Ja no podem assimilar la classe treballadora amb la granota blava de la feina; les formes de treball han canviat igual que les formes d’explotació. Tenim a l’abast més anhels que no solucionen el problema i la difusió del concepte de ‘classe mitjana’ ha desdibuixat l’objectiu. És el concepte que ha provocat, en part, la desafecció cap a l’organització com a eina per a canviar les condicions materials col·lectives de la població.
La idealització de pertànyer a la classe mitjana per un gran gruix de població ha provocat no haver d’admetre les precàries condicions de vida que ens envolten i poder mirar la pobresa des d’una visió altiva i desorganitzada. La propaganda anticomunista que durant anys les forces del capital han anat imposant sobre l’imaginari col·lectiu ha servit per difuminar i descontextualitzar el concepte de classe treballadora. Alhora, la pèrdua de poder del sindicalisme, ja sigui per desafecció o perquè certs sindicats s’han casat amb el règim, ha provocat la disminució del poder sindical. Hem pogut veure també com molts dels partits que es fan anomenar d’esquerres no han sabut respondre a les necessitats materials de la classe treballadora i s’ha perdut en simbolismes o en solucions estèrils que han provocat la desafecció dels votants.
Són molts els qui s’han cregut el ‘somni americà’: el cotxe, el pis, uns dies de vacances i anar tirant. Però totes aquestes aspiracions, si les aconseguim, són la versió desdibuixada del que les elits tenen. Ens emmirallem en ells i volem el que ells tenen. Aspirem a tot allò que no som i deixem enrere el col·lectiu. I la veritat és que molts hem de destinar el sou de molts mesos per comprar una part d’un cotxe o d’un pis. Hem d’esperar mesos per poder tenir cita a la sanitat pública i per aquest motiu anem emmalaltint. Comprar un pis s’està tornant un malson per a molts i llogar, una via cada cop menys assequible. Pagar les factures de la llum, de l’aigua, sabent que els de sempre continuen enriquint-se. En la societat actual, on tot gira entorn de la imatge i l’aparença, ningú vol acceptar que no arriba a final de mes.
La dreta, sabent llegir la realitat, ha utilitzat la il·lusió de tot allò al qual ens fa aspirar el capital, ja no cal que es doti la societat dels serveis bàsics sinó tenir el simple i individual anhel de poder-ho aconseguir. Ens han fet creure que és més fàcil aconseguir els drets col·lectius de manera individual i a través de la meritocràcia. I que, si no pots aconseguir-ho, és culpa teva. Sí, una sentiment de culpa perfectament cristià.
Molts ens preguntem per què hi ha una desmobilització generalitzada als Països Catalans, per què quan ens apugen el preu de la llum, per què quan veiem com ens prenen descaradament els beneficis de les centrals hidroelèctriques o altres serveis bàsics, enriquint les elits de l’Estat espanyol i l’Ibex-35, per què quan una persona se suïcida abans del seu desnonament, per què quan una senyora mor incendiada al seu pis per no poder pagar la llum, no sortim en massa als carrers a reivindicar que aquests han d’estar sota gestió pública. Per què Endesa pot augmentar els seus beneficis en un 715% l’any 2020 respecte l’any anterior mentre mor gent per pobresa energètica. Aquests, només són un exemple de les tantes injustícies que haurien de ser causa d’una massiva organització i mobilització.
El perquè de la massiva desmobilització, rau en gran mesura en la no consciència ni pertinença de classe. En un individualisme que el capitalisme ha sabut impregnar en un gran gruix de la població i així aconseguir la no organització col·lectiva, tan necessària com a forma de lluita de la classe treballadora.
En aquest període de pandèmia que hem viscut provocat per la COVID-19 hem pogut veure el greuge comparatiu per a la classe treballadora. Com expliquen els companys Juanjo Giner i Roger Guimerà al seu article: “Capitalisme i COVID” publicat a La Veu “Tot i que la pandèmia ha afectat tothom als Països Catalans i, de fet, bona part de la població mundial, l’impacte ha estat desigual. Si al principi de la pandèmia va quedar clar que el virus sí que entenia de territoris, a mesura que anaven passant els mesos anava quedant clar que el virus també entén de classe social i de gènere, deixant al descobert les contradiccions entre el treball i el capital.”
L’esquerra d’aquest país necessita urgentment tornar a posar al centre del debat la lluita per la millora de les condicions materials de la població. És l’única via possible per la qual arribar a un major gruix de població. I sí: pensar en com solucionar els problemes materials de la classe treballadora sí que és posar la vida al centre.
A banda dels partits polítics, necessitem una organització sindical forta, un sindicat nacional i de classe que doni resposta a les necessitats de la classe treballadora d’aquest país. Un sindicat que aglutini els treballadors i pugui canalitzar les problemàtiques sobrevingudes.
Només a través d’una forta unió entre la classe treballadora, els partits d’esquerres i els sindicats podrem tornar a tenir les forces necessàries per recuperar i assolir, de nou, els drets laborals i les condicions materials necessàries per a tots nosaltres.
Només ens queda una solució, l’ORGANITZACIÓ. Als sindicats de classe, als partits polítics d’esquerres, a les organitzacions juvenils, a les assemblees de pobles i ciutats.
Lluitem col·lectivament perquè ningú no ho farà per nosaltres.
