Set anys després de l’1 octubre del 2017, ningú no pot amagar l’estat de desorientació tàctica i estratègica en què viu l’independentisme. No hi ha cap dubte que estem obligats a reorganitzar el moviment, una tasca que s’hauria d’haver endegat fa uns quants anys i que necessitarà temps.
Per endegar la reorganització del moviment, caldrà, en primer lloc, una reflexió sobre les mancances i errors comesos abans i després de l’1 d’octubre. Ha de ser una reflexió seriosa, que fugi tant de venedors de regeneradors capil·lar miraculosos que prometen per les xarxes i des del sofà una independència exprés (implementisme màgic) com dels qui, emparant-se d’un principi de realitat a la carta, han justificat i justifiquen renúncies i pactes a partir de la promesa que s’aconseguiran uns objectius que després no s’assoleixen, precisament perquè obvien un «principi de realitat»: el compliment dels compromisos per part de l’Estat espanyol és límit zero.1
En aquest article abordarem un aspecte cabdal, tot i que no principal, de la lluita per la independència: la lluita contra la repressió. Partint del principi ben real que, si hi ha lluita, hi ha repressió, sobta que la direcció de procés independentista durant la dècada passada no l’hagués tingut en compte, com es va poder comprovar després de l’1 d’octubre. L’explicació cal buscar-la en les limitacions ideològiques d’aquesta direcció, incapaç d’analitzar i extreure les conseqüències de què és un estat ocupant i com cal enfrontar-s’hi.2 El fet que una gran part d’aquesta direcció encapçalés fins feia poc l’autonomisme i, per tant, no tingués cap experiència antirepressiva explica aquestes limitacions, però també cal tenir en compte el sentit comú, la manera de veure el món, que podríem anomenar escola de Montserrat, de la major part dels líders del procés. Segurament, era aquest sentit comú el que, malgrat les experiències històriques, els va impedir de preveure quin seria el comportament més previsible de l’Estat espanyol.
El lawfare és el nostre marc?
Dins l’independentisme s’ha difós el concepte de lawfare (‘guerra judicial’) com el marc principal que permet interpretar la repressió de l’Estat espanyol. El terme ha estat definit de diferents maneres, des de la més genèrica (ús espuri de la judicatura per atacar o desfer-se d’un polític rival) fins als qui el consideren un instrument dintre l’estratègia, en el fons militar, que desplega l’imperialisme nord-americà3 per dominar el món i garantir-ne els interessos, sobretot a l’Amèrica Llatina, on els governs progressistes que no s’hi dobleguen s’ha vist i es veuen assetjats per unes judicatures conservadores, que han format i formen part de les elits dels seus països, aliades tradicionals dels Estats Units.
Segons el nostre parer, es tracta d’un marc molt limitat que no permet capir la globalitat de la repressió en una nació ocupada. D’entrada, el lawfare focalitza l’atenció en l’aparell judicial de l’Estat i en menysté la resta (forces d’ocupació, serveis secrets, premsa, patronals, partits sistèmics…), que, com s’ha vist en altres llocs i al nostre país actuen d’una manera coordinada contra el moviment d’alliberament nacional. Per tant, no es tracta pas de l’acció més o menys descontrolada d’un aparell, el judicial, sinó que aquesta s’inscriu en una estratègia global contra l’independentisme, en què intervenen tots els aparells de l’Estat, des del CNI fins al PSOE. Per tot això, entenem que, a l’hora d’abordar la repressió, l’independentisme l’ha de situar en el marc de l’ocupació. És des d’aquest marc, en els seus diferents vessants (militar, econòmic, lingüísticocultural…), que podem entendre la repressió, que també té diferents vessants.
Per entendre’n la diferència es pot afirmar que, en els darrers anys, a l’Estat espanyol hi ha hagut intents de lawfare contra Podemos i justícia d’ocupació contra l’independentisme. Si ens hi parem esment en la pràctica totalitat d’accions repressives contra Podemos, que han acabat arxivades o en no-res, no hi ha hagut una implicació total de tota l’alta magistratura ni, per descomptat, de tots els aparells de l’Estat (per exemple, el PSOE o tots els cossos policials), a diferència de la repressió contra l’independentisme. Aquesta implicació de tots els aparells de l’Estat, aquesta estratègia global que els coordina tots i els hi sotmet, diferencia la repressió associada al lawfare de la que està associada a l’ocupació.
En segon lloc, si ens centrem en l’aparell judicial, caldria recordar que l’alta judicatura espanyola i la resta d’aparells de l’Estat tenen com a principi rector de la seva actuació la indissoluble unitat de la nació espanyola, que com va afirmar el 5 de setembre del 2017 l’aleshores president de Tribunal Suprem espanyol, Carlos Lesmes, és “la base última, nuclear i irreductible de tot el dret de l’Estat”. És aquest principi rector que fa que actuïn gairebé d’esma i a l’uníson contra l’independentisme. En canvi, contra Podemos no hi ha cap principi rector que unifiqui tots els aparells l’Estat.
Perquè s’entengui millor, no hi ha res de millor que girar la vista cap un altre país i un altre temps, els anys cinquanta del segle passat, i recordar que l’actuació de la magistratura francesa a Algèria durant la guerra d’independència estava al servei d’un objectiu compartit amb els militars, els mitjans de comunicació, els partits sistèmics, etc.: mantenir l’Algèria dins l’Estat francès. Això n’explica la inacció i/o la inhibició davant la pràctica continuada de la tortura, les execucions sumàries, els internaments, etc.4
En tercer lloc, en el cas de les accions contra Podemos, l’alta magistratura espanyola no ha arribat ni de lluny a retorçar les lleis mateixes com ho ha fet per combatre l’independentisme català.
Finalment, el paper rellevant que ha tingut la judicatura espanyola en la repressió dels darrers anys, no ens ha de fer oblidar el que vam dir fa tres anys:
I contràriament al que pensa una part de l’independentisme, el règim no ha arribat encara al màxim d’intensitat pel que fa a la repressió. Per molt que ens escandalitzem de com han suprimit drets i retorçat la legislació per reprimir el moviment independentista, si una cosa cal tenir clar és que el pitjor està per veure si el moviment independentista avança i va a l’ofensiva com el 2017. Cal recordar que, del 1975 ençà, aquest règim ha assassinat, torturat i empresonat milers de persones i ha creat bandes terroristes assassines, que han dut a terme accions que han afectat fonamentalment ciutadans de les nacions ocupades per l’Estat espanyol.5
O dit altrament, en l’estratègia global repressiva dissenyada per l’Estat espanyol contra l’independentisme, els instruments que empri en una determinada fase dependran de com se senti d’amenaçada «la indissoluble unitat de la nació espanyola». Així, com més amenaçada, més rellevants seran l’aparell militar i policial i les seves pràctiques criminals. I com va passar a Algèria o al País Basc durant dècades, en aquesta situació l’aparell judicial, que hi tindrà un paper secundari, hi assentirà o directament les encobrirà.
La desbandada interior
La repressió no va començar l’1 d’octubre, però sí que es va accentuar a partir d’aleshores. La manca de previsió de què hem parlat més amunt, la manca d’una estratègia antirepressiva, va provocar, d’entrada, una desbandada dels líders del procés independentista, que va tenir un primer episodi rellevant en el fet que una part del Govern es va deixar detenir i empresonar. Si no s’estava disposat a mantenir la declaració d’independència del 27 d’octubre perquè, amb raó o sense, no es creia que fos possible, calia si més no continuar la lluita fora del país, amb un govern unit a l’exili. Deixar-se detenir per l’enemic quan hi ha la possibilitat d’escapolir-te’n demostra un cop més les limitacions ideològiques d’aquests líders.
El segon gran episodi d’aquesta desbandada va ser el judici al Tribunal Suprem espanyol on, en lloc d’haver-hi anat tots plegats amb un discurs únic que deslegitimés el tribunal i que reforcés la causa independentista, vam assistir a una perfomance incoherent i de vegades liquidacionista de la majoria dels líders empresonats. Va ser d’una miopia absoluta no haver entès que aquest judici era la gran oportunitat per legitimar i reforçar l’independentisme davant el món en un context en què la meitat de la població de Catalunya donava suport al moviment i en què un altre percentatge no gens menyspreable estava en contra de la repressió tot i no ser independentista. Per no parlar de la renúncia a usar-hi el català. La història els podria haver absolt, i no ho farà.
Finalment, la desbandada i el campi qui pugui es va traslladar als i les activistes de base represaliats per la seva lluita, sobretot durant el període 2017-2019. En un context en què no hi havia una estratègia antirepressiva unitària clara, en què l’hivern del 2017-2018 una organització política independentista havia transmès als seus quadres la consigna «ni un pres polític més» i en què, tret d’excepcions, els líders oferien un espectacle de desunió, de renúncies, de sotmetiment a l’Estat, no cal estranyar-se que una part d’aquests activistes de base hagi buscat sortides personals pactant condemnes rebaixades amb la fiscalia, fins i tot en casos en què les acusacions no tenien cap fonament i eren fruit de la imaginació creadora policial, una activitat literària en què excel·leix la Brimo nostrada. Només la part d’aquesta base defensada per Alerta Solidària ha mantingut una línia coherent de defensa dels represaliats, segurament perquè és una organització que tenia un bagatge de lluita antirepressiva de més de quinze anys.
I en aquest punt no podem deixar de remarcar com una gran part de la direcció del moviment independentista fins el 2017 i dels dos grans partits independentistes han deixat de la mà de Déu aquests represaliats de base que es van arriscar per ells, cosa que pot ser una de les raons per què la joventut no se senti interpel·lada per l’independentisme. Ho exemplificarem amb unes dades que poden semblar anecdòtiques però que considerem reveladores. El 16 de setembre de 2022 ens vam assabentar que s’arxivava la causa contra 200 persones pel tall de la Jonquera, arran de les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol que condemnava els líders independentistes. Doncs bé, aquesta notícia rellevant no va merèixer ni cap retuit, retuit amb cita ni, per descomptat, tuit propi de 29 de 42 líders independentistes. En canvi, uns dies abans, el 31 d’agost, la premsa informava que el Comitè de Drets Humans de l’ONU havia dictaminat que l’Estat espanyol no havia respectat els drets polítics dels líders del procés independentista, una notícia que va merèixer que 38 d’aquests 42 líders s’hi referissin en forma de retuit, retuit amb cita o tuit propi (alguns, de vegades, amb més d’una modalitat). I hi insistim: tot plegat és revelador de l’allunyament de la majoria de líders dels dos grans partits independentistes de les bases represaliades.
Indults i amnistia
Aquest allunyament explica, sens dubte, que ERC preferís negociar abans els indults dels dirigents independentistes que no pas l’amnistia, que podia afectar les bases independentistes represaliades. No era pas una qüestió de força (l’independentisme tenia més diputats a Madrid en aquell moment i, per tant, era més decisiu que no pas quan es negocià l’amnistia) sinó de prioritats. Unes prioritats, i una pressa, que passaven, entre altres coses, per la renúncia a la unilateralitat i que només beneficiaven l’estratègia repressiva de l’Estat.
I per si no n’hi havia prou, aquests indults van ser parcials i condicionats. De fet, aquesta malaptesa negociadora d’ERC no és pas nova, com tampoc la tendència a prescindir de la resta del moviment. En el context de la repressió contra l’independentisme del 1992, la direcció i algun advocat vinculats a ERC van beneir una estratègia de reinserció que passava per l’acceptació de les acusacions, el penediment i fins i tot la delació. Al llibre L’Operació Garzón, David Bassa explica quin va ser el comportament dels dirigents d’ERC en aquella conjuntura:
Malgrat la virulenta reacció inicial, demanant responsabilitats a tot i a dret per les tortures, un cop alliberats els primers presos, van començar a desmarcar-se de tot el moviment solidari creat al voltant dels detinguts. Per què? «Doncs perquè Colom va pactar amb Vera i van començar a defensar la reinserció com a única via per sortir de la presó, renunciant a qualsevol possibilitat d’assolir una solució política al conflicte», explica Moneo. I és que el col·lectiu de familiars va tenir diverses topades amb els republicans. Meritxell Moneo recorda especialment la manifestació dels familiars i amics, amb torxes des de la plaça Universitat fins a la plaça de Sant Jaume. ERC va anar a les reunions preparatòries, va fer costat a tota l’organització de l’acte, i el dia abans «va desmarcar-se[’n], van trucar dient que els esborréssim dels cartells convocants i no van pagar la quota que tocava a cada entitat participant».6
Pel que fa a l’amnistia, sempre n’hem estat partidaris perquè, en primer lloc, era un acord arrencat a l’Estat, tots els aparells del qual s’hi oposaven fins fa gairebé uns mesos, i, en segon lloc, perquè tenia un potencial mobilitzador i solidari que no es podia menystenir. La desmobilització del moviment provocada per la desunió, les decisions errònies, la manca d’estratègia unitària o la pandèmia han impedit que aquest potencial es desenvolupés. D’altra banda, com era previsible, l’alta magistratura s’hi ha oposat i ha posat bastons a les rodes. Tot i així, els principals perjudicats d’aquesta prevaricació han estat sobretot els dirigents del procés independentistes fins el 2017.
La desbandada exterior: història de dos exilis
La desbandada també va afectar les persones que es van exiliar. Si bé es comprensible que la manca de previsió antirepressiva comportés que, inicialment, aquestes persones anessin a diferents destinacions, ben aviat es revelaria que hi havia dos models d’exili, un de combatiu i un de «tranquil».
L’exili combatiu es va instal·lar a Brussel·les i ha bastit una estratègia judicial per enfrontar-se a l’Estat espanyol a escala europea que ha tingut certs èxits. En canvi, l’exili «tranquil», instal·lat a Suïssa,7 no ha bastit cap mena d’estratègia i bàsicament ha restat a l’expectativa del que passava a l’interior del país, sobretot de les negociacions amb l’Estat en matèria antirepressiva. No deixa de sorprendre que hagi estat l’exili encapçalat per un postconvergent qui hagi continuat i sobretot visibilitzat la lluita a l’exterior, mentre que els independentistes d’esquerres exiliats hagin optat per certa discreció. Per primera vegada en la història de l’independentisme modern, el que se situa a l’esquerra no ha estat a l’avantguarda de la lluita antirepressiva.8
L’exili de Brussel·les també ha impulsat el Consell de la República, una estructura amb base tant a l’interior com sobretot a l’exterior, de què ha de disposar qualsevol moviment d’alliberament nacional seriós.
Ara bé, en aquest punt cal constatar l’ombra principal del grup d’exiliats a Bèlgica: la seva figura més rellevant, el president Puigdemont, ha renunciat a ser el president en l’exili de tothom; i la seva vinculació tan estreta a JxC ha llastat també les potencialitats del Consell de la República. Puigdemont hauria d’haver renunciat a ser candidat de JxC, si més no a encapçalar aquesta candidatura. Tot plegat ha permès que tant ERC com alguns sectors de la CUP tinguessin una excusa fàcil per no voler-ne saber res, del Consell de la República.
Per tant, si una estructura com el Consell de la República o semblant ha de tenir futur, no pot continuar encapçalada per algú tan implicat en la política partidista d’un sector de l’independentisme. En la mesura que no es produeixi aquest canvi, ja sigui perquè l’actual president es desvinculi del lideratge de JxC o perquè hi hagi un relleu en el lideratge, el Consell de la República no podrà ser una eina útil per al moviment d’alliberament nacional.
Mínims per a una estratègia unitària
Analitzades les mancances i errors del moviment independentista del 2017 ençà, considerem necessari i urgent bastir una estratègia antirepressiva tan unitària com sigui possible. Aquesta estratègia s’hauria de basar, entre d’altres, en els punts mínims que ja apuntàvem al nostre article de fa tres anys:9
- Creació d’un espai de coordinació regular entre les diferents organitzacions i plataformes.
- Assumpció per part d’aquesta coordinadora de totes les persones represaliades en la lluita per la independència i contra l’ocupació. Això implica també que no hi ha represaliades de primera, de segona o de tercera categoria.
- Defensa política de les persones represaliades, cosa que hauria d’excloure tant els discursos lacrimògens i basats en el lament com els que insisteixen en la «innocència» de les persones encausades.
Els presos i les preses polítiques són ostatges de l’Estat. La seva opinió i les seves anàlisis s’han de tenir en compte, però en cap cas la seva situació ha de condicionar la lluita política i antirepressiva.
Limitació del paper dels advocats i advocades. La lluita antirepressiva no pot estar dirigida o condicionada per les defenses jurídiques dels represaliats. Les advocades i advocats han de poder participar en el disseny de l’estratègia antirepressiva, però, en cap cas, l’estratègia jurídica de defensa no pot condicionar la lluita antirepressiva ni entrar-hi en contradicció.
Ús dels judicis per denunciar la repressió, deslegitimar l’aparell judicial d’ocupació i difondre els objectius polítics del moviment independentista.
Crítica de les sortides individuals. El col·lectiu ha d’estar sempre per sobre de les individualitats, per molt valuoses i essencials que hagin estat per al moviment.
Ús de la llengua catalana en les instàncies judicials. Tenint en compte que lluitem contra l’ocupació espanyola i francesa, un dels trets distintius de la qual és el supremacisme lingüístic espanyol o francès, no s’entén que no s’usi el català als judicis i declaracions judicials, amb què es naturalitzen les jerarquies lingüístiques imposades pels estats ocupants.
Treball sistemàtic de la informació i de la seguretat del moviment per evitar infiltracions o fuites informatives sobre les xarxes i estructures de l’independentisme que no han de ser visibles. Un fet que ha demostrat la manca de solidesa i maduresa del moviment independentista han estat les persones que s’han abocat a satisfer a cor què vols la tafaneria compulsiva de certs periodistes, revelant com es va dur a terme l’1 d’octubre o alguns aspectes de la tornada a Brussel·les del president Carles Puigdemont.
Independentment de l’existència en un moment determinat o no d’exiliats, manteniment, reorganització i consolidació del front exterior perquè qualsevol moviment d’alliberament nacional necessita estructures i instruments fora de l’abast de l’estat ocupant.
Notes
1 Fent un paral·lelisme amb la designació implementisme màgic, podríem anomenar aquesta posició realisme màgic (a la carta), encara que algú ho pugui considerar, amb raó, un insult al corrent literari homònim de la literatura dels anys seixanta i setanta del segle xx.
2 Aquesta és la tesi que manté Carles Castellanos a les seves memòries polítiques Reviure els fets, publicades el 2020 per Edicions del 1979. Sobretot a les pàgines 271-291, Castellanos intenta explicar la fallida del lideratge del procés independentista i la posterior deriva estratègica d’una part significativa mitjançant una anàlisi materialista que defuig els atacs ad hominem que sovintegen en les anàlisis idealistes dels implementistes màgics.
3 Vegeu el llibre de Tirado Sánchez, Arantxa. Lawfare. Golpes de estado en nombre de la ley. Buenos Aires / Madrid: Akal, 2021.
4 Thénault, Sylvie. Un drôle de justice. Les magistrats dans la guerre d’Algérie. París: La Découverte, 2001, p. 154-156.
5 «La lluita antirepressiva dins el moviment independentista». La Veu (30 de setembre de 2021).
6 Bassa, David. L’Operació Garzón. Barcelona: Llibres de l’Índex, 1997, p. 139-140.
7 En aquesta anàlisi no s’inclou les persones que es van exiliar a Suïssa arran de la persecució delirant del jutge García Castellón, ja que la curta durada d’aquest exili no permet saber per quin model haurien optat.
8 Per tot plegat, provoca una certa hilaritat que una part de l’independentisme d’esquerres critiqués o, encara pitjor, se’n fotés que Carles Puigdemont no es deixés detenir el passat 8 d’agost, perquè, a més, havia de complir la promesa d’assistir al ple d’investidura (l’escola de Montserrat apareix en els àmbits més insospitats). Només cal pensar com de diferent hauria estat la reacció si aquesta acció l’hagués dut a terme un dels nostres. D’altra banda, és de beceroles d’alliberament nacional en l’àmbit antirepressiu donar suport al represaliat davant l’Estat, que en aquest cas fins i tot incompleix les seves lleis.
9 «La lluita antirepressiva dins el moviment independentista». La Veu (30 de setembre de 2021).