L’ofensiva neoliberal de la UE
Les polítiques regressives i antisocials de la UE no s’aturen. Com més s’intensifica l’aprimament forçat del ja minso Estat del Benestar, més s’agreugen les condicions de vida del conjunt de les classes populars. Els mecanismes d’aquest procés de desmantellament són diversos: des de la desregulació del mercat del treball i l’empitjorament de les condicions de treball, fins al desmantellament dels sectors econòmics estructurals i dels serveis públics principals com l’educació i la sanitat.
Aquesta ofensiva al servei dels interessos de la minoria està augmentat acceleradament la població en risc d’exclusió social, vora el 30% als Països Catalans (fins i tot afecta persones que tenen feina). L’atur se situa al voltant del 20% i, entre els joves de 16 als 24 anys, és del 40%. Aquests processos s’estan donant a tots els països d’Europa amb major o menor intensitat. Quant a la gravetat de la situació, el cas de Grècia és paradigmàtic. El govern pretesament socialdemòcrata de Syriza ha estat incapaç de plantar cara a les imposicions de la Troica, la qual cosa també indica que un país en solitari no pot enfrontar-se a un aparell de dominació com la UE sense el suport i la solidaritat de més països del seu entorn.
Aquestes polítiques neoliberals obren la porta a l’ascens de les formacions feixistes en gran part d’Europa i a les seves polítiques neofeixistes de caire xovinista. Les recents eleccions estatals franceses han fet palesa la manca d’alternativa real per al conjunt del poble treballador. Les possibilitats que s’hi plantejaven eren entre triar entre el feixisme de l’FN o l’austericidi de la UE, fins i tot plantejat com a mal menor per forces autoanomenades d’esquerres. El pretext era que les eleccions legislatives serien una tercera volta, però finalment l’opció socialdemòcrata ha quedat absolutament exhaurida i ha sortit reforçada la política dominant a la UE.
A casa nostra, la resistència dels i les treballadores davant imposicions de la UE tampoc s’han fet esperar. Les recents mobilitzacions del sector de l’estiba, que pugna per evitar l’aprimament del sector i la seva absoluta liberalització, ens recorda la importància de la lluita obrera. Malgrat tot, tant les lluites aïllades dels diversos sectors econòmics com la lluita en un sol país, estan condemnades, a curt o llarg termini, a la derrota. Cal unificar totes les lluites a través d’una estratègia de ruptura amb els Estats opressors com a eines de dominació de l’oligarquia. És a dir, transformar les lluites econòmiques en lluites polítiques a través de la reivindicació d’un subjecte polític propi per a les Illes, el País Valencià i la República Catalana com a pas previ a la República Confederal dels Països Catalans. Aquesta fase, en què cal avançar en la lluita de classes, ha de servir per crear les condicions perquè en una de posterior es pugui construir una economia socialista que permeti repartir la riquesa que produïm i decidir com organitzar el fruit del nostre treball i el sistema polític.
1 d’octubre de 2017: Vol que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República?
L’acord polític entre Junts pel Sí i la CUP-CC per la Ruptura Democràtica per la Independència ha donat els seus fruits. El fet que s’hagi fixat la data i la pregunta del Referèndum d’Autodeterminació clarifica la situació política i està aguditzant la contradicció principal, que és el conflicte entre el poble català i l’Estat espanyol.
Ara cal estar amatents per aconseguir que el Referèndum tingui una participació massiva, que depèn inexorablement del seu caràcter vinculant. I per descomptat, des de la perspectiva de les esquerres rupturistes, la revolució independentista que el poble està protagonitzant ha de contribuir a la millora de les condicions de vida de la majoria. La República Catalana ha de basar-se en la radicalitat democràtica en tots els àmbits de la vida política, social, econòmica, cultural i mediambiental. Ara i aquí ens disposem a fer la ruptura amb el franquisme que els pactes de finals dels 70 van impedir.
Tanmateix, l’Estat espanyol no s’ha estat d’amenaçar amb la repressió política, judicial, etc., per tal d’impedir la celebració del referèndum. És previsible que aquesta repressió augmenti en intensitat. En cas que l’Estat espanyol generi un clima que n’impossibiliti físicament la celebració la majoria parlamentària independentista i també la favorable al referèndum han d’actuar en conseqüència i proclamar la independència.
Desenganyem-nos: només la mobilització popular garantirà el caràcter vinculant del referèndum del proper 1 d’octubre de 2017. Cal tenir plena confiança en el poble català que tantes vegades al llarg de la història ha fet front a la tirania. I aquesta vegada el poble català tornarà a ocupar places i carrers per tal de fer efectiva la victòria del SÍ republicà i revolucionari des del moment mateix que es coneguin els resultats del referèndum d’autodeterminació.
El País Valencià reclama les claus de la caixa
El rebuig massiu de la societat valenciana als nous Pressupostos Generals de l’Estat és un fet sense precedents. S’afegeix a la denúncia de la corrupció que ha patit el País Valencià durant tots els anys de domini del PP.
Tanmateix, el poble valencià està prenent consciència que aquestes problemàtiques només són la punta de l’iceberg de la situació d’ocupació que viu. És a dir, l’arrel de tot plegat és un fet estructural: la manca de poder polític. El poble valencià cada dia és més conscient de la situació d’espoli fiscal que pateix dins l’Estat espanyol: sent una regió empobrida, paga com si fos una regió rica i recupera menys inversions que la mitjana estatal. No ens hauria d’estranyar gens que la consigna volem les claus de la caixa hagi aconseguit la mobilització del passat 10 de juny convocada per la Crida pel
Finançament Valencià, un èxit remarcable tenint en compte que no coincidia amb una diada.
Si el poble és qui en definitiva genera la riquesa fruit del seu treball és de justícia que tingui el dret a decidir sobre com repartir-la i quines polítiques cal impulsar en benefici de la majoria.
Les Illes, el motor de la lluita en defensa de la terra
El monocultiu turístic de les Illes perjudica notablement tant el conjunt de les classes populars com el medi ambient, ja que el turisme massiu està íntimament lligat a la pressió urbanística.
Així doncs, la lluita en defensa de la terra i la lluita per la llengua i la cultura continuen sent els principals cavalls de batalla. Es tracta de lluites de resistència davant la imposició de les lògiques dominants del mercat. Cada vegada més, els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers són més
conscients de l’espoli fiscal que pateixen. L’extracció que fa l’Estat espanyol no retorna en cap cas en millores en les con dicions de vida, sinó que el model del turisme exacerbat es manté i empitjora.
El fet que a diverses Illes s’estiguin configurant xarxes d’electes pel Dret a Decidir ens fa pensar que hi ha molt camp per recórrer i una base real per tal d’assolir la República Confederal dels Països Catalans.
Catalunya Nord: l’Estat francès és irreformable
Cap dels candidats que es van presentar a les eleccions presidencials franceses va tenir la més mínima mirada autocrítica cap a la política d’anorreament nacional que ha practicat l’Estat francès. El vincle que tots i cadascun dels candidats tenen en comú és el xovinisme francès. Aquest xovinisme mateix és el que provoca la situació d’exclusió social creixent en diferents barris i poblacions de les principals ciutats i que molts joves francesos no se sentin identificats amb la imatge mitjana del francès.
Les nacions oprimides per l’Estat francès no tenen cap possibilitat d’aconseguir un reconeixement que no esdevingui paper mullat o vagi més enllà de petites concessions de caràcter merament folklòric. Les formacions polítiques franceses, des de la pretesa esquerra fins a l’extrema dreta, miren amb menyspreu totes les reivindicacions nacionals de les nacions sense Estat.
La denúncia del caràcter opressor de la République en termes nacionals i populars és fonamental per tal de bastir una alternativa política clarament transformadora. La reivindicació d’un estatus amb poder polític per a la Catalunya Nord és essencial per tal de reforçar la identitat del nord de la nació, però també per a aconseguir la recuperació de la llengua catalana i d’altres elements que reforcin la identitat nacional catalana que l’Estat francès ha volgut abolir.
La nostra oportunitat: la Revolució Catalana
L’any 2013, el nostre company Carles Castellanos escrivia a Llibertat.cat un article titulat «La Revolució Catalana». Aleshores, Castellanos ja advertia que el procés polític que estàvem vivint era una revolució política multidimensional:
Aquesta revolució nostra és, en primera instància, política perquè, com sabem, es basa en la pèrdua de legitimitat de l’Estat espanyol i l’esperança en una nova manera d’organitzar-nos col·lectivament en un Estat català independent. (…) Si ens hi fixem bé la revolució catalana és, d’entrada, l’expressió d’una crítica genèrica envers les formes de poder actual. Al costat de la reclamació de la independència hi està creixent un bosc espès de reivindicacions favorables a una manera més democràtica i participativa de fer política. Tota una línia de renovació democràtica s’està expandint perquè dins l’esperit de la revolució catalana hi ha la fi del règim polític de la transició postfranquista.
És el nostre deure deixar clar que la Revolució en què ens trobem va més enllà de la constitució d’un nou marc constitucional: la República Catalana ha de revolucionar la consciència dels catalans i les catalanes, que s’han d’emancipar no només del Règim del 78 sinó també, i sobretot, del marc espanyol que ens ha imposat durant més de 300 anys d’ocupació. En aquest sentit, el focus revolucionari del Principat de Catalunya ha d’esdevenir català en el sentit que ha de ser la revolució del conjunt dels catalans, valencians, mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterers, nord-catalans i habitants de la Franja: ha d’esdevenir el punt de partida per a la construcció nacional dels Països Catalans, amb la consciència plena del nostre marc nacional.
Defensar la nació catalana, o sigui la societat en concret formada en aquest territori específic, en el marc de la Revolució Catalana, no és altra cosa que defensar la nostra comunitat humana i el territori que habita. Significa defensar la nostra llibertat per desenvolupar-nos sobiranament a través de la llengua i la cultura que històricament hem anat construint en comú; alhora, implica també establir el marc de relacions econòmiques que nosaltres, els catalans i les catalanes, i ningú més, decidim.
Haurem de decidir per nosaltres mateixos recuperar els sectors productius de l’economia nacional, per tal de rellançar una indústria i un sector agrari potents a partir d’aquells avenços tecnològics que siguin compatibles amb una visió ecologista de l’economia i que estigui al servei de les persones que habitem aquest territori.
La Revolució també ha d’orientar-nos en la construcció d’unes noves relacions internacionals amb els pobles de les dues ribes del Mediterrani, d’Europa i del món, que no se sotmetin als designis dominants de les institucions internacionals de l’imperialisme que ens vulguin mantenir encadenats a la distribució internacional del treball marcada per l’aliança de la UE-EUA. El nostre projecte haurà de basar-se en la promoció de la pau i la solidaritat entre pobles i el rebuig frontal del projecte de l’OTAN, per tal de desemmascarar la falsa dicotomia entre l’islamofeixisme i el xovinisme reaccionari dels Estats.
Ara més que mai cal que centrem totes les forces a guanyar el Referèndum i a organitzar-nos per tal de proclamar la República Catalana i continuar l’extensió de l’exercici del Dret a Decidir al conjunt dels Països Catalans. L’alliberament nacional i social de gènere són indestriables: guanyem la Independència i continuem lluitant pel Socialisme i el Feminisme cap a la confederació dels Països Catalans.
