Trencar amb el (fals) regeneracionisme espanyol

Cal trencar amb el fals regeneracionisme espanyol i desplegar una estratègia independentista també a les institucions.

Els esdeveniments polítics dels darrers mesos han acabat de confirmar allò que havíem començat a denunciar (segurament no amb prou contundència) l’hivern del 2018, que es va fer evident amb «l’aplanament del Tsunami» i els governs Torra i Aragonès, i que ha arribat al seu zènit amb la investidura del President més espanyolista de la història recent de Catalunya: la negativa per part de les teòricament forces polítiques principals de l’independentisme (i de llurs corretges de transmissió) a assumir una estratègia independentista real, es a dir, de ruptura democràtica respecte els estats ocupants.

Hem apuntat sovint la desideologització com un dels motius principals que ens han dut a l’actual atzucac, a la qual caldria afegir, com s’ha començat a denunciar darrerament, un fet que hi va intrínsecament lligat: la conversió dels aparells dels partits en simples menjadores, en caus d’arribistes i oportunistes que, sense base ideològica més enllà de cantarelles postmodernes, sense principis polítics, i sense estratègies de ruptura, vetllen tan sols per la defensa del seu status personal i/o dels seus privilegis econòmics com a casta o com a classe.

L’independentisme no pot seguir fent-se trampes al solitari amb proclames unitaristes davant determinades evidències: cal dir les coses pel seu nom, assumir que hi ha qui no està disposat a fer política independentista i, fins i tot, qui, cínicament, està disposat a fer política en contra de l’independentisme tot aplanant el camí per a la repressió i la desnacionalització del nostre poble.

En aquest context, és un error seguir apel·lant a «la unitat estratègica de l’independentisme» entre actors que han fet evident que ni tenen, ni volen tenir una estratègia pròpia identificable com a independentista. El que cal és definir i desplegar aquesta estratègia de ruptura amb aquelles i aquells que hi estiguin disposats, amb independència de la parròquia amb què hagin combregat (d’una manera o altra) fins ara.

És el moment de fer un punt i apart. Cal recordar que la lluita per la independència és, ni més ni menys, la lluita per la nostra supervivència com a poble, per la possibilitat de construir una vida digna, amb plenitud de drets, que ens permeti reconèixer-nos col·lectivament i decidir lliurement el nostre futur, en contraposició a la dinàmica alienant inherent als estats ocupants i a la dictadura del capital. És una lluita, en definitiva, que estableix una línia clarísssima entre els defensors de l’status quo (el Bloc Històric Dominant) i els partidaris de l’emancipació (el Bloc Històric de Ruptura).

Cal doncs reemprendre la lluita a partir de l’anàlisi de la conjuntura actual i de l’anàlisi crítica de com hem arribat fins aquí, i, en aquests moments, es necessari assenyalar els fets clau que situen a cada agent polític respecte el conflicte realment existent entre el poble català i l’estat espanyol.

Òbviament, el fet més punyent de les darreres setmanes ha estat la investidura de Salvador Illa, representant de l’ala més dretana i espanyolista del PSOE, com a President de la Generalitat. Aquesta investidura ha suposat posar en mans d’elements de l’espanyolisme més visceral les institucions autonòmiques i les seves (magres) estructures, des dels miitjans de comunicació fins a l’educació, la cultura, i els serveis socials, un fet sense precedents en la nostra història, que amenaça directament la nostra existència com a poble, i que situa clarament ERC fora de qualsevol estratègia independentista.

No és cap exageració: tothom sap que un principi fonamental de qualsevol estratègia és no lliurar espais de poder a l’enemic. Doncs bé, gràcies a les polítiques desplegades principalment per ERC, però també per Junts, actualment el PSOE, el veritable puntal i pal de paller del règim a Catalunya, controla la Generalitat, la Diputació de Barcelona i tots els ajuntaments de les ciutats catalanes més grans (excepte Badalona, a mans de l’Albiol!), amb via lliure i plenes facilitats per desplegar el procés d’espanyolització i desnacionalització del nostre poble.

Com ha arribat ERC, que s’havia nodrit de molts militants de base de l’independentisme revolucionari dels anys 80 que tenien teòricament clar allò de que per arribar a la independència calia esfondrar els pilars del règim a Catalunya, (la sòciovergència) a fer exactament el contrari? És a dir: ressuscitar el PSOE i intentar suplantar CiU en el paper de pota catalanista del règim.

Fem una mica d’història. En la primera dècada d’aquest segle, ERC, qui havia recollit els fruits de les lluites populars de l’independentisme dels anys 80 i 90 del segle passat, es troba, després dels dos tripartits en una situació d’impàs que es manifesta a nivell públic en la confrontació de dos lideratges: Carod-Rovira versus Puigcercós. El fet, però, és que aquest duel de lideratges no reflectia el motiu principal de la crisi, que no era altre que la necessitat de redefinir la pròpia estratègia un cop vistes les limitacions de l’aposta per l’articulació de l’esquerra nacional i la via reformista de bracet amb el maragallisme.

Aquest debat no es va voler ni poder encarar per dos motius de fons clarament interrelacionats: l’hegemonia dins l’aparell del partit de les tesis desnacionalitzadores propagades pel tàndem Casserres-Marín, i l’adopció del post-modernisme, tot arraconant qualsevol anàlisi materialista en favor de «la lluita pel relat», la «realitat líquida», i la política entesa com a un exercici permanent de propaganda i d’estudis demoscòpics. En aquest context, enlloc d’una revisió crítica dels avenços i les limitacions reals que permetés definir una nova estratègia, es va optar per la «patada endavant» apostant per una unitat al voltant d’una figura mediàtica que sublimava totes les mancances assenyalades, i embolcallant-les, a més, d’una pàtina messiànica i personalista que ofegava qualsevol possibilitat d’abordar el debat polític més enllà dels repartiments de cadires i les operacions estètiques.

En aquestes condicions, ERC, impulsada electoralment per les polítiques vampíriques i antisocials d’Artur Mas, esdevé allò que les JNC, el PSC o Iniciativa havien estat durant els llargs anys del pujolisme: l’hàbitat perfecte per a personatges grisos, sense formació ideològica, ni principis sòlids, ni experiència en les lluites populars, que tenien com a únic objectiu viure de la política.

Quan després de l’1 d’Octubre es fa evident la reculada i el tancament en la institucionalitat del règim, la militància conscient i compromesa va perdent pes en favor de la casta de trepes que acaben constituint els sottogovernos tant locals (amb honroses excepcions) com autonòmic i, en aquest darrer cas, acaben perpetrant una acció de govern absolutament nefasta tant des del punt de vista social com nacional. Només així s’entenen coses que fan esgarrifar, com ara prendre la gent per imbècil venent com a bo per al país i per a l’independentisme l’acord per a la investidura d’Illa (quan l’únic que s’ha acordat són cadires al sottogoverno), o que després de les més que merescudes patacades electorals i, sobretot, dels ERO que aquestes comporten, el debat dins ERC torni a limitar-se a qui seran els qui seguiran perpetrant les polítiques junqueristes (Junquerisme sense Junqueres?) i ocupant càrrecs remunerats. I és que qualsevol altra opció (ja fos negar-se a la investidura del candidat del 155 o, fins i tot, justificar-la com a mal menor donades les circumstàncies) requeriria d’una cosa impensable dins ERC: fer autocrítica a fons de la seva deriva ideològica i estratègica cap al post-modernisme anacional i el regeneracionisme espanyol, i fer autocrítica d’un model de partit i militància cada vegada més allunyat del poble organitzat i més afí al messianisme, l’elitisme i l’oportunisme.

Ara bé, les darreres eleccions autonòmiques i les conseqüències posteriors també haurien de fer reflexionar (si és que no ho havien fet abans) tots aquells que havien posat en la figura del President Puigdemont o en el Consell per la República les esperances de reestructurar el moviment independentista. Des de Poble Lliure vam apostar des del primer moment pel Consell per la República com a eina per vertebrar una institucionalitat pròpia, per internacionalitzar el conflicte entre el poble català i l’Estat espanyol, i per desplegar elements de l’estratègia independentista lluny de l’abast de la repressió espanyola. Aquesta era una aposta que requeria de dues premises per resultar exitosa: que el CxR esdevingués representatiu d’una àmplia majoria del moviment, i que el seu President i el seu Govern estiguessin per la feina. La realitat ha estat que cap de les dues s’ha complert.

Tot i l’avenç en positiu que ha suposat la creació i dinamització dels Consells Locals pel que fa a la vertebració del territori, la realitat és que el CxR, com a institució, és percebut com una realitat aliena o «realment inexistent» a ulls de la majoria d’independentistes. Entre altres coses, perquè:

  1. L’acció de govern s’ha limitat tan sols a l’àmbit anti-repressiu, centrant-se en la denúncia de la persecució dels exilats i obviant, entre altres qüestions cabdals, l’àmbit de la comunicació.

  2. La figura d’en Carles Puigdemont s’ha mogut sempre entre l’ambigüitat calculada d’aparèixer com a President del Consell i/o com a líder de Junts.

  3. En un exercici brillant de divisió de tasques, i prenent de nou la gent per imbècil, mentre Puigdemont conreava la imatge de la confrontació i la resistència, la resta de convergents perdien el cul per recuperar engrunes de poder (si cal, de la mà del PSOE) i restablir ponts amb l’oligarquia autòctona (Fainé, Oliu, etc.).

Com ja vam comentar en un article anterior sobre les darreres eleccions, la distància entre els discursos abrandats d’Argelers i el programa econòmic i social radicalment de dretes i plegat als interessos del gran capital botifler (Caixabank, Banc Sabadell, especuladors, etc.) defensat pels candidats de Junts és insalvable. Puigdemont podia optar entre ser la figura que intentés aplegar l’independentisme sota una estratègia de confrontació democràtica, o ser l’instrument que permetés sobreviure políticament la dreta catalanista, ensorrada des de les polítiques perpetrades per Artur Mas i els seus «Chicago Boys», delerosa de recuperar quotes de poder per minses que siguin, i sense cap més taula de salvació que la imatge del President de l’1 d’Octubre. Va triar la segona opció, i això, ens agradi o no, i malgrat els gestos simbòlics de denúncia de la repressió que pugui seguir fent, l’invalida per a la primera.

I, aleshores, perquè no ha emergit una alternativa política de ruptura des de l’independentisme popular? Per incompareixença! I, com deia Gramsci, entre un món i altre han aparescut els monstres!

Al llarg dels darrers 14 anys, ja des de les consultes d’Arenys paradoxalment impulsades, entre altres, per la CUP local, en debats i tertúlies de diferents àmbits de l’independentisme s’escoltava molt sovint (i de vegades, cal dir-ho tot, de manera injusta) la pregunta “I la CUP?”, immediatament seguida de la resposta “Ni hi és, ni se l’espera!”

Certament, tot i les honroses excepcions que han suposat militants individuals, determinades assemblees territorials, i algunes actuacions puntuals, la imatge que la CUP ha transmès ha estat exactament la del típic pijoprogre, urbanita i universitari, instal·lat en un núvol de superioritat moral que mira amb condescendència el populatxo mobilitzat, acusant-lo de mesell i reformista. La pràctica general de la CUP amb honroses excepcions, repetim-ho ha estat directament anticomunista; és a dir, ha estat exactament la contrària que Lenin predicava en el seu discurs a les Joventuts Comunistes, exhortant-les a predicar amb l’exemple, a posar-se al capdavant del poble organitzat en defensa de les seves reivindicacions, a fer d’avantguarda a una distància que aquest els pogués seguir i s’hi pogués identificar.

Com la pseudo-esquerra postmoderna, la CUP, embolcallada d’una tan hipotètica com inexistent puresa ideològica que li impedeix assumir contradiccions i encarar la realitat, ha renunciat a articular una alternativa que interpel·lés els potencials defensors de la República del 99%, per instal·lar-se en la comoditat del córner, preferint la intersecció (que, per a qui no sàpiga matemàtiques ni lògica, recordarem que implica exclusió i, per tant, elitisme) a la unió, que és qui realment suma i, conseqüentment, fa la força. Les conseqüències d’aquesta línia política han estat desastroses, precisament en el moment en què una veritable alternativa d’unitat popular, una opció de ruptura independentista i defensa dels drets socials, era més necessària i oportuna que mai, un cop constatades les misèries d’ERC i el seu govern de restauració autonòmica i blanquejament de l’oligarquia botiflera.

Per acabar-ho d’adobar, la «ingerència estrangera»(en concret, la basca) ha estat nefasta. Un dels vicis més perniciosos de l’independentisme català ha estat, històricament, l’emmirallament en moviments aliens, especialment amb la (fins ara) anomenada «esquerra abertzale»i sembla que per alguns ho sigui encara avui, tot i que en sentit diametralment oposat. Ja fos per un sentiment de solidaritat internacionalista unidireccional i pagafantes, ja fos per enlluernament davant un dels pocs moviments de resistència existents a Europa Occidental, ja fos per pur esquerranisme adolescent, l’emmirallament amb el moviment abertzale va resultar un obstacle insalvable per al desplegament de l’independentisme als Països Catalans. I ho va ser perquè la suposada solidaritat consistia en sacrificar el desplegament d’una estratègia pròpia i arrelada a la nostra realitat política, econòmica i social pel fet de justificar / donar cobertura / mostrar-se acrític o fins i tot entusiasta amb el desplegament de la deriva militarista del moviment basc, fins i tot en el nostre propi territori i contra el nostre poble.

Amb l’anomenat «canvi d’estratègia de l’esquerra abertzale»semblava que s’obria la possibilitat d’articular una relació no-tòxica, és a dir, mútuament beneficiosa per als dos moviments d’alliberament nacional, però la realitat ben aviat ha estat una altra, ja que, lluny de percebre l’independentisme català com a un catalitzador, des del País Basc s’ha viscut com una amenaça, tant per part del PNB com de Bildu.

El fet és que l’anomenat «canvi d’estratègia» (fruit, no ho oblidem, d’una derrota militar) no ha significat tan sols l’abandonament de la lluita armada com era d’esperar ja fa molt temps, sinó que ha suposat la renúncia als principals objectius estratègics (unificació, independència, socialisme), la revisió dels principis ideològics (abraçant cada vegada més els corrents social-demòcrates i fins i tot postmoderns) i la implantació d’una línia política d’acomodament a un status quo (que, si bé és comprensible en termes de realpolitik donats els privilegis dels quals gaudeixen tant la CAV com la CAN i que els permeten tenir una despesa social per habitant que gairebé duplica la catalana) signifiquen, a la pràctica, l’esterilització del moviment i la seva conversió en la «pota socialdemòcrata del règim» en ambdós àmbits administratius.

El darrer article en favor d’un nou Pacte de Sant Sebastià signat per destacades figures de l’esquerra abertzale (una versió intel·lectualment bastant més pobra, per cert, del publicat fa 10 anys per Xavier Domènech, publicitat per Elisenda Alamany i Gemma Ubasart en la seva fase podemita, i replicat per l’MDT a Llibertat.cat) suposa la confirmació definitiva tant de l’abandonament de l’anàlisi històric materialista per part d’aquests sectors, com la seva adscripció a la fal·làcia d’un inexistent regeneracionisme espanyol… amb el concurs del PSOE! Sembla una broma macabra, però hi ha qui, després del que tots sabem, ha decidit emprendre el «viatge al no-res» que ells mateixos comdemnaren.

Com ja hem dit abans, si bé en les condicions estructurals en què es troben els territoris bascos sota domini espanyol aquesta política de renúncies pot tenir algun justificació des del possibilisme curt-terminista, en el cas dels Països Catalans, sotmesos a un espoli econòmic insostenible que no permet ni desplegar unes mínimes polítiques socials, i a un procés de desnacionalització accelerat, és un autèntic suïcidi! Però el fet és que aquest sembla ser el nou catecisme d’ERC, que ve a rematar així la seva aposta per la «nació líquida», ja denunciada més amunt.

En aquest context, i tenint clares les prioritats per al rellançament del moviment que ja apuntàvem en l’article «La independència? Al fons i a l’esquerra» publicat el febrer d’enguany, sí que creiem necessari afegir la necessitat de començar a treballar per a l’articulació política del moviment en el seu front institucional, partint de la base, com hem dit al principi, de no repetir errades i de que que cal sumar a tothom qui estigui disposat a desplegar una estratègia independentista (és a dir, de ruptura) des dels principis de la radicalitat democràtica, la justícia i la igualtat.

Articles relacionats