Ressenya del llibre “Trencar el silenci” de Mireia Boya

Els silencis que la nostra companya Mireia ha trencat en el seu llibre ens interpel·len profundament com a dones militants. Militem conscients que no ho fem en igualtat de condicions que els nostres companys. Ells son més, hi han sigut sempre, han dissenyat la manera de fer política. Els tempos, les actituds perquè t’escoltin, l’oblit vers determinades tasques imprescindibles, les xarxes de confiança. Dia a dia, ens esforcem per escombrar aquestes diferències i fer-nos valdre més enllà de la quota que maquilla les organitzacions.

La Mireia parla de la dinàmica esgotadora de les institucions, de la seva experiència al Parlament, de com van fer possible el referèndum gràcies a la sororitat entre les dones dels diferents partits, de l’oblit que han patit les preses i exiliades, però també del seu dia a dia com a dona, de la seva família, de la seva malaltia. El patriarcat ha volgut separar l’àmbit públic i privat de la vida, com si això fos possible, com si no cavalquéssim fent malabars per encaixar-los, discretament, en silenci. Les frases de la Mireia ens demostren que és possible i, de fet, imprescindible.

Però a qui haurien d’interpel·lar especialment els silencis que trenca la Mireia és als homes. Tristament, molts us heu quedat únicament amb el dubte de qui devia ser l’home que assetjava la Mireia. Segur que era un malvat molt poderós. No té per què. Nosaltres no ho sabem i no necessitem saber-ho. I és que sabem que podria ser qualsevol home i sabem que no hagués pogut assetjar sense la complicitat dels demés ni sense les maneres de fer política de les organitzacions, profundament patriarcals, que legitimen les accions de l’assetjador.

Maria Mercè Marçal també va escriure, reflexionant sobre la seva experiència com a dona al PSAN, sobre les inèrcies que cal trencar en la militància. De mirar més enllà d’allò visible, que ja sabem, i intentar identificar què és el que fem per inèrcia i dificulta les transformacions. És precisament això. Felicitem a les dones que es posen al capdavant de la política, és clar que sí, però som conscients de les dificultats d’adaptar-se a unes maneres de fer que històricament han beneficiat als homes? Tenim en compte aquest sacrifici? Fem alguna cosa per canviar-les?

Mentre nosaltres ens esforcem per anar trencant silencis cal que els homes actueu en silenci. Llegiu el crit de la Mireia que és aquest llibre o escolteu a les dones que teniu al vostre voltant i, en comptes de paraules de suport en públic i tuits o de preguntar per enèsima vegada a les vostres companyes, penseu què podeu fer, en silenci, entre vosaltres, per trencar les inèrcies que us beneficien i que són violències quotidianes per nosaltres.

Aquesta ressenya no podria acabar sense unes paraules d’agraïment a la Mireia. Un far de valentia que ens il·lumina a totes i ens dona més forces per trencar silencis a casa, al carrer, a la feina, al bar i a Poble Lliure. La República Catalana serà feminista o no serà.

Articles relacionats

Número 16

Autodeterminació: Lluita per la Independència!

L’accés la independència i/o el reconeixement al dret a l’autodeterminació en ben pocs casos s’ha degut a formalismes administratius o resolucions parlamentàries, sinó que ha estat fruit d’una correlació de forces favorable als plantejaments secessionistes en la seva confrontació amb el poder establert.

Segueix llegint »