Introducció
D’Erdogan a Modi, de Bolsonaro a Le Pen, en diferents llocs del planeta hem anat veient símptomes d’esgotament del model polític que, a grosso modo, s’ha definit històricament com “l’Estat Liberal”. Si després de la 2a Guerra Mundial el capitalisme va adoptar (bàsicament a Occident) una supraestructura política aparentment garantista tant pel que fa a drets i llibertats, com a un cert paper de reequilibri social (l’anomenat “estat social i de dret”), a partir de la caiguda del bloc soviètic i la “revolució neocon” (Reagan, Thatcher, Pinochet) s’entra en un procés d’involució a tots els nivells.
Des d’aleshores el capital ha anat imposant les seves polítiques de saqueig de manera sistemàtica, creant societats cada vegada més desiguals i generalitzant la pobresa i la manca de perspectives vitals per a bona part de la societat. Així s’ha anat relegant l’estat a una funció quasi-exclussivament repressiva. L’avarícia de les oligarquies i el poder creixent de les grans corporacions econòmiques davant les institucions representatives deixen sense sentit els dos corrents ideològics que sostenien “l’estat social i de dret”: primer va ser la social-democràcia, i després el liberalisme.
No estem, però, davant un fenomen 100% novedós, ja que la sitació actual recorda en molts aspectes el període d’entreguerres, quan davant les demandes de justícia social, els estats liberals i les diferents oligarquies van respondre tirant de repressió, imperialisme, nacionalisme excloent, antisemitisme, anticomunisme, etc… posant així les bases per a l’auge dels feixismes.
La performance Trumpista del passat 6 de gener al Capitoli de Washington venia a escinificar el que ja obertament es qualifica com a “crisi de la democràcia liberal” o “auge dels populismes”, però… té realment sentit qualificar de democràtic el règim liberal? pot haver-hi democràcia sense justícia social? quin és el veritable caràcter de l’estat capitalista? el règim liberal obre el camí al feixisme i l’extrema dreta? Mirarem d’oferir algunes reflexions que ens permetin avançar en la definició d’una via catalana i republicana a la democràcia i la igualtat.
Desmentiment del caràcter democràtic de l’estat capitalista
Com ja vam exposar llargament en l’article “Sis reflexions arran de l’espectacle del Capitoli” publicat a La Veu el passat mes de febrer, la praxi política a nivell internacional dels grans estats capitalistes desmenteix ja d’entrada llur caràcter democràtic. Han estat els anomenats “estats liberals” qui (sovint parlant cínicament en nom de la democràcia) han promogut arreu del planeta tot tipus de dictadures, cops d’estat, genocidis, atrocitats i violacions massives dels drets humans.
Pel que fa a la pròpia estructura de l’estat, són diversos els factors que acaben anulant el seu caràcter democràtic, en el sentit que la participació política reduïda a unes eleccions cada cert temps acaba esdevenint irrellevant davant els poders fàctics, els poders reals, de manera que la capacitat d’intervenció política queda molt limitada als estrets marges imposats per aquests grups de poder.
D’una banda tenim els anomenats búnquers dins el propi aparell de l’estat (alt funcionariat, i bona part de l’aparell policial, militar i judicial). La seva funció és dinamitar qualsevol acció política, llei, decret o mesura econòmica que es desvïi dels dictats del gran capital. Acostumen a estar fortament organitzats i cohesionats, tant a nivel ideològic com funcional (controlant des de facultats i centres de formació, fins a l’accés a responsabilitats dins la funció pública), i sovint són herència (tant ideològica com estrictament genètica) d’aparells de règims autoritaris precedents. L’Estat Espanyol n’és un cas paradigmàtic i escandalós, però l’existència d’aquests búnquers és generalitzada.
Complementàriament funcionen les eines de poder de les oligarquies: els lobbies de pressió i l’entramat mediàtic. D’aquesta manera les grans corporacions, ja sigui a través de la corrupció directa de responsables polítics, ja sigui a través de la manipulació i la intoxicació informativa acaben fent passar bou per bèstia grossa i imposant aquelles polítiques que els són favorables. Els interessos particulars d’una minoria extractiva es presenten davant el públic com a interessos generals i, oh, meravella, s’acaba governant en contra de la majoria.
Per facilitar aquesta estafa, en els darrers decennis s’ha produït un progressiu allunyament dels centres de decisió política respecte els electors, el paradigma del qual n’és la Unió Europea. Si a escala local l’existència de diputacions provincials ja suposa una presa de pèl a la democràcia en la mesura que es dota de poder econòmic i politic organismes que ningú ha triat directament, en el cas de la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i les diferents agències de la UE, organismes que exerceixen un paper determinant en la vida de milions de persones que no tenen la més remota idea sobre com aquests ens són escollits i fiscalitzats, el frau democràtic arriba a nivells escandalosos. La UE és una supraestructura feta a mida dels lobbies de poder econòmic, una eina de segrest de la democràcia a mans de les oligarquies i els seus tecnòcrates.
Per si totes aquestes eines d’anul·lació o tergiversació de la voluntat popular fossin insuficients, el sistema es reserva el dret a tallar de manera dràstica i impune qualsevol govern que s’atreveixi a emprendre una agenda veritablement reformista en el sentit social, com feu en els casos d’Allende i Olof Palme.
Així doncs, les anomenades “democràcies liberals” tenen alguna cosa de liberal, però pràcticament res de democràcies, ja que, de facto, constitueixen un règim que impossibilita fer polítiques a favor del demos.
El paper dels Estats en el “capitalisme tardà” del segle XXI
Amb algunes excepcions, la gestió de la crisi sanitària i humanitària de la covid-19 ha deixat encara més al descobert el paper dels estats capitalistes occidentals en l’actual moment històric: vetllar pels interessos de diferents grups econòmics en contra fins i tot de la protecció de la salut i la vida de les persones.
L’estat ha estat sempre, és, i serà fins a la seva dissolució1, un instrument de dominació de classe. És l’eina a través de la qual el poder econòmic assoleix i exerceix l’hegemonia en el poder polític. La lluita de classes i l’existència del bloc soviètic van obligar a les oligarquies a matisar el caràcter de l’estat liberal durant alguns decennis. Així, bàsicament a Europa Occidental, liberals i social-demòcrates van gaudir d’uns anys de glòria, concedida en forma d'”estat social i de dret” que, a canvi de garantir l’hegemonia del capital, garantia també unes mínimes condicions de vida (habitatge, educació, sanitat…) a bona part de les classes populars.
Aquest maquillatge va començar a caure a les perifèries de l’imperi, amb les dictadures llatinoamericanes i va entrar en acceledara fase de deconstrucció amb la caiguda del mur de Berlin. Fou aleshores quan Francis Fukuyama proclamà el final de la història, i l’oligaquia mundial, extasiada, repetí a l’uníson “la lluita de classes s’ha acabat i hem guanyat nosaltres!” mentre es llançava la més gran operació de pillatge i desposessió patida per la humanitat: la globalització neoliberal.
A partir d’aquell moment, l’estat retorna a les seves essències i compleix dues funcions primordials: la policial-repressiva, i garantir el saqueig de l’economia a mans de les grans corporacions.
Així, arreu del planeta hem vist promulgar lleis cada vegada més restrictives pel que fa als drets de manifestació, llibertat d’expressió, i fins i tot a la participació política institucional. La criminalitzacio de la dissidència va acompanyada de la intensificació del caràcter estrictament repressiu dels cossos policials i els aparells judicials, així com de la impunitat dels atacs a activistes i col·lectius socials per part de sicaris mediàtics, uniformats, o irregulars.
Molt significativament, quan arran de la crisi del 2008 les oligarquies europees van imposar el desballestament de bona part dels serveis públics (la cínicament anomenada “austeritat”), els aparells repressius van restar al marge de les retallades, o fins i tot, com en el cas de Grècia, es va obligar l’estat a mantenir els compromisos de compra de material militar.
Paral·lelament, els actuals estats capialistes, després d’haver privatitzat sectors estratègics com l’energia, l’aigua, les telecomunicacions, etc. i d’haver desballestat els sistemes d’estalvi deixant el monopoli bancari en molt poques mans privades, són la principal garantia del saqueig de la societat a mans d’aquestes grans companyies concessionàries i dels gestors del capital especulatiu.
De nou, l’estat espanyol i el seu capitalisme d’amiguets, es situen al capdavant del rànquing, tant pel que fa als abusos de les companyies de serveis, com de manera molt descarada a l’espoli perpetrat per la banca, les constructores i promotors immobiliaris, i els fons d’inversió. L’estat i els seus sicaris (Narcís Serra, Rodrigo Rato…) van ser els responsables d’una operació criminal que està deixant milions de persones sense el dret a l’habitatge, i al conjunt de la societat (des de treballadors, a autònoms i PIMES) a mans dels abusos de la banca, un cop liquidat el sistema de caixes d’estalvi2.
La pregunta que hom podria fer-se és “com uns estats aparentment democràtics actuen de manera cada vegada més sistemàtica i descarnada en contra de la majoria?” La resposta està en la pròpia naturalesa de l’estat, que desmenteix d’entrada el seu caràcter democràtic, ja que no és sinó una suprastructura que té com a funció el sotmetiment de la majoria als interessos d’una minoria, que és qui ostenta realment el poder, qui de facto, “vota cada dia”.
Les bases ideològiques de l’estat neoliberal
Per al funcionament de l’estat capitalista liberal com a eina de dominació es requereix desenvolupar en paral·lel una hegemonia ideològica de la dreta, una nova religió que limiti el marc mental de bona part de la població tant pel que fa a la percepció dels propis interessos i necessitats, com a les possibilitat reals i les eines necessàries per canviar les coses.
En aquesta construcció ideològica hi juga un paper central l’exacerbació de l’individualisme, del jo desvinculat dels elements d’existència col·lectiva (excepte, òbviament, el nacionalisme d’estat imprescindible per a la subsistencia de l’aparell de dominació). El nou credo resa més o menys així:
“La vida es redueix a la satisfacció immediata i convulsiva de necessitats de naturalesa narcisista, normalment relacionades amb el consum (incloent-hi també la mercantilització de les relacions humanes).
I si aquestes no poden ser satisfetes, no et demanis el perquè ni cerquis solucions col·lectives. No siguis un “loser”: vés al psicòleg, paga’t -si pots- un advocat, i tira de manuals d’auto-ajuda i esports individuals. No te n’has sortit perquè el món està ple de gent que et vol fotre (immigrants, estrangers, veïns envejosos…) no te’n refiïs de ningú.
Els sindicats, les associacions de veïns o de defensa del consumidor, les entitats culturals del poble, vila o barri i, en general tot allò que soni a comunitat fa mandra i nosa, i no seveix per a res. Un moviment popular on participi molta gent segur que no és prou autèntic i que cal fragmentar-lo.
Tenint l’anglès i l’espanyol, llengües cosmopolites que ens donen accés a un ampli mercat, quina mania provinciana és aquesta de voler seguir parlant en català? Les identitats són un maldecap i només porten problemes: tu ets tu, i com a molt, ets espanyol i ciutadà del món.
I si vols filar prim, fila fins l’extrem que en la teva col·lectivitat hi quedis tan sols tu i algun amiguet. La classe social, el poble, la condició de dona són massa petites per ser considerades representatives i font de sobirania i massa àmplies com perque el teu JO tant ric, complex i important s’hi senti identificat.”
I el més important d’una ideologia és que l’has de tenir sense ser-ne conscient, o fins i tot negar-la, perquè assumiràs que no és una ideologia, és el sentit comú. Com deia Beaudelaire “La més gran victòria del diable és fer creure que no existeix”.
Tàctiques i eines d’opressió i dominació
Així doncs, les tàctiques de desinformació, intoxicació i propaganda esdevenen claus en el paper de l’estat com a eina de dominació. Amb bona part dels grans mitjans de comunicació privatitzats i la generalització de l’accés a internet, aquesta tasca que fins als anys 90 del S. XX es realitzava a través de les ràdios i televisions públiques i de la premsa escrita, ha anat adaptant-se i perfeccionant-se: les grans corporacions mediàtiques són les encarregades de generar i difondre continguts, a banda de publicitar a l’uníson la versió oficial de les coses, i l’estat actua com a censor asimètric.
És l’estat qui es reserva el dret a concedir llicències d’emissió, qui té la potestat d’atorgar subvencions i contractar publicitat milionària a determinats grups empresarials i de condemnar a l’ostracisme a d’altres. Alhora, mentre els grans grups comunicatius de la dreta gaudeixen de total impunitat a l’hora de desfigurar, criminalitzar i estigmatitzar, la premsa lliure i el pensament crític son cada vegada més perseguits, fins i tot penalment.
La gran màquina de propaganda que sempre ha estat el cinema s’ha diversificat ofegant-nos amb continguts a través de grans plataformes, ja sigui en format ficció o documental, on el rigor històric, informatiu i intel·lectual acostumen a ser sistemàticament substituïts per les simplificacions més barroeres, la repetició de tòpics i clixés i, en definitiva, la més pura propaganda de guerra.
D’aquesta manera s’aconsegueix normalitzar la repressió sobre tot allò que qüestioni el pensament únic (o més ben dit, la manca de pensament i la repetició acrítica de sentències sistemàticament inoculades en el subconscient col·lectiu), i que propugni polítiques que se surtin del guió dictat pel capital.
Així s’han anat estenent i esdevenint una característica comuna no només a llocs con Turquia o l’Aràbia Saudí, sinó a la pràctica totalitat dels estats capitalistes fenòmens com les anomenades “lleis mordassa” (i les multes, persecucions personals i professionals, i fins i tot els empresonaments que se’n deriven), l’espionatge a grups polítics i moviments socials, les operacions policials que no són més que grans muntatges embolcallats d’una gran publicitat criminalitzadora, la feixistització i immunitat dels cossos repressius, i la impunitat dels atacs a activistes, a determinats col·lectiu socials i a grups polítics (ja siguin protagonitzats directament pels aparells l’estat, ja siguin de manera externalitzada a càrrec de grups parapolicials i feixistes).
En els darrers anys, a més, hem vist cristalitzar una tàctica dissenyada en l’època de la revolució neocon, consistent en la infiltració d’elements de l’extrema dreta en les cúpules judicials dels estats (en el cas d’Espanya no va caldre infiltrar-los, ja venien de sèrie), o en la compra de serveis a jutges corruptes per practicar el que es coneix com a lawfare, o dictadura de togues i punyetes, quan el poble s’entesti a escollir governants que defensin la voluntat popular davant els dictats dels poders fàctics.
Els ideòlegs de l’administració Reagan van pensar que seria més econòmic i estètic perpetrar cops d’estat mediàtico-judicials que seguir tirant de marines, mercenaris i generals corruptes i psicòpates de gallet fàcil per restaurar l’ordre allà on els governants pretenguessin sortir-se del guió. Aquesta ha estat la tàctica utilitzada en el nou intent d’operació còndor desplegada els darrers anys a Llatinoamèrica per mirar d’acabar amb Correa, Kirchner, Lula, Roussef i Morales.
I, per descomptat, aquesta és la tasca que a l’estat espanyol executen amb gran diligència el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional, i tot un aparell judicial de tradició franquista que actua com darrer bastió de les essències oligàrquiques, autoritàries i uniformistes de la monarquia borbònica.
La polarització asimètrica i el feixisme com recurs
Un altre concepte clau per entendre l’agreujament progressiu del frau democràtic que suposen els moderns estats capitalistes és l’anomenada polarització asimètrica, que, a grans trets consisteix en el següent: es desarticula l’esquerra real, i la social-democràcia (o el postmodernisme progre) es limita a la repeticio d’eslògans i principis grandiloqüents, mentre a la pràctica abandona tot programa realment transformador i assumeix, en nom del (fals) pragmatisme les polítiques econòmiques i antisocials de la dreta. És a dir, l’esquerra oficial, ocupa el centre-dreta , (o, essent extraordinàriament generosos, el centre).
Però alhora, la dreta es radicalitza en el seu programa econòmic neoliberal (és a dir, l’estat no ha de ser un element mínimament redistribuidor de la riquesa i garant del benestar, sinó una eina potentíssima al servei de l’acumulació de capital a costa de la desposessió de les classes populars) i es desacomplexa en el seu discurs i les seves proclames excloents, classistes, i, en darrer terme masclistes i xenòfobes: tracta de normalitzar la desigualtat i les dicriminacions. La dreta oficial esdevé, de facto, extrema dreta.
Així, el centre de gravetat de la política es situa cada cop més enllà, fent del tot inviables governs transformadors i programes al servei de la majoria. Aquest és, precisament el paper de la nova extrema dreta europea i americana: no té perquè prendre el poder polític, l’únic que ha de fer és condicionar-lo, obligar (pels mitjans que calgui, ja que disposa de recursos, suports mediàtics i impunitat) a qui governi a aplicar un programa al servei dels qui mouen els fils de la titella.
A banda, evidentment, l’extrema dreta segueix conservant el seu paper històric de força de xoc contra tot moviment que qüestioni l’statu-quo. Tasca per a la qual compta amb la complicitat d’elements de l’aparell policial, militar i judicial.
El feixisme, doncs, no és la contraposició al liberalisme, ben al contrari: n’és la seva conseqüència directa, l’últim recurs que utilitza per imposar el seu programa econòmic i per evitar una sortida democràtica (i, per tant, solidària) a les crisis que el capitalisme genera.
Bases per avançar vers una República Democràtica
La construcció d’una societat democràtica, és a dir, d’una societat on els interessos de la immensa majoria i la voluntat popular prevalguin pel damunt dels poders econòmics i llurs instruments de dominació passa doncs per assumir una realitat: la irreformabilitat de l’estat liberal en un sentit democràtic i la seva tendència natural a l’autoritarisme. La lluita per la democràcia és, necessàriament, una lluita per la Ruptura respecte l’actual suprastructura político-administrativa i judicial.
En l’actual context històric, la forma d’estat que permet avançar en els principis que -si més no, teòricament- inspiraren les revolucions liberals (liberté, égalité, fraternité) és el d’una República Democràtica de base popular. És a dir una República que passi de l’aparença democràtica a la radicalitat democràtica; una República on el Demos tingui realment eines de poder, la qual cosa porta implícit el desplegament d’un model econòmic i social que garanteixi els drets fonamentals al conjunt de la ciutadania.
Superar l’actual atzucac polític, econòmic i social, revertir les tendències feixistitzants, i avançar vers un nou model republicà i radicalment democràtic reclama:
- Desemmascarar i combatre el caràcter neoliberal de la falsa esquerra, responsable de l’augment de les desigualtats, de l’alienació econòmica i cultural, i de la desestructuració, l’atomització i la desmobilització de les classes populars, bases sobre les que es sustenta l’autoritarisme.
- Promoure polítiques a favor de la majoria, de la igualtat real, i de la conquesta dels drets elementals de ciutadania (pa, sostre, educació, salut i treball); és a dir defensar i aplicar un programa transformador, superant sempre que calgui el marc polític i jurídic imposat pel capital.
- Entendre que l’auto-organització popular, la mobilització de masses i la resistència civil no-violenta són les eines fonamentals per encarar el torcebraç entre el poder estatal corrupte i decadent i les noves formes de poder popular i democràtic. Sense un poble mobilitzat, en marxa, cap programa transformador serà realment aplicable. La lluita institucional desvinculada de l’acció de masses està condemnada al fracàs i a la integració en el règim.
- Desplegar formes de poder popular en diferents àmbits com a embrió del protoestat republicà. La República no es declara, sinó que es construeix des de diferents vessants, articulant noves estructures de poder (econòmic, mediàtic, social, representatiu, etc…) amb capacitat de confrontar l’actual aparell de dominació.
Notes
- Dissolució que, lògicament tan sols podrà dur-se a terme en una societat sense classes, construïda paulatinament a través de la conquesta del poder per les classes populars.
- La conxorxa consistí en un acord per augmentar astronòmicament els preus de l’habitatge amb el benentès que les caixes donarien crèdits sabent que mai podrien ser retornats. Quan van fer fallida, promotors i constructors van fugir amb els diners, les caixes es van sanejar amb fons públics (a costa de despesa social) i van ser lliurades a la gran banca; per acabar-ho d’adobar, els habitatges incautats per impagament van acabar també en mans de la banca i els fons voltors, tot i els milers de miions d’euros de l’erari públic invertits en el rescat de l’operació.
