexió sobre una qüestió central, fundacional, del nostre moviment: per què diem que l’alliberament nacional i social són dues cares de la mateixa moneda?
L’octubre del 2017: una revolució sense direcció revolucionària
Començo per la dimensió més pràctica i vivencial: ningú que hagi participat en la tardor catalana del 2017 pot negar-li el caràcter potencialment revolucionari. Ningú pot dir que allò va ser un accident perfectament digerible pel sistema. El fet que no tingués una direcció revolucionària i que no s’aconseguís la independència no li nega aquest caràcter de revolta social.
Durant unes setmanes, l’Estat (capitalista) espanyol no va poder controlar el que succeïa a Catalunya. Va perdre, parcialment, la seva raó de ser, que és la sobirania i per tant la capacitat de decidir què passa o deixa de passar en el seu territori. D’haver pogut decidir l’Estat, les urnes no haurien arribat, els col·legis no s’haurien obert, els votants no hi haurien anat i els resultats no s’haurien comunicat. Aquesta és la base de qualsevol revolta: el poder constituït deixa de poder controlar la situació. Per a que la revolta esdevingui revolució falta que el poder constituent pugui reemplaçar aquest buit i això és el que va mancar.
Hi ha qui potser voldrà distingir entre revolucions socials i polítiques i dir que la nostra es limitava a aquest segon aspecte. És del tot impossible escindir per complet allò social i allò polític. Tota política té unes motivacions i uns efectes de classe. I en aquells dies vam poder comprovar com jugaven les classes dominants catalanes: començant per La Caixa i el Banc Sabadell, que van coordinar-se amb la Casa Reial i amb el Govern espanyol per a donar el cop d’efecte del trasllat de seus socials.
Tampoc, pel fet de ser un moviment interclassista, el procés independentista va emmascarar els interessos de classe. Els conflictes que va fer emergir la tardor del 2017 van fer més explícit el paper de les diferents classes socials en la política. No va emmascarar res, ans al contrari, va desemmascarar: ja he citat el cas dels dos principals bancs però també és interessant de veure les tensions a les quals es va veure sotmès un partit que tradicionalment havia representat els interessos burgesos com era CiU i, després, el PDECAT. O més endavant, l’operació Valls a l’Ajuntament de Barcelona. En el sentit contrari també vam poder comprovar com el procés dibuixava les classes: la repressió espanyola i la fermesa de mantenir el referèndum van fer que s’hi acostés gent amb forta consciència social i antifeixista que fins llavors no havia participat de l’independentisme. Tots en coneixem casos. I per últim: és el sindicalisme combatiu el que porta l’empenta cap al 3-O.
No tindria cap sentit, per tant, que ara des de l’esquerra es volgués esmenar aquesta experiència. No tindria sentit que es volgués relegar aquest procés, la sacsejada més gran que s’ha fet a l’ordre polític espanyol post-Transició, a la categoria de “falsa ruta”.
Altra cosa són les mancances que es van fer evidents: la direcció estava en mans de líders polítics que defensaven una impossible transició “de la llei a la llei”, per tal de tranquil·litzar els sectors econòmics i polítics més moderats. Un cop es va demostrar que l’Estat espanyol no permetria res que s’assemblés a una transició, que respondria només amb repressió, i que no apareixeria cap tercer actor, com ara la Unió Europea, per a mediar, la direcció independentista va quedar paralitzada i només va fer que fugides endavant sense voluntat de sostenir la resistència.
És pertinent l’autocrítica per a l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular, que no vam saber oferir un pla i unes eines a l’alçada del moment. En bona mesura per la incredulitat dominant, fins pocs mesos abans del referèndum, o fins poques hores en segons quins casos, cap a aquesta potencialitat revolucionària del procés. No és el cas de Poble Lliure, és clar, però de poc serveix repartir medalles ara. Una implicació més profunda en el moviment popular, començant per l’ANC, un impuls d’estructures com els CDR des de molt abans, un enfortiment del sindicalisme nacional, un lligam més estret entre el món de l’economia social i solidària i el del sobiranisme civil… són elements que haurien atorgat a l’Esquerra Independentista una capacitat de maniobra molt més gran en els moments d’incertesa que van seguir al referèndum.
Imagino un nou embat, fonamentalment, com el del 2017 però més i millor. Prenent el referent leninià, aquell va ser, com la revolució del 1905, un “assaig general”. I per anar més enllà cal tenir al cap que no es pot fer una revolució sense direcció revolucionària.
L’Estat és clau de volta de l’ordre econòmic
Una idea central de l’estratègia d’alliberament catalana és que la independència no és una lluita més, al costat d’altres, sinó que és una lluita central perquè articula (o hauria d’articular) altres lluites.
La raó és que l’Estat és clau de volta de l’ordre econòmic capitalista. L’Estat manté l’ordre, l’Estat està controlat per elits que pertanyen o es relacionen estretament amb la classe econòmica dominant i l’Estat té un disseny institucional per a l’acumulació capitalista (tot i que no només per a això, com veurem). En conseqüència, una lluita que vol desmuntar aquesta estructura que manté l’ordre de les classes dominants té un potencial constituent molt gran i obre camí a moltes transformacions.
Podria donar-se el cas d’una independència que no arrossegui tot aquest potencial de ruptura constituent? Si, és clar, en el cas que les elits accedissin a perdre una mica del seu poder a favor d’unes elits locals. És l’actitud de certes elits britàniques cap a Escòcia.
No és el cas de l’Estat espanyol, les elits del qual tenen una mentalitat ben diferent respecte els Països Catalans. Per la mateixa època en què les elits escoceses decidien renunciar al seu parlament per a fundar el Regne de la Gran Bretanya, amb l’Acta d’Unió del 1707, els parlaments i les constitucions dels diferents territoris catalans eren dissolts per la força després de la guerra d’ocupació borbònica. Aquesta mentalitat de conquesta, preval. Cal, per tant, una bona anàlisi de la naturalesa de l’Estat espanyol per entendre el paper del nacionalisme espanyol centralista i dels pobles que ens hi oposem. Com recordava Eva Serra, una de les característiques que va singularitzar l’independentisme en el moment del seu sorgiment, i en contrast amb l’esquerra espanyola, era que no contemplava el franquisme com una excepció històrica, sinó com la culminació d’una llarga tradició d’autoritarisme monàrquic i militar que arrenca, si no més enllà, amb l’arribada dels Borbons.
La unitat dels Estats capitalistes és un bé a conservar per a les elits i per això el nacionalisme d’Estat és un pilar de l’ordre: “un poble que n’oprimeix un altre forja les seves pròpies cadenes”, va deixar escrit Marx a propòsit dels britànics i Irlanda. Lenin ho va portar més enllà i va teoritzar i defensar el dret a l’autodeterminació de les nacions, amb una contribució clau per a tots els moviments de descolonització del segle XX.
En el nostre context, en el qual la nació està en un procés de construcció força obert (pensem, per exemple, que a Catalunya menys de la meitat de la població ens considerem només catalans o més catalans que espanyols), diguem que no n’hi ha prou de donar suport a l’autodeterminació. S’ha de participar activament de la construcció nacional catalana o si no, per omissió, es participa de la consolidació nacional espanyola i, per tant, de la unitat de l’Estat.
Hi ha un altre aspecte sobre l’Estat que convé analitzar a la llum de l’estratègia d’alliberament: la contradicció de voler fer la revolució contra l’Estat des d’unes institucions que són part d’aquest Estat. Ja coneixem els límits d’una estratègia que vulgui fer una independència “des de dins” exclusivament: allò que abans he esmentat “de la llei a la llei”. Però assenyalar aquests límits no ens pot portar a refusar tota presència institucional perquè seria un error pensar, per exemple, que l’1-O es va fer només des del carrer. La força institucional va ser clau per a poder arribar-hi.
Com ha resumit bé un autor com Erik Olin Wright, els Estats capitalistes no tenen només la funció de facilitar l’acumulació que ja he assenyalat anteriorment, sinó que també busquen una legitimació social i això obre espais, més o menys amplis, a la democràcia. I al cap i a la fi, la democràcia és un concepte revolucionari, per molt que després els Estats l’hagin pogut domesticar: “com més sòlidament democràtiques siguin les preses de decisions i l’assumpció de responsabilitats, menys purament capitalista és el caràcter de classe d’un aparell estatal”.1
La revolució independentista és fonamentalment democràtica i, per tant, mentre reclama el “dret a decidir” des de la perspectiva nacional també està impugnant el caràcter de classe de l’Estat espanyol.
En la nostra història tenim referents ben clars per entendre que la ruptura nacional i l’aprofundiment democràtic han anat units. Ho va explicar en nombrosos textos Eva Serra i ho va resumir en la conferència de l’Onze de setembre d’ara fa set anys: “És una constant en la història de Catalunya que la ruptura amb l’Estat democratitza les lleis i prima la justícia social”.2
Dos dels principals referents històrics del país, la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió, demostren com el procés revolucionari significa un augment del protagonisme popular a través d’una obertura de les institucions, dins les quals perden pes les elits. Aquest esquema que bé podem anomenar “Revolució Catalana” és un model que ressona en el que vam viure al 2017.
El subjecte de la revolució independentista
El procés independentista ha sigut un procés impulsat des de baix i amb un fort protagonisme popular i va agafar prou per sorpresa a una despistada burgesia local. Recentment ho resumia així el periodista Miquel Macià, que conjuntament amb Pep Martí han radiografiat les principals famílies de la burgesia catalana. Deien que eren aliens al procés “(…) perquè La Vanguardia no els va avisar; mai no els havia parlat de la CUP. No saben llegir-ho, perquè no els importa i no hi creuen. La força del procés procedeix de les classes mitjanes, dels treballadors de la sanitat, de l’ensenyament, de la massa d’autònoms i de les petites empreses de fora de l’àrea metropolitana, etc., i aquesta és una galàxia que és a anys llum d’ells. Ni la veuen, ni la coneixen, ni creuen que els afecti per a res…”.3 Quan el procés va anar agafant un caràcter rupturista, llavors sí que van prendre cartes en l’assumpte, com he explicat en el primer apartat.
És aquest conglomerat de classesi populars i mitjanes, per dir-ne d’alguna manera, la base de la revolució independentista, però això no li resta potencial. És força absurd posar-se a buscar revolucions obreres “pures” perquè la gran majoria han tingut un caràcter nacional-popular. Des de la mexicana a la xinesa, passant per la russa. Sovint oblidem que, més enllà de la presa del Palau d’Hivern, que sí que va ser una acció dels sòviets d’obrers, el triomf de la revolució va ser possible després d’una llarga guerra civil en la qual les files de l’Exèrcit Roig van ser nodrides de camperols i en la qual es va comptar amb l’aliança dels pobles oprimits pel tsarisme.
Al cap i a la fi, aquest bloc de classes populars i mitjanes és el mateix que va protagonitzar la lluita antifranquista. Amb una diferència, és clar: en aquell moment la classe obrera estava més concentrada i organitzada amb els seus partits i sindicats, i amb les seves vagues i mobilitzacions exercia d’avantguarda d’aquest bloc.
Avui estem parlant d’una revolució en una societat, com la nostra, en la qual el neoliberalisme ha fragmentat tant com ha pogut la classe obrera, amb deslocalitzacions i subcontractacions i amb una guerra ideològica que ja va dir Thatcher que era la prioritat: “l’economia és el mitjà, l’objectiu és canviar el cor i l’ànima”.
Que en una societat com la nostra, en un context neoliberal i consumista, s’obri un procés d’alliberament que implica masses organitzades reclamant més democràcia, reclamant una república i un procés constituent, és una qüestió davant la qual cap anticapitalista hauria de girar l’esquena.
La identitat que mou el procés català és eminentment política, amb una base de llengua i memòria però eminentment política perquè és el dret a l’autogovern el que ha fet créixer l’independentisme. No és excloent amb la identitat de classe i, com he assenyalat, com més ha avançat el procés més s’ha dibuixat el caràcter de classe de cadascun dels bàndols.
En els últims anys, l’MDT i Poble Lliure hem teoritzat la compatibilitat dels dos espais. La Unitat Popular (UP), que promou les aliances i la consciència des del punt de vista de la classe. I la Ruptura Democràtica per la Independència (RDI), que fa el mateix des del punt de vista nacional. Hi ha un gruix popular que es troba participant de totes dues dinàmiques, i com més gran i més organitzat sigui aquest sector, i com més espai puguin compartir les dues dinàmiques, més força tindran.
La República que resultarà del procés independentista dependrà de com s’hagi desenvolupat aquest i, per tant, a ningú el podem sumar al carro oferint-li un producte acabat com qui el mostra en un catàleg. Però és innegable que una força constituent com aquesta és una palanca per tal de posar límits al capitalisme, per guanyar drets i per edificar una nova consciència de país, més justa i democràtica.
Les “tesis del 69” i la tradició revolucionària catalana
Les reflexions que he plasmat aquí no són altra cosa que estirar el fil de l’independentisme modern, el que va començar a prendre forma amb la fundació del PSAN el 1969. Les podríem resumir en els següents punts:
- La nació existeix, però està en construcció: no n’hi ha prou amb la defensa del dret a l’autodeterminació sinó que cal participar d’aquest procés de construcció.
- El procés nacional està relacionat amb les classes socials (idea materialista de la nació).
- Les classes dominants, a través dels Estats, han volgut consolidar unes nacions en detriment d’unes altres, com és el cas dels Països Catalans; de forma militar i política (ocupació) i de forma cultural i psicològica (alienació nacional).
- La lluita d’alliberament nacional implica un qüestionament d’aquestes classes dominants i per això és potencialment revolucionària.
- El poder constituent que desencadena la lluita d’alliberament nacional fa confluir-hi reivindicacions obreres, pageses, populars, ecologistes, feministes, antiracistes, LGBTI…
- Els Països Catalans tenim dret a la independència.
- I finalment, la lluita d’alliberament nacional pot tenir alhora una visió internacionalista, és totalment compatible i, fins i tot, conseqüent.
Tenim una tradició revolucionària catalana molt rica. Ja he esmentat abans com Eva Serra va analitzar el llegat revolucionari de l’Edat moderna. Tenim tot un segle XIX amb republicans federals, oberts a l’obrerisme i l’internacionalisme, que bé podem considerar precedents de l’independentisme d’esquerres actual. Alguns, com Roca i Farreras, amb una espectacular coincidència amb el que avui reivindiquem. Més endavant hi ha tot un corrent de marxisme català (Arquer, Nin, Maurín, Comorera, Compte…) que l’ensulsiada del 1939 impedirà d’anar més enllà. Malgrat això, “el pensament català rebrota sempre”, i el PSAN, PSAN-P, IPC, MDT encaixen en aquest fil roig.
Donar utilitat a la metàfora de les dues cares de la moneda, com he provat de fer en aquestes ratlles, no hauria estat possible sense atendre la tradició pròpia que malda per unir l’alliberament nacional i social.
Amb això no vull dir que “tot està en els clàssics”. Nosaltres hem de construir la nostra pròpia anàlisi i proposta estratègica. Però els que ens han precedit s’han fet preguntes molt semblants a les que ens hem fet nosaltres. I han esbossat respostes solvents, teòriques i pràctiques, que convé conèixer.
NOTES
- Erik Olin Wright: Cómo ser anticapitalista en el siglo XXI. Madrid, Akal: 2019, p.119.
- Eva Serra i Puig: “La potencialitat democràtica de la Catalunya històrica”, 2015.
- Txema Seglers: “L’ambient està caldejat, i la burgesia catalana, agitada. Entrevista a Miquel Macià i Pep Martí”, a Sentit Crític, 29-08-2022.
