El tractament legislatiu que la societat ha de donar al fet trans és un dels punts més calents de les agendes socials catalana i espanyola. I si el debat en la opinió publicada ja és controvertit, el seu reflex legislatiu s’ha polaritzat encara més. N’hi ha per temps. El debat no desapareixerà i seguirà calent almenys fins que s’aprovi un marc legislatiu, que tothom reconeix com a necessari, que el situarà en altres termes, amb hipòtesis verificades o falsejades a mesura que corri el temps.
Sigui quina sigui la forma i contingut de cada debat en aquesta llarga lluita pel relat polític, caldrà sempre recordar un fet elemental que s’oblida massa fàcilment: aquest aferrissat debat va sobre el tracte a les persones que som trans. És a dir, i això es recorda encara menys, es discuteix el tracte a persones. Abans d’argumentar models polítics suposadament justos sobre el paper, caldrà recordar sempre si els mitjans que es proposen per aconseguir-los vulneren els drets fonamentals de les persones trans, reconeguts, entre altres instàncies, pel Tribunal Europeu de Drets Humans.
Base d’una agenda catalana
La visió de les persones trans* i el seu reflex legislatiu no és uniforme en tot l’Estat i, en particular, la situació i els termes del debat a Catalunya presenta trets particulars. Si bé compartim amb la resta de l’Estat les iniciatives per formular una llei trans estatal, cal reconèixer una agenda política trans* catalana pròpia amb elements específics que els partits polítics que reclamen una implantació real en el teixit social català no poden menystenir.
Hi ha dos factors que fan diferent el debat a Catalunya. Un primer factor és un marc social diferent respecte al d’altres comunitats i, també, estats. A Catalunya, l’activisme trans* posa el focus en la re-significació els cossos, a més de la modificació, i assumeix de grat la càrrega política que això suposa. La biologia i la medicina, en la visió de l’activisme trans predominant a Catalunya, son més eina que objectiu. Això ha influït en el discurs polític dels partits d’adscripció catalana, que ha vist amb bons ulls la idea de la superació del cànon i l’autodeterminació de gènere. En canvi, i de manera significativa, la majoria de partits d’arrel espanyola no comparteixen l’accent d’aquest discurs, sinó que tenen un marc és més identitari (“cal respectar les trans perquè no poden deixar de ser així”) i biologicista.
El segon factor, segurament conseqüència del primer, és el diferent marc normatiu vigent. Fins ara 12 comunitats autònomes tenen aprovada ja una “llei trans autonòmica” que reconeix de diferents maneres el dret a l’autodeterminació de la identitat de gènere i altres drets d’àmbit social. Aquestes lleis trans són la resposta a les pressions de l’activisme trans i pretenen influir, des del poder legislatiu, l’acció dels governs, tradicionalment menys proclius als canvis necessaris per a la inclusió del fet trans. No és aquest el cas de Catalunya. Sense cap llei trans catalana, només amb l’empara de la llei 11/2014 contra la LGTBI-fòbia, el Govern de la Generalitat ha anat implementant diferents reglaments i protocols per reduir la discriminació a les persones trans. L’activisme trans* català ha impulsat aquest focus, i ha pressionat l’executiu més que el legislatiu, per anar directament a les accions que afecten més directament a les persones trans. El protocol d’atenció a la salut de les persones trans i el d’atenció a la diversitat de gènere en les universitats en son dos exemples clars.
Malgrat els èxits en els protocols i normatives en cada àmbit, a Catalunya ha arribat el moment de consolidar aquests guanys amb una llei trans catalana. De fet, aquest és el mandat de la llei 19/2020 d’Igualtat de tracte i no-discriminació, que dona un any de marge, és a dir fins el 30 de desembre del 2021, per aprovar una llei trans. El termini no es complirà, és evident des d’ara, però sí que provocarà que se’n comencin a debatre públicament els continguts. Un punt clau que caldrà reclamar d’aquesta nova llei trans és que inclogui un reglament i una partida pressupostària, dos elements imprescindibles per a l’efectivitat de les lleis que tant la 19/2020 com altres lleis d’igualtat no tenen.
Les propostes de l’agenda
Amb aquesta sòlida base i la necessitat d’elaborar la llei, proposem a continuació possibles continguts de l’agenda catalana en política trans, que al meu entendre ha d’actuar en tres aspectes fonamentals: dret d’autodeterminació de gènere, dret a la no-discriminació i mesures socials.
Desgraciadament, dels tres punts, el dret de l’autodeterminació de gènere s’ha convertit en el centre del debat. No entraré a justificar la necessitat d’aquest dret fonamental, reconegut com a tal pel TEDH i acceptat entre els drets socials per la major part del feminisme, i en particular del radical, a Catalunya. A partir del seu reconeixement, i donat el caràcter fonamental que té, l’agenda catalana ha de reclamar de fer-lo extensiu a totes les persones i, en particular, a persones migrants. No és fàcil: molts estats que tenen garantida l’autodeterminació de gènere només la reconeixen a persones adultes i amb la nacionalitat corresponent. Hi ha dos enemics a vèncer, en aquest punt: la por, xenòfoba, a un efecte crida, i un garantisme excessiu del principi d’inalienabilitat, que no veu amb bons ulls que una persona tingui identitats diferents en diferents estats. Un garantisme que no té sentit donat que aquestes identitats, malgrat ser diferents, són legalment idèntiques i fàcilment relacionables en les bases de dades del registre civil i la policia. També cal fer extensiu el dret d’autodeterminació de gènere als infants i adolescents i superar així la visió adultista.
Si bé és cert que la nacionalitat, que es reconeix via DNI, depèn de l’Estat (significativament, dels registres civils i… la policia), hi ha moltes accions que es poden fer a nivell català: afegir sistemàticament el camp de gènere en els formularis de l’Administració, reconèixer l’autodeterminació en el gènere en el tracte a les persones en tots els àmbits competencials: salut, educació, benestar social, treball, etc., flexibilitzar signalèctica i codis de vestir o utilitzar un llenguatge inclusiu que no assumeixi que la persona usuària és cisgènere, i per tant binària, entre d’altres.
Les darrers accions porten, de fet, al segon punt: el dret a la no-discriminació. No només cal garantir el dret fonamental a desenvolupar la pròpia personalitat, també cal que això no estigui penalitzat socialment. Ser trans (o lesbiana o neurodivergent, per exemple) no implica cap determinació en altres àmbits com la voluntat reproductiva, els interessos laborals o la voluntat de formació. Així, cal assegurar en l’àmbit competencial que la interseccionalitat no provocarà una discriminació efectiva. Un altre punt cabdal per a la no-discriminació és la representació adequada de les persones trans en els mitjans audiovisuals. Cal garantir un tracte respectuós a les persones: parlar de les persones trans amb persones trans, i no sense, en mitjans públics, o no presentar com a equidistant un debat on una de les parts qüestiona drets fonamentals. El “ni masclisme ni feminisme” trans, desgraciadament, està massa estès.
La salut és també un punt important. Assolida la despatologització general del fet trans a Catalunya, cal anar més enllà. Cal eliminar els elements dels serveis públics de salut que encara patologitzen (particularment la Unitat d’Identitat de Gènere de l’Hospital Clínic), eliminar la tutela de gènere en els menors, i netejar del sistema de salut els elements que discriminen (drets sexuals i reproductius especialment de persones trans gestants, conceptes com “disfòria de gènere” que encara es mostren, valors estàndard de les analítiques no adaptats als cossos no cisgènere, etc).
Un altre punt en l’agenda de la no-discriminació és educació. Cal assegurar el respecte al tracte volgut pels infants i els adolescents (nom, pronoms, vestuaris, etc.) i la inclusió del fet trans en el currículum escolar a educació primària i secundària, ara inexistent fora de programes com Coeduca’t. Entre altres mesures, calen temes específics en diversitat sexual i afectiva i tenir en compte el fet trans en el llenguatge, el material gràfic i els temes sensibles com ara els d’anatomia humana en tot el currículum. I un darrer punt a garantir en l’àmbit de la no-discriminació és el dret d’infants i adolescents a registrar-se en les federacions esportives amb el gènere autodeterminat: no podem privar-los d’una eina d’integració social tan important en aquelles etapes de la vida.
El tercer àmbit de l’agenda trans són les mesures socials. Aquest és, al meu parer, el punt més rellevant donat que afecta més directament la vida de les persones, i el més complicat perquè demana partides pressupostàries. Cal reforçar les mesures socials en tres punts principals: treball, habitatge i treball sexual. El treball és sens dubte la peça clau. Contra la greu discriminació, especialment a les dones trans, calen ajudes directes perquè amb les formacions i cursos no n’hi ha prou. De què serveix un currículum brillant si l’exclusió és pel que som i no pel que valem? De què serveixen tres pàgines de formacions i experiència si no passem de la foto o del nom? Tot just aquesta tardor la Generalitat posarà en marxa uns ajuts per a què les empreses del tercer sector sense ànim de lucre contractin persones trans. És un primer pas. Caldrà vetllar per a què s’ampliïn a altres conceptes i, sobretot, per a què les diferents administracions deixin l’afany de notorietat i es coordinin per maximitzar el número d’ofertes i optimitzar la comunicació a les persones que busquen feina.
El segon punt fonamental de les mesures socials és l’habitatge. Les persones trans es veuen discriminades a l’hora de poder accedir al lloguer per renda insuficient, pel caràcter irregular dels ingressos (moltes no tenen accés al mercat laboral legalitzat) i, directament, per transfòbia en cas que se les reconegui com a trans en el moment de llogar l’habitatge. També hi ha
persones trans, sobretot adolescents i persones en situació de dependència econòmica, que necessiten sortir urgentment de casa seva per la transfòbia que viuen allà. És necessària, per tant, la creació d’una borsa d’habitatge social sostinguda i adequada a la dimensió del problema, entre altres mesures en la mateixa direcció.
Acabo amb l’atenció a les treballadores sexuals, punt que mereix atenció especial en les mesures socials. És molt significatiu que el treball sexual sigui la principal activitat econòmica de les dones trans a Catalunya. Cal donar resposta a aquest fet amb una legislació pro-drets que garanteixi els drets fonamentals de les treballadores, i que inclogui un pla d’ajudes directes a la inserció laboral per a les que vulguin deixar el treball sexual.
L’agenda trans més enllà del fet trans
L’agenda de les polítiques trans no és aïllada de l’agenda social del país, ben al contrari, n’està profundament lligada. No és estrany, al capdavall les persones trans volem ser part integrant de tota la societat, en tots els seus àmbits. En certa manera, tots els punts de l’agenda social és, també, agenda en polítiques trans.
Un exemple clar és la reclamació d’una renda universal garantida, que les persones trans compartim totalment per rescabalar les deficiències estructurals del sistema. Un altre punt important és la derogació de la llei d’estrangeria i la llei mordassa, lleis que son emprades per crear un clima de repressió general sobre classes i col·lectius. Finalment, les polítiques contra la violència de gènere han de ser també polítiques trans i ens han d’incloure: la lluita d’aquestes polítiques contra la jerarquia dels gèneres és la mateixa que la de les persones trans al llarg de tota la seva vida.
Acabo aquest escrit amb un apunt cap a una visió més avançada. Més enllà de desenvolupar lleis i normatives que redueixin la transfòbia i la discriminació, cal que tota la normativa, des de les lleis a les directrius i protocols, no assumeixi per defecte que totes les persones són cisgènere. En definitiva, no només cal que la normativa no sigui trànsfoba, també cal que no sigui cissexista. Per a aquest objectiu serà necessari que les persones trans ocupem espais de poder i ens auto-representem. En l’imaginari de les persones que l’elaboren hi ha d’haver tant les persones cis com les persones trans, perquè en aquesta societat que és la nostra hi ha de cabre tothom. Cal que entre totis aconseguim que ser cis deixi de ser millor que ser trans.
