Ressenya de “Todo el poder a los sóviets. Organización, revolución y construcción del socialismo” de Lenin

Lenin no reduïa l’organització únicament a l’enquadrament orgànic ni a la disciplina militant. L’organització, segons podem concloure en llegir les reflexions leninianes, abastava l’adequació entre teoria i pràctica i la relació entre programa i vida econòmica, social i cultural en l’horitzó del poder soviètic.

El context present (proper a la misèria ideològica) permet de comprendre la utilitat de l’obra editada el subtítol de la qual reflecteix perfectament el contingut.1 Els vint textos de Lenin recollits amb bon criteri per Arnau Carné —alguns dels quals publicats anys després del traspàs del dirigent comunista esdevingut el gener de 1924— aporten criteris i pràctiques polítiques corresponents al període 1895-1922. I sobretot són escrits que ens acaren amb la formació d’una concepció ideològica dins la dinàmica de constitució d’un moviment i d’un partit, el socialdemòcrata rus, que anava acumulant voluntats envers el “primer” Lenin —del sorgiment del moviment Narodniki, o populistes revolucionaris, a l’ascendent de Gregori Plekhànov (1856-1918), considerat el “cappare” del marxisme rus.2 Unes voluntants que s’anaren primfilant en tant que els esdeveniments s’anaven produint. Els vint-i-set anys escolats a través dels articles ara reeditats assenyalen, en síntesi, la paràbola intel.lectual i política central del revolucionari nascut el 1870 a Simbirsk.

En efecte, els primers escrits, de 1895 i 1899, pertanyen a la seva participació a la Lliga per a l’Emancipació dels Treballadors, entorn de la fundació, el 1898, del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR). Fou una etapa que transcorregué entre l’emergència de focus antitsaristes —en un context de repressió patida pel mateix Lenin quan fou bandejat a Sibèria— i la configuració del II Congrés de 1903 del Partit celebrat entre Brussel·les i Londres en què es formaren les tendències menxevic i bolxevic (a la qual pertanyeria Lenin). L’interès dels textos que descriuen els moviments vaguístics de protesta obrera del Petrograd presoviètic centra, per extensió, la l’existència de nuclis d’industrialització —en un país essencialment agrari— que cal no menysprear, ja que anuncia la posterior aliança sovietista entre obrers i camperols.

Els illots revolucionaris, fonamentals per a comprendre el sorgiment de la primera organització revolucionària d’unitat —POSDR— foren una espurna que s’anà transformant en una ‘bola de neu’, la qual cosa plantejava aspectes de concepció teoricopràctica que encara avui tenen una certa vigència (encara que l’estructura social actual sigui la d’una societat industrial-tecnològica avançada): l’estratègia de les vagues i de la lluita d’organització ha de mantenir-se en un doble pla —econòmic i polític. L’economicisme, era vist aleshores com una limitació a l’avenç polític en el camp revolucionari. El text escrit el 1900 “Les jornades de maig a Khàrkov” conté el susdit doble registre d’organització teòrica i de mobilització. Reflexió que es complementa amb el document de 1901 “Per on començar?”, una primera consideració a la funció d’un nou partit per constituir. El posicionament leninià té interès, doncs, pel relleu atorgat a la premsa orgànica i perquè incideix, amb cert parlal·lelisme, en la definició de Gramsci del partit com a ”intel·lectual col·lectiu”, que en termes de Lenin es converteix en un “organitzador col·lectiu” (p. 83). Un organitzador —Lenin i el partit— que havia de barallar la funció de fets revolucionaris produïts, com l’aixecament urbà de Petrograd de 1905 (que comportava valorar el cicle revolucionari endegat per la Comuna de Paris de 1871) en perspectiva de “memòria política” davant la revolució democràtica que enderrocà el tsar Nicolau II el febrer de 1917. I és que l’ús de la ‘memòria’ associada a la història en clau de projecte no és una novetat d’ara.

La selecció de textos va establint uns blocs de temps polític, que podrien haver estat ordenats més sistemàticament, davant els quals el lector ha de saber-ne extreure indicacions i conclusions que permeten de comprendre la síntesi filosòfica pertocant a l’origen del materialisme històric (“Tres fonts i tres parts integrants del marxisme”) –en un moment d’auge d’organitzacions obreristes ‘independents’, segons Lenin– fins a qüestions internacionals –econòmiques, causes de la migració russa a països industrialitzats i l’apreciació de la constitució de l’imperialisme. Cada elaboració teòrica no era feta en el buit, ans corresponia a una necessitat política determinada. Una actitud que més de cent deu anys després permet de contraposar el treball intel·lectual útil i el posicionament alambinat narcisista (predominant en el nostre temps).

El nucli explicatiu dels assaigs publicats pertany, però, a la formació del poder soviètic, és a dir, abans i després de la revolució socialista d’octubre de 1917. Un ‘abans i després’ que resta reflectit en textos escrits prèviament i posteriorment a la presa del Palau d’Hivern com a subratllat de la importància d’allò assolit i d’allò encara per resoldre. Entre les apreciacions esmentades cal esmentar la consideració de la qüestió nacional (text escrit el juliol de 1916), a la qual Lenin ja s’havia referit abans de 1914. La temàtica prengué un nou carès enmig de la primera guerra mundial. La comparativa respecte de l’etapa de la revolució burgesa i de la “primavera dels pobles” de 1848 i, fonamentalment, el contrast amb la concepció dels socialdemòcrates polonesos i holandesos, contraris al dret a l’autodeterminació, féu que l’autor de L’Estat i la revolució valorés l’allibremanent de pobles com l’irlandès en l’avinentesa de l’aixecament de Pasqua de 1916. Calia “actualitzar” la presa de posisició vers l’opressió nacional davant cada cicle històric, tot i reblar el dret a la separació dels pobles sotmesos.

D’altra banda, “Les tasques immediates del poder soviètic”, escrit l’abril de 1918 és útil per a adonar-nos de quina és la qualitat del moviment revolucionari contraposada a l’esquerranisme (p.222). Així, cal remarcar la claredat de les idees exposades per Lenin davant cada etapa que semblava obrir-se no tan sols nacionalment sinó mundial. La formació de la III Internacional Comunista el 1919, que superaria el socialisme evolutiu de la II Internacional, era un exemple de les passes a seguir (els vint-i-un punts de la Komintern assumits de manera oficial els havia preestablert Lenin) —la importància del bastiment de l’estructutura de poder dels consells obrers— de cara a l’expansió projectada del socialisme enllà de la via russa.

La consideració del pas d’allò vell a allò nou —“Els espantats per la fallida d’allò vell i els que lluiten pel triomf d’allò nou”—, text escrit pel desembre de 1917 però publicat el gener de 1929, a les beceroles de l’aplicació del I Pla Quinquennal i en una etapa de transició i de debat intern al si del Partit Comunista bolxevic, constitueix una anàlisi de la transició revolucionària. Es tracta d’una altra reflexió que aporta elements per a aprofundir en la coneguda impressió gramsciana pel que feia a la relació entre l’espai sorgit entre la transició cap allò nou i l’aparició dels fantasmes. Lenin té el recurs de la perpsectiva històrica d’allò aconseguit —la dictadura democràtica del proletariat— per a acabar de socialitzar el procés revolucionari (pp. 159-163). En un context de transformació, la denúncia de Lenin dels intel·lectuals servidors és una variable encara avui actualitzable…

També cal destacar el balanç de cinc anys d’institucionalitat revolucionària (1917-1922) amb una clara explicació del perquè de l’aplicació de l’aparent “passa enrera”, que no ho fou, de la NEP o Nova Política Econòmica –introducció de factors de correcció de mercat respecte del comerç autònom dels pagesos al marge de les cooperatives col·lectives de l’estat– com a solució a tres anys de guerra civil provocada (1918-1921) pels països d’Occident hostils a l’extensió del corrent revolucionària cap a l’Oest europeu. Clou l’antologia de documents la presa de posició davant de l’educació política, tesi defensada el 1920, en plena guerra de defensa contra les potències europees i les operacions de l’exèrcit blanc (protsarista). La situació del partit i, fonamentalment, la consciència de la població soviètica eren dues variables a connectar amb una necessària educació política (tota educació ho és) que tingués en compte el desenvolupament del socialisme segons l’avenç econòmic. És un exemple de concepció gens idíl·lica del que significava el compromís amb un model nou de pensament.

L’apreciació vers la qüestió de la dona —vinculada, és clar, al desenvolupament del poder soviètic— i la significació del parlamentarisme acoblats en el decurs del moviment revolucionari clouen la selecció de textos. Apriorísticament poden ser valorats com a dues darreres preses de posició conjunturals, però no és així: són reflexions que s’engalzen en la planificació del treball polític sovietista.

Hem dit en començar que el subtítol de l’obra fa cabal la selecció de treballs publicats. Lenin no reduïa l’organització únicament a l’enquadrament orgànic ni a la disciplina militant. L’organització, segons podem concloure en llegir les reflexions leninianes, abastava l’adequació entre teoria i pràctica i la relació entre programa i vida econòmica, social i cultural en l’horitzó del poder soviètic. El programa, de vegades exposat en petites aproximacions o matisos, també formava part de l’organització. Connectar, doncs, el bastiment d’un partit al progrés revolucionari, brúixola de la constitució del ‘poder soviètic’, era la columna vertebral de la via russa i de la III Internacional al socialisme.

Tot plegat duu a plantejar tres qüestions. La primera, situar la valoració del treballs aplegats com a referent historicopolític. Els posicionaments exposats només es poden comprendre en el context transcorregut entre la primera postguerra mundial i els anys trenta: no es poden aplicar mecànicament fora de context. Les anàlisis de Lenin miraven de connectar la història amb la pràctica política del moment. Cap posicionament no es produïa al marge de les característiques de la societat russa dual (agrària i industrial). La tasca del lector crític és fer una contextualització i una comparació històriques dels textos del clàssics: demanar-nos fins a quin punt som capaços, com a principi general, d’extreure l’entrellat polític del passat acumulat —pensar històricament— i del present viscut.

La segona postil·la fa esment a la manera com Lenin valorava els avenços revolucionaris, lluny del verbalisme i tenint present l’adequació de l’estratègia als assoliments aconseguits. El procés del desenvolupament revolucionari rus (1905-1917) era un procés d’alliberament nacional. Estabilitzar-lo era la contribució soviètica —l’adequació— al principi d’internacionalització de la revolució.

La tercera apreciació al·ludeix al treball intel·lectual. Lenin, com d’altres teòrics del materialisme històric coetanis (entre la II i III Internacionals), considerava una idea com a necessitat explicativa d’una situació. És aquesta dimensió —la capacitat d’aplicació d’un principi a una finalitat concreta— que ens permet de comprendre Lenin associat a la figura d’intel·lectual-polític, variable que es contraposa a la del polític-gestor.

La presència, o absència, d’un pensament que no s’aïlli d’allò a analitzar i a fer com a nou assoliment és un repte que ens estalona, oimés si destaquem la suposada asèpsia —neutralitat inexistent— imperant en els “nostres” intel·lectuals, còmodes en un indefinit interrogant etern. El compromís intel·lectual materialitzat en fites civils que capgiren si més no blocs de l’estructura social i política és una dimensió que, encara avui, podem remarcar i valorar del destil·lat d’idees de l’autor de l’obra fonamental El desenvolupament del capitalisme a Rússia.

Notes

1 Ángeles Maestro, comunista ibèrica, situa la publicació de l’assaig que ens ocupa en una etapa politica de l’estat espanyol caracteritzada per la “descomposició” i la crisi de legitimació d’una certa esquerra (la prologuista esmenta “Izquierda Unida”, ”Podemos”) que volia capgirar-ho tot i la seva transformació en organitzacions reformistes (“Sumar”) que s’adscriuen a l’engranatge de la “burgesia d’estat” (p. 18). Tot plegat en la lesió recurrent als treballadors agraris i industrials i al teixit econòmic propi de la petita burgesia. Malgrat la necessitat de trobar respostes a nous contextos —ressenya de Jaume Claret de l’edició catalana de la publicació homònima a càrrec de Tigre de Paper (El País, “Quadern”, 17-III-2024, p. 4)— caldria no obviar la recuperació dels clàssics que han estat baules fonamentals per a articular els plecs i replecs de la cultura i de la praxi revolucionàries, cosa que duu a mirar endavant sense perdre de vista ensenyaments del passat.

Dels textos editatts, i pel que fa al moviment independentista català i ibèric, caldria valorar, de manera general, el significat de la revolució democràtica en clau d’ alliberament nacional tot tenint en compte les estructures jurudicopolítques continuistes repressives —modernes i contemporànies— de l’estat espanyol.

2 Per a tenir un coneixement general —molt ben contextualitzat— de la tradició cultural revolucionària en què cal situar la trajectòria de Lenin cal llegir els capítols dedicats als orígens i desenvolupament dels revolcionaris russos inclosos al clàssic d’Edward Hallet Carr, Estudis sobre la revolució (1950). Per bé que es tracta d’articles escrits als primers anys de la Guerra Freda, l’enfocament general pot ser útil encara avui.

Articles relacionats