Com superar la deriva de Compromís…

Els pròxims 19 i 20 d’octubre del 2024 està previst que Més-Compromís (antic BNV, hereu de la UPV) celebre el seu Congrés Nacional. La importància d’aquest conclave rau en el fet que Més-Compromís confirmarà, previsiblement, l’actual línia d’intervenció política, i que és el partit numèricament més important de la coalició Compromís. Una coalició que al seu torn va ser clau per a la constitució dels governs del Botànic que van gestionar la Generalitat valenciana des del 2015 al 2023. Aquells governs van ser fruit del pacte entre el PSPV-PSOE, Compromís i Podem.

En el primer període, del 2015 al 2019, el govern estava conformat pels dos primers partits amb suport parlamentari del tercer, i en el segon període de 2019 al 2023 també van entrar Unides Podem al mateix govern (Consell de la Generalitat). Aquestes majories “progressistes” també es van assolir en els ajuntaments més importants. Per a qui tinga interès a aprofundir en la valoració política de la gestió i posterior pèrdua del govern a les eleccions autonòmiques i Municipals de 2023 li pot ser d’interès aquesta sèrie d’articles: Del País Valencià, per què?, al País Valencià, per a què?; Per un tercer Botànic des-colonitzador; Per un País Valencià transbotànic; i Espais d’intervenció per al període transbotànic.

Com a síntesi, podríem dir que els governs del Botànic van estar rebuts i vistos per una minoria molt idealista, i per molts mitjans de comunicació interessats, com uns governs de redreçament nacional valencià o d’un fort contingut sobiranista. Des d’un punt de vista més objectiu, van ser uns governs de regeneració de les institucions autonòmiques i municipals —referint-nos especialment al fet de fer fora la corrupció politicoeconòmica dels anteriors governs amb majoria del PP—, de millora de la gestió pública als ajuntaments i les conselleries de més incidència social, i d’un component regionalista fort. Uns governs que es van posar de perfil davant del procés independentista català i la repressió desfermada per l’Estat espanyol.

Tot i que algunes declaracions del president Ximo Puig (PSPV-PSOE) donaven peu per a poder reivindicar polítiques, si més no, de caràcter federal, la línia d’intervenció de Compromís i l’acció global dels governs botànics mai van passar més enllà de reivindicar-se com una regió espanyola. El resultat de tot plegat van ser vuit anys perduts, un pas enrere en la normalització lingüística, i un gran desencís, sobretot d’aquells sectors que havien idealitzat Compromís com la força sobiranista que mai ha estat, i per aquells altres sectors socials que exigien una política més democràtica i compromesa en les polítiques socials, lingüístiques i estratègicament nacionals.

Compromís, això sí, ha estat fins ara una força política d’adscripció valenciana, tot i participar electoralment de l’espai polític de Podemos, primer, i, posteriorment, de Sumar. El desencís va motivar un importantíssim augment de l’abstenció en les últimes eleccions autonòmiques i municipals, possibilitant així que el conjunt de les dretes, malgrat que també havien tingut una pèrdua de vots respecte del 2019, poguera recuperar la majoria.

La coalició Compromís és la suma del Bloc Nacionalista Valencià (ara Més-Compromís o simplement Més¹), Iniciativa del Poble Valencià (el partit liderat per Mónica Oltra, ideològicament socialdemòcrata, que va néixer amb l’objectiu d’ocupar l’espai que històricament ha ocupat el PSOE), i Verds-Equo, a més de centenars de persones no adscrites a cap partit, associades directament a Compromís. Aquestes persones associades no tenen cap representació als òrgans de direcció. Ara, amb la vista posada en el procés congressual esmentat, la direcció de Més s’havia marcat formalment el triple objectiu de recuperar la veu al Parlament Europeu, fer un Congrés participatiu i ambiciós i construir Compromís. El primer objectiu l’han assolit de la mà de Sumar, malgrat una forta oposició interna que havia exigit, sense èxit, que la decisió sobre quina havia de ser la coalició electoral fos presa pel conjunt de la militància. Tant la pèrdua del govern valencià, com la participació de Compromís en l’espai de Sumar, i aquestes últimes eleccions europees, han generat una sensació de deriva ideològica i política, que alguns sectors interpreten com de renúncia política ideològica al sobiranisme i altres poden entendre simplement com un pas més de confirmació d’un espai electoral de caràcter regionalista i d’ideologia postmoderna.

D’acord amb els resultats electorals de l’últim cicle, tan nefastos per al conjunt del poble valencià, la direcció de Compromís i molt especialment la de Més, així com una bona part dels quadres i càrrecs públics, fan una interpretació dels resultats electorals veient l’ampolla mig plena. És cert que han perdut la presència al govern valencià, però llevat dels càrrecs i els sous que això representa, pel que fa a iniciativa política, estan més o menys igual que estaven des de la defenestració —via lawfare— de Mónica Oltra. La presència de Més en les Corts valencianes és similar a les legislatures anteriors, i en l’àmbit municipal podem dir quelcom semblant. La pèrdua de la “joia de la corona”, l’alcaldia de València, tampoc afecta directament a Més, ja que a Joan Ribó, que formalment es presentava com a no adscrit, tothom el feia molt pròxim a Iniciativa. D’altra banda, Compromís ha passat de tindre un diputat al congrés espanyol a tindre dos (una de Més, l’altre d’iniciativa), han recuperat un escó per a Més al Parlament Europeu i continuen tenint un senador que abans era d’Iniciativa i ara és de Més. La pregunta que fa la direcció de Més al sector crític és: amb eixos resultats electorals, on és el problema?

Si el problema no hi és (o és molt menor) pel que fa a representació política, respecte a la correlació de forces internes, s’ha enfortit Més a costa dels socis de coalició, i dins d’aquest partit la direcció es mostra molt segura respecte a la seua estabilitat. És obvi que per a la direcció de Més, si hi ha crisi, està en algun altre lloc. Més ha supeditat tota la seua estratègia a uns resultats electorals, sacrificant pel camí tot allò que han considerat prescindible del que podia quedar de projecte nacional. Cal reconèixer que dins la seua lògica, ha estat tot un èxit.

A la meua manera de veure, el problema continuem patint-ho el conjunt del poble valencià, especialment les classes populars, que hem passat de tindre un govern que practicava polítiques socials-liberals, a un altre que practica el neoliberalisme implacable, acompanyat de polítiques estructuralment espanyolistes, molt més grolleres i agressives contra la nostra llengua i la cultura, i que està utilitzant les palanques de les institucions per a inocular dosis gegantines d’autoodi a tot allò que pot representar, ara o en el futur, la possibilitat d’autoestima col·lectiva valencianista, o la possibilitat de qüestionar la relació colonial amb l’Estat espanyol.

Aquest problema té el seu reflex polític en alguns sectors de dins de Més o de Compromís o dels seus espais d’influència. Un reflex que s’expressa políticament en l’exigència de més democràcia interna i, ideològicament, en l’exigència de polítiques més sobiranistes. Aquests sectors no sembla que, almenys quan escric aquestes línies, disposen de cap estratègia guanyadora, perquè han acceptat de facto assumir la confrontació amb el marc conceptual que ha marcat la direcció. Llevat d’algun fet sobrenatural, tot continuarà com ara. A més a més, el sector majoritari sap que, sense campanyes electorals a curt termini, pot mostrar-se temporalment com a més sobiranista tornant a guanyar-se la confiança dels sectors més dubtosos. Ja vindran temps de tornar al pragmatisme electoral quan vinguen les pròximes campanyes, i de nou faran rodar la pilota del possibilisme polític com a gestió de la representació del poder.

Per a eixir d’aquesta mena d’atzucac polític, del qual Compromís ha estat víctima i botxí, caldria que, tant dins de la coalició com fora, es plantejaren resoltament tres problemes teòric-polítics que han llastrat la seua intervenció pública:

1. La superació de la divisió artificial a l’hora d’enfocar les lluites culturals i socials. Com és sabut, l’opressió nacional es fonamenta en l’opressió socioeconòmica, i aquesta es manté a través de l’opressió politicomilitar i, per extensió, policial, judicial, etc.
2. Igualment, cal combatre la tendència a la conversió dels partits reformistes en “sindicats” de càrrecs o lobbies d’interessos corporatius, amb una veritable potenciació de la democràcia interna i del control ètic dels càrrecs públics i orgànics.
3. Tanmateix, la clau de volta fonamental per a restablir el rol de forces polítiques veritablement sobiranistes passa, en primer lloc, per aclarir quina és l’essència de la relació del País Valencià amb l’Estat: una relació colonial!

Per a poder fer-ho necessitem superar definitivament l’errada conceptual que es va cometre en els debats, documents i resolucions del sobiranisme i els partits d’esquerres que, des de finals de la dècada dels anys seixanta del segle passat, han negat primer i obviat després que el País Valencià és una colònia interior. Aquells debats i aportacions literàries, fetes encara en plena dictadura franquista, es van tancar en fals, sense tindre en compte les dades objectives, ni tampoc les aportacions teòriques que ja s’havien fet en altres nacions en lluita i que posteriorment s’han continuat desenvolupant. Des d’aleshores hem participat d’una política que, en els millors dels casos, es fonamentava en el desig d’on es volia anar, però que no sabia des d’on partir. Aquest és un tema cabdal que cal aclarir i superar definitivament.

Apuntarem breument el naixement i l’evolució històrica del concepte colònia interior. El 1914 Lenin va donar una conferència a Zuric titulada “Guerra i socialdemocràcia” on va dir: “Ucraïna és per a Rússia el que Irlanda és per Anglaterra: va ser explotada sense mercé i no va rebre res en retorn” i preconitzava una secessió per respectar el dret dels pobles. El concepte de colonialisme intern, però, va aparèixer per primera vegada durant el Congrés dels Pobles d’Orient que es va celebrar a Bakú el setembre de 1920. Va ser llavors quan els pobles d’Àsia, majoritàriament musulmans, es van autoqualificar com una veritable colònia de l’Imperi rus, i van traçar les primeres línies del que van anomenar “colonialisme dins de Rússia”. Antonio Gramsci també va parlar del colonialisme de la Itàlia del nord sobre el sud, però va ser el sociòleg i historiador sud-africà Leo Marquard el primer a utilitzar la denominació de “colonialisme intern” el 1957. El 1965, el mexicà Pablo González Casanova va tornar a utilitzar el concepte al seu llibre La democràcia a Mèxic. En un àmbit geogràfic més pròxim, Robèrt Lafont al seu llibre La révolution regionalista el 1967, va desenvolupar aquest terme per a referir-se a la situació econòmica i política d’Occitània durant el segle xx.

Ara fa un any, l’historiador i sociòleg andalús Javier García Fernández, escrivia a Crític “Molts hem defensat, en els últims anys, que Andalusia ocupa una posició de colònia interna a l’Estat espanyol”, i també descriu una definició d’aquest concepte: “Totes les definicions coincideixen a caracteritzar el model de colonialisme intern que sofreix Andalusia com un model que situa Andalusia en un paper de dependència política, subalternitat econòmica i inferiorització cultural”. Per la seua banda, Ferran Lupescu, al seu interessantíssim i útil Les paraules de la nació, un diccionari del fet nacional i de la qüestió nacional (Edicions del 1979), fa una extensa definició de colonialisme interior, que en el seu primer paràgraf introductori, hi diu: “Règim socioeconòmic dependent i extractiu imposat a la nació oprimida per l’Estat opressor, de trets aproximadament anàlegs al colonialisme clàssic imposat al Tercer Món, però produït a l’interior de l’Estat mateix, i no en colònies llunyanes”.

Donat i beneït, una vegada que coneixem la gènesi, evolució, crisi i transformació de Compromís, les seues importants aportacions polítiques i electorals durant un llarg període, l’entrega honesta de la major part de la seua militància, la deriva oportunista d’alguns dels seus membres, les limitacions polítiques sobre les quals estava i està fonamentat i les mancances teòric-ideològiques, és l’hora d’obrir el debat (a dins i fora) de la necessària clarificació política, com a fonament per a poder garantir una nova etapa del sobiranisme i de l’independentisme valencià.

Notes