La construcció d’un feminisme nacional i de classe

Si des del moviment català d’alliberament nacional som capaces de crear aquest vincle entre independentisme i feminisme, la lluita per la independència serà un espai molt més atractiu per al conjunt de les dones dels Països Catalans.

«En parlar de l’alliberament de la dona es parla de tot, tot entra a la palestra del dubte i de la incertesa. Els grups marginats saben que necessiten molta imaginació per intuir com serà el dia que aquests entrin de ple a la vida col·lectiva.»

Montserrat Roig sobre les Jornades Catalanes de la Dona, a la revista Triunfo (05/06/1976)

El passat 8 de març, vam veure que, en diversos espais de debat, comunicats públics i xarxes socials com Matriotes o Feministes per la Independència a la Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista de l’ANC, revifava una idea que nosaltres sempre hem apuntat: la necessitat de reivindicar un feminisme català sobiranista, un feminisme que situï la llibertat de la nostra terra com un element indestriable del combat contra el sistema heteropatriarcal que ens relega com a dones i com a identitats dissidents. Creiem que cal posar sobre la taula del moviment independentista la necessitat d’integrar el feminisme català com a eina de lluita i transformació del país, tal com apuntàvem al manifest Feministes per una terra lliure, en la diada del Vuit de Març de 2023.

Sabem que aquestes idees no són noves. Ens cal reivindicar més la feina d’aquelles companyes que ens han precedit en aquesta tasca, tant al moviment feminista, amb les Primeres Jornades Catalanes de la Dona el 1976 o amb el manifest Dona i nació: feminisme i nacionalisme el 1982, com als espais mixtes amb les companyes de l’Assemblea de Dones de l’MDT, que el 2004 signaren el manifest L’autoorganització de les dones en el procés d’alliberament nacional. En aquest manifest ja es posava en relleu la necessitat d’anar més enllà d’ocupar els espais de la vida pública i «desmuntar els espais d’opressió que ens afecten, siguin del tipus que siguin».

Des de Poble Lliure, doncs, reivindiquem un feminisme que ha de ser sobiranista des de tots els àmbits: el nacional, el social i l’econòmic. Un feminisme nacionalista i de classe, que situï al mateix nivell l’alliberament de classe i la lluita per una terra lliure amb el combat feminista contra l’heteropatriarcat. Un feminisme transinclusiu, com no pot ser d’una altra manera.

Ara bé, com a feministes independentistes, un debat que sovint es posa sobre la taula és com podem articular aquesta comunió dels tres eixos de lluita; com deixem de ser les «nacionalistes» dins dels espais feministes no mixtos dels que participem i com deixem de ser les «feministes pesades» en les organitzacions no mixtes (com ara els partits, els sindicats o les organitzacions de masses independentistes). Un debat que creiem rellevant perquè ens afecta com a dones militants que dediquem temps de la nostra vida per una causa col·lectiva, per l’alliberament total de la nostra terra i de la nostra classe.

Per encetar aquest debat, cal que entenguem que les dones hem sigut i som aquelles que sostenim la vida: la vida en comunitat, les cures, la cultura i la transmissió de tot tipus de coneixements. Som aquelles a qui, històricament, se’ns ha relegat a tot allò que és privat i, per tant, que no és polític, que no és públic.

La realitat és que sempre hem sigut i som presents a la vida política. Som les que creem i cuidem d’espais comunitaris tan polítics i tan rellevants com les associacions de famílies, les associacions veïnals, les associacions de cultura popular, les que som i sostenim la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, entre d’altres. Una petita mirada als espais on participem ja ens diu que les dones som la majoria de les persones que s’hi impliquen. I a l’hora, som les que hem de ser capaces de poder compaginar aquesta vida militant amb la nostra vida com a sustentadores de la llar, de la família, de la vida. Per tant, sí, allò personal, allò privat, s’entrellaça de manera total i absoluta amb allò que és públic, que és polític.

En definitiva, les dones, com diu la doctora i activista Bet Almeda, «hem construït les nostres comunitats» i «som creadores d’allò comú»; per tant, som les que hem donat vida al nostre poble i a la nostra cultura. A més, som les que hem transmès, generació rere generació, tot aquest coneixement popular i no reglat. Som les transmissores de la llengua, la cultura popular, el folklore, les tradicions i les identitats. I és aquí on rau la importància de les dones com a creadores de comunitat, de poble i de nació.

Davant l’autoritarisme, la globalització, el colonialisme i la repressió dels estats capitalistes actuals, que volen destruir tot aquest teixit comunitari, el feminisme té l’obligació de defensar els pobles sense estat i defensar els coneixements de les dones. Lluitar contra la nostra aniquilació com a poble i lluitar per garantir la vida digna de les classes populars ha de passar per la lluita feminista. El feminisme és la baula indispensable per poder construir pobles i vides dignes i lliures.

Des dels espais mixtos, a més a més, necessitem que s’entengui aquest precepte bàsic i fonamental. Que entenguem el feminisme com una lluita conjunta, com una eina revolucionària clau per a la nostra emancipació total. Allò que per a molts companys, majoritàriament homes, és un fet complex i que fragmenta, és en realitat el nostre potencial transformador més gran, allò que ens fa avançar cap a la veritable sobirania.

Així doncs, cal que per poder acollir tot aquest potencial revolucionari i transformador obrim les portes i, sobretot, les orelles i els ulls de les nostres organitzacions i espais de lluita. No serveix de res crear espais on acollir «les feministes». Hem de crear mecanismes que impregnin de feminisme tota la nostra acció política i militant. Cal acollir els coneixements de les dones, entenent que la nostra memòria i la nostra història col·lectiva de resiliència té un valor clau. El fil violeta que ens ha conduït fins aquí. Canviant, si escau, les estructures internes i les formes de fer política que teníem fins ara. Això passa, d’una banda, per trencar amb les inèrcies patriarcals de la política (com s’exposava a l’anterior article de la veu) i, de l’altra, integrant sense condicions el feminisme en l’estratègia revolucionària.

Cal entendre el feminisme com la baula clau de la cadena, entenent la interseccionalitat i el diàleg constant de tots els nostres eixos de lluita com a bàsics i fonamentals. Si des del moviment català d’alliberament nacional som capaces de crear aquest vincle entre independentisme i feminisme, la lluita per la independència serà un espai molt més atractiu per al conjunt de les dones dels Països Catalans.

Articles relacionats

Editorial

Editorial 9

Cal seguir treballant des dels diferents àmbits, tant per desemmascarar els intents de tornada a la “normalitat” autonomista com per demostrar que no hi ha sortida a les crisis dins el regne d’Espanya.

Segueix llegint »
Número 9

Entrevista a Zahia Guidoum

Zahia Guidoum ha aparegut diverses vegades en els mitjans de comunicació, recentment. Primer com a víctima d’una vulneració de drets lingüístics, després com a membre del Catalonia Global Institute, i finalment i de manera destacada, per assumir la coordinació de la Plataforma pel Dret a Decidir del Païs Valencià. De tot plegat i altres coses parlarem en aquesta entrevista.

Segueix llegint »