Teoria i pràctica de la Ruptura Democràtica per la Independència

Índex

1. La ruptura democràtica per la Independència (RDI) de la Nació Catalana. Concepte i evolució fins avui.
2. Anàlisi dels fets de la Tardor del 2017.
3. Les diferents posicions de l’independentisme després del 2017.
4. Precisions de principi en els conceptes i els termes.
5. Fonaments i dinàmiques principals per a avançar cap a la ruptura.

1. La Ruptura Democràtica per la Independència (RDI) de la Nació Catalana. Concepte i evolució fins avui

Diu el conegut document de l’MDT de l’any 2004¹ que “La independència dels Països Catalans no és res més (ni tampoc res menys) que una ruptura democràtica. És canviar democràticament una font de sobirania aliena per una de pròpia, d’acord amb l’àmbit nacional”. 

Aquell text recollia, en bona part, el sentiment creixent de frustració que s’anava estenent entre el poble català davant l’estancament de l’estat espanyol i les seves autonomies. I també davant una Constitució europea, una Unió establerta com a una simple agrupació d’Estats (un text que ben aviat havia de ser rebutjat per França i els Països Baixos en sengles referèndums). Aquella formulació de fa disset anys obria així unes perspectives que han permès al moviment nacional-popular català avançar en una perspectiva clara al llarg d’anys successius, cap a l’Autodeterminació i la Independència.

La gestació del concepte de ruptura democràtica era, doncs, ja aquell any 2004 el resultat de la combinació de diferents elements:

• D’una banda, l’esgotament del sistema autonòmic que havia portat al distanciament (aleshores se n’havia dit “desencís”) de la població catalana envers l’estat espanyol en el seu conjunt: les raons eren diverses: opressió i exacció econòmica, estancament de la normalització social de la llengua catalana, abandó d’infraestructures econòmiques fonamentals (com l’eix mediterrani); immobilisme i discriminació creixents etc.
• D’altra banda, l’anàlisi crítica de la Transició del franquisme al règim monàrquic parlamentari que el va succeir (i continuar en molts aspectes), una anàlisi que denunciava que aquest nou règim s’hagués instaurat sense ruptura envers la dictadura precedent, una qüestió que era fonamental a l’hora de tenir consciència de les seves mancances.

Per això aquest opuscle de l’any 2004 assenyala l’horitzó de la Independència com “el millor antídot contra el continuisme transfranquista” i posa de manifest que representaria “una ruptura democràtica que no s’havia produït [en el moment de la Transició]”. És per això que es proclama que “tots els nostres esforços col·lectius han d’anar adreçats a rebutjar i a superar els vincles de submissió i a construir la nostra llibertat col·lectiva. Es tracta d’un procés que el nostre poble ha intentat de manera repetida però que en el moment present pot començar a fer-se realitat”.

El coneixement de l’engany de la Transició i el posicionament  que se’n va derivar van ser, doncs,  fonamentals perquè la consciència política arrelés en forma d’una ruptura democràtica necessària, una ruptura que havia de permetre posar fi a totes les rèmores de la dictadura, poder fer cau i net, començar totalment de nou una societat democràtica al servei del poble català.

El concepte de Ruptura Democràtica per la Independència (RDI) respon també, en el fons, a una formulació ja antiga, de l’independentisme combatiu dels anys 70 i 80, sobre el desenvolupament de la lluita. L’independentisme de l’època ja concebia la conquesta de la Independència com una ruptura política resultant d’una acumulació de forces del moviment nacional-popular fins a arribar a una hegemonia que permetés instaurar un règim democràtic que posés fi al règim monàrquic nascut de les entranyes de la dictadura espanyola. En el camí de la societat socialista la conquesta de la Independència era concebuda, doncs, com un objectiu rupturista de tipus polític, el contingut social del qual seria definit pel tipus d’hegemonia existent en aquell moment al si de la societat catalana. Segons aquestes consideracions serà, doncs, la conjuntura en què tindrà lloc la ruptura allò que configurarà el contingut que prendrà aquest canvi que serà sempre, sens dubte, favorable als interessos de les classes populars, és a dir, situat com un avanç vers l’objectiu del socialisme.

Aquesta concepció pressuposava una disposició dels diferents sectors socials adequada, que s’ha vist confirmada en la pràctica de l’evolució del moviment independentista que hem anat veient al llarg dels darrers quaranta anys: hem pogut comprovar que les classes populars catalanes s’organitzaven a partir de l’articulació dels diferents àmbits populars en lluita per  reivindicacions diverses arrelades al territori, d’ençà dels anys 80 del segle passat, una articulació que ha estat anomenada Unitat Popular. I, d’una manera complementària, la ruptura política amb el règim monàrquic (o Ruptura Democràtica per la Independència – RDI) hem vist que s’organitzava al llarg dels darrers setze anys en una gran confluència de masses que incloïa, a més de la Unitat Popular, tots els sectors socials contraris al règim monàrquic espanyol i partidaris d’un règim polític democràtic, expressat en els termes d’una República Catalana independent.

És evident que aquesta doble articulació (Unitat Popular i RDI) partia de fonaments socials diversos: així doncs, si la Unitat Popular s’ha anat construint sobre una base social de les classes populars en lluita; la ruptura independentista ha incorporat també sectors amplis de la petita burgesia i fins i tot els sectors de la mitjana burgesia més favorables a la participació democràtica i sensibles socialment.

Aquesta disposició dels grans àmbits de lluita en dos de fonamentals, aparentment tan simple i tan àmpliament assumida a grans trets, no ha estat fàcil de traduir a la pràctica en cada cas concret, tal com ho descrivim als punts següents.

Com s’ha anat configurant la RDI?

La Ruptura Democràtica per la Independència a Catalunya s’ha expressat, a partir de l’any 2005, per mitjà de la reivindicació del dret de decidir, una lluita encarnada en la coneguda Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), creada l’any 2005 i que va iniciar el cicle de mobilitzacions que havien de continuar al llarg de més una dècada: manifestacions de la PDD (2006-2007); manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional espanyol (2010); consultes sobre la Independència (2009-2011); consulta del 9N (2014), mobilitzacions de l’ANC (2012-2021 – sovint en col·laboració amb Òmnium Cultural), etc. L’acció de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) ha estat l’expressió més clara de la continuïtat en aquest àmbit ampli.

Al llarg d’aquestes experiències diverses, el concepte de Ruptura Democràtica per la Independència ha estat fonamental per a comprendre quin era, per a cada cas, el marc polític i social bàsic i quines eren les  contradiccions que hi podien anar apareixent; això ha permès anar articulant un ventall polític i ideològic ampli que ha permès avançar.

La força d’aquesta acció de masses ha estat tan poderosa al si de la societat catalana que ha generat una nova pràctica social i política que ha tingut repercussions importants en tot el ventall ideològic del Principat de Catalunya: és per això que ha representat un veritable terratrèmol per al marc polític preexistent. El panorama dels partits polítics catalans ha estat objecte d’una forta sotragada: desintegració de CiU, arraconament de la línia política inicial de CDC, descens de la influència del PSC i d’ICV (i seqüeles) etc.

L’independentisme d’esquerra també ha estat afectat per la incidència del moviment popular per la Independència ja que el nou moviment de masses cap a la RDI no ha estat comprès pels sectors més esquerranistes de l’anomenada esquerra independentista que han considerat erròniament el moviment independentista massiu del segle XXI com un moviment burgès².

La RDI no ha estat una pràctica política inamovible: al llarg del temps s’ha expressat per mitjà de diferents organitzacions i pràctiques polítiques; no sols les que hem descrit més amunt sinó que diverses organitzacions s’han afegit de manera estable a la lluita (com Òmnium Cultural) o s’hi ha incorporat en accions o mobilitzacions concretes (antirepressives, de debat etc.). L’abast del moviment nacional popular situat dins les coordenades de la RDI és molt ampli i posseeix una dinàmica pròpia. I s’ha estès arreu de la Nació Catalana.

La influència arreu dels Països Catalans del moviment nacional-popular dins la dinàmica de la RDI ha estat també remarcable, no sols en termes de solidaritat (que sempre ha estat espontània i diligent) sinó també en la construcció de dinàmiques pròpies dins uns referents democràtics i populars amplis. Com és sabut l’ANC es va estendre a Catalunya Nord on hi ha implantada una Assemblea territorial que constitueix la Regió 10 dins l’organigrama de la divisió  geogràfica de l’entitat, establerta des dels inicis. La presència de l’ANC a Catalunya Nord ha ajudat a desenvolupar una consciència política popular de catalanitat que s’ha traduït en accions de solidaritat importants que han mobilitzat un nombre considerable de persones (incloent-hi representants electes del Nord) contra la repressió espanyola al sud de l’albera. Al País Valencià la PDaD (Plataforma pel Dret a Decidir, coneguda també com a ‘Decidim’) ha estat creada l’octubre del 2013 i ha estat portant a terme una activitat sistemàtica de conscienciació que ha anat sensibilitzant sectors creixents de la població en una perspectiva de Països Catalans (reciprocitat dels mitjans, agressions lingüístiques etc.) i amb una orientació democràtica, nacional i republicana. L’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM) és una organització independent dels partits polítics, constituïda a Mallorca l’octubre del 2014, i que ha anat sensibilitzant la població de l’illa entorn de de les agressions de l’estat espanyol (espoliació fiscal, agressions a l´ús de la llengua, passivitat policíaca davant atacs de les bandes espanyolistes a les mobilitzacions populars etc.).

És important de remarcar que l’amplitud i la importància del moviment nacional-popular al Principat de Catalunya ha mostrat també una evolució en els continguts que s’han fet més sòlids a mesura que l’activitat mobilitzadora (de l’ANC, principalment) s’anava estenent. Políticament, l’ANC ha passat des de la reivindicació de l’“Estat propi” de l’any 2012, fins a la Independència (2013 – Via catalana cap a la Independència); i, més recentment, cap a la República (2015 – Via lliure a la República catalana). I socialment també va definint objectius més i més favorables a les classes populars. El moviment independentista és un moviment complex que tendeix a l’esquerra si entenem per això una posició favorable a la reivindicació dels drets socials i la igualtat. Aquesta evolució és conseqüència de l’adequació dels continguts polítics del moviment a la seva implantació creixent al si de nous sectors populars.

2. Anàlisi dels fets de la Tardor del 2017

Si bé el moviment nacional-popular democràtic s’ha anat estenent arreu dels Països Catalans, el fet és que la Ruptura, en la qual ha de culminar aquest moviment, tal com l’havia definit el concepte de la RDI, no ha arribat a la seva culminació allà on tenia més possibilitats de fer-se efectiva, el Principat de Catalunya. És en aquest aspecte que és important analitzar els esdeveniments de la Tardor del 2017 perquè si, d’una banda, fou una prova de força i maduresa que s’aconseguís portar a terme la tasca ingent del Referèndum d’autodeterminació del 1er d’octubre aplegant tantes col·laboracions necessàries i superant tants d’obstacles, d’altra banda, per contra, el fet que la ruptura no tingués lloc mostra una greu contradicció que cal sotmetre a crítica.

És important, doncs, que examinem els diferents detalls importants d’aquells mesos, que exposarem en diferents epígrafs:

1. Entorn del Referèndum.
2. Un cop passat el Referèndum.
3. Les declaracions d’octubre i la seva cua.
4. Uns mots finals a tall de balanç.

2A. Entorn del Referèndum: encerts i mancances

Les setmanes i els mesos abans del referèndum l’independentisme va anar guanyant terreny en la preparació dels aspectes tècnics d’aquella consulta referendària. L’estat espanyol va fer diferents gestions per a impedir-ne la realització, empaitant impremtes i urnes, i assaltant diferents centres administratius i mediàtics, unes accions que finalment van ser infructuoses. L’experiència global en la preparació i el desenllaç del referèndum va demostrar un grau remarcable d’organització amb el resultat d’una participació popular massiva.

Cal remarcar també la capacitat mobilitzadora iniciada ja durant la jornada del 20 de setembre prèvia quan la guàrdia civil espanyola va assaltar diferents locals de la Generalitat de Catalunya i àmbits auxiliars de comunicació. La resposta va ser una mobilització massiva un fet que mostra una grau de maduració important i una gran cohesió del moviment.

I durant el dia 1er d’octubre mateix cal destacar l’organització, la mobilització i la convicció igualment massives que van fer que, al final de la diada, la participació i el funcionament haguessin estat molt importants, de manera que el referèndum fos globalment homologable, des del punt de vista polític³, amb altres referèndums realitzats universalment. La repressió de les forces d’ocupació, en un cert nombre de col·legis electorals, no va impedir que s’aconseguís aquest resultat polític important.

Allò que no s’ha analitzat prou, però, són les mancances d’enfocament que van aparèixer, en l’endemig, en els grups polítics independentistes, més enllà dels aspectes tècnics que hem descrit resumidament. És sabut que els comportaments des de l’àrea governamental catalana van mostrar un cert nombre d’indecisions davant el referèndum, i sobretot després d’haver-se conegut l’ofensiva repressiva de les forces d’ocupació, indecisions que es van posar en evidència amb la pressió d’aquests sectors perquè, per exemple, es desconvoqués el referèndum a la tarda, proposta que no va prosperar.

Aquest comportament revela, en una part dels dirigents institucionals, una concepció de tipus “simbòlic” (és a dir, no polític) del referèndum del 1er d’octubre. La manca de previsió  en qüestions importants (com el fet de suposar que no hi haurien fortes càrregues de la policia i de la guàrdia civil), mostren un greu desconeixement de les formes de poder de l’estat espanyol, una mancança que demana una primera reflexió.

Una aproximació general que considero que es pot fer, doncs, i que abasta el conjunt del procés independentista, almenys des de l’any 2012 al 2017⁴, és l’existència, entre els dirigents vinculats a l’independentisme institucional, d’una limitació ideològica greu referent a la concepció de l’estat espanyol en el moment històric actual, com a estructura concreta de poder. Els sectors dirigents del procés independentista, força imbuïts de trets ideològics propis de la burgesia, han concebut la confrontació independentista com una mena de partida formal dins un ‘joc democràtic’, prescindint del caràcter fonamentalment opressor de l’Estat (opressor com a aparell de defensa d’una estructura de dominació determinada).

Cal partir del fet que l’estat espanyol havia mostrat repetidament la seva defensa fonamental dels interessos d’una oligarquia de caràcter monopolista, hereva i continuadora dels objectius fonamentals del franquisme. I cal veure un error greu en aquesta mancança d’anàlisi. Això és més evident, encara, si considerem que, amb motiu dels atemptats de caràcter islamofeixista del 17 i 18 d’agost previ al referèndum, ja s’havia fet evident fins on estaria disposat a arribar l’estat espanyol per a frenar l’exercici de l’autodeterminació de Catalunya.

2B. Passat el referèndum

El poble català va reaccionar els dies posteriors al referèndum de manera clara i contundent amb mobilitzacions importants com mereixien les agressions de les forces d’ocupació expressades més explícitament en els atacs del dia 1er d’octubre, i tot seguit també per l’arenga militarista del rei d’Espanya; la resposta popular fou ben explícita i decidida: tall de carreteres, aturada general etc. tot desplegant els Comitès de Defensa de la República (CDR).

La ceguesa analítica dels polítics independentistes institucionals respon, com ja ho hem remarcat, a la ideologia burgesa basada en dues premisses: el formalisme polític que hem comentat, i la submissió al poder superior (sigui l’estat espanyol, la Unió Europea o l’OTAN, o tots plegats), és a dir, una ideologia subalterna, unes característiques que s’han anat manifestant i que en situacions de crisi com les que emmarcaran tot el període analitzat, s’aniran mostrant cada dia amb més claredat i en forma d’objectius més nocius encara per a l’orientació del moviment.

2C. Les declaracions d’octubre i la seva cua

El moment de la declaració d’independència mostra, altre cop, dubtes i vacil·lacions com els que hem comentat més amunt. Tant la declaració/suspensió del dia 10 d’octubre, com la ‘semi-declaració’ del dia 27 del mateix mes (sense inscriure el text de la declaració al butlletí oficial, sense retirar els símbols del poder espanyol dels organismes oficials etc.), mostren la manca de consistència de les idees dels dirigents polítics.

No cal dir que les contradiccions i retards en aquestes preses de posició no van fer altra cosa que permetre una reorganització més fàcil de la reacció repressiva de l’estat espanyol

Dins aquest balanç resumit, es pot constatar simplement que les persones que van escollir, tot seguit, el camí de l’exili tenien un sentit polític més clar de quin era el fons real del poder de l’estat espanyol, que no pas aquells qui es van posar a l’abast de la detenció. Això s’hauria de considerar tan sols com una primera constatació de tipus general entorn de les mancances en l’anàlisi del poder fetes per uns i altres.

Les declaracions d’independència frustrades que tractem en aquest punt són la culminació de tot un conjunt de decisions equivocades que la majoria de la direcció del moviment ha pres al llarg de tot el procés, una actitud política que ha mostrat que hi havia una part important d’aspectes fonamentals sense organitzar seriosament (des del paper de les forces de seguretat fins a la majoria de les famoses estructures d’estat).

Tot plegat no fa més que engrandir la sospita que una part important de les forces governamentals catalanes vivien dins la previsió que el referèndum pogués fracassar ja en la seva mateixa execució material.

La responsabilitat d’aquests errors ha de ser compartida perquè no va existir una implicació prou profunda de les diferents forces polítiques ni un control suficient per part del moviment independentista en general, en moments tan crucials. Sense que fos possible un control total dels esdeveniments, cal criticar, doncs, la implicació insuficient de tots els agents polítics independentistes.

Contra l’apologia de l’immobilisme que s’ha fet des de sectors desmobilitzadors, cal combatre l’opinió expressada per alguns personatges que no han dubtat a afirmar que potser no s’hauria d’haver fet res aquella tardor: ni referèndum, ni declaració d’Independència. No cal dir que aquesta actitud encara és més absurda que les que hem exposat més amunt; perquè ha estat justament el fet de portar a terme fins al final les conseqüències del Referèndum, el que ha donat força al moviment independentista que, sense el referèndum ni la declaració consegüent no hauria provocat les reaccions del règim ni l’acció continuada del ventall de partits polítics i entitats que han portat a un estat d’opinió progressivament favorable a l’objectiu independentista. Sense la declaració d’Independència del dia 27 d’octubre, l’esforç per a la realització del referèndum hauria quedat diluït i la seva projecció política hauria restat anul·lada.

2D. A tall de balanç

El volum de textos que fan referència als darrers anys de procés independentista (2017-2021) és extraordinari. Es parla de centenars de llibres i de milers d’articles: una veritable allau d’informació i de valoracions. En general, però, en el conjunt de la producció escrita, on hi ha moltes opinions de caire estrictament personal, haig de confessar que no hi he trobat les anàlisis que caldria esperar passats més de tres anys de la realització del referèndum de l’octubre del 2017. A parer meu s’ha imposat força un estil que podríem anomenar de divulgació periodística. Això és el resultat, crec, de la banalització de la política centrada en l’activitat electoral, on tot el que es diu o s’escriu té com a objectiu l’obtenció de l’assentiment (és a dir, del vot) de l’espectador sense considerar la solidesa de les afirmacions.

Això no ha ajudat a tenir una idea clara entorn dels fets de la tardor del 2017. Algunes actituds crítiques han denunciat, com a causa dels errors del moment, una manca de valentia dels dirigents polítics, com si la independència depengués tan sols del grau d’atreviment d’aquests dirigents. La meva opinió crítica és més general i no tan conjuntural. Ha estat una qüestió derivada d’una ideologia dels dirigents allò que ha fet que no tinguessin la capacitat d’analitzar la situació d’una manera adequada. A la meva manera de veure hi ha dos aspectes principals a remarcar com ja ho hem apuntat més amunt: la primera és la ideologia autonomista i democratista d’arrel burgesa que va portar els dirigents a pensar que l’estat espanyol no gosaria  apallissar la població que votava; i a confiar en una Europa “democràtica”⁵, per damunt de tot, que sempre estaria al costat dels drets democràtics. I la segona és la que he anomenat ideologia subalterna, derivada de la primera que espera, per a assolir els objectius, sempre una intervenció salvadora d’algú considerat superior, de l’exterior, ja sigui del govern d’Espanya o d’algun organisme internacional.

Aquestes errades en la concepció dels fets socials i polítics han portat a comportaments incoherents, entre els quals una proposta errònia d’una transició “de la llei a la llei”⁶ i, al capdavall, no haver preparat les condicions necessàries per a la conquesta i el manteniment durador de la Independència.

3. Evolució de les posicions independentistes principals després del 2017

Les mancances detectades l’octubre del 2017 (com les resultants de la ideologia subalterna) que mostraven diferents indecisions i una preparació insuficient de les tasques de ruptura es van traduir en unes línies cada vegada més definides que és important descriure a grans trets. Podem dir que l’independentisme s’ha anat trobant desviat principalment per dos discursos estèrils:

• D’una banda les expressions incoherents d’un “rupturisme infantil” que encara no ha assumit que la victòria política de l’octubre del 2017 es va veure frustrada per una ofensiva repressiva de l’estat espanyol, i que continua propugnant solucions màgiques, com per exemple declarar la independència sense dotar-nos de les mínimes condicions necessàries per a fer front als atacs.
• I d’altra banda, i tant o més perillosa, un “negacionisme neo-autonomista” que emparant-se en una suposada incapacitat de resposta a la repressió, no fa sinó menystenir les importants mobilitzacions de les tardors del 2017 i del 2019 i deslegitimar qualsevol estratègia de ruptura, mirant de justificar així el que no és res més que un nou intent d’acomodar-se al règim autonòmic dins la monarquia espanyola.

Més enllà d’aquestes dues posicions, s’ha anat definint un tercer espai més elaborat que afirma que el 1r d’Octubre del 2017 és un moment fundacional, un exemple com pocs al llarg de la història d’autoorganització popular i d’exercici de la sobirania davant l’estat i les oligarquies. Fou el fet cabdal que havia de permetre la maduració política del moviment independentista i republicà, en la mesura que despullà completament el caràcter autoritari i irreformable de l’estat espanyol, i va fer palesa la necessitat de desplegar, a través de la confrontació democràtica, una estratègia republicana de ruptura.

Contra el lema inconsistent del “no som prou nombrosos”, aquest espai en creixement proclama que “ens calen eines potents”. Es parteix de la constatació realista que l’estat espanyol ja ha expressat, d’una manera ben explícita, que mai (ni amb un 52%, ni amb un 80% dels vots), s’avindrà a reconèixer el nostre poble com a font de sobirania. L’únic camí és la lluita sorda i constant, la confrontació democràtica; i el que cal és preparar les condicions objectives per a sortir triomfants de la confrontació. Aprofundim en aquesta idea en el punt cinquè d’aquest escrit.

4. Precisions de principi en els conceptes i els termes

El debat intern en l’independentisme es troba avui distorsionat a causa de la confusió existent entorn de conceptes bàsics; i també per l’ús poc precís que es fa de les paraules. El discurs habitual d’un nombre massa extens de líders i militants de l’independentisme es troba ple d’afirmacions desorientadores o poc sòlides pròpies del llenguatge superficial dels mitjans de comunicació que cerca tan sols l’acudit fàcil sense partir de la necessitat de coherència de tot raonament que pugui servir per a una acció política eficaç. La majoria de lemes en curs són tan sols eslògans buits que no serveixen per a entendre res; i , el que és pitjor, és que sovint aquests falsos lemes només són objecte de crítiques superficials o d’exabruptes que encara beneficien els autors dels falsos missatges. Això permet als seus autors refugiar-se en una positura victimista i, així, evitar el debat i la dialèctica propis del contrast entre punts de vista que permet avançar.

L’única sortida per a superar aquest estancament és la dinamització d’una crítica sistemàtica de totes les pseudoargumentacions que tant perjudiquen el nostre moviment. Parteixo de la consideració que cal portar a terme aquesta tasca crítica en tres àrees especialment sensibles per la seva importància en l’orientació de la lluita independentista:

1. En la comprensió del fonament social de la lluita independentista de masses a partir del coneixement del suport social que té la lluita i també de la percepció de les seves contradiccions. La realitat és complexa i no es pot caure en la simplificació.
2. Sobre el caràcter fonamental de la confrontació independentista com a pugna creixent entre legitimitats: combatent la legitimació del poder decadent del règim monàrquic espanyol; i amb la legitimació constant del poder emergent de la República catalana independent. Només l’erosió del poder del règim monàrquic pot portar a la seva superació.
3. Sobre la denominació adequada del règim monàrquic espanyol i dels seus agents polítics.

Cal superar l’ambigüitat en les definicions i evitar les denominacions que amaguen la realitat.

Farem tan sols una descripció molt general de les errades de base que es poden produir en cadascuna d’aquestes àrees i que generen falsos debats que no permeten avançar.

4A. Sobre la comprensió del fonament social

Pel que fa la comprensió del fonament social de la lluita independentista de masses cal partir del fonament ja establert per l’independentisme d’esquerra fa un grapat d’anys que la ruptura independentista s’ha de produir amb el suport del conjunt de les classes populars i també amb l’aportació d’aquells sectors de la petita i mitjana burgesia fermament democràtics i amb conviccions i sensibilitat social. Aquesta configuració socialment àmplia no contradiu la necessitat d’organitzar alhora l’articulació sòlida d’una Unitat Popular que pugui agrupar les forces mobilitzadores de tots els sectors en lluita pels drets socials en una orientació independentista i emancipadora. L’esquerranisme present encara avui al si de l’independentisme, influït per les distorsions de l’espanyolisme suposadament d’esquerra té moltes dificultats per a assumir la responsabilitat d’abordar el fonament social ampli de la ruptura independentista. És evident que, com tota proposta social i política àmplia, es tracta d’un àmbit que ha arrossegat, arrossega i arrossegarà importants contradiccions com a resultat de la diversitat social i ideològica interna, i els prejudicis heretats del passat (espanyolisme, esquerranisme, posicions contràries a la ruptura … i fins i tot restes d’ideologia reaccionària⁷ però la lluita ideològica i el debat intern permetrà anar-les superant com ha estat el cas fins al moment present en què el conjunt del moviment ha anat afermant les seves bases polítiques favorables a les classes populars en la mesura que ha anat arrelant socialment. La superació de les contradiccions al si del moviment independentista de masses demana la desaparició del sectarisme que impedeix el debat creatiu.

4B. Sobre el caràcter fonamental de la confrontació independentista com a contrast de legitimacions

Sobre el caràcter fonamental de la confrontació independentista com a contrast de legitimacions cal dir que es tracta de la qüestió de fons de la ruptura independentista, l’única que permet situar aquest objectiu en una línia de modificació progressiva de la correlació de forces entre les classes populars catalanes i el poder del règim monàrquic espanyol. Es tracta de la dialèctica bàsica d’aquest procés de confrontació i l’eix que hauria de ser present en tota argumentació independentista ben fonamentada pel fet que és el resultat de l’observació de les lluites per la independència al llarg de més d’un segle d’història, en les lluites anticolonialistes i també en els moviments europeus d’emancipació nacional. Desenvoluparem amb més detall aquest punt al capítol 5, següent.

L’ús abusiu de formulacions reduccionistes (com un nou embat, un nou octubre, un nou referèndum, el recurs vague a la desobediència etc.) es pot justificar com una necessitat retòrica auxiliar o com a horitzó tàctic per a la propaganda en un moment concret, però mai no haurien de servir per a bandejar la dialèctica fonamental profunda com a torcebraç (o pugna) de legitimacions, que caldrà recordar al llarg de tot el procés de confrontació independentista.

4C. Sobre la denominació adequada del règim monàrquic espanyol i dels seus agents polítics

Sobre la denominació adequada del règim monàrquic espanyol i dels seus agents polítics, ens hem de d’esforçar sobretot en l’ús precís dels termes que ajuden a tenir una idea més clara de la confrontació i que, per tant, poden contribuir més directament a l’avanç de l’independentisme. L’entorn del poder (per mitjà del discurs polític directe o per mitjà de l’acció dels mitjans de comunicació) va generant denominacions i formulacions que no ajuden a la clarificació de les posicions i és per això que han de ser posades permanentment en qüestió pel moviment popular que s’ha de fonamentar en les designacions més clares i adequades. Cal aprofundir en la tria del nom de cada cosa, en diferents àmbits:

Pel que fa a les formes de poder és, per exemple, poc adequat servir-se de la denominació ‘estat profund’ (i encara menys de la forma anglesa ‘deep state’) pel fet que ajuda a accentuar la idea de secretisme tan grata al poder mateix. Tal com ho hem explicat a l’article recent “L’enfonsament de la monarquia i les nostres tasques” publicat a Llibertat.cat allò que hi anomenem el ‘Complex Monàrquic’ no és altra cosa que el cor de l’Estat espanyol, és l’estat pur i dur; i no cal cercar-hi eufemismes per a designar-lo. El nom ‘l’Estat’ – tot sol – és molt més precís i adequat.

Sobre els agents polítics contraris a la independència la denominació habitual utilitzada per la majoria d’independentistes – com a ‘unionistes’ -, per exemple, no és adequada. I encara ho és menys la denominació de ‘constitucionalistes’ que s’autoatribueixen pretenent així legitimar-se. Tenint en compte els posicionament fonamentals respecte del poder, aquestes persones i grups han de ser denominats amb molta més precisió i propietat ‘monàrquics’. Així, per exemple, el que defineix la posició del PSC i el PSOE és la seva actitud de defensa del règim monàrquic. Són, doncs, a dreta llei, partits monàrquics.

D’altra banda, un grup com Ciudadanos, a part de ser monàrquic poden ser qualificats també pròpiament (pel fet d’haver portat a terme atacs de carrer de caràcter falangista), com a grups ‘falangistes’ o ‘feixistes’. La denominació ‘ultra dreta’ aplicat a grups com Vox, desfigura també la realitat i serveix sobretot per a suavitzar la funció d’altres grups espanyolistes com el PP, Ciudadanos o el PSOE, que resulten embellits per contrast. Vox ha de ser anomenat amb més precisió com un grup ‘espanyolista-feixista’ i també com a grup ‘monàrquic-fexistoide’, per exemple. Aquests errors en l’anàlisi i la qualificació dels diferents grups espanyolistes han influït en els comportaments negatius d’àmbits representatius de la societat catalana. L’independentisme institucional es va equivocar considerant els partits de caràcter falangista com Ciudadanos, com si fossin “forces democràtiques” i es va posar en disposició de tractar-los volenterosament (als mitjans de comunicació, per exemple) com a opcions ‘democràtiques’, quan la seva funció no ha estat mai  el foment del debat polític sinó tan sols impedir, per tots els mitjans, la circulació de les idees, promovent eslògans confusionaris, idees intoxicadores i accions obstruccionistes, per mitjà d’atacs violents al carrer, amb l’únic propòsit de frenar les crítiques a l’estat espanyol i organitzant “contra-mobilitzacions” que tenien com a objectiu privar fins i tot del dret a la protesta, comportament que, com és sabut, és característic de l’acció pròpiament feixista. La clarificació dels conceptes és, doncs, una activitat imprescindible.

D’altra banda, en el camp de la lluita antirepressiva, existeixen formulacions poc encertades com la que assenyala que, des de les esferes del poder, s’actua per ‘venjança’. Aquest terme no és adequat perquè la venjança pressuposa la resposta (que pot ser justa) a una agressió prèvia. I no és el cas. La denominació adequada hauria de ser ‘l’abús’ que practica per exemple la judicatura espanyola. És més precís, per tant, parlar d’abús o de comportament abusiu.

El llenguatge ha de servir, doncs, per a posar en evidència més clarament les contradiccions. I cal evitar, lògicament, tot ús de la llengua que disfressi la realitat.

5- Fonaments i dinàmiques principals per a avançar cap a la ruptura.

El redreçament de la lluita per la Independència vindrà de la capacitat de construir un moviment sobre unes noves bases que, segons  les nostres consideracions, es troben continuant l’esforç de clarificació que hem proposat al llarg d’aquest escrit. Des d’un punt de vista general els aspectes que ens convé conèixer bé són:

1. El règim monàrquic espanyol i les ideologies i classes socials en presència
2. La dialèctica fonamental en el procés de ruptura.
3. L’articulació adequada dels diferents elements.

5A. Anàlisi del règim monàrquic espanyol i de les ideologies i classes socials en presència

Segons que hem exposat en un article breu recent ja citat  “L’enfonsament de la monarquia i les nostres tasques” el règim monàrquic és encapçalat per un triangle de forces socials que es pot resumir en 1. l’exèrcit; 2. les estructures judicials; 3. el monopolis financers i de consum captiu, un triangle de poder encapçalat-coordinat per mitjà de la figura del rei d’Espanya. La monarquia és, doncs, una mena de lligam essencial que apuntala l’edifici, sense la qual tot el conjunt trontolla. Aquest triangle i les estructures que l’embolcallen (que hem anomenat ‘Complex Monàrquic’) no són, doncs, cap ‘estat profund’ com ja ho hem comentat a l’apartat precedent. Són simplement ‘l’estat’ ta com és realment i tal com l’hem de conèixer.

Es tracta d’un Estat representatiu de l’oligarquia espanyola que va sortir reforçada per mitjà del franquisme. Una oligarquia que compta amb el suport actiu de la burgesia catalana (especialment de l’alta burgesia financera, representada per la Caixa (Caixabank) i el Banc de Sabadell, per a anomenar un parell d’exemples significatius.

Conèixer bé com funciona l’estat espanyol ens permet ser conscients de fenòmens impulsats pel Complex Monàrquic d’una manera conscient, com ho va ser el cop d’estat del 23 de febrer del 1981 i tota la pressió contra l’Autogovern de Catalunya per mitjà de la llei coneguda com a LOAPA, la mobilització contra el català per mitjà de manifestos successius i la promoció del secessionisme lingüístic, l’ofensiva dels GAL contra el moviment d’alliberament basc, les bandes feixistes al País Valencià amb atemptats i assassinats etc. I ens permet veure també en l’ascens de Ciudadanos i el seu declivi; i en l’encimbellament del ministre Illa com a cap de llista del PSC-PSOE a Catalunya i en l’ascens de Vox, operacions d’Estat⁸. Aquesta percepció facilita la identificació de les actuacions del poder que ens és contrari i, per tant, també la tasca de combatre’l.

5B. La dialèctica fonamental en el procés de ruptura

Es tracta d’un aspecte que ja hem insinuat al punt 5, precedent. Insistirem ara en el fet que cal conèixer quina és la dialèctica fonamental en el procés de ruptura, perquè és en aquest aspecte que caldrà centrar els esforços de mobilització i de lluita ideològica.

El concepte estratègic entorn de la dialèctica que té lloc en la ruptura independentista, tal com Poble Lliure l’ha anat definint d’ençà de l’any 2018 (Estratègia i acció republicana, abril 2018) i l’ha concretat darrerament (La lluita per la República catalana independent, abril 2021 )  es fonamenta en la dinàmica essencial dels processos d’independència que pren la forma d’una lluita contra l’ocupació que enfronta el poder ocupant existent amb el poder emergent que s’hi oposa. És a dir, que es fonamenta en un procés de conscienciació popular que ha de permetre la superació d’aquesta pugna de poders; i això no és possible per mitjà d’un sol acte en què tindria lloc ‘un nou embat’ o ‘un nou octubre’. Sense una tasca intensa de mobilització, resistència, dinamització i crítica-i-denúncia a fons, que vagi produint el decantament necessari de la població, no s’hauran pogut crear les condicions per a la ruptura. Reduir aquest procés complex a un nou episodi puntual pot crear formes de falsa consciència pròximes a les proclames ‘màgiques’ a què ens havien acostumat algunes versions de l’independentisme abans del 2017.

Aquesta perspectiva de la necessitat de l’erosió del poder del règim monàrquic i del reforçament permanent de la legitimació del poder emergent (en forma de govern provisional o d’una altra instància rupturista del mateix ordre) hauria de ser present en tota formulació de la ruptura independentista.

5C. L’articulació adequada dels diferents elements

Es tracta d’un aspecte fonamental per tal d’aconseguir que el moviment independentista prengui una dinàmica pròpia, tot superant les contradiccions que engavanyen avui el moviment. Es tracta de trobar la disposició adequada de diferents elements fonamentals com ho són, per exemple, el moviment nacional-popular en sentit ampli, les institucions representatives catalanes i les instàncies polítiques de l’exterior, principalment el Consell per la República.

Aquesta articulació s’ha de fonamentar en unes premisses que cal respectar:

La primera és que les institucions (autonòmiques, municipals etc.) són instàncies que es mouen dins el marc polític del règim monàrquic espanyol i pel fet d’estar sotmeses de manera permanent al seu control repressiu, no poden de cap manera pretendre dirigir el procés de ruptura cap a la Independència. La funció de les institucions s’hauria de situar com un element (que pot ser important) de suport a la lluita per la Independència, impedint que caiguin en mans de l’enemic i resultin sotmeses al seu control polític i ideològic. La funció de les institucions catalanes hauria de ser d’anar afavorint la lluita al llarg de les diferents fases que caldrà anar superant en el camí de la Independència.

La segona premissa és que és que les entitats que actuen dins la legalitat espanyola (els partits i també organitzacions de masses, com l’ANC, Òmnium Cultural etc.) no són les instàncies adequades per a portar a terme la ruptura fins a les darreres conseqüències. Caldrà, doncs, situar una part del moviment fora de la legalitat espanyola perquè pugui arribar allà on les organitzacions no poden.

La tercera premissa és que la direcció del moviment no es pot portar ni des de la presó ni des de l’exili a causa del xantatge permanent a què són sotmeses les persones que es troben en aquesta situació de coacció. La situació d’exili permet, però, una certa capacitat d’acció lliure i, des d’aquesta posició, és possible portar a terme una acció de caràcter rupturista; i és per aquesta raó que el Consell per la República que s’ha constituït a Bèlgica i que ha creat una xarxa de Consells Locals a l’interior, té la possibilitat de contribuir activament a la Ruptura Independentista.

A partir d’aquestes premisses les instàncies on s’han de prendre les decisions de conjunt del moviment s’han de formar de manera col·lectiva vetllant perquè cap dels tres àmbits enunciats (interior, exili, presó) hi pugui tenir un pes determinant i tot reservant diferents estructures fora de la legalitat espanyola.

La Ruptura Democràtica per la Independència és, doncs, un procés inconclús. I per tal de dinamitzar-lo cal un canvi en profunditat a molt diferents nivells: en la ideologia sobre aspectes fonamentals; en la valoració crítica dels diferents àmbits de lluita i en la millor disposició per a articular-los. Per a això cal garantir en primer lloc, i en el temps més curt possible, un millorament substancial de les condicions de base per a lluita, que són la consciència política i la mobilització.

L’articulació adequada, que hem considerat una de les bases per a fer efectiu el moviment independentista no serà, doncs, possible sense l’augment de la consciència de totes i cadascuna de les persones i organitzacions del moviment, ni sense una organització renovada i disposada a la mobilització permanent que comporti la legitimació creixent de les instàncies republicanes i l’erosió progressiva del règim monàrquic espanyol.

Notes

1. Es tracta de l’opuscle “Ara és el moment de la Ruptura Democràtica per la Independència” publicat per l’MDT l’octubre de l’any 2004.
2. És un fet conegut que un grup polític com Endavant ha considerat, per exemple, tant les Consultes, com l’ANC una forma política de “la dreta”. I que dins l’organització juvenil Arran s’ha estat prohibint als seus membres, sota risc d’expulsió, donar cap mena de suport a l’ANC.
3. No faig referència als estàndards formals, sempre variables, sinó al veritable pes polític del fet. Des del punt de vista de les dades, s’ha explicat prou que, malgrat la repressió, el referèndum va esdevenir d’un nivell homologable.
4. El període dels anys 2012 al 2017 és un espai de temps en què el moviment independentista de masses mostra un primer nivell important d’organització i dinamització i per això el prenem com a objecte d’anàlisi en el cas que ens ocupa.
5. Una Europa dels estats, uns estats formats a imitació de les monarquies absolutes, regits a més per criteris capitalistes a ultrança i conxorxats després de la segona guerra mundial en una aliança de caràcter conservador. Poca cosa se’n podia esperar, globalment, d’aquesta Europa davant una experiència de mobilització popular de masses com la nostra, en defensa del dret d’autodeterminació.
6. Només observant la llei de transitorietat jurídica (que preveia el manteniment del mateixos jutges actuals) n’hi ha prou per a copsar la concepció equivocada que es tenia, entre els sectors dirigents, de la situació real i de les característiques pròpies de la ruptura.
7. D’aquí la necessitat de fer les anàlisis polítiques partint de la consideració de les ideologies socials dels diferents sectors, una perspectiva que permet situar d’una manera objectiva la crítica de les diferents posicions i combatre-les superant el simple atac personal.
8. També podrien rebre aquesta qualificació els atemptats islamofeixistes dels dies 17 i 18 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils a causa dels interrogants que el comportament dels serveis secrets espanyols ha deixat sense resoldre.