Aquest 8 de març s’ha posat de relleu una problemàtica que moltes dones de comarques ja venien manifestant des de fa mesos: la Generalitat de Catalunya no està garantint el dret a l’accés als procediments d’interrupció voluntària a l’embaràs en moltes regions sanitàries. L’auto-organització de les assemblees de dones de comarques lleidatanes, a la que es van anar sumant assemblees de tot el Principat i l’article del Crític que posava llum a aquesta problemàtica ens han fet constatar que són moltes més de les que ens pensàvem les comarques on no es pot avortar per culpa del punt 2 de l’article 19 de Llei orgànica 2/2010 on es permet l’objecció de consciencia als professionals sanitaris que atenen a les dones que es volen acollir a l’IVE (Interrupció Voluntària de l’Embaràs).
Però on queden els nostres drets? Segons el mateix punt de la llei (Llei orgànica 2/2010), l’objecció de consciència no ha d’afectar l’accés d’aquestes dones als procediments, però la realitat és molt diferent. La Generalitat no posa els mitjans necessaris en la majoria dels casos, com per exemple evitar desplaçaments garantint especialistes en tots els hospitals de referència, o garantint transport sanitari gratuït, deixant ipso facto que les més vulnerables quedem fora d’aquest sistema o que necessitem de l’ajuda logística i/o monetària de terceres persones; així, el dret al nostre propi cos ja no és només nostre.
Però aquesta és només la punta de llança de la vulneració de drets que vivim avui en dia, tot i suposadament tenir dret a l’avortament des del 1985. Aquest 2020 les companyes de l’Associació Drets Sexuals i Reproductius posaven de manifest la dificultat d’accés a la informació que encara patim. Per aquest motiu es va desenvolupar la campanya de recollida de fons per desenvolupar el web #VullAvortar i posar a l’abast de totes les dones una informació transparent i objectiva. Com elles mateixes diuen “Avortar ha estat sempre una pràctica estigmatitzada, castigada i amagada sota el pes d’una moral que l’ha convertit en tabú”, i per això cap organisme públic posa realment a l’abast de les interessades una informació de forma clara i accessible que permeti prendre consciència dels nostres drets i dels diferents recursos que teòricament tindríem a l’abast.
Gràcies a l’autoorganització feminista i a iniciatives com aquestes, cada dia és més fàcil que les dones sapiguem quins drets mèdics tenim, però no passa el mateix amb els drets laborals i psicològics. Qualsevol dona que ha avortat sap que l’IVE va més enllà del moment en que surts del quiròfan i se’t posa l’anestèsia, o de quan et prens la pastilla; i això, que per nosaltres és una obvietat, no ho és per l’ICS, ni per l’INSS, ni per l’estat capitalista i patriarcal del que formen part.
El fet que actualment només es contempli donar un dia d’incapacitat temporal per l’avortament farmacològic (i cap per legrat/aspiració), a no ser que la dona acudeixi al seu metge de capçalera i li demani expressament més dies, i que, per tant, aquesta baixa no es doni per criteris dels serveis ginecològics ni com intervenció ambulatòria sinó com una incapacitat derivada dels efectes secundaris com el dolor abdominals, fan que siguin baixes arbitraries, dependents únicament de la voluntat del metge de capçalera i clarament insuficients en la majoria dels casos. Passa exactament el mateix amb l’accés posterior a serveis psicològics del sistema públic.
Qui pot anar a treballar el mateix dia d’una operació o al dia següent de prendre’s la pastilla mentre s’està dessagnant? Qui sense cap ajuda psicològica i amb l’estigmatització que encara ens envolta pot estar bé amb un sol dia de baixa mèdica? És ben clar que només les qui abans podien anar a Londres, ara van a Barcelona i es poden quedar a casa uns dies descansant amb tractament psicològic de la mútua privada, mentre que a les de sempre ens segueixen vulnerant els drets. Som les dones de classe treballadora les que no podem deixar de treballar sense justificant, les que necessitem ajuda econòmica o logística per desplaçar-nos entre comarques, i les que esperem a les llistes d’espera de psicologia pública per 45 minuts al mes després d’una odissea burocràtica. Es posa un cop més de manifest que la combinació dels sistemes capitalista i patriarcal funciona a l’uníson, mantenint situacions d’opressió i discriminació, mentre, alhora, l’actual marc jurídic pretén que tinguem la falsa sensació de gaudir del dret al nostre propi cos.
Ens cal una nova llei que contempli el dret de les dones a l’avortament pel damunt deconsciències alienes, una llei que aposti realment per la formació i la informació com a eines per evitar que cap dona hagi de passar per una decisió així, i sobretot que faci prevaldre els nostres drets psicològics, mèdics i laborals pel davant dels interessos d’un sistema capitalista explotador que ens vol tot el dia produint o fent tasques de cures.
Les dones catalanes hem donat el primer pas sortint el 4 de març per garantir l’accés territorial, el següent pas serà treballar per l’accés real de totes les dones treballadores amb una nova Llei Interrupció voluntària de l’embaràs catalana. Sempre sense perdre de vista l’objectiu a l’horitzó, treure les urpes del sistema del nostres cossos i les nostres vides. Lluitem per l’emancipació efectiva com a dones de nació oprimida i de classe treballadora!
