L’hora és greu. Les limitacions del neoautonomisme que denunciàvem al número anterior de La Veu són cada cop més fefaents. Ho il·lustra dramàticament el recent pacte entre les forces del Govern de la Generalitat de Catalunya i l’espanyolisme “amable” de PSC-PSOE i Comuns, que enterraria de facto la immersió lingüística a l’escola, i que suposa un atac a la llengua sense precedents d’ençà del restabliment de la Generalitat.
El projecte dels Jocs Olímpics d’hivern, un projecte depredador del territori, precaritzador de les classes populars i espanyolitzador, és també la mostra perfecta del retrocés polític i social d’ERC i Junts cap a un autonomisme de curta volada, caracteritzat pel retorn a les polítiques extractives que tan sols afavoreixen cacics i especuladors.
Altres projectes vergonyants com la Copa Amèrica, o una política educativa segrestada pels lobbies econòmics (representats a través de la Fundació Bofill) que porta a la precarització, a la segregació, i al desprestigi de l’escola pública convertida en fàbrica de “tontos útils”, confirmen els intents de reviscolament d’una dreta econòmica i social catalana que es projecta políticament a través dels partits del Govern autonòmic (Junts i ERC) i els seus socis de facto (PSOE i Comuns), reeditant així una nova versió de l’antiga sociovergència i el repartiment de les engrunes de poder polític entre Generalitat i Ajuntament de Barcelona.
La manca d’una resposta ferma en termes de sobirania a les últimes notícies sobre l’espionatge a l’independentisme a través del que s’ha anomenat CatalanGate, o, al País Valencià, a l’enèssima negativa a ni tan sols debatre un nou model de finançament que aturi l’espoli a què ha estat sotmès històricament, demostren novament que el camí de la reforma i l’autonomisme és una via morta, o el que és pitjor, una via a la nostra mort com a poble.
A nivell internacional s’encavalquen, pel cap baix, dues crisis que hem analitzat des de les pàgines de La Veu: la crisi energètica i de matèries primeres, i la guerra d’Ucraïna, que ha servit com a excusa per a reviscolar l’OTAN i reempendre la cursa armamentística, el bel·licisme i la política de blocs. Les primeres conseqüències d’aquestes crisis són ja ben visibles, especialment per a les classes populars (encariment del preu de l’energia, encariment de productes, desabastiments puntuals). Les seves conseqüències a mitjà i llarg termini són difícils de predir, però a ningú se li escapa que la seva petjada podria ser profunda i de llarga durada, comparable a la dels esdeveniments més desastrosos dels últims segles.
Quan la història s’accelera i les crisis s’acumulen, aguditzant-se les unes a les altres, que de tot plegat en resulti una societat més o menys justa depèn de la nostra capacitat d’analitzar la realitat, d’organitzar-nos, i de desplegar una lluita popular realment transformadora, fugint d’oportunismes i de temptatives d’integració al règim. Com diu el company Albert Botran en el títol del seu darrer llibre (que us reconamem aquest 23 d’abril): Independència és Revolució.
En aquests moments, la lluita ideològica és fonamental tant per desemmascarar la nova “traïció dels líders” autonomistes, com per combatre la regressió en termes democràtics i els discursos imperialistes i bel·licistes que se’ns imposen a mode de pensament únic. Amb la voluntat, doncs, de ser eina útil en aquest sentit, us presentem el nou número de La Veu.
