Les inèrcies patriarcals de les organitzacions polítiques

La insuficient presència de dones al capdavant de les organitzacions polítiques i les violències masclistes són la part més tangible de les desigualtats de gènere de les organitzacions polítiques, però les solucions són limitades si ens fixem únicament en la superfície visible de l’iceberg.

L’any 1978 Maria Mercè Marçal escrivia a la revista Primera Època que “cal que no es consideri normal i es miri amb impassibilitat el fet que les dones intervinguin poc en les reunions, que defugin assumir responsabilitats o bé parlar en actes públics. Que no es consideri normal que siguin sempre els homes els que tinguin la representació pública del partit i en aquestes ocasions no hi hagi dones a la mesa”, però alertava que encara es continua culpant a les dones d’aquestes situacions en comptes de comprendre que els homes reprodueixen “actituds marcades per la inèrcia”.

La lluita per la igualtat de les dones en la participació política ve de llarg i ha aconseguit avenços incomptables: des del sufragisme, a la paritat a les llistes electorals i la incorporació progressiva del feminisme a les apostes de partits, sindicats i moviments socials. Els darrers anys les qüestions més mediàtiques d’aquesta lluita han estat, per una banda, l’encara insuficient presència de dones al capdavant de les organitzacions polítiques i, de l’altra, les violències masclistes – errant en posar el focus en les dones que han tingut la valentia de denunciar-la que en la impunitat dels agressors. Efectivament, aquestes dues problemàtiques són la part més tangible de les desigualtats de gènere de les organitzacions polítiques, però les solucions són limitades si ens fixem únicament en la superfície visible de l’iceberg.

En aquest article aprofundeixo en dues causes més invisibles que encara perpetuen aquestes inèrcies patriarcals dels homes i de les organitzacions que assenyalava Marçal: les desigualtats al voltant del temps i el reconeixement desigual de les tasques polítiques. Parteixo de la idea que existeix un ideal de militància que reprodueix un seguit de normes i pràctiques aparentment neutrals al gènere, però que encara assenten les bases de la discriminació quotidiana que les dones pateixen (i transformen) a les organitzacions polítiques.

El poder és una qüestió de temps

La disponibilitat de la militància, l’ideal de dedicació intensiva i l’estructura interna dels tempos que tenen les organitzacions polítiques resulten determinants per la distribució del poder i la perpetuació de les relacions de poder de gènere. Tal com succeeix al mercat laboral i a altres institucions socials, l’estructura del temps a les organitzacions està generitzada, ja que no té en compte el pes material i simbòlic del temps que comporta el desenvolupament del treball domèstic i de cura socialment assignat a les dones.

El fet que, en parelles heterosexuals amb feines a temps complet i criatures, les dones encara dediquin el doble de temps que els homes a netejar, cuinar, comprar, rentar la roba, tenir atenció de criatures i gent gran i organitzar totes les tasques que se’n deriven condiciona la capacitat d’incidència de les dones a les organitzacions polítiques. De fet, les persones amb criatures tendeixen a participar en més mesura d’altres espais associatius menys polititzats, però potser amb unes estructures organitzatives més favorables a la conciliació.

Si bé és cert que no podem obviar el component estructural d’aquestes desigualtats, les organitzacions estan formades per persones amb capacitat d’agència per transformar les seves normes i pràctiques internes i, així, fer que puguin esdevenir espais més amables i corresponsables. Malgrat els avenços del feminisme generalment encara s’espera que siguin les mateixes dones que es troben amb aquestes dificultats les que es responsabilitzin individualment de trobar una solució conciliadora en comptes de pensar en mesures col·lectives. Aquestes, sovint, es queden només a la superfície d’eslògans com “posar la vida al centre” en comptes d’abordar canvis substancials en els models organitzatius.

Quines són aquestes pràctiques que exclouen a les persones amb menys disponibilitat? Des dels horaris de les reunions al vespre, a la seva llargada imprevisible, el temps de preparació en la lectura de documents, el temps de participació en la missatgeria digital més enllà de les reunions presencials, els desplaçaments al llarg del territori o la presència activa a les xarxes socials. A la vegada, les persones amb més disponibilitat temporal, sobretot quan són més joves, acostumen a prendre alguna cosa després de les reunions, sortir de festa els caps de setmana o assistir a totes les activitats que es realitzen arreu del territori. Aquestes trobades constants fora dels espais formals generen una cohesió particular que es deriva en xarxes informals que condicionen els lideratges i la presa de decisions en els espais formals.

En tot això hi trobem un component de classe especialment rellevant. Mentre que algunes famílies poden externalitzar part del treball domèstic i de cura sense fer grans esforços econòmics o tenen una xarxa familiar que se’n pot fer càrrec, altres persones no tenen aquesta possibilitat. També cal tenir en compte els horaris desregulats i/o per torns de part de la classe treballadora i el cansament físic i/o mental de l’explotació laboral. Tot plegat, dificulta la presència periòdica en reunions que no sempre resulten resolutives, especialment des de la perspectiva de les persones que han de fer més esforços per a poder-hi assistir.

La divisió sexual del treball polític

Un altre element a tenir en compte és la distribució de les tasques polítiques i el valor desigual que se’ls dona internament i socialment. Eva Alfama, en el marc de la seva recerca sobre les desigualtats de gènere a la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), distingeix entre tasques reconegudes i productives com fer de portaveu, tenir relacions polítiques amb altres organitzacions, dissenyar l’estratègia, prendre la paraula a les reunions, etc. – majoritàriament desenvolupades per homes – i les tasques reproductives, no visibles, d’organització i gestió com coordinar les reunions, fer recordatoris, prendre acte, tenir cura de l’espai, fer paradeta, encartellar, etc – que majoritàriament duen a terme les dones. Entre aquestes tasques també hi podríem afegir procurar per la cura emocional i el benestar del grup i, fins i tot, tot allò que té a veure amb l’intent de fer que les organitzacions siguin més feministes: ja sigui introduint de manera transversal la perspectiva de gènere a les apostes polítiques de les organitzacions, formant en feminisme a la militància, actuant vers les agressions masclistes o vetllant per la paritat en els òrgans de direcció.

El reconeixement cap a la quantitat d’intervencions i el seu to a les reunions també beneficia a qui ha tingut la possibilitat d’habituar-se a parlar en públic amb el llenguatge retòric i tècnic que es valora a les organitzacions. En aquest sentit, la intersecció entre el gènere, la classe i l’edat és especialment rellevant. A més, diversos estudis mostren com els homes tendeixen a referenciar-se únicament entre ells, obviant les intervencions de les dones – més concises i resolutives – i com les tallen més a elles que a ells. Tot això, és clar, també té a veure amb el temps disponible que ells tenen per les reunions, a qui escolten i amb qui prioritzen debatre o arribar a acords per aconseguir, així, més estatus.

Però si cada vegada hi ha més dones en càrrecs de visibilitat pública, com és que aquestes dinàmiques es mantenen? Tot i que algunes dones adopten maneres de fer “més masculinitzades” com a estratègia individual per a encaixar a les organitzacions es tracta de sortides individuals que no resolen les bases patriarcals de la política. La majoria de dones en càrrecs de poder perceben un tracte diferencial, com si els recordessin constantment que aquell no és el seu espai. A més, cal no oblidar que les dones amb càrrecs que impliquen visibilitat pública han de fer front, amb més virulència que els homes, a la violència política que s’ha reforçat especialment a través de les xarxes socials.

En definitiva, la visibilitat de les dones és necessària però insuficient si no es plantegen mesures per feminitzar el funcionament quotidià de les organitzacions i la política en general. Això passa perquè les dones realment puguin tenir la mateixa incidència que els homes i un entramat d’aliades feministes per dur a terme les transformacions necessàries. En aquest sentit, les organitzacions d’esquerres haurien de ser capdavanteres mostrant coherència entre el seu discurs i apostes feministes i les relacions de gènere internes de la seva militància.

Transformar les inèrcies patriarcals

En el terreny del funcionament més quotidià es poden introduir espais col·lectius d’avaluació del repartiment de tasques ─tenint-les totes en compte, també aquelles no assignades explícitament a cap càrrec com netejar el local o encartellar─ per tal de poder fer explícits aquests malestars, trobar fórmules per prevenir sobrecàrregues i la desmotivació, reconèixer a les persones que duen a terme les tasques més invisibles i promoure l’aprenentatge de tot tipus de tasques per afavorir a la rotació de càrrecs i relleus de responsabilitats. També es poden treballar els processos de deliberació per una participació més equitativa: no esperant que les dones parlin més, sinó revisant també els comportaments dels homes i les inèrcies patriarcals del que es considera el “militant ideal”.

Per tal de garantir una distribució equitativa del poder a les organitzacions polítiques cal trencar amb l’ideal de militància absolutament disponible i productiu només possible en aquelles persones sense responsabilitats familiars i vides laborals relativament confortables. De la mateixa manera, posant consciència a la rellevància del curs de vida, les organitzacions polítiques haurien de ser capaces d’acompanyar a les persones en les diferents transicions vitals (canvis de feina, naixement de criatures, malaltia personal o de persones properes, èpoques d’exàmens, etc.) preveient-les sempre que sigui possible i preparant els relleus necessaris.

Més enllà d’oferir serveis de ludoteca sempre que sigui possible es poden explorar altres mesures que comporten l’exploració de mètodes àgils i efectius de presa de decisions. A tall d’exemple, revisar periòdicament els horaris de les reunions, calendaritzar-les amb antelació, prendre i enviar l’acta, limitar els torns de paraula i la seva llargada, racionalitzar la càrrega de documents preparatoris per llegir abans de les reunions, etc. En conjunt, són mesures que caminen cap a la superació d’una cultura de presencialitat i disponibilitat absoluta a la militància que exclou a gran part de la població i perpetua el poder invisible d’aquells pocs que s’ho poden permetre.

Les mesures de canvi poden plasmar-se en documents formals com els plans d’igualtat interns, que permeten anar més enllà de l’aplicació de mesures de quotes i tenir una visió més holística de les desigualtats de gènere, o els protocols de prevenció, detecció i abordatge de les violències masclistes. Tanmateix, cal tenir en compte que l’aprovació d’aquests documents no suposen un canvi per si mateix. Sovint es detecten resistències indirectes o subtils un cop l’organització ha fet palès el seu compromís per construir una organització més igualitària: manca de compliment de les mesures, infradotació de recursos, desresponsabilització per part dels homes i de la direcció, etc.

Els espais de dones no mixtos que poden sorgir a les organitzacions són de gran valor per poder identificar totes aquestes qüestions, generar mesures útils i supervisar-les. Per això és important que aquests espais es formalitzin i siguin reconeguts per les direccions de les organitzacions amb vehicularitat de les seves decisions. Finalment, cal posar en valor les experiències i apostes del moviment feminista organitzat així com la pressió externa que poden exercir cap a les organitzacions. El seu acompanyament i el de professionals en l’abordatge de les violències masclistes i transicions organitzacionals feministes és imprescindible per recórrer aquest camí transformador amb rigor i solidesa.

Articles relacionats

Número 12

Contra les guerres, els imperis i els feixismes!

No caurem en el parany del pensament únic i el gasetisme bel·licista imposat pels mèdia occidentals en aquesta guerra, que no és res més que una confrontació entre imperis decadents, entre oligarquies corruptes i militaritzades que necessiten de la guerra per mirar de perpetuar el seu poder.

Segueix llegint »