Per encàrrec del Departament d’Ensenyament, el Consell Escolar de Catalunya ha encetat un debat sobre el futur del sistema educatiu de Catalunya. No cal tenir massa imaginació per pensar que es busca crear una mena de full de ruta sobre el futur sistema educatiu de la República Catalana, o en el seu defecte, anar una pantalla més enllà del que l’autonomia ha anat fent mitjançant la Llei d’Educació de Catalunya (LEC): la privatització en coberta del sistema.
Amb aquest objectiu, s’han encarregat cinc ponències a diverses personalitats del món acadèmic sobre diversos aspectes (els pilars del sistema, l’arquitectura, el centre, el professorat i les teories pedagògiques) i s’ha engegat un calendari de debats. Tanmateix, el sistema per recollir aportacions recorda a la Conferència Nacional d’Educació del 2003, en què només s’assumia allò que anava en la direcció de les intencions de qui ja té decidit el guió per avançat. Al cap i a la fi, ‘Ara és Demà’ és el tercer intent (després del Pacte Nacional de 2006 i la LEC de 2009) d’intentar transformar el sistema educatiu d’acord amb els principis de l’escola privada i, alhora, amb els criteris de “liberalització” imposats pels diversos tractats internacionals vinculats a l’OMC com pot ser l’hermètic TTIP. Certament, els documents escrits van carregats de bones intencions i propostes interessants, que sobre el paper podrien fer creure que es tractaria de millorar l’educació, i que, tanmateix, manté una agenda oculta que cal desemmascarar.
Hi ha un fet previ que cal destacar: en els darrers anys, l’escola privada ha perdut pes a Catalunya respecte al conjunt. Entre 1997 i 2014 ha passat de representar el 43,9% al 32,9%, és a dir, ha perdut onze punts percentuals en disset anys. A la capital catalana, on tradicionalment havia estat majoritària, per primera vegada en la història, la pública està a punt de fer el “sorpasso” en les matriculacions de P-3, fet que en condiciona la viabilitat futura. La tendència és clara i inapel·lable, i la crisi econòmica és només un ingredient d’aquest procés que semblava imparable. Aquesta evolució preocupa molt el món de les elits econòmiques, administratives, mediàtiques i acadèmiques, que majoritàriament han estat formades a escoles concertades, fonamentalment religioses, i busquen nous invents per estroncar aquesta decadència. L’Escola Nova 21, amb gran presència d’ordes religiosos i de fundacions d’entitats financeres, ha estat una operació propagandística per atreure clientela de classes mitjanes, i l’’Ara és Demà’ representa una operació política que podríem qualificar de “Salveu la concertada”. És per això que la gran aposta del document és fusionar pública i privada sota el paraigua del Servei Públic d’Educació. En realitat, es tracta d’una OPA hostil en què el petit (la privada) es menja el gran (la pública) gràcies a la intervenció gens neutral de l’Administració.
Si fem una lectura en profunditat de les ponències, hi veiem alguns elements que, si bé en pot sonar bé la música, la lletra grinyola. Allargar tres cursos l’educació obligatòria (als 5, 17 i 18 anys) podria servir per seduir algunes famílies, tot i que en realitat es revela com una maniobra per concertar noves etapes educatives i, per tant, desviar el migrat pressupost educatiu per nodrir els ingressos d’una escola privada que, a més, sovint actua amb deshonestedat per captar les classes benestants i els alumnes amb major background cultural. Les propostes d’establir una gestió gerencial als centres educatius (amb directors executius, contractació directa de docents amb condicions laborals diferents) és intentar traslladar a la pública el model de la privada. I creieu-me, la ironia és que el professorat de la privada té pitjors condicions laborals, i encara no he vist gaire casos en què la privada fitxi “a cop de talonari” docents de la pública de gran prestigi o impecable trajectòria professional.
I tot plegat, per no res: entre la literatura acadèmica esmentada, s’obvia que les recerques consideren que els aspectes organitzatius i pedagògics només expliquen un 6% del fracàs escolar, mentre que l’increment de recursos destinats a rebaixar ràtios milloren fins a un 27% els resultats educatius en general, i fins a un 40% dels alumnes provinents d’entorns desafavorits. És recomanable que es faci una ullada a un experiment educatiu que es va fer els anys vuitanta a l’estat de Tennessee, en què es demostrà estadísticament el que com a docents o famílies hem anat intuint i que el món acadèmic català, o els redactors de l’’Ara és Demà’, silencien.
Podríem parlar d’altres aspectes que avui semblen ingredients imprescindibles en qualsevol conversa pedagògica: parlem de l’obsessió per les competències bàsiques (que el professor Jaume Aulet tradueix com a “allò bàsic per competir”) i que no és altra cosa que un seguit de menús diferenciats segons procedència social, especialment greu en un sistema educatiu amb gran presència de segregació escolar. També podríem explicar que, quan es parla d’“èxit escolar”, associat a taxa d’aprovats o alumnes que es gradua, s’obvien aspectes com el “portfolio”, que fa que els empresaris de demà no prendran tant en consideració la titulació com la trajectòria de l’alumne, i sobretot els centres de procedència, com de fet ja està passant en unes universitats creixentment diferenciades. També podríem parlar de com les mesures pedagògiques que es proposen, o l’apel·lació a l’impacte de les tecnologies o la neurociència són aspectes discutits per uns neurocientífics que consideren que allò que s’analitza en un laboratori no funciona en una aula ordinària, amb múltiples variables que distorsionen bona part de la voluntat de molts gurus educatius.
Per tot plegat, podríem considerar l’”Ara és Demà” com el primer acte d’una postveritat educativa. Aquest neologisme, paraula de l’any 2015, seria si fa no fa l’expressió que defineix un estat en què les emocions passen per damunt dels fets objectius, de manera que es construeixen fets sense fonaments, amb la voluntat de modelar l’opinió pública i fer passar bou per bèstia grossa.
