Xina 2013

Necessitem eines sòlides d’anàlisi política, econòmica i estratègica que superin la propaganda, els prejudicis i les intoxicacions a què ens han anat acostumant amb bombardejos constants de sinofòbia més o menys dissimulada. Per això us animem a llegir la traducció al català de "Xina 2013", de Samir Amin.

Introducció a “Xina 2013”: 100 anys de tremolor, 100 anys capgirant la història (per Xavier Oca)

“La Xina és un gegant adormit. Deixem-lo tranquil, doncs quan es desperti, el món sencer tremolarà”. Aquest aforisme atribuit a Napoleó el 1816 va ser adaptat per Alain Peyrefitte com a títol del seu famós assaig “Quan la Xina es desperti, el món tremolarà”, que venia a reforçar la predicció-profecia emesa pel seu referent polític, el General De Gaulle, el 1964: “La Xina serà la gran potència mundial del segle XXI”.

Napoleó segurament intuia que les agressions imperialistes contra el poble xinès, castigat pel feudalisme i per una successió de dinasties corruptes que havien dut l’imperi més antic del món a la plena decadència, no faria sinó accelerar un procés de convulsió, d’aixecament, de rebelió i empoderament que acabaria alliberant les immenses potencialitats de la nació més nombrosa del planeta… i tenia raó.

Les humiliacions imposades a partir de les guerres de l’opi, l’esquarterament del país a mans de les potències imperialistes (concessions estrangeres a Shanghai, annexió de Hong Kong al Regne Unit, de Guangzhou i Aomen -Macau- a Portugal, de Qingdao a Alemanya, reiterats intents d’invasió japonesa, etc), i el suport d’aquestes potències a la brutal repressió exercida primer per la dinastia manxú dels Qing, i després pels feixistes del Kuomintang i els grups mafiosos al seu servei contra les masses camperoles i la incipient classe obrera, van preparar el terreny per al que havia de passar.

I aquest 1r de juliol fa exactament 100 anys d’un fet cabdal que havia de cagirar la història de la Xina i, amb ella, la del conjunt de la humanitat: 13 persones es reunien a Shanghai i fundaven el Partit Comunista Xinès. Pocs anys abans, en un diari de Changsha havia aparegut un anunci: “es necessiten joves que vulguin treballar pel bé d’aquest país, contacteu amb Mao Zedong, Escola núm. 1 de Formació de Mestres de Hunan”. La més gran revolució de la història contemporània es posava en marxa de la manera més precària que hom pugui imaginar.

La perspicàcia política de Mao hi jugà un paper inqüestionable, ja que sovint en minoria va defensar postures que van demostrar-se claus per a l’èxit de la revolució i la derrota dels “tigres de paper”, com ell anomenava l’imperialisme i les forces reaccionàries. Després de les massacres de Shanghai contra obrers i sindicalistes, el Partit va assumir les tesis de Mao sobre el protagonisme de les masses “sense terra” (com ell va traduir al xinès el concepte “proletari”), la guerra popular d’alliberament, les col·lectivitzacions agràries, etc… També Mao es va adonar que la revolució en curs encara no seria socialista, sinó nacional-popular, ja que la Xina necessitava abans que res la plena independència i el desenvolupament de les seves forces productives per poder construir el socialisme.

…I en això estem, tot i que es neguin les evidències i no se’ns vulgui explicar.

Del “gat negre o gat blanc, el més important és que caci els ratolins” de les èpoques de Deng Xiao Ping i Jian Zeming, vam passar al concepte del “Desenvolupament Harmònic” de Hu Jintao, que va dur centenars de milions de persones a uns nivell de benestar mai coneguts i, darrerament al “rejoveniment de la Xina” i “les noves rutes de la seda”.

Òbviament, aquests processos no estan exempts de contradiccions, que cal estudiar, sotmetre a crítica i valorar si s’emmarquen o no dins una estratègia global de construcció del socialisme; però el que no és de rebut és acceptar impassibles, les simplificacions, les tergiversacions sistemàtiques, i el marc conceptual colonialista de l’imperialisme que caracteritzen la pràctica totalitat de la premsa occidental, incloent-hi en el nostre cas, publicacions i portals d’orientació independentista.

Necessitem eines sòlides d’anàlisi política, econòmica i estratègica que superin la propaganda, els prejudicis i les intoxicacions a les que ens han anat acostumant amb bombardejos constants de sinofòbia més o menys dissimulada. La Xina ha despertat, el vell món tremola i la nova República Catalana haurà de saber navegar en els nous mars, rius i canals d’un planeta amb l’epicentre cada vegada més a l’Est.

Des de Poble Lliure hem considerat que la millor commemoració de l’efemèride del centenari era traduir al català un dels textos més reeixits en l’anàlisi del que significa la Xina actual, redactat pel gran pensador marxista Samir Amin pocs anys abans del seu traspàs, i a qui volem retre homentage. Llegiu Xina 2013, val la pena!

Xavier Oca (juny de 2021)

Xina 2013

Els debats sobre el present i el futur de la Xina —una potència “emergent”— sempre em deixen poc convençut. Alguns argumenten que la Xina ha escollit, definitivament, la “via capitalista” i que fins i tot té la intenció d’accelerar la seva integració a la globalització capitalista contemporània. N’estan molt satisfets i només esperen que aquest “retorn a la normalitat” (sent el capitalisme el “final de la història”) s’acompanyi d’una evolució cap a la democràcia a l’estil occidental (múltiples partits, eleccions, drets humans). Creuen, o necessiten creure, en la possibilitat que d’aquesta menera la Xina es “posarà al dia” en termes d’ingressos per càpita amb les opulentes societats d’Occident, encara que sigui gradualment, cosa que jo no crec que sigui possible. La dreta xinesa comparteix aquest punt de vista. Altres el deploren en nom dels valors d’un “socialisme traït”. Alguns s’associen amb les formulacions dominants a Occident dels que practiquen el China bashing1. D’altres —els que governen a Pequín— descriuen el camí escollit com a “socialisme a l’estil xinès”, sense ser més precisos. Tanmateix, es poden distingir les seves especificitats llegint detingudament els textos oficials, especialment els plans quinquennals, que són precisos i es prenen seriosament.

De fet, la pregunta (és la Xina capitalista o socialista?) està mal formulada, massa general i abstracta per a que la resposta en termes d’aquesta disjuntiva absoluta tingui sentit. Perquè la Xina, de fet, ha recorregut un camí original des del 1950, i potser fins i tot des de la Revolució dels Taiping al segle XIX. Intentaré aquí clarificar en què ha consistit aquest camí original en cada etapa del seu desplegament des de 1950 fins avui (2012).

La qüestió agrària

La revolució liderada a la Xina pel seu partit comunista va ser descrita per Mao com una revolució antiimperialista/antifeudal amb una perspectiva socialista. Mao no va afirmar mai que, després d’haver retut comptes amb l’imperialisme i el feudalisme, el poble xinès hagués “construït” una societat socialista. Sempre va caracteritzar aquesta construcció com una primera fase del llarg camí cap al socialisme.

Em sembla necessari subratllar el caràcter molt particular de la resposta donada per la revolució xinesa a la qüestió agrària. Les terres (agrícoles) distribuïdes no es van privatitzar; van continuar sent propietat de la nació representada per les comunitats de les viles i només se’n cedí l’ús a les famílies rurals. Aquest no havia estat el cas a Rússia, on Lenin, davant els fets consumats per l’aixecament camperol el 1917, va reconèixer la propietat privada dels beneficiaris de la distribució de les terres.

Quins són els motius pels quals a la Xina (i Vietnam) es va poder aplicar el principi que les terres agrícoles no són una mercaderia? S’ha dit que els camperols de tot el món aspiren, única i exclusivament, a la propietat. Si aquest hagués estat el cas a la Xina, la decisió de nacionalitzar la terra hauria donat lloc a una interminable guerra camperola, tal com havia succeït quan Stalin va iniciar la col·lectivització forçada a la Unió Soviètica.

L’actitud dels camperols de la Xina i del Vietnam (i de cap altre lloc) no es pot explicar per una pretesa “tradició” que els hauria fet ignorar la propietat. És el producte d’una línia política intel·ligent i excepcional implementada pels partits comunistes d’aquests dos països.

La Segona Internacional no havia imaginat altra cosa que el desig ineludible dels camperols de posseir propietats, prou real a l’Europa del segle XIX. Perquè, durant la llarga transició europea del feudalisme al capitalisme (1500-1800), les formes feudals anteriors d’institucionalització de l’accés a la terra mitjançant propietats compartides entre el rei, els senyors i els serfs camperols s’havien anat erosionant gradualment en benefici de l’afirmació de la propietat privada burgesa moderna que tracta la terra com una mercaderia: un bé de què el propietari pot disposar lliurement (comprar i vendre) sense restriccions. Els socialistes de la Segona Internacional van acceptar aquest fet consumat de la “revolució burgesa”, encara que fos a contracor.

També creien que la petita propietat camperola no tenia futur; que el futur era de la gran empresa agrícola mecanitzada segons el model de la indústria. Creien que el desenvolupament capitalista per si sol conduiria a aquesta concentració de propietats i permetria les formes d’explotació més eficients (vegeu sobre aquest tema els escrits de Kautsky). La història ha demostrat que s’equivocaven. L’agricultura camperola va donar pas a l’agricultura familiar capitalista en el doble sentit que produeix per al mercat (l’autoconsum esdevé insignificant) i que empra equips moderns, utilitza entrades industrials i recorre a la banca. I aquesta agricultura familiar capitalista es demostra eficient en comparació amb les grans explotacions, pel que fa al volum de producció d’una hectàrea per treballador i any. Aquesta observació no exclou que el treball dels camperols capitalistes moderns sigui ara explotat pel capital dels monopolis generalitzats que controlen, cap amunt, el subministrament d’entrades i crèdit i, cap avall, la comercialització de productes; que aquest treball esdevingui, doncs, subcontractat pel capital dominant.

Per tant, convençuts (equivocadament) que la gran explotació és sempre més eficient que la petita en tots els camps —indústria, serveis i agricultura—, els socialistes radicals de la Segona Internacional van imaginar que l’abolició de la propietat del sòl (la nacionalització de la terra) permetria la creació de grans explotacions agrícoles socialistes (anàlogues al que serien els sovkhoz i kolkhoz soviètics). Tanmateix, no van tenir l’oportunitat de dur a la pràctica unes mesura així perquè la “revolució” no estava a l’ordre del dia als seus països (els centres imperialistes).

Els bolxevics havien fet seves aquestes tesis fins al 1917. Per tant, preveien la nacionalització de les grans finques de l’aristocràcia russa i deixar les terres comunals als camperols. Però posteriorment els va sorprendre la insurrecció camperola que es va apoderar de les grans finques.

Mao va aprendre d’aquesta història i va desenvolupar una nova línia d’acció política. A partir dels anys trenta a les regions del sud de la Xina, durant la llarga guerra civil d’alliberament, Mao va basar la penetració del Partit Comunista en una sòlida aliança amb els camperols pobres i sense terra (la majoria), va mantenir relacions amistoses amb els camperols mitjans, i va aïllar sense necessàriament antagonitzar, en totes les etapes de la guerra, els camperols rics. L’èxit d’aquesta línia va preparar la gran majoria dels habitants del camp per imaginar i acceptar una solució als seus problemes que no passava per la propietat privada de les parcel·les adquirides via distribució. Crec que les idees de Mao i l’èxit de la seva implementació tenen les seves arrels en el que va ser la Revolució dels Taiping al segle XIX. Per tant, Mao va aconseguir allò que el partit bolxevic no havia pogut fer: establir una sòlida aliança amb la gran majoria rural. A Rússia, els fet consumats de l’estiu de 1917 van eliminar la possibilitat posterior d’una aliança amb els camperols pobres i mitjans contra els rics (els kulaks), perquè els primers volien defensar la propietat privada adquirida i, per tant, preferien seguir els kulaks que els bolxevics.

Aquesta “especificitat xinesa” —els efectes de la qual són molt importants— invalida estrictament la descripció de la Xina actual (fins i tot el 2012) com a “capitalista”, car la via capitalista es basa en la transformació de la terra en un bé de mercat.

Present i futur de la petita producció

Ara bé, un cop acceptat aquest principi, els mètodes d’ús del bé comú (les terres de les comunitats rurals) poden ser diversos. Per entendre això, cal saber distingir entre petita producció i petita propietat.

La petita producció —camperola i artesanal— havia dominat la producció en totes les societats del passat. Ha mantingut un lloc important en el capitalisme modern, ara associat a la petita propietat —en l’agricultura, els serveis i fins i tot alguns segments de la indústria—. Certament, a la tríada dominant del món contemporani (Estats Units, Europa, Japó) la petita producció retrocedeix. Ho demostra, per exemple, la desaparició del petit comerç en favor de les grans superfícies. Però això no vol dir que aquest desenvolupament constitueixi un “progrés”, fins i tot en termes d’eficiència, i més encara si es tenen en compte les dimensions social, cultural i civilitzacional. De fet, es tracta d’una distorsió produïda per la dominació de monopolis generalitzats que garanteixen el creixement de les seves rendes. Per tant, ningú no diu que, en un futur socialisme, no es consideri adient recuperar la importància de la petita producció.

A la Xina actual, en qualsevol cas, la petita producció —que no està necessàriament associada a la petita propietat— manté un lloc destacat en la producció nacional, no només en l’agricultura, sinó també en segments importants de la vida urbana.

La Xina ha experimentat formes d’ús del sòl/bé comú molt diverses i fins i tot contraposades, que cal discutir per una banda en termes d’eficiència (volum de producció d’una hectàrea per treballador i any) i, de l’altra, de la dinàmica de les transformacions a què donen lloc. Perquè aquestes formes poden reforçar les tendències d’una evolució a la via capitalista, que acabaria posant en dubte l’estatus no mercantil de la terra o, al contrari, formar part d’una evolució amb vocació socialista. Només es pot respondre a aquestes qüestions mitjançant una anàlisi concreta de les formes en qüestió, implementades en diferents moments de la construcció xinesa des de 1950 fins als nostres dies.

Originalment, a la dècada de 1950, el mode adoptat era el de la petita producció familiar combinada amb formes “inferiors” de cooperació per a la realització dels treballs de reg i desenvolupament, o per a l’ús de certs equipaments; i la integració en una economia estatal que es reservava el monopoli sobre la compra de la producció destinada al mercat i la provisió de crèdit i entrades, tot sobre la base de preus planificats (decidits pel centre).

L’experiència de les comunes que va seguir a la creació de cooperatives de producció durant la dècada de 1970 és instructiva. No va ser, necessàriament, una qüestió de passar de la petita producció a la gran explotació, encara que la superioritat d’aquesta última fos la idea que inspirava alguns dels seus promotors. Allò essencial d’aquesta iniciativa procedia de l’ambició de la construcció socialista descentralitzada. Les comunes no només eren responsables de gestionar la producció agrícola d’un poble gran o d’un col·lectiu de pobles i llogarets (aquesta gestió era, ella mateixa, una barreja de formes de petita producció familiar i producció especialitzada més ambiciosa); també van: (1) proporcionar un marc per associar-les a activitats industrials tot donant feina els pagesos disponibles en determinades temporades, (2) articular aquestes activitats de producció econòmica amb la gestió dels serveis socials (educació, sanitat, habitatge), i (3) iniciar la descentralització de l’administració política de la societat. Com l’havia concebut la Comuna de París, l’Estat socialista estava cridat a esdevenir, almenys parcialment, una federació de comunes socialistes. Sens dubte, en molts aspectes, les comunes es van avançar al seu temps, i la dialèctica entre la descentralització del poder de decisió i la centralització assumida per l’omnipresència del Partit Comunista no sempre va funcionar sense grinyolar. Però els resultats registrats disten d’haver estat catastròfics, com la dreta ens voldria fer creure. Un municipi de la regió de Pequín, que es va resistir a la directiva de dissolució del sistema, continua registrant grans èxits econòmics lligats a la persistència de debats polítics de qualitat, desapareguts a d’altres llocs. I els projectes de “reconstrucció rural” en curs (2012), posats en marxa per les comunitats rurals a diverses regions de la Xina, em semblen inspirats per l’experiència de les comunes.

La decisió de Deng Xiaoping de dissoldre les comunes el 1980 va reforçar la petita producció familiar, que va continuar sent la forma dominant durant les tres dècades posteriors a aquesta decisió (del 1980 al 2012). Però el ventall de drets dels usuaris (els comunes municipals i les unitats familiars) ha crescut considerablement. Ha esdevingut possible per als titulars d’aquests drets d’ús de la terra “llogar-la” (però no “vendre-la”), ja sigui a altres petits productors —facilitant així l’emigració cap a les ciutats, especialment a joves educats que no volen continuar al camp—, ja sigui per a empreses que organitzen una granja modernitzada més gran (mai un latifundi, que no existeixen a la Xina, però considerablement més gran que les explotacions familiars). Aquesta modalitat és el mitjà per promoure produccions especialitzades (com ara el bon vi per al qual la Xina a apel·lat a Borgonya) o per provar nous mètodes científics (transgènics i d’altres).

Al meu parer, “aprovar” o “rebutjar” a priori la diversitat d’aquestes fórmules té poc sentit. Una vegada més, cal una anàlisi concreta de cadascuna d’elles —en la seva concepció i en la realitat de la seva implementació—. Però sigui com sigui, la diversitat de formes creatives d’ús del sòl, bé comú, ha donat resultats prodigiosos. Primer en termes d’eficiència econòmica donat que la Xina, on la població urbana ha augmentat del 20 al 50% del total, ha aconseguit fer créixer la producció de l’agricultura al ritme de les gegantines necessitats d’urbanització. És un resultat notable i excepcional, sense precedents als països “capitalistes” del sud. La Xina ha conservat i reforçat la seva sobirania alimentària, tot i que pateix un handicap important: la seva agricultura alimenta adequadament el 22% de la població mundial tot i que només disposa del 6% de les terres cultivables del planeta.  Per tant, en termes de mode (i nivell) social de vida dels pagesos, els pobles xinesos ja no tenen res en comú amb allò que encara domina en altres llocs del tercer món capitalista. Sòlides construccions comfortables, ben equipades, contrasten no només amb l’antiga Xina de la fam i la pobresa extrema sinó també amb la misèria que encara domina el camp de l’Índia o l’Àfrica.

Els principis i les polítiques implementats (la terra, bé comú, el suport a la petita producció sense propietats petites) són l’origen d’aquests resultats sense precedent. Car van permetre una migració rural-urbana relativament controlada. Compareu-ho amb el camí capitalista, per exemple al Brasil. La propietat privada del sol agrícola va buidar el camp del Brasil —avui, només un 11% de la població del país. Però almenys el 50% dels habitants de la ciutat viuen en barraques (a les faveles) i només sobreviuen gràcies a “l’economia informal” (inclosa la delinqüència organitzada). No hi ha res semblant a la Xina, on la població, en general, està empleada i allotjada correctament, fins i tot en comparació amb molts “països desenvolupats”, i ja no diguem amb països amb un PIB per càpita al nivell xinès!

La transferència de població del molt densament populat camp xinès (només comparable a Vietnam, Bangladesh i Egipte) s’ha imposat. Ha millorat la petita producció rural i ha deixat menys pobres a la terra. Aquesta transferència, encara que relativament controlada (de nou, res no és perfecte ni a la Xina ni a cap altre lloc al llarg de la història de la humanitat), potser amenaça de ser massa ràpida. És una qüestió que es discuteix a la Xina.

El capitalisme d’Estat xinès

La primera qualificació que s’imposa a l’analista de la realitat xinesa és: capitalisme d’Estat. D’acord, però aquesta qualificació continua sent vaga i superficial fins que no n’analitzem el contingut precís.

És capitalisme en el sentit que la relació a què estan sotmesos els treballadors pels poders que organitzen la producció és anàlega a la que caracteritza el capitalisme: treball submís i alienat, extracció del treball excedent. A la Xina existeixen formes brutals fins a l’extrem d’explotació dels treballadors —a les mines de carbó o al ritme infernal dels tallers que donen feina les dones—. És un escàndol per a un país que afirma voler avançar en el camí cap al socialisme. Tot i això, l’establiment d’un règim de capitalisme d’estat és ineludible i ho seguirà sent a tot arreu. Els mateixos països capitalistes desenvolupats no podran emprendre un camí socialista (que avui no figura a l’agenda visible) sense passar per aquesta primera fase. Suposa la fase preliminar per al compromís de qualsevol societat per alliberar-se del capitalisme històric en el llarg camí cap al socialisme/comunisme. La socialització i reorganització del sistema econòmic a tots els nivells, des de l’empresa (la unitat elemental) fins a la nació i el món, requereixen una llarga batalla durant un període de temps històric que no es pot escurçar.

Més enllà d’aquesta reflexió preliminar, cal, doncs, qualificar concretament el capitalisme d’Estat en qüestió, destacant la naturalesa i el projecte de l’estat afectat. Car no hi ha un sinó una diversitat de capitalismes d’Estat. El capitalisme d’Estat de França a la 5a República del 1958 al 1975, per exemple, va ser concebut per servir i enfortir els monopolis privats francesos, no per posar el país en el camí cap al socialisme.

El capitalisme d’estat xinès es va construir per assolir tres objectius: (i) construir un sistema productiu industrial modern, integrat i sobirà; (ii) gestionar la relació d’aquest sistema amb la petita producció rural; (iii) controlar la integració de la Xina al sistema mundial, dominat pels monopolis generalitzats de la tríada imperialista (Estats Units, Europa, Japó). La recerca d’aquests tres objectius prioritaris és inevitable. En última instància, permet avançar en el llarg camí cap al socialisme; però, alhora, reforça les tendències a apartar-se d’aquest camí i a emprendre el camí d’un desenvolupament capitalista en tota regla. Hem d’acceptar que aquest conflicte és inevitable i sempre present. La pregunta és, doncs: les tries concretes de la Xina afavoreixen l’un o l’altre, d’aquests dos camins?

El capitalisme d’estat xinès va passar, en la seva primera fase (1954-1980), per la nacionalització de totes les empreses productores (associada a la nacionalització de les terres agrícoles), grans i fins i tot petites. Després es va obrir a la iniciativa de l’empresa privada, nacional i/o estrangera, i va procedir a liberalitzar la petita producció rural i urbana (petites empreses, comerç, serveis). Però no van desnacionalitzar les grans indústries bàsiques ni el sistema de crèdit establert durant l’etapa maoista, tot i que va revisar les formes organitzatives de la seva inserció en una economia “de mercat”. Aquesta opció va anar de la mà de l’establiment de mitjans de “control” sobre la iniciativa privada i la possible associació amb el capital estranger. Està per veure fins a quin punt aquests mitjans compleixen les seves funcions o, al contrari, si no s’han convertit en carcasses buides amb la connivència del capital privat (a través de la “corrupció” dels executius).

Amb tot, el que el capitalisme d’estat xinès ha aconseguit entre 1950 i 2012 és senzillament fabulós. Ha aconseguit construir un modern sistema productiu sobirà integrat i proporcionat a aquest país gegantí, que només es pot comparar amb el dels Estats Units. Va aconseguir sortir de l’estreta dependència tecnològica dels seus orígens (importacions de models soviètics i després occidentals) desenvolupant la seva pròpia capacitat de generar innovació tecnològica. Però ni tan sols ha iniciat (encara?) la reorganització del treball amb vistes a la socialització de la gestió econòmica. El Pla —que no “obertura”— ha continuat sent el mitjà central per implementar aquesta construcció sistemàtica.

A la fase maoista d’aquesta planificació del desenvolupament, el Pla va romandre imprescindible en tots els seus detalls: naturalesa i ubicació dels nous establiments, objectius de producció, preus. En aquell moment, no hi havia cap alternativa raonable. Apuntaré aquí, sense aprofundir, l’interessant debat sobre la naturalesa de la llei del valor que fonamentava la planificació de l’època. El mateix èxit —i no el fracàs— d’aquesta primera fase va requerir una revisió dels mitjans per perseguir el projecte de desenvolupament accelerat. I la “obertura” a la iniciativa privada —a partir del 1980 però, sobretot, del 1990— va ser necessària per evitar l’estancament que resultaria fatal per a la URSS. Tot i que aquesta obertura va coincidir amb el triomf globalitzat del neoliberalisme —amb tots els efectes negatius d’aquesta coincidència a la qual tornaré— l’opció d’un “socialisme de mercat”, o millor d’un “socialisme amb mercat”, com a fonament d’aquesta segona fase de desenvolupament accelerat és, al meu entendre, molt justificat.

El resultat d’aquesta elecció és, una vegada més, simplement fabulós. En poques dècades, la Xina ha construït una urbanització industrial i productiva que reuneix 600 milions d’éssers humans, dos terços dels quals han estat urbanitzats en les darreres dues dècades (gairebé la població europea!). Això és responsabilitat del Pla i no del mercat. La Xina té, ara, un sistema productiu realment sobirà. Cap país del Sud (excepte Corea i Taiwan) ho ha aconseguit. A l’Índia i al Brasil només hi ha elements dispersos d’un projecte sobirà de la mateixa naturalesa; res més.

Els mètodes de disseny i implementació del Pla, en les noves condicions, s’han transformat. El Pla continua sent imprescindible pel que fa a les gegantines inversions en infraestructures que requereix el projecte: allotjar 400 milions de nous urbanites en condicions adequades, construir una xarxa sense precedent d’autopistes, carreteres, ferrocarrils, preses i centrals elèctriques. Fer accessible gairebé tot el camp xinès. Desplaçar el centre de gravetat del desenvolupament de les regions costaneres a la cap a l’oest continental. El Pla segueix sent imprescindible —almenys en part— pels objectius i els mitjans de les empreses de propietat pública (estat, províncies, municipis). Però, per la resta, ha esdevingut indicatiu dels objectius possibles i probables de l’expansió de la petita producció urbana de mercaderies i de les activitats industrials i altres activitats privades. Malgrat això, aquests objectius es prenen seriosament i es detallen els mitjans de política econòmica necessaris per al seu assoliment. En general, els resultats no s’han desviat massa d’aquestes previsions “planificades”.

El capitalisme d’estat xinès ha integrat en el seu projecte de desenvolupament dimensions socials (no dic “socialistes”) visibles. Aquests objectius ja eren presents a l’època maoista: eradicació de l’analfabetisme, salut bàsica per a tothom, etc. En el primer moment de la fase postmaoista (la dècada de 1990), la tendència era, sens dubte, a descuidar la continuació d’aquests esforços. Però hem de tenir en compte que la dimensió social del projecte ha recuperat el seu lloc i que, en resposta als moviments socials —actius i poderosos—, se li demana que avanci més. La nova urbanització no té paral·lel a cap altre país del Sud: certament hi ha barris “chic” i d’altres que no ho són; però no hi ha barris marginals, l’expansió dels quals continua arreu a les ciutats del Tercer Món.

La integració de la Xina a la globalització capitalista

No es pot continuar l’anàlisi del capitalisme d’estat xinès (descrit pel govern com a “socialisme de mercat”) sense tenir en compte la seva integració a la globalització.

El món soviètic havia imaginat una desconnexió del sistema capitalista mundial, complementada amb la construcció d’un sistema socialista integrat que englobés la URSS i l’Europa de l’Est. La URSS va aconseguir aquesta desconnexió en gran mesura, imposada a més per l’hostilitat d’Occident, fins i tot atribuint al bloqueig el seu aïllament. Però el projecte d’integrar l’Europa de l’Est mai no va avançar gaire, malgrat les iniciatives del COMECON. Les nacions d’Europa de l’Est es mantenien en posicions incertes i vulnerables, parcialment desconnectades —però sobre bases estrictament nacionals— i parcialment obertes a l’Europa occidental a partir del 1970. Mai no es va plantejar una integració URSS-Xina, que no només el nacionalisme xinès difícilment hauria acceptat, sinó sobretot perquè les tasques prioritàries de la Xina no la feien necessària. La Xina maoista va practicar la desconnexió a la seva pròpia escala. Hem de dir que, reintegrant-se la globalització a partir del 1990, va renunciar completament i definitivament a la desconnexió?

La Xina va entrar a la globalització a partir del 1990 gràcies al desenvolupament accelerat de les exportacions manufacturades que el seu sistema de producció va permetia, donant prioritat a exportacions amb taxes de creixement que superaraven les del PIB. El triomf del neoliberalisme va afavorir l’èxit d’aquesta opció durant uns quinze anys (del 1990 al 2005). Aquesta via no només és qüestionable pels seus efectes polítics i socials, sinó que també està amenaçada per la implosió del capitalisme neoliberal globalitzat, que va començar el 2007. Les autoritats xineses semblen ser conscients d’això i han començat a corregir-ho molt aviat, donant una importància creixent al mercat intern i al desenvolupament de la Xina occidental.

Dir, com sentim ad nauseam, que cal atribuir l’èxit de la Xina a l’abandonament del maoisme (el “fracàs” del qual hauria estat evident), a l’obertura exterior i a les entrades de capital estranger, és senzillament una ximpleria. La construcció maoista ha establert les bases sense les quals l’obertura no hauria tingut èxit. La comparació amb l’Índia, que no ha fet una revolució comparable, ho demostra. És igualment una ximpleria dir que l’èxit de la Xina és principalment (i fins i tot “totalment”) degut a la iniciativa del capital estranger. No va ser la capital de les multinacionals qui va construir el sistema industrial xinès, ni qui va assolir els objectius d’urbanització i d’infraestructures. El 90% de l’èxit es deu al projecte sobirà xinès. Per descomptat, obrir-se al capital estranger ha servit per a funcions útils: ha accelerat la importació de tecnologies modernes. Però, mitjançant les seves fórmules de col·laboració, la Xina ha absorbit aquestes tecnologies i ara en controla el desenvolupament. Res semblant ha succeït en altres llocs, ni a l’Índia o al Brasil, i molt menys a Tailàndia, Malàisia, Sud-àfrica i altres.

La integració de la Xina a la globalització s’ha mantingut, al cap i a la fi, parcial i controlada (o almenys controlable si es vol). La Xina s’ha mantingut fora de la globalització financera. El seu sistema bancari és totalment públic i es concentra en el mercat intern de crèdit del país. La gestió del iuan continua sent una decisió sobirana de la Xina. El iuan no està sotmès als capricis dels tipus de canvi flexibles imposats per la globalització financera. Pequín pot dir a Washington: “El iuan és la nostra moneda, és el vostre problema”, com Washington va dir als europeus el 1971: “El dòlar és la nostra moneda, és el vostre problema”. A més, la Xina manté una considerable reserva per a desplegar-la en el seu sistema de crèdit públic. El deute públic continua sent insignificant en comparació amb les taxes d’endeutament, considerades intolerables, als Estats Units, Europa, Japó i molts països del Sud. Per tant, la Xina pot accelerar l’expansió de la seva despesa pública sense perill greu d’inflació.

L’atracció de capital estranger, del qual s’ha beneficiat la Xina, no és el motiu de l’èxit del seu projecte. Al contrari, va ser l’èxit d’aquest projecte el que va fer que la inversió a la Xina fos atractiva per a les transnacionals occidentals. Els països del Sud, que han obert les seves portes molt més amples que la Xina i han acceptat incondicionalment la seva submissió a la globalització financera, no han esdevingut atractius en la mateixa mesura. En aquest països, el capital transnacional gairebé no s’atrau més que per espoliar-ne els recursos naturals. O per traslladar-hi la producció i beneficiar-se de mà d’obra barata; però sense que hi hagi transferència de tecnologia, beneficis derivats o integració de les unitats deslocalitzades en un sistema de producció nacional, que encara no existeix (com al Marroc i Tunísia). O per fer-hi una incursió financera i permetre als bancs imperialistes desposseir els estalviadors nacionals, com va passar a Mèxic, Argentina i el sud-est asiàtic. A la Xina, en canvi, les inversions estrangeres poden beneficiar-se de mà d’obra barata i obtenir bons beneficis, sempre que els seus projectes s’adaptin al projecte de la Xina i permetin la transferència de tecnologia. En definitiva, beneficis “normals”, però també més si la connivència amb les autoritats xineses ho permet!

La Xina, potència emergent

Ningú dubta que la Xina és una potència emergent. I circula la idea que la Xina només torna al lloc que va ocupar durant segles, i que va perdre només al segle XIX. Però aquesta idea —certament correcta, a més d’afalagadora— no ens ajuda gaire a entendre en què consisteix aquesta emergència i quines són les seves perspectives reals al món contemporani. A més, als propagadors d’aquesta idea general i vaga no els importa si la Xina emergirà alineant-se amb els principis generals del capitalisme (que probablement creuen necessaris) o si es prendrà seriosament el seu projecte per a una “via xinesa cap al socialisme”. Per la meva banda, defenso que si la Xina és efectivament una potència emergent, és precisament perquè no ha escollit el camí capitalista de desenvolupament pur i simple; i que, en conseqüència, si prengués aquest camí, el seu propi projecte d’emergència estaria en greu perill de fracassar.

La tesi que sostinc implica rebutjar la idea que els pobles no poden “saltar-se” la necessària successió d’etapes i que, per tant, la Xina ha de passar pel desenvolupament capitalista abans d’encarar la qüestió del seu possible futur socialista. El debat sobre aquesta qüestió entre els diferents corrents del marxisme històric mai s’ha conclòs. Marx va romandre vacil·lant en aquesta qüestió. Sabem que l’endemà de les primeres agressions europees (les guerres de l’opi) va escriure: la propera vegada que envieu els vostres exèrcits a la Xina, seran rebuts per una pancarta: “Vés amb compte, ets a les fronteres de la República Burgesa de la Xina”. Magnífica intuïció i confiança en la capacitat del poble xinès per respondre al desafiament, però al mateix temps un error perquè, de fet: “sou a la frontera de la República Popular de la Xina”. Però sabem que, pel que fa a Rússia, Marx no va rebutjar la idea de saltar-se l’etapa capitalista (vegeu la seva correspondència amb Vera Zassoulich). Avui es podria pensar que el primer Marx tenia raó i que la Xina està en el camí cap al desenvolupament capitalista.

Però Mao va entendre —fins i tot millor que Lenin— que el camí capitalista no portaria enlloc i que la resurrecció de la Xina només podia ser obra dels comunistes. Els emperadors Qing de finals del segle XIX, i després Sun Yat-sen i el Kuomintang, ja havien nodrit el projecte per a la resurrecció xinesa, en resposta al desafiament d’Occident. Però no s’imaginaven cap altre camí que el del capitalisme i no tenien el bagatge intel·lectual que els hagués permès comprendre què és realment el capitalisme i per què aquest camí era tancat per a la Xina, com ho és per a totes les perifèries del sistema capitalista mundial. Mao, un marxista d’esperit independent, ho va entendre. I, més important, Mao va entendre que aquesta batalla no estava guanyada per endavant —amb la victòria de 1949— i que el conflicte entre el compromís amb el llarg camí del socialisme, condició per al renaixement de la Xina, i el replegament capitalista ocuparia tot el futur visible.

Personalment, sempre he compartit aquesta anàlisi de Mao i em referiré sobre aquest tema a algunes de les meves reflexions sobre el paper de la Revolució dels Taiping (que situo com el llunyà origen del maoisme), la revolució de 1911 a la Xina i les altres revolucions al Sud que van encetar el segle XX, els debats a l’origen de la Conferència de Bandung, i l’anàlisi dels carrerons sense sortida en què els països anomenats “emergents” del Sud han quedat atrapats en el camí capitalista. Totes aquestes reflexions són els corol·laris de la meva tesi central sobre la polarització (és a dir, la creació del contrast entre centres/perifèries) immanent en el desplegament global del capitalisme històric. Aquesta polarització elimina la possibilitat que el país de la perifèria pugui “posar-se al dia” en el marc del capitalisme. Cal treure la conclusió que, si és impossible “posar-se al dia” amb els països rics, cal fer una altra cosa, és a dir emprendre el camí cap al socialisme.

La Xina no ha seguit un camí particular tan sols des del 1980, sinó des del 1950, tot i que aquest camí ha passat per fases diferents en molts aspectes. La Xina ha desenvolupat un projecte sobirà coherent, que certament no és el del capitalisme, la lògica del qual exigeix que les terres agrícoles siguin tractades com un bé de mercat. Aquest projecte continua sent sobirà en la mesura que la Xina es manté fora de la globalització financera contemporània.

El fet que el projecte xinès no sigui capitalista no vol dir que “sigui” socialista, sinó només que permet avançar en el llarg camí del socialisme. Alhora, però, es veu sempre amenaçat amb un allunyament d’aquest camí que acabaria esdevenint un retorn al capitalisme pur i dur.

L’èxit de l’emergència de la Xina és, íntegrament, producte d’aquest projecte sobirà. En aquest sentit, la Xina és l’únic país genuïnament emergent (amb Corea i Taiwan, sobre els quals parlarem una mica més endavant). Cap dels molts altres països a què el Banc Mundial ha atorgat un certificat d’emergència és, en realitat, emergent; car cap d’aquests països persegueix amb perseverància un projecte sobirà coherent. Tots ells s’adhereixen als principis fonamentals del capitalisme pur i dur, fins i tot en segments potentials del seu capitalisme d’Estat. Tots han acceptat sotmetre’s a la globalització contemporània en totes les seves dimensions, inclosa la financera. Rússia i l’Índia són encara excepcions, parcialment, a aquest últim punt, però no Brasil, ni Sud-àfrica ni d’altres. De vegades hi ha elements de “polítiques industrials nacionals” però res comparable amb el projecte xinès sistemàtic de construir un sistema industrial complet, integrat i sobirà (especialment en termes de domini tecnològic).

Per aquestes raons, tots aquests altres països que s’han caracteritzat massa ràpidament com a emergents segueixen sent vulnerables en diversos graus, però en qualsevol cas molt més que la Xina. Per totes aquestes raons, les aparences d’emergència —taxes de creixement respectables, capacitat d’exportació de productes manufacturats— sempre van lligats en aquests països amb processos d’empobriment que afecten la majoria de la seva població (en particular els camperols), cosa que no passa a la Xina. Certament, la desigualtat creixent és evident a tot arreu, inclosa la Xina; però aquesta observació continua sent superficial i enganyosa. Perquè la desigualtat en la distribució dels beneficis d’un model de creixement que no exclou ningú (i fins i tot va de la mà de la reducció de les bosses de pobresa, com és el cas a la Xina) és una cosa; una altra cosa és la desigualtat associada al creixement que només beneficia una minoria (entre el 5 i el 30% de la població segons els casos), mentre que la situació dels altres continua sent greu. Els campions del China bahsing ignoren —o pretenen ignorar— aquesta diferència crucial. La desigualtat, que es manifesta en l’existència de barris de xalets de luxe per una banda i conjunts d’habitatges adequats per a les classes mitjanes i obreres, per l’altra, no és la que es manifesta en la juxtaposició de barris rics, conjunts reservats a la classes mitjanes i barraques per a la majoria. Els coeficients de Gini són vàlids per mesurar el canvi en la desigualtat d’un any a un altre en un sistema amb una estructura donada. Però, en la comparació internacional entre sistemes d’estructures diferents, perden el seu significat, com totes les altres mesures de magnituds macroeconòmiques dels comptes nacionals. Els països emergents (que no siguin la Xina) són efectivament “mercats emergents”, oberts a la penetració dels monopolis de la tríada imperialista. Aquests mercats permeten a la tríada imperialista extreure en benefici propi una part considerable de la plusvàlua produïda als països en qüestió. La Xina és diferent; és una nació emergent el sistema de la qual permet mantenir dins la Xina el gruix la plusvàlua produïda.

Corea i Taiwan són els dos únics exemples d’èxit d’una autèntica emergència dins el capitalisme i a través d’aquest. Aquests dos països deuen aquest èxit a raons geoestratègiques que van fer que els Estats Units acceptessin el que Washington prohibeix a d’altres. La comparació entre el suport dels Estats Units al capitalisme d’Estat d’aquests dos països, i la violència extrema amb què es va combatre a l’Egipte nasserista o a l’Algèria de Boumédiène, és, en aquest sentit, aclaridora.

No discutiré aquí possibles projectes d’emergència, que em semblen del tot possibles a Vietnam i Cuba, ni les condicions per a una possible represa del progrés en aquesta direcció a Rússia. Tampoc no debatré més sobre els objectius estratègics de la lluita de les forces progressistes en altres llocs del Sud capitalista, a l’Índia, al sud-est asiàtic, a l’Amèrica Llatina, al món àrab i a l’Àfrica, que podrien afavorir la superació dels impassos actuals i l’aparició de projectes sobirans que iniciessin una ruptura amb la lògica del capitalisme dominant.

Grans èxits, nous reptes

La Xina no ha arribat avui a una cruïlla. Hi ha estat cada dia des del 1950. Forces socials i polítiques de dreta i esquerra, presents a la societat i al partit, han xocat constantment.

D’on prové la dreta xinesa? Certament, els antics burgesos comercials i burocràtics del Kuomintang van ser exclosos del poder. Tanmateix, durant la guerra d’alliberament, segments sencers de les classes mitjanes, professionals, funcionaris, industrials, decebuts per la ineficàcia del Kuomintang davant l’agressor japonès, es van apropar al Partit Comunista o fins i tot s’hi van adherir. Molts d’ells —però certament no tots— continuaren sent nacionalistes sense més. Posteriorment, a partir del 1990, amb l’obertura a la iniciativa privada, va aparèixer una nova dreta, molt més poderosa, que no es redueix als “homes de negocis” que han tingut èxit i han fet fortuna (de vegades colossal), reforçats per la seva clientela —incloent-hi funcionaris estatals i del partit, que confonen control i connivència, i fins i tot corrupció.

Aquest èxit, com sempre, inspira l’adhesió a idees de dretes de les classes mitjanes educades, en expansió. És en aquest sentit que el creixement de la desigualtat —encara que no tingui res a veure amb la que caracteritza els altres països del Sud— representa un perill polític important, el vehicle per a la progressió de les idees de dretes, la despolitització i les il·lusions ingènues.

Aquí faré una observació complementària que em sembla important: la petita producció, sobretot al camp, no inspira idees de dretes com pensava Lenin (això només era cert en les condicions russes). La situació a la Xina contrasta aquí amb la de l’antiga URSS. La pagesia xinesa, en general, no és reaccionària, ja que no defensa el principi de propietat privada, en contrast amb la pagesia soviètica, que els comunistes mai no van aconseguir desvincular de la seva alineació amb els kulaks per a la defensa de la propietat privada. Per contra, la pagesia xinesa de petits productors (sense ser petits propietaris) és avui una classe que no ofereix solucions de dretes, sinó que, al contrari, es troba al camp de les forces mobilitzades per adoptar polítiques socials i ecològiques més valentes. El poderós moviment de “renovació de la societat rural” n’és testimoni. La pagesia xinesa es troba en gran part a l’esquerra, amb la classe treballadora. L’esquerra té els seus intel·lectuals orgànics i exerceix una certa influència en els aparells de l’Estat i del partit.

El conflicte permanent entre dretes i esquerres a la Xina sempre ha quedat reflectit en les successives línies polítiques implementades pel partit i la direcció estatal. A l’era maoista, la línia esquerra no guanyava sense lluitar. Mesurant la progressió de les idees de dretes dins del partit i el seu lideratge, una mica segons el model soviètic, Mao va posar en marxa la Revolució Cultural per tal de combatre-la. “Bombardegeu el quarter general”, és a dir, els òrgans de govern del partit, on es formava la “nova burgesia”. Però si la Revolució Cultural va complir les expectatives de Mao durant els dos primers anys del seu desplegament, posteriorment va derivar cap a l’anarquia, associada a la pèrdua de control sobre els esdeveniments per part de l’esquerra del partit i Mao. Aquesta deriva va afavorir una reorganització del poder a l’Estat i al partit que va donar una oportunitat a la dreta. Des de llavors, la dreta ha continuat fortament present en tots els òrgans de govern. Però l’esquerra continua present sobre el terreny, obligant la direcció suprema a compromisos de “centre” —però centre dreta o centre esquerra?

Per entendre la naturalesa dels reptes que afronta la Xina actualment, és essencial adonar-se que el conflicte entre el projecte sobirà xinès i el de l’imperialisme nord-americà i els seus aliats subalterns europeus i japonesos està cridat a augmentar en intensitat a mesura que el projecte xinès tingui èxit. Les àrees de conflicte són múltiples: el control de les tecnologies modernes per la Xina, l’accés als recursos del planeta, el reforç de les capacitats militars de la Xina, la consecució de l’objectiu de reconstruir la política internacional sobre la base del reconeixement dels drets sobirans dels pobles a escollir la seva política i sistema econòmic. Cadascun d’aquests objectius entra en conflicte directe amb els perseguits per l’aliança de la tríada imperialista.

L’estratègia política dels Estats Units té com a objectiu el control militar del planeta, l’única manera que Washington conservi els avantatges de la seva hegemonia. Les guerres preventives a l’Orient Mitjà persegueixen aquest objectiu i, en aquest sentit, són el preludi de la guerra preventiva (nuclear) contra la Xina, que l’establishment nord-americà considera fredament com a potencialment necessària “abans no sigui massa tard”. Mantenen calenta l’hostilitat envers la Xina donant suport als esclavistes del Tibet i de Xinjiang, enfortint la presència naval nord-americana al mar de la Xina, animant el Japó a construir la seva força militar, tot això és inseparable d’aquesta estratègia global hostil a la Xina. Els campions del China bashing contribueixen a mantenir aquesta hostilitat.

Simultàniament, Washington maniobra per apaivagar les possibles ambicions de la Xina i altres països qualificats com a emergents per la creació del G20, destinat a donar als països afectats la il·lusió que la seva adhesió a la globalització liberal serviria els seus interessos. El G2 (Estats Units/Xina) constitueix —amb aquest esperit— una trampa que, fent de la Xina còmplice de les aventures imperialistes dels Estats Units, faria perdre tota la credibilitat a la política exterior pacífica de Pequín.

L’única resposta eficaç possible a aquesta estratègia s’articula en dues direccions: (i) enfortir les capacitats militars de la Xina i dotar-les d’un poder de resposta dissuasiu; (ii) perseguir amb tenacitat l’objectiu de reconstruir un sistema polític internacional policèntric, respectuós amb totes les sobiranies nacionals, i actuar en aquesta direcció per a la rehabilitació de l’ONU, marginada per l’OTAN. Subratllaré la importància decisiva d’aquest objectiu, que implica la reconstrucció prioritària d’un “front del Sud” (Conferència de Bandung 2?) capaç de donar suport a les iniciatives independents dels pobles i estats del Sud. Al seu torn, implica que la Xina s’adona que no té els mitjans per a una possible alineació absurda amb les pràctiques depredadores de l’imperialisme (l’espoli dels recursos naturals del planeta), per manca de poder militar similar al dels Estats Units, que en última instància constitueix la garantia de l’èxit dels projectes imperialistes. La Xina, en canvi, té molt a guanyar ampliant la seva oferta de suport a la industrialització dels països del Sud, cosa que el club de “donants” imperialistes intenta fer impossible.

El llenguatge utilitzat per les autoritats xineses en qüestions internacionals, extremadament contingut (cosa que és comprensible), no permet saber fins a quin punt els líders del país són conscients dels reptes analitzats anteriorment. Més seriosament, aquest llenguatge reforça en l’opinió pública  la il·lusió ingènua i la despolitització.

L’altre cara del desafiament és la qüestió de democratitzar la gestió política i social del país.

Mao havia concebut i implementat un principi general de gestió política de la nova Xina que resumia en els següents termes: unir l’esquerra, neutralitzar (afegeixo: i no eliminar) la dreta, governar des del centre-esquerra. Aquesta és, al meu entendre, la millor manera de concebre eficaçment el progrés mitjançant avenços successius, entesos i recolzats per grans majories. Mao donà d’aquesta manera un contingut positiu al concepte de democratització de la societat, associat al progrés social en el llarg camí cap al socialisme. Formulà el mètode per a la seva implementació: “la línia de masses” (descendir entre les masses, aprendre de les seves lluites, ascendir a les cimeres del poder). Lin Chun ha analitzat amb precisió el mètode i els resultats que ha permès.

La qüestió de la democratització associada al progrés social —en contrast amb la “democràcia” dissociada del progrés social (i fins i tot sovint associada a la regressió social)— no afecta només la Xina, sinó tots els pobles del planeta. Els mètodes que s’han d’implementar per tal d’aconseguir-ho no es poden resumir en una única fórmula, vàlida en tot moment i en tots els llocs. En qualsevol cas, la fórmula que ofereix la propaganda dels mitjans de comunicació occidentals —la política multipartidista i les eleccions— és simplement rebutjable. I la “democràcia” que permet és una farsa, fins i tot a Occident, i més encara a qualsevol altre lloc. La “línia de masses” era el mitjà per produir consens sobre objectius estratègics successius, en contínua progressió. Contrasta amb el “consens” aconseguit als països occidentals mitjançant la manipulació dels mitjans de comunicació i la farsa electoral, ja que el consens no és res més que l’alineació amb les exigències del poder del capital.

Però, per on començar avui a reconstruir l’equivalent a una nova línia de masses sota les noves condicions de la societat? La tasca no és fàcil. Perquè el poder de la direcció, que ha passat en gran part a la dreta al Partit Comunista, basa l’estabilitat de la seva gestió en la despolitització i en les ingènues il·lusions que l’acompanyen. El mateix èxit de les polítiques de desenvolupament reforça la tendència espontània a avançar en aquesta direcció. A la Xina, entre les classes mitjanes, es creu àmpliament que el camí real per posar-se al dia amb la forma de vida dels països opulents ara està obert sense obstacles; es creu que els estats de la triada (Estats Units, Europa, Japó) no s’hi oposen; fins i tot admirem les modes americanes sense crítiques; etc. Això és cert en particular per a les classes mitjanes urbanes, en ràpida expansió i les condicions de vida de les quals han millorat enormement. El rentat de cervell al que estan sotmesos els estudiants xinesos dels Estats Units, especialment en ciències socials, juntament amb la repulsió envers l’ensenyament oficial del marxisme, acadèmic i avorrit, han ajudat a reduir l’espai per al debat crític radical.

El poder a la Xina no és insensible a la qüestió social. No només per la tradició del discurs basat en el marxisme, sinó també perquè els xinesos han après a lluitar i continuen forçant el govern. I si, als anys noranta, aquesta dimensió social havia reculat en favor de les prioritats immediates d’accelerar el creixement, avui la tendència s’inverteix. Al mateix temps que les conquestes socialdemòcrates de la seguretat social s’erosionen a l’opulent Occident, la pobra Xina implementa les expandeix, en tres direccions: salut, habitatge, pensions. La política d’habitatge popular de la Xina, vilipendiada pel China bashing de la dreta i l’esquerra europees, faria, amb tot, morir d’enveja, no només a l’Índia o al Brasil, sinó també als suburbis de París, Londres o Chicago.

La seguretat social i el sistema de pensions ja cobreixen el 50% de la població urbana (que ha passat, recordem-ho, de 200 a 600 milions d’habitants!) i el Pla (encara implementat a la Xina) preveu augmentar aquesta població fins al 85% aviat. Que els periodistes del China bashing ens donin exemples comparables als “països compromesos amb el camí democràtic” per als quals sempre tenen lloances. Tot i això, el debat continua obert sobre els mètodes d’implementació del sistema. L’esquerra defensa el sistema de distribució francès basat en el principi de solidaritat entre treballadors i generacions —i prepara el socialisme per venir—; la dreta, òbviament, l’odiós sistema americà de fons de pensions, que divideix els treballadors i transfereix el risc del capital al treball.

Tanmateix, la consecució de beneficis socials no és suficient si no s’associa a la democratització de la gestió política de la societat, a la seva repolitització per mitjans que reforcin la invenció creativa de formes socialistes/comunistes de futur.

L’adhesió als principis propugnats ad nauseam pels mitjans de comunicació occidentals i els campions del China bashing que defensen els “dissidents” presentats com a autèntics “demòcrates” (el sistema multipartidista electoral) no respon al repte. Al contrari, com demostren totes les experiències del món contemporani (a Rússia, a l’Europa de l’Est, al món àrab), la implementació d’aquests principis només podria produir a la Xina l’autodestrucció del projecte d’emergència i renaixement social, que és de fet l’objectiu que es persegueix, emmascarat per una retòrica buida (“no coneixem cap altra solució que les eleccions multipartidistes!”). Però no n’hi ha prou amb oposar-se a aquesta mala recepta amb una retirada a les rígides posicions de defensa del privilegi del “partit”, escleròtic i transformat en una institució destinada al reclutament dels responsables de la gestió de l’Estat. Cal inventar alguna cosa nova.

Els objectius de la repolitització i la creació de condicions favorables a la invenció de noves respostes no es poden assolir mitjançant campanyes de “propaganda”. Només poden ser impulsats per les lluites socials, polítiques i ideològiques. Això implica el reconeixement previ de la legitimitat d’aquestes lluites, una legislació basada en els drets col·lectius: d’organització, expressió i iniciativa. Això implica, alhora, que el propi partit s’impliqui en aquestes lluites, és a dir, que reinventi la fórmula maoista de la línia de masses. La repolitització no té sentit si no es combina amb procediments que promoguin la conquesta gradual de la responsabilitat dels treballadors en la gestió de la seva societat a tots els nivells: l’empresa, la localitat, la nació. Aquest programa no exclou el reconeixement dels drets humans individuals. Al contrari, pressuposa la seva institucionalització. La seva implementació permetria inventar noves fórmules per a l’ús de les eleccions per a l’elecció dels dirigents.

Agraïments

Aquest article es deu molt als debats organitzats a la Xina (novembre-desembre de 2012) per Lau Kin Chi (Universitat de Linjang, Hong Kong), en associació amb la Universitat del Sud-oest de Chongqing (Wen Tiejun), les universitats Renmin i Xinhua de Pequín (Dai Jinhua, Wang Hui), el CASS (Huang Ping) i a reunions amb grups activistes del moviment rural a les províncies de Shanxi, Shaanxi, Hubei, Hunan i Chongqing. A tots ells, el meu agraïment i l’esperança que aquest document sigui útil per a la continuació de les seves discussions. També deu molt a la meva lectura dels escrits de Wen Tiejun i Wang Hui.

Notes

  1. China bashing (NdT: en anglès a l’original francès). Amb això, vull dir l’esport favorit de tots els mitjans de comunicació occidentals inclosos els d’esquerra, per desgràcia que consisteix en denigrar sistemàticament, fins i tot criminalitzant, tot el que es fa a la Xina. La Xina exporta escombraries a mercats pobres del Tercer Món (és cert). Un crim innoble. Però també produeix trens d’alta velocitat, avions, satèl·lits, les qualitats tecnològiques meravelloses dels quals són elogiades a Occident, però a les quals la Xina no tindria dret! Fan com si la construcció massiva d’habitatges populars no fos més abandonar els treballadors als barris marginals i assimilem la “desigualtat” a la Xina (els habitatge populars no són vil·les opulentes) i a l’Índia (vil·les opulents cantó per cantó amb barris de barraques), etc. El China bashing apel·la a l’opinió infantil que trobem en alguns corrents de la “esquerra” occidental impotent: si no és el comunisme del segle XXI, és traïció! El China bashing forma part de la campanya sistemàtica per mantenir l’hostilitat cap a la Xina, davant la possible agressió militar. Es tracta de destruir les possibilitats d’una autèntica aparició d’un gran poble del Sud; ni més ni menys.

Articles relacionats

Número 12

Estratègia conjunta, tàctica diferenciada

Les pressions espanyolitzadores al País Valencià, les Illes Balears i Catalunya sols aniran in crescendo i, o comencem a establir mecanismes conjunts per aturar aquest procés des de la transversalitat més absoluta, o estarem ajudant a l’enemic.

Segueix llegint »