Veus científiques de reconegut prestigi internacional alerten des de fa anys de la gravetat que suposa la situació dels sistemes climàtics a nivell mundial. Però també fan esment d’altres problemàtiques ambientals no menys greus, com ara la pèrdua global de biodiversitat, el deteriorament d’ ecosistemes i territoris, la proliferació massiva de residus, la contaminació d’aigües marines i continentals, l’esgotament dels bens naturals…..

Les conclusions dels informes del Grup Intergovernamental de Científics pel Clima ( IPCC en les seves sigles en anglès) no deixen lloc a dubtes. També a Catalunya, les informacions a què apunten les resolucions del Tercer Informe del Canvi Climàtic a Catalunya, deixen les coses molt clares. El físic Antonio Turiel ( CSIC) adverteix que l’escassetat de matèries primeres abocarà la societat capitalista a una situació de col·lapse que pot generar molts problemes d’abastament i descohesió social.

La temperatura mitjana del planeta tendeix a un imparable augment i les previsions més pessimistes apunten a un increment global d’entre 4 i 6 graus centígrads en l’horitzó de l’any 2100. Els escenaris que es preveuen amb aquestes dades són esfereïdors i les pertorbacions ambientals ( sequeres, episodis meteorològics extrems, onades de calor, pèrdua de terres cultivables…) i socials ( refugiats climàtics, desplaçaments de població, crisis econòmiques, atur, fam , guerres….) poden abocar a una part important de la població humana al col·lapse. Les futures generacions heretaran un món en flames.

Certament, la llista de reptes ambientals i socials és colossal, i afrontar una agenda de transformació social per gestionar la nova realitat posarà a prova la nostra civilització contemporània. Fins a data d’avui, la resposta institucional a nivell internacional i del nostre país és tímida i molt condicionada pel poder de les grans empreses que durant dècades han practicat un extractivisme sense límits. Empreses del sector energètic, de la construcció, del transport, de la indústria, del turisme….imposen les seves condicions i dobleguen als estats, les regions, les ciutats i a la pròpia ONU.

Als diferents territoris i nivells institucionals dels Països Catalans, la resposta a la situació de crisi ecològica i climàtica és molt tova, i se centra principalment en impulsar canvis legislatius que a la pràctica imposen mesures que afecten principalment a les classes populars. La recent reforma del sistema tarifari elèctric n’és un exemple ben clar; altres exemples son els canvis impulsats en l’àmbit de la mobilitat, que castiguen principalment a les classes populars.

Institucions com l’Ajuntament de Barcelona, governat per una coalició de Comuns( Podemos)-PSOE no s’han atrevit en cap moment a plantar cara de debò a les empreses multinacionals responsables de la situació de crisi ecològica, però en canvi si que han impulsat mesures com ara la restricció del trànsit que afecta bàsicament als sectors més empobrits de la classe treballadora. Per la seva banda, el govern de l’estat, governat per la mateixa coalició, s’atreveix a imposar mesures dures a la ciutadania, però s’arronsa a les imposicions de les patronals del sector elèctric i actua com un titella al seu servei: forts amb els febles i febles amb els forts. I en la mateixa línia operem els governs de la Generalitat de Catalunya ( Junts per Catalunya-ERC), que amb el conseller Damià Calvet al capdavant o ara amb Teresa Jordà, es limita a acatar les imposicions de les grans empreses.

Per tant, podem afirmar sense embuts que les institucions no s’atreveixen a enfrontar-se a la gran indústria i les grans empreses energètiques. Els partits ecologistes i l’esquerra autodenominada ecologista, es limiten a integrar-se en coalicions possibilistes que impulsen simples reformes epidèrmiques que en cap cas s’atreveixen a enfrontar-se als budells del capitalisme, és a dir, a les grans empreses responsables de la situació. En aquest sentit, ha aflorat a nivell mundial i al voltant de les grans cimeres internacionals, un nou ecologisme de caire reformista, encapçalat per símbols a l’estil Greta Thumberg, i que a la pràctica acaba sent una simple corretja de transmissió del capitalisme verd. Són els portaveus del GreenWashing, el New Grean Deal o capitalisme verd que impulsa la pròpia indústria i que dissortadament un sector important de l’ecologisme polític accepta.

Canvis socials

És en el nou context de renúncies ideològiques i d’hegemonia capitalista sense rival que cal reivindicar amb força un ecologisme amb consciència de classe que defensi obertament el territori, el clima i els interessos de les classes treballadores. Per fer front als enormes reptes climàtics i socials que té plantejats la humanitat, cal fer accions coordinades a nivell internacional, i en aquest sentit a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans ens pertoca assumir la nostra responsabilitat. Es fa urgent Impulsar canvis estructurals en el sector energètic, en les comunicacions, el transport, la indústria, el turisme és fonamental. Però per fer-ho cal tenir clar que sense conflicte és impossible avançar, i el conflicte aguditzarà les tensions socials i de classe latents.

Enfrontar-se obertament als oligopolis i l’IBEX 35 per salvar el clima, el territori i les condicions socials de la classe treballadora, aquest ha de ser el full de ruta d’una esquerra que realment es reivindiqui com a transformadora, rupturista, combativa i coherent. Limitar-se a fer reformes permeses pel marc legal és una fugida endavant, un engany polític i electoral que pot servir per col·locar afins al partit i poca cosa més.

En aquest sentit, elements cabdals com són el transport públic o la distribució territorial del país son aspectes clau que no es poden defugir. De res serveixen les etiquetes dels vehicles que ha impulsat l’alcaldessa de BCN en connivència amb la poderosa indústria de l’automòbil si no es fan canvis i inversions contundents en el sistema ferroviari del país. Avançar cap a un transport públic assequible, ben connectat, modernitzat i eficient és fa imprescindible per descarbonitzar la mobilitat i reduir emissions de CO2 i altres gasos contaminants.

També cal fer una profunda revisió del model territorial del país. La concentració de serveis i indústria a l’àrea metropolitana de Barcelona ens aboca a una Catalunya unipolar que desertitza econòmicament el conjunt del país i el fa depenent de la gran metròpoli, amb la consegüent dispersió il·limitada de mobilitat. Redibuixar un país més equilibrat i descentralitzat és condició indispensable per afrontar els reptes pendents.

D’altra banda i pel que fa als sectors energètics, d’aigua i de subministres,turisme…. urgeix desbancar les imposicions de les patronals i cal que a Catalunya es creïn empreses públiques en l’àmbit de la producció energètica alhora que la població ha de prendre consciència de la complexitat de la situació. Caldrà reduir consums energètics i s’acabarà l’era del malbaratament i l’energia barata. És evident que tots i totes haurem de fer sacrificis però el que no es pot acceptar és que la gran banca, les grans empreses energètiques….en surtin ben parades. Cal exigir-los compensacions i posar-los al seu lloc.

La degradació ambiental té una dimensió internacional, i per tant cal coordinar agendes a nivell mundial, més enllà dels ODS ( Objectius de Desenvolupament Sostenible). Ara per ara, el sistema capitalista és qui pilota la civilització mundial, i la manca de contrapès ideològic explica perquè la situació ambiental i social empitjora cada dia. Les diverses famílies ideològiques situades a l’esquerra no tenen capacitat per enfrontar-se al sistema perquè estan desarmades ideològicament i en aquests moments el capitalisme no té un rival seriós que pugui tombar-lo.

El paper de l’esquerra independentista

Des del nostre racó del sud d’Europa, l’esquerra independentista ha d’esforçar-se a bastir una proposta ecologista i social contundent, coordinada amb d’altres moviments similars a nivell mundial. Superar la simple batalla electoral i lliurar un combat ideològic que erosioni l’hegemonia del capitalisme, ha d’ocupar la militància de l’esquerra independentista catalana.

Els darrers anys s’observa una clara reculada de l’esquerra més anticapitalista. Manca de definició, dispersió en la batalla de les identitats, tant pròpia del capitalisme, esgotament ideològic, excessiu pes del paper institucional, esquerranisme paralitzador….cal una batzegada que tregui a l’esquerra més combativa de l’actual letargia. El combat en defensa del clima, el territori, la biodiversitat, els drets socials….és un combat contrarellotge, el temps s’esgota i correspon a l’esquerra independentista assumir el seu rol de lideratge i responsabilitat. És a les nostres mans construir un ecologisme de classe, arrelat al país i amb capacitat d’enfrontar-se als poderosos.

Visca la Terra!