Arcadi Oliveres, agitador i divulgador de l’anticapitalisme

Arcadi, les esquerres catalanes, els moviments socials i populars, el pensament crític del país, la unitat popular en un sentit ampli, està en deute amb tu. Per les consciències desvetllades, per l’entrega generosa, per l’exemple de coherència i continuïtat.

Aquestes últimes setmanes ens estem acomiadant d’Arcadi Oliveres (1945), que va anunciar que el càncer l’acostava a una mort imminent. Una manera trencadora d’afrontar la mort, ja que normalment recordem les virtuts i els vincles amb les persones tot just han traspassat, quan certament té molt més sentit integrar aquestes expressions en un comiat que acompanyi els últims compassos.

Com a esquerra independentista, com a Poble Lliure, també volíem afegir-nos als homenatges amb aquest breu article. Oliveres ha estat un personatge clau per als moviments socials catalans. Ha estat un divulgador de l’anticapitalisme, amb una capacitat enorme per a l’acumulació i posterior processament de dades, posades al servei de l’agitació a través de la seva activitat de xerraire militant.

Internet ens ha obert l’accés a moltíssima informació -no siguem cofois, perquè com deia Ramón Barnils, tan mort és qui es mor de set com qui es mor ofegat-. Abans d’aquest recurs, l’Arcadi feia una lectura exhaustiva de la premsa i, a partir d’aquí, explicava el capitalisme espanyol i internacional amb gran facilitat i habilitat per crear imatges i comparacions. En l’anterior crisi, que va tenir l’epicentre en el món financer, va insistir en una equivalència que demostrava les veritables prioritats del sistema: els diners que s’havien dedicat, arreu del món, al rescat a la banca, suposaven 92 vegades la quantitat necessària per a eradicar la fam al món.

Aquestes comparacions impactants eren la matèria primera de les seves xerrades. A les quals afegia noms propis: empresaris, polítics i membres de l’elit en general, amb Joan Carles de Borbó com un dels seus preferits, ja abans de la seva abdicació i quan era un tabú qüestionar la Monarquia. I un diagnòstic clar i contundent sempre en les seves conferències: el capitalisme és un sistema criminal i tenim el deure de fer-lo desaparèixer. L’Arcadi era professor a la UAB i ha tingut prop de 17.000 alumnes; i alhora ha fet centenars, milers, de xerrades i conferències que l’han portat a ser un divulgador molt estimat. Aquests dies la família ha activat un web per tal que la gent hi puguem deixar missatges de comiat, i en el moment d’escriure aquest article s’apropen als 7.000.

L’Arcadi és un exponent del cristianisme radical, el que recull el missatge més socialitzant dels evangelis: allò de que “és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu”. Va començar el seu compromís polític en l’antifranquisme, participant el 1966 de la Caputxinada. Després es va integrar al moviment Pax Christi, una organització catòlica internacional, promotora de la cultura de la pau i l’antimilitarisme. Aquests serien camps en els quals s’involucraria a fons: en la campanya contra la permanència de l’Estat espanyol a l’OTAN, als vuitanta; contra el servei militar obligatori; i contra la indústria armamentística, un sector molt poderós contra el qual l’Arcadi va posar la banya, assenyalant el seu pes específic en l’economia espanyola, promogut per altres sectors de les elits com La Caixa i la Casa Reial. I als anys vuitanta es va integrar a Justícia i Pau, una ONG emblema d’aquest cristianisme radical i socialitzant, que va connectar aquestes lluites de l’antifranquisme i la Transició amb les noves causes internacionalistes i solidàries.

Van ser promotors de la campanya del 0,7%, pensada per tal que Catalunya i l’Estat espanyol destinessin aquesta part del pressupost públic a cooperació internacional. Amb els anys, l’Arcadi admetia que d’haver-hi arribat (mai va passar) tampoc haurien canviat gaire qüestions. Però va servir per engegar una de les mobilitzacions més importants en els crus anys noranta, com va ser l’acampada pel 0,7 el 1994.

Una altra iniciativa en la qual es va involucrar va ser la tancada de migrants “sense papers” a l’Església del Pi, el 2001, tot just fa 20 anys per aquestes dates. Catalunya i el conjunt dels Països Catalans començaven a rebre moltes persones procedents principalment de l’Àfrica i d’Amèrica del Sud, de països espoliats per l’imperialisme i dominats pel neo-colonialisme. I tanmateix els països europeus, com ara l’Estat espanyol, endurien la seva legislació d’estrangeria, una discriminació que encara es manté.

En les últimes dècades, el seu activisme es va multiplicar, seguint –i animant- dues onades ascendents per a l’anticapitalisme. Primer la del moviment antiglobalització. Ell va ser a la batalla de Seattle de 1999 i també va esdevenir un dels divulgadors més persistents de com el deute esclavitza i ofega les economies. Amb la crisi econòmica iniciada el 2008 es va disparar l’interès per l’economia i ell va ser, juntament amb altres veus de l’economia crítica (penso especialment en el Seminari Taifa i la seva ànima, Miren Etxezarreta), un dels ponents més sol·licitats arreu del país. Un país que despertava del “somni” del creixement capitalista il·limitat, una mena de conte explicat pels portaveus del neoliberalisme triomfador de la Guerra Freda, que feia pràcticament indistingibles les polítiques econòmiques del PP i del PSOE, i que arraconava les alternatives al desert de les utopies.

La segona onada es va produir amb el 15M del 2011, quan la crisi s’estava endurint i precisament les solucions dels governants espanyols, primer el PSOE i després el PP, van passar pel rescat bancari i les retallades socials. Unit als escàndols de corrupció, singularment els que protagonitzaven la Casa Reial i el PP, tot plegat va ser el detonant que va portar a noves generacions de les classes populars a expressar la seva indignació, ocupant les places amb el crit de “no ens representen”.

Aquesta crisi democràtica s’incardinava amb la crisi econòmica i encara una tercera crisi, la nacional, que s’expressava amb una nova onada independentista que tenia com a fites clau les manifestacions de la PDD, les consultes municipals sobre la independència i el rebuig a la sentència del Constitucional sobre l’Estatut. La triple crisi va sacsejar les consciències i el mapa polític català, i va ser el context en el qual va irrompre la CUP que, com l’Arcadi, venia mantenint una veu dissident a la Transició i a l’ordre neoliberal, en una mena de travessa del desert de dècades.

El context de la triple crisi va abocar l’Arcadi al punt àlgid com a agitador, participant arreu on el cridessin sense sectarismes ni prejudicis. I fins i tot el va portar a l’experiència més propera a la militància partidista, creant l’organització Procés Constituent juntament amb Teresa Forcades. Però aquest no era el camp de l’Arcadi i aquell projecte es va anar desinflant. Havia arrencat amb una enorme força captant l’interès de tots aquells sectors socials que durant anys i anys l’havien escoltat a les conferències. Però el Procés Constituent no va poder suportar precisament la primera decisió política que li calia prendre, la de confluir amb la CUP o amb l’espai dels Comuns, atès que la idea inicial (confluir tots tres espais) no era possible.

L’Arcadi sempre ha estat més còmode en els moviments socials, sempre ha estat una mena de llibertari dels que tenen per divisa “canviar el món sense prendre el poder”. I amb això hi hauria moltes discussions a mantenir. Però ara no és el moment. Ara volem recordar el seu enorme llegat, els milers de consciències que haurà desvetllat amb les seves xerrades. Aquell timbre de veu, aquella dicció característica, que captava l’atenció de principi a fi de la seva xerrada (i que si mai no heu tingut la sort de sentir-lo, ho podeu recuperar en un bon documental, Mai és tan fosc). Una entrega total a analitzar i divulgar les injustícies del capitalisme.

Arcadi, les esquerres catalanes, els moviments socials i populars, el pensament crític del país, la unitat popular en un sentit ampli, està en deute amb tu. Per les consciències desvetllades, per l’entrega generosa, per l’exemple de coherència i continuïtat. Fins sempre, Arcadi.

Articles relacionats