L’independentisme català i la Unió Europea, o com superar una malaltia infantil

Una de les característiques de l’independentisme liberal (tant de Junts com d’ERC) hegemònic a Catalunya durant els darrers anys ha estat que, a diferència de l’independentisme combatiu i d’esquerres nascut als anys seixanta del segle passat i desplegat especialment a partir de 1979 (i a diferència també d’altres moviments d’alliberament nacional, com el gallec, que sempre ha tingut clar el paper de la Unió Europea —UE— en l’engranatge de dominació, opressió i explotació del seu poble), tant la praxi com el discurs polític dels seus quadres dirigents s’ha basat en la mitificació de la UE com a espai de drets i llibertats i en l’alimentació d’una falsa esperança en el paper que aquesta jugaria en la resolució del conflicte entre el poble català i el Regne d’Espanya.

Fins i tot des de posicions que podríem compatir àmpliament, més avançades i interessants tant en el pla teòric com a l’hora d’aportar elements per a la reflexió sobre l’acció internacional de l’independentisme, com ara l’exposada per Francesc Pomés al digital L’Unilateral el dia 6 de setembre de 2022,¹ s’hi continua percebent la UE com a espai d’oportunitat, o com a limitadora (que no reguladora) de l’acció repressiva de l’Estat espanyol, cosa que, des del nostre punt de vista, pot conduir a equívocs en la praxi política del moviment.

L’objectiu, doncs, d’aquest article (a risc de ser reiteratiu) és desmuntar una vegada més un mite que no ha fet sinó castrar l’acció política de l’independentisme i, alhora, apuntar algunes línies d’intervenció en aquest àmbit.

LA DICTADURA DEL CAPITAL LA UE ÉS UN CLUB D’ESTATS I LOBBIES ECONÒMICS

Contràriament al que la propaganda disfressada d’informació ens repeteix dia rere dia i que presenta la UE com a referent gairebé universal de la democràcia, i contràriament també a la percepció mitificada que es va generar d’Europa entre les generacions que més van patir el franquisme, la realitat és diametralment oposada: la Unió Europea és una eina que serveix perquè les grans corporacions econòmiques i les castes i aparells extractius dels estats que en formen part segrestin la democràcia.

El procés de «construcció europea» s’ha caracteritzat pel progressiu allunyament dels centres de poder i decisió política respecte a la ciutadania i ha acabat configurant un entramat institucional i econòmic (des de la Comissió Europea fins al Banc Central Europeu) que regeix les nostres vides fora de qualsevol mena de control popular i que està sotmès als designis i interessos del gran capital, matisats tan sols per la defensa de l’statu quo de cada un dels estats membres.

La ciutadania europea avui ja ni tan sols tria, com deia Marx, els representants de la burgesia que els esclafarà al Parlament; es limita a escollir de tant en tant els actors d’un teatre l’única funció del qual és entretenir l’opinió pública mentre les decisions importants es prenen en despatxos on tan sols hi ha representades les grans corporacions i algun suposat representant polític (és a dir, representant dels aparells dels partits polítics degudament intervinguts per companyies energètiques, la banca privada, etc.) que, a la pràctica, cap ciutadà del carrer no sap ni com s’ha escollit, ni quins principis, programa o interessos defensa.

Així, aquells teòrics «estats socials i de dret» nascuts després de la segona guerra mundial amb la finalitat històrica de posar fre a l’expansió de les lluites obreres, les revolucions socials i el bloc de l’est, han anat mutant, a partir de privatitzacions, de formes de representació cada vegada més indirecta i de la creació d’entramats corporatius lluny de l’abast de la ciutadania, en una veritable piconadora de drets, una eina potentíssima d’alienació política, econòmica, social i cultural.

LA INVOLUCIÓ DEMOCRÀTICA I SOCIAL, I EL FALS MITE DEL BRESSOL DRETS HUMANS

Aquest procés degeneratiu s’accelerà enormement a partir de la derrota de la Unió Soviètica i l’annexió de la RDA per part de la RFA, quan Francis Fukuyama proclamà «el final de la història», i l’OCDE, el Banc Mundial i l’FMI van recitar a l’uníson que «la lluita de classes s’ha acabat i hem guanyat nosaltres». Els oligarques d’arreu (i els d’Europa no en van ser cap excepció, sinó tot el contrari), es van llançar a un procés enfollit de saqueig de les diferents societats en forma de privatitzacions, retallades de drets laborals, especulació i financerització de l’economia, etc., que, necessàriament, havia d’anar acompanyat de contrareformes en la suprastructura política que allunyessin el poble dels centres de poder i decisió.

Des d’aleshores, aquesta involució ha anat in crescendo, fins al punt que des dels pressupostos i les orientacions econòmiques fins a les normatives i directives, tota la política europea té com a únic objectiu preservar i multiplicar tant com sigui possible els beneficis de les grans corporacions (bancàries, energètiques, de la construcció, automobilístiques, tecnològiques i turístiques) i els privilegis de les elits locals, a costa de l’empobriment progressiu de la majoria de la població i la retallada de drets i llibertats.

Des del desballestament dels sistemes públics de salut i de protecció social, passant per l’empobriment i degradació dels sistemes educatius, fins a arribar als fons europeus Next Generation (pensats per, d’una banda, finançar una nova reconversió industrial de manera que les grans companyies puguin augmentar beneficis acomiadant treballadors i retallant salaris i, de l’altra, permetre el clientelisme i el capitalisme d’amiguets entre les elits locals), el conjunt de les polítiques europees ens descriu un capitalisme senil i decadent que, davant la impossibilitat de garantir una vida digna als seus ciutadans, opta per la generalització de l’alienació política i intel·lectual com a forma de supervivència.

Alhora, i cínicament, Europa continua autoproclamant-se campió universal dels drets humans, fins i tot quan les seves polítiques migratòries (que inclouen camps de concentració en territori propi i aliè, i legislacions pensades per afavorir l’explotació extrema de les persones migrades), unides a les seves relacions mafioses amb règims corruptes (Turquia, Marroc) i la promoció de la barbàrie i de les guerres sectàries i de saqueig (Síria i Líbia), constitueixen, ara mateix, un dels pitjors atemptats contra els drets humans a escala planetària, que ha convertit la Mediterrània en un dipòsit de cadàvers i un espai d’impunitat per a tota mena d’abusos contra les persones més febles.

IMPERIALISME EXTERN I COLONIALISME INTERN

Tot i el seu paper subsidiari respecte als EUA, la UE ha estat i és una eina important de l’imperialisme en el seu procés de saqueig i destrucció de diferents societats arreu del planeta, tant per acció com per omissió. No debades, el desenvolupament del capitalisme va ser possible gràcies del saqueig i els genocidis perpetrats per europeus especialment a l’Àfrica i Amèrica durant segles: colons, esclavistes, terratinents, empreses mineres d’or i plata, etc.

Si ens remetem al període postcolonial, ja des de l’època Miterrand i l’assassinat de Thomas Sankara a Burkina Faso el 1987 (un veritable avís per a navegants adreçat a qualsevol govern africà que volgués aplicar polítiques sobiranes i de cooperació interafricana lliure del control postcolonial), l’aleshores CEE i després la UE van deixar clar que posarien tota la seva maquinària política i propagandística al servei dels interessos de companyies transnacionals com EDF a l’Àfrica francòfona, o Shell i Agip a Nigèria, amb genocidi del poble igbo inclòs.

Aquesta maquinària ha servit per justificar les atrocitats perpetrades per garantir els cementiris nuclears i les explotacions d’urani a Mali i Níger o les deixalleries tecnològiques a cel obert a Ghana o, fins i tot, promoure inicialment (fins que les dimensions del genocidi de 1995 van ser catedralícies) l’odi ètnic i la persecució dels tutsis per part dels hutus a Ruanda per tractar de preservar les quotes de poder de França i Bèlgica en aquell país ric en minerals estratègics.

Sota la protecció de la UE, empreses com REPSOL o AGBAR han fet el seu negoci amb la privatització de sectors estratègics i serveis essencials. De fet, precisament la privació de l’accés a l’aigua a les comunitats més pobres fou un dels detonants de les lluites socials que van dur les esquerres llatinoamericanes al poder a l’inici d’aquest segle.

Sota els auspicis de la UE, Nicola Sarkozy i Hillary Clinton van dissenyar i executar (amb el suport de Qatar) la insurrecció islamista i la destrucció de Líbia el 2011, fins aleshores el segon estat africà amb l’IDH més alt; i amb el beneplàcit de la UE, Al-Qaeda i l’Estat Islàmic (és a dir, Aràbia Saudí, Turquia i Qatar) van reclutar amb una impunitat total milers de joves residents a Europa per a la guerra contra Síria, amb una propaganda salafista tan repugnant com tolerada (i fins i tot blanquejada, amb l’excusa d’acabar amb Al-Assad).

La pràctica imperialista de la UE s’ha vist complementada pel que sovint es qualifica de colonialisme intern, és a dir, la subordinació del conjunt de l’economia europea als interessos de les grans empreses de França, Alemanya i els Països Baixos. Així, la incorporació primer dels estats de l’arc mediterrani, i després de l’Europa de l’est, es va fer sota tractats que, a la pràctica, configuraven (a grans trets i amb matisos) una Europa industrial i agroalimentària potent, que més o menys podria mantenir algunes de les conquestes socials de la postguerra mundial, i una altra de subsidiària, terciaritzada i condemnada a viure del turisme, l’especulació i els subsidis.

Aquesta Europa mediterrània, dins la qual s’inclouen els Països Catalans, ha patit en els darrers decennis els efectes terribles del declivi de la indústria i l’agricultura i l’ascens exponencial de l’especulació i el turisme en forma de destrucció del territori i l’ocupació, pèrdua de qualitat dels llocs de treball, augment de preus molt per sobre dels salaris, progressiu empetitiment del sector públic, amb les corresponents retallades de drets socials.

Però tampoc el centre-nord del continent ha pogut escapar de tres processos històrics implacables: la insaciabilitat pel que fa a l’acumulació de capital de les grans corporacions industrials i financeres, que han dut a l’imperi dels monopolis que trepitja els drets de la ciutadania i fins i tot els interessos de les petites i mitjanes empreses, la puixança econòmica i social del pol asiàtic davant el capitalisme senil d’occident i, finalment, la crisi ecològica i climàtica.

LA SUBORDINACIÓ A L’OTAN I A LA INDÚSTRIA MILITAR, COP DEFINITIU A LA DEMOCRÀCIA (I POTSER A L’ESPÈCIE HUMANA)

Com s’ha apuntat encertadament tant des del món científic com des de postulats ecologistes i d’esquerres, la crisi ecològica és un fet. El nostre planeta dona pel que dona i l’actual model econòmic ens durà, més d’hora que tard, a l’escassetat de recursos (primer energètics i després alimentaris), a la progressiva pèrdua d’habitabilitat (tant per qüestions climàtiques com de salubritat) i, en definitiva, al col·lapse.

I el debat real no se situa en si cal o no fer alguna cosa, sinó en com es fa el que cal fer: o bé d’una manera racional, endreçada i mínimament equitativa, equilibrant costos i beneficis, o bé aplicant la llei del més fort i el campi qui pugui… Doncs bé, la UE s’ha alineat d’una manera descarada amb la segona opció, la vella recepta del capitalisme: anihilar i destruir amb l’esperança que els que sobrevisquin puguin fer encara més negoci.

En aquest sentit, si en els casos descrits més amunt l’aliança de la UE amb els EUA ja ha resultat catastròfica a escala regional, el darrer any hem assistit a un fet encara més preocupant: la UE jugant un paper actiu en l’atiament i la preparació de les condicions per a un conflicte bèl·lic a escala mundial. El sotmetiment als dictats de l’imperialisme americà i la seva indústria bèl·lica han passat fins i tot pel damunt de la defensa dels interessos econòmics, socials i de seguretat del vell continent.

L’actual guerra d’Ucraïna² ha deixat en evidència una UE que, lluny d’apostar per la pacificació i pel respecte a les sobiranies, al dret a l’autodeterminació i als drets de les minories nacionals, tot buscant una solució negociada basada en el desarmament i la creació d’una zona desmilitzaritzada i segura del Bàltic al Mar Negre, que inclouria també, lògicament, la retirada de l’OTAN de les zones frontereres amb Rússia, ha aprofitat l’avinentesa per desplegar un bel·licisme exacerbat per retallar drets fonamentals i, fins i tot, per posar els interessos de la indústria armamentística i les energètiques pel davant de les necessitats dels ciutadans i el teixit productiu local.

Aquest assaig a mitjana escala d’una confrontació estratègica global (i probablement definitiva) ha estat la prova fefaent del domini de l’anomenat Partit de la Guerra —nom amb què es coneix el conjunt de polítics nord-americans, tant demòcrates com republicans, al servei del complex industrial militar, del qual en van ser membres destacats els Bush, Dick Chenney i Donald Rumsfeld, que van passar el testimoni a Joe Biden, Hillary Clinton i Victoria Nuland— no només sobre la política nord-americana, sinó també, a través de l’OTAN i dels grans grups comunicatius, sobre l’europea.

L’augments dels pressupostos militars i dels beneficis de les companyies energètiques en un context de crisi social i ecològica accelerades per la guerra d’Ucraïna ha anat acompanyat d’una censura sense precedents, tant directa, amb la prohibició de l’accés a mitjans, com indirecta, mitjançant una suposada «lluita contra les fake-news i els discursos d’odi», que en realitat no fan sinó blindar el bombardeig constant de notícies manipulades i esbiaixades i de discursos d’odi (primordialment sinòfobs i russòfobs) de la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació —amb TV3 com a campiona mundial, comme d’habitude.

La implantació d’un sistema de desinformació i propaganda de guerra permanent, unida a la sofisticació de les legislacions repressives arreu del continent (de les quals la mutació al Regne d’Espanya del delicte de sedició en delicte de desordres públics agreujats n’és un bon exemple), així com la proliferació de lleis mordasses i els vincles cada vegada més grans i evidents de les judicatures amb els poders econòmics i, sovint, amb l’extrema dreta, amb el consentiment, si no directament amb l’impuls de la UE, ens dibuixen un escenari ben allunyat d’aquest il·lusori «espai de drets i llibertats».

LA FALSA ESQUERRA I EL RECURS BARROER AL FEIXISME I A L’EXTREMA DRETA

Anant al moll de l’os: tant la mal anomenada socialdemocràcia com els experiments postmoderns impulsats per acabar de foragitar l’esquerra transformadora de les institucions han estat el còmplice necessari en aquesta involució democràtica, econòmica, social i ecològica de la UE.

Sense anar gaire més lluny, ha hagut de ser una ministra «ecologista» del tripartit «progressista» alemany qui, per primera vegada des de la derrota del nazisme, plantegés obertament el rearmament d’Alemanya i s’obrís a acceptar que l’energia nuclear és «verda»!… 75 anys de lluites pacifistes i ecologistes a la paperera de la història!

Però la qüestió ve de lluny: ve del moment en què l’autoanomenada esquerra oficial deixa de defensar els interessos de classe, accepta les lleis del neoliberalisme com a principis inamovibles i, davant la incapacitat o manca de voluntat per transformar la societat, centra els seus discursos a maquillar-la.

I encara s’agreuja més quan moviments populars potents, estratègics i amb una enorme potencialitat transformadora, com ara el feminisme i l’ecologisme, són cooptats pel sistema a través de la distorsió dels debats, la introducció del pensament irracional i subjectivista, la renúncia al materialisme i l’adopció d’una praxi política de cara a la galeria que els fa aparèixer, davant les masses, com a moviments elitistes aliens als seus interessos i a les seves necessitats primordials.

Per exemple, en el cas de les dones, malgrat haver format part teòricament de totes les agendes «progressistes» des de fa dècades, les dues grans xacres que castiguen més de la meitat de la població europea continuen essent —sovint agreujades en els darrers anys— les agressions i violències masclistes i les discriminacions salarials i laborals, juntament amb l’amenaça permanent, segons les zones, de la negació del dret al propi cos.

Especialment greu és la tergiversació de l’ecologisme en els darrers anys per convertir-lo en una eina de negoci per a grans corporacions i d’augment de les desigualtats, tant socials com territorials, cosa que es fa, per exemple, quan es promou el vehicle privat elèctric a l’abast de poques butxaques (i les centrals nuclears que caldran per alimentar-los) en lloc d’apostar realment per una xarxa eficient de transport públic que acabi substituint el privat o quan es permet a la gran indústria continuar fabricant productes i envasos contaminants i es fa recaure la responsabilitat i els costos únicament en la ciutadania; o quan en comptes de nacionalitzar i racionalitzar el sector energètic i planificar el necessari decreixement de manera endreçada i justa, es prenen mesures oportunistes de suport a unes empreses productores i distribuïdores que abusen amb total impunitat dels consumidors. Que, amb el que estem patint, cap organització política present al Parlament europeu plantegi obertament la nacionalització de les empreses energètiques és l’exemple més punyent del drama.

Tot plegat, i d’exemples ja en tenim un munt, ha llaurat el terreny per a l’expansió de l’extrema dreta que, no ho oblidem, té la seva base ideològica i emocional en el pensament irracional, la desinformació (o desmemòria), la frustració i la manca de perspectives…, precisament allò que l’autoanomenada esquerra ha ajudat a escampar amb la seva irrellevància com a agent transformador.

Però deixant de banda d’aquesta impostura, la Unió Europea, estructuralment, no se n’ha estat de recórrer a l’extrema dreta i al feixisme quan l’ha necessitat o li ha interessat —per exemple, ara mateix—. Alguns exemples punyents dels darrers anys dins les fronteres de la UE han estat la tolerància/promoció de moviments obertament nazis com a forces de xoc contra els moviments populars, com el cas d’Alba Daurada a Grècia, el blanqueig de governs ultradretans o ultraconservadors contraris als principis democràtics i igualitaris més bàsics i practicants del revisionisme històric en clau filofeixista a Polònia i Lituània, i la inoperància davant el totalitarisme d’Orban a Hongria.

Ara bé, més enllà d’aquests exemples més cridaners, l’extrema dreta juga un paper fonamental en l’entramat europeu: el del xantatge permanent, tot condicionant les polítiques de diferents governs i empenyent el vot cap als partits principals del règim de la ciutadania temerosa del «i no ens votes vindran ells».

En resum, la Unió Europea està cada dia més lluny de ser un «espai de drets i llibertats», tant pel que fa a la seva configuració estructural i a les seves polítiques com, i de manera molt preocupant, pel que fa a les terribles mancances en la capacitat crítica i l’autoorganització de la seva ciutadania. La UE és una màquina d’alienar persones i col·lectivitats, i, ho vulguem creure o no, en l’actualitat podem trobar en molts llocs del planeta societats civils, organitzacions populars i teixits socials més conscients i actius que no pas els de la majoria d’estats europeus.

En aquest sentit, l’independentisme i el moviment republicà dels darrers anys constituïen un exemple de participació democràtica per a molta gent, però per a uns altres, per als qui manen, significava sobretot una amenaça per a l’estabilitat d’un sistema basat en l’alienació. Amenaça que calia desactivar utilitzant la tàctica del pal i la pastanaga: és a dir, amb formes sofisticades de repressió (defugint les antiestètiques bastonades de llarga tradició hispànica), unides a mesures de cooptació dels líders i aparells polítics… I aquí hi som!

LES ERRADES DE L’INDEPENDENTISME CATALÀ

Arribats a aquest punt, cal concretar quins han estat, segons el nostre parer, els tres errors de base de l’independentisme català respecte el tema que ens ocupa:

• No entendre la naturalesa de la UE. L’independentisme liberal, captiu del subjectivisme i els prejudicis ideològics, s’ha negat a entendre que la UE constitueix un esglaó més en l’engranatge d’opressió i negació de la sobirania al nostre poble. La UE, que té les seves bases estructurals en els estats actualment constituïts (els impostos encara es paguen als estats (i aquests són els que disposen de policies i exèrcits encarregats d’imposar les lleis) i que té com a objectiu fonamental afavorir les grans concentracions de capital a costa dels interessos populars, no veurà mai amb bons ulls un moviment emancipador, que signifiqui un pas endavant en l’empoderament de la ciutadania, precisament perquè el seu objectiu fundacional és exactament el contrari!
• Subestimar el paper del Regne d’Espanya dins la UE. Si bé és cert que Espanya no forma part del nucli dur dirigent franco-alemany ni n’és un motor econòmic, també ho és que tant per les seves dimensions com per la seva demografia i, sobretot, per la seva ubicació geogràfica absolutament estratègica, és dels primers entre els segons. Sovint, amb un punt de xovinisme, l’independentisme liberal ha volgut caricaturitzar Espanya com poca cosa més que «un estat pària»… Res més lluny de la realitat! Espanya té quotes de poder i influències importants dins la UE, entre les quals es valora, precisament, la seva experiència repressiva i de lluita contrainsurgent, d’eficiència contrastada durant anys al País Basc.
• Una estratègia erràtica (o una manca d’estratègia). Fruit de tot plegat, i parlant clar, l’independentisme català no tenia ni idea de què hi anava a fer a Europa… O potser es tenien idees massa diferents, en funció de les respectives capelletes. Però el fet és que no es va dissenyar mai una estratègia, ni es van definir unes aliances, ni tan sols uns objectius concrets o unes propostes d’acords amb agents polítics potencialment susceptibles de ser proclius a la creació d’un estat català, com podien haver estat estats d’una mida i una estructura econòmica semblant a la nostra, o governs i moviments polítics proclius a l’exercici de l’autodeterminació i compromesos amb la radicalitat democràtica. Ni tan sols en el front judicial i antirepressiu, tot i les petites victòries puntuals assolides per l’entorn del president Puigdemont, hi ha hagut una unitat de criteris.

ALGUNES LÍNIES D’INTERVENCIÓ EN EL MARC EUROMEDITERRANI

Com ja comentàvem en un article publicat fa dos anys que recomanem rellegir:³

…la política internacional no pot estar regida pels prejudicis generats pels aparells de propaganda. Ha de fonamentar-se en una anàlisi rigorosa dels diferents agents susceptibles de participar en un conflicte, dels seus interessos, de les seves potencialitats com a socis i de què poden aportar a la cristal·lització del nostre projecte, del grau de coincidència o compatibilitat entre el seu projecte polític i el nostre, dels riscos que suposa tenir-los al costat o a la contra, etc.

(…) Cal enterrar tòtems i prejudicis, i saber analitzar una realitat dialèctica, on els qui fa uns anys podien ser aliats en la ruptura, ara poden esdevenir un obstacle (o viceversa), senzillament perquè la seva realitat i els seus interessos immediats han canviat. I cal, sobretot, tenir clara la nostra estratègia i els nostres objectius per analitzar, definir i prioritzar les nostres relacions.

Centrant-nos en el tema de la Unió Europea i, per extensió necessària, en l’espai euro-mediterrani, del qual, els agradi o no a alguns, en formem part i que condiciona de manera objectiva la nostra realitat, l’independentisme català necessita fixar i desplegar tant un discurs coherent amb el que significa el nostre projecte (justícia, drets i llibertats), com una praxi política favorable a l’assoliment dels nostres objectius i que respongui a les necessitats primordials de la humanitat (rebuig a la guerra i sortides solidàries al col·lapse generat per la crisi ecològica i el capitalisme).

En aquest sentit, ens atrevim a apuntar algunes línies discursives i d’intervenció tant dins les institucions de la UE com, aprofitant l’altaveu i les possibilitats de relació que aquestes ofereixen pel que fa a les relacions amb diferents agents polítics (estats, governs, partits, moviments) i socials:

• Denúncia de l’actual model polític, econòmic i social de la UE (en els termes exposats anteriorment) i aposta per l’articulació d’un espai geopolític basat en la defensa de drets i llibertats, en la cooperació política i econòmica i en la sobirania dels pobles, tot entenent que cal incorporar progressivament a aquest projecte les tres ribes de la Mediterrània.
• Oposició frontal a les polítiques neoliberals que estan desballestant els minsos sistemes de protecció i igualació social, així com a les lleis repressives i que restringeixen drets polítics. Defensa del sector públic i del control democràtic de l’economia i protecció del dret a la salut, l’habitatge, l’educació, etc. Defensa dels drets de ciutadania, dels valors del republicanisme i la laïcitat, i lluita conseqüent contra totes les discriminacions.
• Rebuig frontal a la guerra, a les polítiques armamentístiques i militaristes, a l’imperialisme i als discursos colonialistes, supremacistes i xenòfobs.
• Construcció d’aliances amb pobles, estats i moviments polítics, tant a partir de la defensa de principis polítics (més democràcia, més justícia social, més drets, transformació ecològica de l’economia, rebuig a la guerra i a l’imperialisme) com d’interessos compartits (contrapoder davant els grans estats i les grans corporacions internacionals).
• Avançar cap a una xarxa europea (de governs, estats, partits i moviments) en defensa del Dret a l’Autodeterminació i la seva aplicació efectiva com a via per a la resolució de conflictes polítics i territorials.
• Intervenció institucional com a bloc, entenent el Parlament Europeu com a altaveu per a la internacionalització del conflicte democràtic entre el poble català i els estats ocupants, i també com a espai per cercar suports a una República Catalana Independent.

NOTES