Des de l’independentisme valencià combatiu que representem com a Poble Lliure fa anys que treballem per defugir de les errades històriques comeses en els nostres moviments, que pel fet de partir de la realitat a la qual ens agradaria arribar i no de la realitat existent al País Valencià, que ens han portat a una situació – sense menysprear la tasca de l’estat espanyol d’opressió generalitzada a l’independentisme militant valencià – on el nostre moviment ha acabat sent molt minoritari, quan no directament marginal, en un dels territoris ocupats a l’estat espanyol on més independentistes declarats hi havia als anys setanta.
De fet, un dels grans problemes que ens trobem en l’independentisme combatiu al País Valencià és el fet de treballar amb marcs mentals d’autoconsum, emparats en un grup d’idees basades en una situació concreta en el temps (la realitat franquista preautonòmica on hi havia espai per construir tot un plegat d’estructures noves), que res tenen a veure amb la realitat del 2023.
Aquestes idees, basades en la repetició ad infinitum de la catalanitat valenciana (sense incidir en la valencianitat catalana), han limitat la nostra acció política col·lectiva durant dècades, assumint derrota rere derrota sense fer cap canvi tàctic ni estratègic. Entre d’altres, aquest canvi no s’ha produït, precisament perquè el discurs de la catalanitat valenciana també ha trobat poderosos altaveus dintre dels nostres àmbits de confort, al País Valencià i també a Catalunya.
Així, mentre que a la resta dels territoris colonitzats de l’estat espanyol de parla catalana es bastien unes determinades estructures autonòmiques amb consensos de protecció cap al seu poble com, per exemple, la immersió lingüística al sistema educatiu, al País Valencià es generaven uns sistemes d’exclusió lingüística per a garantir la divisió, desconnexió i manca d’autoestima al nostre poble. El Partit Popular valencià – d’una particular virulència – s’autoproclamava la veu del valencianisme i ho recloïa a una expressió folklòrica, però era capaç de fer-ho eficientment per les nostres pròpies mancances: mentre nosaltres repetíem la catalanitat valenciana, en un context on la majoria de la població rebutjava eixos paràmetres, regalàvem l’espai del “valencianisme” a la construcció d’una identitat on ser valencià i valencianista era ser espanyol, fallero/festero o qualsevol altra expressió festiva popular, i del PP.
Aquest “valencianisme” fou exitós i va aconseguir garantir l’hegemonia del Partit Popular al País Valencià durant més de vint anys. Sols trencada quan van coincidir el creixement exponencial de la pobresa i es feia evident la increïble quantitat de trames de corrupció que s’havien engegat al nostre País. Així, durant els darrers huit anys al País Valencià una coalició “progressista” ha liderat les institucions i fet una tasca considerable en millorar la gestió del model del Partit Popular, eliminant corrupció i fent-lo àgil, sense transformar-ho. El desencís que això ha generat, ens ha portat a la situació en la qual ara mateix ens trobem.
Les passades eleccions autonòmiques i municipals al País Valencià van posar fi al cicle de vuit anys de governs del Botànic on la dreta extrema i l’extrema dreta han aconseguit el control de les principals institucions del País. Aquest resultat electoral del 28M no va ser per una pujada en vots de les dretes, ans al contrari, va ser per una importantíssima abstenció dels sectors socials més compromesos socialment i nacionalment, que no van avalar els partits que apostaven per un tercer Botànic, ja que els dos primers havien decebut molta gent. Això vol dir que al País Valencià, tot i haver-hi una majoria institucional en mans de la dreta, continua havent-hi una majoria socialment d’esquerres. Una majoria de la societat valenciana ni ha votat el retorn de les dretes, ni assumeixen el seu programa polític. Eixa majoria o, almenys una part important dels seus components, es mostra ara més compromesa amb la llengua i la cultural del País i amb una creixent sensibilitat sobiranista, com ho demostren haver fet recular les propostes de l’extrema dreta a Borriana, Castelló de la Plana i Alacant, i la importantíssima resposta democràtica en suport dels antifeixistes de Pego encausats per l’aparell jurídic i policial espanyol.
L’independentisme combatiu hem de donar una passa al davant i engegar un projecte polític i social compartit per la majoria, amb l’objectiu de superar la dreta, però també les limitacions dels dos governs del Botànic. I això, perquè puga ser realitat, cal preparar-ho des d’ara mateix. Esperar el pròxim cicle electoral per començar a implementar-lo ens abocarà a un fracàs semblant al de 28 de maig, ja que malgrat que la voluntat de fer fora les dretes espanyolistes hi haurà sectors socials que no votaran per un tercer Botànic sense garanties d’implementar un projecte mínimament transformador que vaja situant el País Valencià com a subjecte polític.
Aquest espai polític necessita unes bases prèvies. El que Toni Infante va anomenar quatre espais d’intervenció popular i política per al període transbotànic. Quatre espais d’intervenció que continguen la crítica més contundent i la mobilització més gran possible contra la corrupció i el capitalisme, la millor gestió demostrada pels governs botànics i sobretot el compromís mobilitzador, des del govern o des de l’oposició, en l’aplicació de polítiques transcendents per a redreçar el País Valencià com a subjecte polític propi, diferenciat i amb capacitat d’exercir el seu Dret a Decidir.
La conformació del nou Consell Valencià ha estat precedida per un repartiment de papers entre el PP i el seu soci d’extrema dreta. Els primers quedant-se amb la molla de les conselleries amb recursos econòmics i de gestió i els segons fent-se càrrec de la batalla cultural. Una batalla cultural que ja ha començat a assolir la reactivitat dels moviments populars valencians (atac al valencià, més espoli de recursos cap a Madrid, negació de prominents figures institucionals de la violència masclista…). És a dir, un Consell d’estricta obediència als tres paradigmes que conformen l’ideari d’aquests partits: espanyolisme militant, capitalisme i patriarcat.
Així, aquesta dreta sap molt bé que hi ha importants sectors del nostre poble que eixim als carrers amb tota la força i la ràbia acumulada cada vegada que tornen a atacar la nostra llengua o les persones i símbols més preuats de la nostra cultura. Uns exemples ben contundents van ser la resposta a la censura de mitjans en català-valencià per banda de l’Ajuntament de Borriana, la impressionant concentració popular en contra de la decisió de llevar el nom de Vicent Torrent a l’auditori de Torrent o l’esclat mediàtic i a les xarxes socials davant la decisió dels feixistes de saltar-se l’obligatorietat d’assumir les normes ortogràfiques de l’AVL. També la crítica molt majoritària al negacionisme feixista de la violència masclista. Tant el tema de la llengua/cultura com el del negacionisme patriarcal són dos aspectes que responen als plantejaments de la batalla cultural de l’extrema dreta i podríem dir que, d’alguna manera, tota la dreta o almenys el PP ja compta amb la possibilitat d’eixa resposta popular. Tanmateix, la resposta no té, fins ara, ni la mateixa rapidesa ni la mateixa contundència quan els temes responen a l’agenda de les polítiques econòmiques i de les relacions estructuralment colonials amb la metròpoli, de la qual ells (i no només ells) se senten legítims representants. Així, hem comprovat com des de la presidència de la Generalitat s’ha anat generant un discurs, amb la voluntat de crear un relat sobre el tema del deute públic i l’infrafinançament, culpabilitzant el Botànic i molt especialment Ximo Puig, amb l’objectiu de convertir uns problemes que es deriven de la nostra situació colonial en un problema de lluita entre partits. Sense entrar en la lluita partidària entre els dos partits que són els pilars del Règim espanyol del 78 i responsables de la nostra situació, és cabdal deixar clar on és el nus del problema si volem tindre a l’abast la solució.
El problema de fons ve de fa centenars d’anys i que almenys des de fa cent vint-i-tres anys les inversions de l’Estat al País Valencià han estat un 19% inferiors a la mitjana; l’infrafinançament ara ja està al voltant dels 2.000 M€ anuals; l’espoli fiscal d’un 6,4% del PIB anual. I com no, el deute il·legítim valencià d’ara més de 58.000 milions d’euros, acumulat per l’espoli estructural que patim.
La situació actual al País Valencià és, a hores d’ara, absolutament insuportable: som l’autonomia pitjor finançada, on l’estat inverteix menys i on més deute il·legítim hem hagut d’acumular per a poder pagar les nostres despeses bàsiques com sanitat o educació. En total, 3.060 € a l’any per habitant. 255 euros al mes. 16.124 milions d’euros anuals, més del 50% del pressupost total de la Generalitat.
És aleshores cabdal centrar els nostres esforços a dinamitzar un espai de resposta a l’espoli i empobriment colonial valencià. Alhora que emfatitzem que l’empobriment del nostre País sols s’acabarà totalment amb un canvi de model econòmic i territorial.
Un altre espai on s’ha de respondre en clau de País Valencià és el relatiu a les reversions dels hospitals i àrees de salut privatitzades, exigint que, com a mínim, es mantinga el calendari acordat i que no hi haja marxa enrere.
La conclusió de tot plegat és que la batalla pel País Valencià ha de ser una batalla per la llengua, la cultura i tota la resta d’aspectes que conformen la nostra vida, i això ni podem ni devem deixar-ho ni en mans de la dreta espanyolista ni en mans d’aquells/es que només qüestionen les formes i no el fons del problema.
Tenint un País Valencià cada vegada més empobrit, més espoliat, amb la llengua més arraconada, més endeutat il·legítimament, amb els nuclis poblacionals més pobres, amb una situació d’emergència climàtica i lingüística continuar actuant des de posicions que, si bé són personalment molt còmodes, han demostrat ser absolutament inútils per a transformar el País Valencià, és pensar massa en nosaltres mateixos i molt poc en la societat valenciana que pateix els efectes més nocius de la colonització. Sense l’alliberament del nostre poble, els cinc milions de valencians i valencianes continuarem vivint cada vegada pitjor, i seguir en la mateixa estratègia que ens enfonsa, és, en definitiva, fer el joc a l’enemic.
