Any 1983. Un dels fundadors del Grup d’Estudis Marxistes (d’ara endavant GEM) del PSAN, el filòleg Jordi Moners i Sinyol (1933-2019), tingué cura de la traducció de la biografia de Marx escrita per l’intel·lectual-polític Vladímir Lenin. Era un text de suport adreçat al combat polític i ideològic editat arran del centenari de la mort del pensador i activista revolucionari Karl Marx. Es tractava de la traducció al català d’una obra escrita pel revolucionari rus en el període de juliol a novembre de 1914 (entre Poronin —aleshores Àustria-Hongria— i Berna). Fou una època en la qual el dirigent comunista estava estudiant la dialèctica de Hegel i l’obra d’Aristòtil. El text fou publicat en primera instància el 1915 al Diccionari enciclopèdic Granat. Tres anys més tard fou publicada la versió completa de la biografia —amb dos capítols finals no inclosos a l’edició de l’enciclopèdia: “El socialisme” i “La tàctica de la lluita de classe del proletariat”— a edicions Priboi de Moscou. La versió original contenia una bibliografia sobre Marx on Lenin recollia sistemàticament els estudis publicats fins al 1914 i, a més, incloïa els assaigs entorn del filòsof nascut a Tréveris escrits des de diversos paradigmes i perspectives: des de la tradició marxiana, el populisme rus, les escoles de pensament econòmic crítiques amb l’enfocament del Marx (el marginalisme) i els treballs al voltant de tradicions filosòfiques adscrites o contràries al materialisme històric.
El treball de Lenin es redactà gairebé deu anys després de la primera revolució democràtica de 1905 i tres anys abans de la transformació de la revolució democràtica de febrer de 1917 en la posterior presa del poder (octubre) del Govern Provisional rus i institucionalització d’un Govern dels Soviets. Constituïa, d’altra banda, una divulgació de la biografia intel·lectual i política de Marx —del materialisme filosòfic al materialisme històric— al si de medis polítics i teòrics revolucionaris russos que fins aleshores potser no tenien prou esment de la significació de l’obra del barbut germànic. I aprofundia en el sentit que prenia una nova filosofia que unificava pensament i acció. L’estudi també sintetitzava conceptes fonamentals de l’obra magna del filòsof alemany pel que feia a la crítica a l’econòmica política classica —El Capital— tenint en compte que Rússia no era completament una societat agrària (vegeu la darrera part del capítol “El socialisme” i l’al·lusió a la petita pagesia), i, doncs, comptava amb espais industrials com Petrograd.
Val dir, però, que la reflexió leninista al·ludia puntualment a una crítica del sector bolxevic cap al corrent menxevic. Es tractava —en el marc del III Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) celebrat el 1905 a Londres— de remarcar (Lenin) l’aliança entre camperolat i proletariat, i com el camperolat no era una classe que es contraposava a l’avenç revolucionari en una perspectiva de revolució democràtica. L’opuscle de Vladímir Ílitx era, d’altra banda, una anàlisi interna de dinàmiques polítiques russes.
En conjunt, l’encert del GEM del PSAN (i ara d’Edicions del 1979) fou publicar per primera vegada una síntesi biogràfica que podia ser útil per al debat ideològic del moment. En aquest sentit, fou editada en una conjuntura (anys vuitanta) en què emergien —entre la intel·lectualitat cosmopolita d’una esquerra aburgesada— girs favorables a la postmodernitat despolititzadora i impulsors de posicionaments rupturistes. Existia un predomini internacional de la socialdemocràcia, és a dir, quan alguns partits socialistes europeus majoritaris ja havien prescindit, o relegat, feia una vintena d’anys del model polític proposat per Marx.
Amb tot, el llegat marxià romania vigent en fronts educatius, universitaris de lluita (AEIU) i polítics (independentistes). Recordem, en aquest sentit, i a més del PSAN,1 l’existència aleshores de les organitzacions I[ndependentistes] [dels] P[aïsos] C[atalans], que editava la revista Lluita, i, en un altre nivell tàctic, el B[loc] d’E[esquerres] d’A[lliberament] N[acional] i Nacionalistes d’Esquerra, organitzacions que tenien igualment Marx com a referent. El Moviment de Defensa de la Terra es fundà el 1984. Precisament l’òrgan d’IPC publicà l’article commemoratiu “Marx i la qüestió nacional”2 També, d’altres organitzacions, els eurocomunistes del PSU (a través de la publicació Nous Horitzons) o els ecomarxistes de la revista Mientra Tanto, publicació encarnada per Manuel Sacristan —referent intel·lectual comunista per a un ampli espectre intel·lectual, i interlocutor de Jordi Moners pel que fa a traduccions d’obres de Marx al català—, publicaren números monogràfics entorn del filòsof de la praxi, tal com Gramsci anomenà Marx.3
En qualsevol cas, i potser aquesta n’era l’aportació més remarcable, la publicació de l’obra de Lenin pel PSAN continuava la tradició de formació d’una Biblioteca de textos marxistes en català els orígens de la qual (anys trenta) comptava amb platafomes com l’editorial “Edicions de l’Arc de Barà” fundada pel vallenc Manuel Gonzàlez Alba i impulsada per Jordi Arquer Saltor. Cal remarcar-ne la publicació del Manifest Comunista de Karl Marx i Friedrich Engels, a càrrec de la traducció del socialista Emili-Granier Barrera, militant entre Estat Català i la Unió Socialista de Catalunya, i un compendi de textos de difícil localització, i potser a reeditar completament, entorn de la qüestió nacional i colonial.
Lenin, doncs, venia a formar part de l’univers cultural de medis polítics independentistes. Un referent, doncs, que adaptat al moment polític de començaments dels anys vuitanta, esdevenia “carburant ideològic” respecte de les conseqüències polítiques d’una “transició” limitada, controlada pel franquisme monàrquic (1969-1975), vigilada sota l’immediat postfranquisme (1976-1978) i supervisada per d’EUA i Alemanya Federal.4
El nou context postfranquista que en resultà posà les bases d’una descentralització autonòmica en resposta a l’autodeterminació i a l’alliberament nacional del país. Per contra, l’espai independentista materialitzà una concepció de la cultura marxista focalitzada en la qüestió nacional com a contradicció principal i, doncs, en la conciència revolucionària del materialisme històric. En aquest sentit “Edicions Lluita”, l’editorial del PSAN, publicà volums posteriors que incidiren en àmbits de lluita —ecologia política—, recuperà referents revolucionaris com Andreu Nin, difongué discursos del cubà Fidel Castro o edità textos que analitzaven trajectòries de lluita armada i divulgà assaigs que tractaven la política ecologista, aleshores configuradora d’una destacada línia de treball i de mobilització.
L’edició present de Marx per Lenin ha estat publicada per Edicions del 1979. No es tracta, però, de l’edició tal com fou publicada el 1983. Es tracta d’un text ben supervisat per Arnau Mayans. La revisió no tan sols ha estat d’estil o de correcció puntual d’expressions que figuraven a la primera versió catalana (d’algun mot en rus, per exemple). Aquest historiador ha fet una tasca d’editor (en el sentit anglosaxó) que cal agrair. Ha comparat, tal com féu el GEM, l’edició del text de Lenin amb la versió que en publicaren el 1966 les Edicions en llengües estrangeres de Beijing, i ha anotat en crida les referències bibliogràfiques d’obres d’Engels i de Marx. Amb tot, l’aportació més destacada de la nova versió ha estat, al meu parer, la transcripció dels fragments no suficientment reproduïts, o massa sintetitzats, per Lenin (cal tenir present les condicions de treball a l’exili que, tal vegada, impossiblitaven la reproducció textual dels paràgrafs). Aquestes fragments compten, ara, amb la citació exacta de l’obra d’origen en qüestió i, en ocasions, amb referències del mateix text publicat en diverses edicions. Es tractava, com especifica el curador a l’apartat de “Notes a la introducció de 1983”, de “reconstruir la procedència de les citacions emprades per Lenin” (p. 10).
L’altra aportació de l’edició ha estat la de refer la bibliografia de Marx, Engels, i per primer cop, de Lenin, la qual figurava sintetitzada, però no pas completada a l’edició de 1983 (tot i així cal tenir en compte que les traduccions amb què hom comptàvem aleshores eren en un nombre molt menor que en l’actualitat). Les catorze obres esmentades al capítol final “Bibliografia en català” de l’edició de Jordi Moners (pp. 77-79) han estat complementades per Mayans a la nova edició de 2024. A partir d’aquest treball d’estandardització bibliogràfica podem comptabilitzar (entre edicions i reedicions, o noves versions) vint textos de Karl Marx, cinc textos de Friedrich Engels, dinou obres escrites conjuntament per Marx i Engels, i catorze de traduïdes al català de l’obra de Lenin. Noves editorials, com Tigre de Paper, i d’històriques com Tres i Quatre —potser volent recuperar en aquest darrer cas una línia d’edició dels anys setanta amb la divulgació, entre d’altres, d’autors marxistes francesos, italians o xinesos— han estat capdavanteres en l’edidició d’obres de Lenin, encara que, ben segurament, per motius no coincidents.
El valor de l’edició que comentem rau fonamentalment en l’actualització d’un text clàssic de Lenin, del qual enguany commemorem el centenari del traspàs. La publicació d’aquesta obra hauria de possibilitar la intensificació de publicació de clàssics del pensament marxista, o d’altres modalitats de pensament, que hagin aportat idees o experiències revolucionàries en l’àmbit teoricopolític i siguin útils en la lluita per la independència del país. Reprendre una “Biblioteca d’Estudis Socials i Polítics”, endegada per les “Edicions de l’Arc de Berà”, no tan sols podria consolidar una línia de publicació de textos d’anàlisi marxistes, sinó que Edicions del 1979 podria catalitzar, amb aquesta hipotètica “Biblioteca”, un front intel·lectual de treball polític, fet que, com és sabut, és molt poc freqüent —per no dir absent— en l’actual àmbit editorial i panoràmica cultural. Una línia editorial especifica contribuiria indirectament a dotar l’independentisme sociològic d’una organicitat de pensament per a actuar políticament. Contràriament a allò que l’espanyolisme d’esquerres pregona amb demagògia, el moviment independentista no és burgès.
1914. Lenin, des de l’exili, segurament pensà a impulsar la cultura política marxista de la militància comunista a fi d’abastir-la de referents, els quals, en un context determinat com el d’aleshores, ajudaven, de ben segur, el desenvolupament de la interpretació de la realitat. Tres anys després se’n veieren els primers resultats. 2024. Felicitem-nos, en aquest sentit, per la iniciativa “leninista” de les edicions del 1979, i encoratgem Arnau Mayans a continuar la tasca d’editor crític d’obres de pensament social i polític.
Notes
1. NB. Agraeixo a Arnau Mayans la tramesa dels Lluita del PSAN i IPC corresponents a la commemoració del centenari del traspàs de Karl Marx.
Lluita. Per uns Països Catalans reunificats, independents i socialistes, 26, abril, 1983, pp. 6-10. El monogràfic comprenia quatres articles. El primer treball, signat per “L’Encobert” —integrant destacat de l’organització valencianista que fou Germania Socialista—, “A propòsit de Karl Marx”, feia una crítica de les lectures de Marx a través de “filtres” interpretadors al si d’espais que es reclamaven del marxisme. Eren objecte especial de crítica un ampli ventall d’intel·lectuals, agents executors del “refinament de les tècniques de dominació de classe”, propagaven una “doctrina” interessadament fragmentada i cientista del marxisme. Es tractava, doncs, de combatre “l’espoli” teòric del proletariat, unit a l’“espoli” econòmic a mans del sector més avançat del capitalisme d’estat.
Seguia el treball “La qüestió nacional al Manifest Comunista”. S’hi reproduïen paràgrafs de l’opuscle intitulat en un moment en què la consciència nacional dels pobles era emergent, condicionada aleshores. per l’etapa de la revolució democraticoburgesa. L’anàlisi de Marx i Engels concepció romania lligada a les conseqüències de formació de la burgesia i els seus interessos cosmoplites de producció. El “1848” Marx vinculava la nació a la formació del proletariat com a classe nacional. La pàtria dels treballadors restava subjecta a una nova concepció nacional contraposada a la burgesa. Era, però, una anàlisi.
El text adreçat a la crítica dels posicionaments de Ferdinand Lassalle, en el marc de formació del Partit Socialista Obrer Alemany —“Crítica al Programa de Gotha”— , del GEM, emfasitzava la lluita de classes (la tàctica i l’estratègia sindicals) més enllà de la qüestió salarial i abordar els orígens de l’explotació de la força de treball —la producció i vinculava les capacitats de treball a les necessitats.
El darrer article, “La lluita fou el seu element” a càrrec de ”Tribi” era de caient biogràfic centrat en les condicions de treball de Marx. Aquesta situació (rigorosa) no impedí el compromís amb la seva obra emancipadora de la classe treballadora.
2. El número 104 de Lluita. Indepedentistes dels Països Catalans publicat pel març de 1983 reproduïa a la darrera pàgina de la publicació un retrat de Marx amb un destacat: “El poble que n’esclavitza un altre forja les seves pròpies cadenes.”
[s/a]: Lluita. Independentistes […], 105, abril 1983, pp. 12 i 13. Es tractava d’una anàlisi històrica pel que feia a la modulació i evolució del pensament marxià envers la funció de l’alliberament nacional en el marc de l’avenç de les contadiccions capitalistes i de les bases revolcionàries del proletariat o de la pagesia. L’article explica —amb referències als historiadors respectius l’ucraïnès Roman Rosdolski (1898-1967) i la francesa Helène Carrère d’Encause (1929-2023) tot referenciant-ne segurament l’assaig Comunistes i nacionalistes— el posicionament pangermànic de Marx com a situació favorable a l’avenç del mercat capitalista envers els països eslaus definits com a ‘endarrerits’, valoració oposada a la de l’activista anarquista Bakunin. La reflexió tracta, en aquest sentit, d’una evolució marxiana respecte del posicionament favorable a la independència d’Irlanda i l’India. No obstant aquest darrer progrés teòric, l’article conclou que Marx no formulà una teoria global de l’allibermanent dels pobles i, en canvi, sotmeté l’opressió nacional a una concepció tàctica en funció de si afavoria o no l’avenç cap al socialisme.
3. Caldria sistematitzar els actes de debat i de reconeixement realitzats per entitats, associacions i organitzacions entorn del centenari del traspàs de Marx als Països Catalans.
4. Caldria potser analitzar el període tardofranquista i postfranquista sota el paràmetre (prioritari) de la qüestió nacional. Cada nació, a la península ibèrica, materialitzà una resposta de país davant l’acció de l’estat. Hi hauria, en canvi, una altra via de transició, pròpia de l’àmbit d’influència política i econòmica de la ciutat-estat Madrid. Una transició estatat espanyola i tres “transicions” nacionals. D’aquesta anàlisi comparativa entre dos models de transició podríem concloure el perquè la contradicció principal contemporània —no pas resolta— és la qüestió nacional.
