La biografia de Lenin que ha escrit el periodista hongarès Sebestyen (amb anterioritat havia analitzat la revolta hongaresa de 1956 i la crisi soviètica encetada per la liberalització o Perestroika de Gorbatxov) perfila una personalitat política sense caure en l’hagiografia ni en la idealització innecessàries. Aquesta orientació ha estat possible perquè l’estudi –un reportatge d’una vida– ha comptat amb les recerques prèvies al voltant de la trajectòria d’Ilitx Uliànov i, sobretot, ha consultat documentació desclassificada d’ençà de l’ensulsiada soviètica de 1991. El lector, doncs, té a l’abast un text del tot documentat que facilita el coneixement de testimoniatges coetanis a Lenin que, tal vegada, han romàs poc, o gens, presents en d’altres relats biogràfics.
L’evolució de la vida del futur revolucionari rus prèvia davant la primera revolució de febrer de 1917, és a dir durant la seva primera quarantena d’anys (Lenin nasqué a Simbirsk el 1870), és especialment interessant perquè en detalla la configuració de l’extracció social familiar, l’evolució del tarannà personal, l’ambient polític (execució del germà gran de Lenin per la seva activitat contra el tsar), ideològic –la crítica al populisme i l’assumpció del marxisme. Aquesta darrera dimensió cobra especial relleu en el treball que comentem perquè delimità el moviment revolucionari del vuitcents finisecular, base articuladora del fil que aconduí la posterior insurrecció revolucionària del 25 d’octubre de 1917. Gran part de la primera part de l’obra és dedicada a mostrar com es configuraca un moviment amb diverses tendències de pensament i comportament polític.
El seguit de companys de joventut de Lenin que evolucionaren del populisme agrari al materialisme històric i, d’altra banda, l’existència dels nuclis nihilistes que actuaven contra el dinasta Romànov, Alexandre III, pare de Nicolau II, aconduí el primer objectiu estratègic del gruix del moviment insurreccional: la constitució, el març de 1898, del POSDR (Partit Obrer Socialdemòcrata Rus).
Cal tenir present que les influències del «primer» Lenin no foren directament marxianes, sinó que s’abeuraven, per exemple, en el patrimoni literari rus: des del Txernitxevski del Què fer fins al nihilista Netxaiev del Catecisme revolucionari. Allò que es desprèn de l’enfocament de l’autor de la biografia és que la introducció a les idees de Marx (a través d’El Capital i la raducció al rus d’El Manifest Comunista) es produí paral·lemanent a l’ambient polític «subterrani» prerevolucionari i a les lectures que predisposaven a la conscienciació del moment polític en què es trobaven Lenin i el primer grup de revolucionaris marxians, entre els quals es trobava Georgui Plekhànov anomenat «pare del marxisme rus». (Lenin el tractà des de 1895, però les diferències entre ambdós sorgiren al si del tercer Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata el 1903.)
Lenin socialitzà el caràcter «rus» del marxisme. L’adaptació del materialisme històric al model social i cultural de Rússia (abans de la Unió Soviètica) denota, en termes generals, el vessant nacional del marxisme: no existeix la dimensió cosmopolita del socialisme de Marx, ni l’internacionalisme (moviment polític entre nacions) implica obviar les característiques de cada país. Aquests fet explica, des de l’òptica de Lenin, el bastiment un bloc revolucionari entre camperols i obrers atès el predomini de l’estructura agrària envers la industrial (encara que, per exemple, els focus industrials a Petrograd no eren pas secundaris).
El temps d’exili de Lenin i la seva companya, Nàdia, és un altre escenari que el volum recull amb fidelitat. La primera etapa d’isolament, entre 1897 i 1900; la segona –amb la fundació del portaveu Iskra [L’espurna]– entre 1900-1905 i la tercera entre 1905 i abril de 1917 –per bé que entre el cop precipitat de juliol del 1917 i la situació revolucionària d’octubre de 1917, Lenin s’exilià a Finlàndia. A destacar, en aquest sentit, la configuració de l’ambient repressiu envers el moviment revolucionari de gener de 1905 i el peregrinatge europeu de Lenin i d’altres bolxevics –entre París, Brussel·les, Londres i Confederació Helvètica– que serví per a cohesionar la direcció que materialitzà la situació revolucionària octubrista, posterior a la revolució democràtica –abdicació del tsar Nicolau II– de febrer de 1917.
El mecenatge que reberen els revolucionaris a la diàspora i la crisi del Govern Provisional, dirigit per Aleksandr Kèrenski (1881-1970), són dues facetes destacades en la recerca del recercador hongarès. El suport econòmic als futurs bolxevics per part d’Alemanya i de famílies aristocràtiques i financeres és un factor no gens secundari, ben treballat pel biògraf de Lenin, per a fer entendre que els canvis revolucionaris no són purs; que cal aprofitar escletxes i oportunitats a fi d’avançar en l’objectiu final. Precisament, un aspecte destacat al llarg del llibre –clarament especificat al capítol «Llenguatge, veritat i política»1 i enriquit per les consideracions de Trotski entorn de l’escenificació oratòria de Lenin (p. 112)– és el pragmatisme leninià a l’hora d’optar per la via més beneficiosa per a avançar en l’estratègia. Era aquesta orientació –sempre delimitat per la concepció revolucionària– el causant de la repressió, entre d’altres factors, contra Lenin per part del Govern Provisonal, ambient denotat per les declaracions d’integrants de la institució formada per liberals, conservadors i socialrevolucionaris (formats sota el socialisme agrari populista). El moviment bolxevic i la presa de decisions no-ideologistes de Lenin –“la teoria és un guiatge, no pas les Sagrades Escriptures” (p. 22)– constituïen un perill real per al règim de transició encetat després de la fi del regnat de Nicolau II.
La catalització de l’obra ve donada pel període 1917-1922. La descripció del finançament alemany del retorn de Lenin a Rússia, la conversió del POSDR en Partit Comunista de Rússia (bolxevic) (setè congrés del març de 1918), la guerra civil sorgida en el marc de la davallada de l’exèrcit rus al front oriental en el marc de la I Guerra Mundial i el començament del momentum revolucionari d’octubre són fets encadenats que la narració resol a través de l’explicació del clima humà, polític i moral dels actors. Cal destacar la lògica unidirecccional d’una revolució –és a dir, no podia ser d’una altra manera– que aplicava «justícia revolucionària», nacionalització contra els expropiadors i especuladors i obra de modernització (la històrica relació entre política obrera i electrificació (camp i ciutat). Expressar aquest sentit sense moralisme per part del narrador (comprendre l’hora de la història), no és comú a l’hora d’analitzar esdeveniments que a començaments del naixent segle vintè volien canviar el sentit de la història dels pobles. Lenin sabé «llegir» la conjuntura i actuar amb audàcia, segons que reconegueren dirigents del nou Comitè de Comissaris del Poble com Trotski.
Sebestyen retrata en la part final del relat el daltabaix del comunisme de guerra (1918-1921) –acceleració frustrada de la transició al socialisme, l’intent d’assassinat de Lenin (1918) per una militant socialrevolucionària, la significació bolxevic de l’execució de la família de Nicolau II i la contrarevolució del bloc mlitar tsarista. Eren alguns fets centrals del context. Ara bé, un esdeveniment del tot rellevant que permeté encarrilar la revolució com fou la fonamental Nova Política Econòmica (NEP) resta exposat massa formalment sense poder apreciar prou la transcendència de l’aplicació de la política de comercialització privatitzada dels béns produïts («El binomi Pla-mercat»). No obstant això, la consideració del revolucionari Bukharin l’abril de 1922 era prou clara: “Estem fent concessions econòmiques ara per a evitar haver de cedir políticament” (p. 564).
El bienni 1922-1924 –marcat per la formació de la primera troika dirigent del partit (Stalin, Zinòviev, Kamenev), la redacció del testament de Lenin (en la part econòmica tenia ressons de la NEP amb l’opció cooperativista), el qual no contemplava amb claredat cap preferència vers un lideratge que dugués l’estabilització revolucionària del país (que devia haver encetat la NEP) i el traspàs de Lenin (gener de 1924)– és un període explicat amb fonts originals que permeten a l’autor aportar, entre d’altres concrecions, dades pertocants a l’enterrament de Lenin: l’opinió de Nàdia Krupskaia, la seva muller, tot recollint la voluntat del seu company i el parer de la troika dirigent –finalment dut a la pràctiva– de ser enterrat al Kremlin.
Comptat i debatut, més que una biografia política es tracta d’un retrat humà –ben definit– de l’esdevenidor del protagonista. L’obra elabora un perfil que recull dimensions no únicament polítiques, sinó fets generals, àdhuc psicològics. Un exemple del que, a cop calent, podia haver estat una manifestació adjectiva, superficial –la relació sentimental de Lenin amb Inessa Armand–, explicà tota una relació política. I és qué la redacció del volum defuig d’un enfocament mecànic i encarcarat. Lenin, una vida en la revolució, no ve definit com a estendard de cartó pedra: ens és presentat com a referent polític en construcció sense bandejar els dubtes i les indecisions. Allò que centra l’interès del lector és com Sebestyen presenta els escenaris.
Amb tot, la biografia del dirigent soviètic no amaga l’orientació demoliberal de l’autor, condicionada, d’altra banda, per la davallada de la Unió Soviètica i la tendència interpretativa a l’hora d’identificar, respectivament, Lenin i el procés revolucionari, amb un dictador i una dictadura. La lectura del present (la Rússia de Putin) pot arribar a condicionar la narració del passat (l’URSS de Lenin).2 És un aspecte que emergeix en determinada historiografia i en el periodisme que no es basa en la investigació, per bé que també cal dir que Sebestyen sap delimitar el que són interpretacions implícites i judicis de valor (propis de l’escriptor i presents en el decurs del text) a fi que no interfereixin en la comprensió del personatge.
Notes
1 És descontextualitzat vincular el missatge suposadament simple de Lenin (segons Sebestyen) amb la postveriat.
2 D’altra banda prou comuna: Putin ha incorporat la càrrega política de la dimensió simbòlica de la commemoració “Dia de la Gran Guerra Pàtria” en al·lusió a la lluita del poble soviètic contra la invasió de la Unió Soviètica per l’exèrcit germànic nazi.
