Desconec si és per miopía o ceguera política, però veiem sovint com es parla amb poca profunditat sobre el territori, la seva ordenació i transformació i el seu paper clau com a garantia de drets fonamentals i serveis bàsics. Sobta, sobretot, quan és evident que el territori pren cada vegada un rol més estratègic en un context d’enorme incertesa com el de les properes dècades. No hauria de ser aquest un debat fonamental?
Disculpeu, millor aclarir-ho d’entrada, quan parlo de territori no em refereixo a l’accepció que sovinteja de forma esbiaixada als mitjans de comunicació; a saber, territori és tot allò que no és Barcelona. Una mirada esbiaixada que apunta ja a l’origen d’alguns problemes. Anomenarem territori a tots els aspectes que tenen a veure amb el substrat físic en el que ens situem les persones, les llars, les infraestructures, els rius, els boscos, … sense fer exclusions interessades entre centre i perifèria, entre urbà i rural.
En parlem de forma cíclica, cada vegada més sovint, però sense la continuïtat ni el compromís que requereix. A batzegades. Els debats i l’atenció mediàtica duren quatre dies, malgrat la recurrència, els grans titulars i les evidents preocupacions. Els efectes devastadors dels aiguats i els riscos d’urbanitzar sobre zones inundables. El debat sobre les masses forestals quan hi ha grans incendis forestals o, com aquest darrer estiu, setmanes senceres amb risc d’incendi elevadíssim. Quan parlem de l’abandonament del medi rural, de la davallada del preu del litre de llet i el recurrent debat sobre l’equilibri territorial, sobre l’accés al medi natural, sobre el turisme, sobre els molins de vent i les plaques fotovoltaiques. Sempre a cop de titular.
Aquest país ha fet puntualment importants exercicis de planificació, però en el dia a dia molta d’aquesta feina queda relegada a segon pla. Només cal revisar com la majoria de programes electorals recullen titulars i literatura que pot arribar a ser convincent, però que després es tradueix en poca rellevància política i menor capacitat d’actuació. Molts reptes i un munt de deures pendents i urgents.
Declarem i planifiquem més del que actuem. Amb això no vull dir pas que deixem d’agafar compromisos i de fer exercicis de planificació, sinó que hem d’actuar en conseqüència amb allò que hem planificat. Mala senyal quan els interessos d’una empresa marquen debats territorials com els de l’aeroport o la generació i el transport d’energia, i es pretén decidir a cop de titular. Mentre parlem de tot això amb presses no parlem de tot allò que hem planificat des de fa anys. I, de tant en tant, les olimpíades, el circuit de Montmeló, Bcn World, Eurovegas o l’ampliació de l’aeroport impedeixen el debat de fons.
Certeses i incerteses
El territori és de les coses més estables que tenim. Un dels elements que més ens condiciona la qualitat de vida, que no podem substituir i que és alhora el nostre millor patrimoni. Transformar-lo i mantenir-lo requereix de grans inversions amb una gran despesa energètica i implica a tota la societat. Parlem d’equilibri territorial o de reequilibri, però és evident que la situació actual no canviarà a curt termini i que no és possible garantir tots els serveis arreu del territori amb la mateixa accessibilitat. No és factible canviar el pes de les diverses polaritats territorials, fer grans infraestructures i urbanitzar nous sectors. Tenim el territori que tenim i bàsicament l’hem de gestionar i mantenir.
Tot indica que el futur estarà marcat per la proximitat, per una menor mobilitat i una major contenció. No és viable seguir expoliant recursos de tot tipus a milers de quilòmetres, d’arreu del món. És molt probable que si tot això passa comportarà una reducció del nostre consum material i prenguin molta més importància tots els recursos que ja tenim ben a prop. Que experimentem a Catalunya un procés de reindustrialització (anunciat ja fa molts anys) i de major consum alimentari de proximitat. Per posar un exemple d’actualitat, res fa preveure que d’ara endavant volarem més que abans, més aviat volarem menys. Res indica que cap miracle tecnològic suposarà un canvi significatiu respecte el que avui és més que previsible si observem totes les dinàmiques recents i mirem encara més enllà.
En tot cas, si resulta que hi ha solucions tecnològiques no contraproduents amb l’agenda de reptes globals, sempre som a temps d’adaptar-nos a un escenari continuïsta. D’entrada, però, pensar en polítiques de proximitat no és mai una mala opció. Com no és pas contraproduent sinó més aviat necessari pensar en l’adaptació al canvi climàtic mentre posem tots els esforços en la seva mitigació. Prudència i observació atenta a les dinàmiques que evidencien tots els informes que hem anat llegint els darrers anys.
On posem les grans inversions territorials? A què les dediquem? Com aprenem a fer una millor gestió del que ja tenim? És un debat imprescindible en el que hauríem d’aconseguir urgentment grans consensos. És urgent entendre el territori i el seu paper en el món en que vivim i viurem o ja serà tard per adaptar-nos al futur. Posar l’esforç econòmic i energètic en generar proximitat i territoris més autosuficients, infraestructures resilients en un model territorial que necessiti de menys energia per funcionar, i un esforç tecnològic no destinat a poder mantenir o augmentar el subministrament energètic sinó a poder viure amb menor consum energètic. Aplicar el mateix que fa anys que hem de fer amb els residus, les tres R: Reduir, Reutilitzar, Reciclar; per aquest ordre. En l’ordenació del territori ens hi juguem fer front de forma estructural a les emergències ambientals i socials i respondre alhora als reptes de justícia global.
