L’assaig del psiquiatre martiniquès fou publicat el 1961, però recull reflexions anticolonials elaborades als anys cinquanta. Fanon hi exposa les conclusions teòriques derivades dels efectes de la lluita d’alliberament nacional algeriana. Amb tot, i com el lector (no postmodern!) pot constatar, l’estudi fanià, revela un panorama extensible al conjunt del continent africà i, per extensió, a una situació projectable a les realitats nacionals sotmeses al colonialisme. També pot fer plantejar si avui existeixen situacions colonials a països (a regions, des de l’òptica dels estats predadors) del ‘centre’ del sistema transestatal.
El pròleg de Jean-Paul Sartre que encapçala el tractat fanià de lluita descolonitzadora cal situar-lo en un temps cultural i polític en el qual el filòsof definidor de l’existencialisme volia superar l’etapa intel·lectual introspectiva per a esdevenir un agent revolucionari. La contemplació no era de bon tros suficient, àdhuc era contraproduent. Les idees sartreanes sintetitzen les raons de lluita del colonitzat contra el colonitzador. Els primers mots introductoris són clars: el món als anys seixanta es dividia en indígenes i en homes. Esdevenen una metàfora extraordinària per a comprendre què ens vol dir Els condemnats de la terra. Ço és: una explicació de com l’indigena passa a ser home.
El capítol «sobre la violència» —deixar de ser indígena— exposa el camí, el mètode, d’alliberament: el fenomen de la desocolonització «és un fenomen violent». Sobretot Fanon legitima la lluita armada, amb qualsevol mitjà, perquè vol subratllar que l’assoliment de la independència política no implica ser lliure de facto: «el colonialisme i l’imperialisme no van saldar els seus comptes amb nosaltres quan van retirar dels nostres territoris les seves banderes i forces policials. Durant segles, els capitalistes s’han comportat en el món subdesenvolupat com a veritables criminals de guerra» (p.72).
No n’hi ha prou, però. El segon capítol «grandesa i feblesa de l’espontaneïtat» basteix la «caixa negra» de la lluita contracolonial: el camp, la ruralitat és l’ànima de la revolució. Cal, així, descendir de l’elucubració i de l’elitisme dirigent i identificar el focus del qual parteix la insurrecció nacional-popular: «en tota organització política o sindical hi ha clàssicament una esquerda entre les masses que exigeixen una millora immediata i total de la seva situació i els quadres que, en mesurar les dificultats que poden crear els amos en limiten i restringeixen les reivindicacions» (p. 77). Una «esquerda», per cert, que avui encara roman en organitzacions que es proclamen independentistes. Per Fanon, el referent genuí, independència equival a revolució. Per aquest. motiu, avui, Els condemnats encara és un clàssic: és modern.
Amb tot, els dos primers capítols dissenyen el context general revolucionari d’alliberament. Fanon, però, no roman a la superfície: li interessa abastar el ‘subsconscient’, allò que no es veu i que determina una dinàmica alliberadora. Per aquest motiu els capítols tercer i quart —«desventures de la conciència nacional» i «sobre la cultura nacional» (per cert, l’endreça del polític guineà Ahmed Sékou Touré no té pèrdua)— formen una unitat. Limitar la realitat colonial a efectes econòmics i polítics (segons allò que entenguem per allò polític) no explica tota la realitat viscuda pel poble colonitzat. Ni per cap poble en lluita.
El capteniment dels intel·lectuals davant la lluita d’una nació ocupada és tractada per Fanon de manera crítica —«l’intel·lectual colonitzat s’ha llançat amb avidesa a la cultura occidental» (p.158). No s’ha de donar per descomptat, doncs, el compromís de les elits culturals vers la situació dels oprimits. La impressió del psiquiatre no és baldera i recolza a ponderar el compromís real independentista de la capa social que accedeix a la cultura i al capítal simbòlic. Fanon no es deixa emmirallar per la ‘lluïssor’ dels caps pensants i elabora una crítica a l’acadèmia, a la universat pel que fa a la greu responsabilitat d’aquests àmbits en la reproducció de la situació colonial. L’obtenció d’un estatus avantatjós és una opció (ben probable) en el medi intel·lectual que pot no contribuir a fornir un bagatge, uns referets, que serveixin per a avançar en l’alliberament nacional. ‘Consciència nacional’, ‘cultura nacional’, dues situacions que es retroalimenten: ‘cultura nacional’ no equival a culturalisme: a la cultura per la cultura. Fanon, que ve a formular la cultura com a acte de ruptura, estableix una correspondència amb el significat de la realitat material, la superació del passatisme indígena sense pinyol polític (medecina apaivagadora del colonitzador).
El quadre narratiu «Alba Africana» (pp. 165-168) exposa prou bé el que significa assolir un estat ‘conscient’ d’una situació. La ponència de Fanon presentada al segon congrés d’escriptors negres (Roma, 1959) —«fonaments recíprocs de la cultura nacional i de les lluites d’alliberament»— sintetitza el moll de l’os de l’acte d’alliberament d’una cultura que el colonitzador vol que sigui inexistent: «[el colonitzador fa] tots els esforços per dur el colonitzat a confessar obertament la inferioritat de la seva cultura transformada en conductes instintives» (p. 172).» Entre nosaltres, per exemple, els «esforços per dur el connacional [el colonitzat lingüístic?] a confessar la inferioritat de la seva llengua (i del seu país)».
El darrer capítol «guerra colonial i transtorns mentals», i, com a síntesi, l’epígraf on s’analitzen els efectes psíquics del colonialisme al si de la població, els quals esdevenen punta de llança contra els colonitzadors —«de la impulsivitat criminal del nord-africà en la guerra d’alliberament nacional» (pp. 218-230)— remeten al primer capítol entorn de la violència. Allò on els informes mèdics diagnosticaven com a quadres psicòtics, neuròtics, o directament, com a mancança d’activitat d’àrees cerebrals, Fanon —tot capgirant l’argumentació mèdica banal— exposa una detallada tipologia de modalitats de tortura, entre les quals la psicològica.
Les raons de la insurgència contra l’agent colonitzador de la metròpoli troben sentit en la mateixa ocupació i repressió de la nació ocupada. La ciència, la psiquiatria de Fanon, no deixa de ser una vocació política a fi de posar-se al nivell del lluitador: «el militant que s’ha compromès en una lluita armada, en una lluita nacional, té la intenció de conèixer totes les degradacions infligides a l’home per l’opressió colonia […]. El militant percep sovint que no sols ha de rebutjar les forces enemigues, sinó també els nuclis de desesperació cristal·litzats en el cos del colonitzat» (p. 218). Potser entendre bé aquest darrer capítol pot plantejar al lector què vol dir —i, sobretot, què vol significar— el binomi ‘cultura nacional’-‘consciència nacional’. La psiquiatria de Fanon —o antipsiquiatria?— no és un luxe per a burgesos: és una arma de combat popular. No en va el martiniquès treballà amb el psiquiatre reusenc —militant del POUM— el revolucionari Francesc Tosquelles Llauradó (1912-1994).
La baula psiquica, doncs, com a element de lluita anticolonial, confirma la importància del nivell ‘no visible’ dels efectes dels processos colonials. Un nivell, la identificació del qual, aporta la vivència de les contradiccions econòmiques i polítiques. L’alienació nacional, la dicotomina de la personalitat: de l’entitat del subjecte, no és cap altra cosa que la manifestació dels efectes de la colonització com a fet global. Combatre el colonialisme ideològic, mental, és un aspecte fonamental en l’anàlisi de Frantz Fanon.
Les conclusions dels condemnats s’adrecen a l’home europeu. En el context de l’època, entre els anys cinquanta i seixanta, la qüestió de ‘l’home’, anava associada, com és sabut, al bastiment d’una nova realitat humanitzadora. Construir un context lliure, un subjecte polític alliberat, sense explotació dels compatriotes, equival a l’acte revolucionari més palès d’independència política i econòmica: del procés de descolonització. L’al·legat de Fanon és adreçat a Europa perquè és el ‘centre’ responsable de l’ocupació algeriana, i africana. Europa encara no és una realitat lliure perquè és formada per estats que ocupen i extorqueixen: Europa és esclava d’ella mateixa.
Els condemnats de la terra analitza sistemàticament la situació econòmica, el context polític i el marc intel·lectual dels pobles sotmesos a mans de l’explotació metropolitana. El context d’exacció econòmica, caracteritzat pel miratge d’una burgesia falsament nacional (millor, ‘burgesia colonial’) esdevé un graó de construcció de la dependència colonial. La crítica de Fanon a la burgesia, com a corretja de transmissió de la ‘perifèria’ al ‘centre’, esdevé una denúncia dels interessos de les elits i dels sectors dirigents del centre del sistema econòmica i polític.
El posicionament ideològic de Fanon no cau en l’ideologisme. El lector no trobarà cap abstracció de la realitat que no parteixi prèviament de la base empírica que contingui la contradicció concreta. Altrament: llegir, avui, Els condemnats de la terra encara pot ser útil per a situar sense equívoc, ni falses idealitats, la funció de gran part d’intel·lectuals en la renúncia expressa a denunciar la constant tergiversació del marc polític on som inserits: a fer ‘normal’ —a emmascar— la anormalitat i presentar-la banalment com a realitat assumida. La legitimització de l’autonomia, o la manipulació de la ‘sobirania’, pot ser un àmbit de treball polític on puguem aplicar el capítol que Fanon dedica a l’intel·lectual com a possible ‘gos guardià.’ La colonització mental i la seva socialització és la pitjor de les colonitzacions.
NB. ¿No caldria diposar d’un pròleg a l’assaig de Fanon on es concretés la recepció d’Els condemnats al si de les organitzacions polítiques dels anys seixanta? És adir, poder ponderar la influència que tingué l’obra en organitzacions independentistes —Front Nacional de Catalunya i PSAN. I a començaments dels anys setanta al PSAN-P. (Encara que les idees de Fanon incidissin en altres organitzacions d’abast espanyol, però que tingueren presència al Principat. El FLP i la revista Promos en el seria un exemple). En aquest sentit sí que podem assegurar que la qüestió colonial va ser debatuda per universitaris valencianistes, els quals evocaren independentistes africans com Patrice Lumumba a través del portaveu de la Facultat de Dret Diàleg (1961-1962).
