En anglès tenen aquesta dita, “el canari a la mina”, que vol expressar un perill, que nosaltres encara no podem percebre, però existeix. Així, antigament, a les mines de carbó, els miners portaven un canari amb ells, que avisava si els nivells de gases potencialment perillosos per la vida humana incrementaven, tenint així la capacitat de reaccionar a temps per salvar-se.
Per poder salvar-se, per tant, era necessari aqueix coneixement que el canari tenia, però els miners encara no podien percebre. El País Valencià hauria d’haver sigut el canari a la mina de la construcció de la República Catalana. Nosaltres ja patirem la repressió desmesurada contra població, ja patirem el deep state promovent grups per posar-nos bombes i atemorir l’acció política valencianista, ja patirem – i continuem patint – els atacs continus a la nostra llengua i, sobretot, ja patirem – i patim – els intents constants d’espanyolització de la nostra realitat, fins al punt de llevar-nos el nostre nom històric de País Valencià, per convertir-nos en una “Comunitat”, com la madrilenya.
Això, aquest coneixement i aquesta vivència clara del que suposa la repressió generalitzada quan l’Estat espanyol actua en clau de defensa de la seua unitat nacional, hauria d’haver motivat actuacions molt diferents de la deriva processista al Principat. Però, malauradament, mentre que el País Valencià portem mirant al nord des de la concepció moderna de la lluita pel nostre alliberament nacional, la realitat és que aquesta visió des del nord cap al sud no s’ha donat de la mateixa manera. Perdent un coneixement essencial. Com a conseqüència, s’han pres decisions que han portat al Principat, a la mateixa lluita per la catalanitat, la supervivència, la defensa de la llengua, de la cultura, passant a segon pla la lluita per la independència.
Per tant, una cosa que hem de tindre clara, és que si volem arribar de manera efectiva, alguna vegada, a la construcció dels Països Catalans, hem de capgirar aquesta situació i conéixer, arreu de tots els nostres territoris, les nostres realitats materials.
També, des del País Valencià i des d’alguns valencians residents a Catalunya, fa més de cinquanta anys que repetim que l’ampolla de la realitat nacional dels Països Catalans està mig plena. Això s’ha fet reiterant la catalanitat del País Valencià basant-se en la llengua i cultura, en la història comuna, en els lligams socioeconòmics, en la lluita comuna i en el fet de compartir el mateix enemic… però, malauradament, no hem avançat gaire.
Per una banda, mentre que el moviment independentista hem repetit fins a l’avorriment la catalanitat del País Valencià, la valencianitat del Principat de Catalunya l’hem deixat d’un costat. Així, hem simplificat tant el marc conceptual de què significa Països Catalans, que hem ajudat a fer la feina bruta de l’estat espanyol.
Joan Fuster va recollir el nom de Països Catalans, en plural, fent referència a allò que ens uneix i també a les nostres singularitats. Ara, però, quan la majoria del poble valencià escolta PPCC, només entenen “expansionisme català”. I nosaltres, repetint-ho com un mantra, seguim, a poc a poc, posant-nos a la contra a la majoria del poble.
George Lakoff ja ens va ensenyar que els valors morals pesen més que qualsevol tema concret i, Frank Luntz ens va recordar que el fet important no és el que dius, sinó el que la gent entén.
Al País Valencià, l’estat i els seus mitjans, a més de moltes estratègies desnacionalitzadores semblants o idèntiques a les emprades a Catalunya i les Illes Balears i Pitiüses, han aconseguit resignificar per a la majoria el concepte de PPCC i convertir-lo en una cosa pejorativa, negativa. La nostra resposta majoritària ha estat la majoria de les vegades simple i reactiva, acceptant el marc conceptual imposat, sent incapaços d’oferir-lo al conjunt de la societat com un projecte il·lusionant. Avui el concepte és no només minoritari: és marginal. És tan marginal que, fins i tot, està arrossegant un altre concepte que ens és vital, si volem tindre alguna possibilitat de revertir la situació a mitjà termini: el concepte de País Valencià.
Lluny de mirar de revertir aquest marc cognitiu, fa dècades que anem aplaudint-nos a cada afirmació de catalanitat als nostres espais de confort on aquests postulats sonen com la veritat revelada, però cada vegada més allunyada de la realitat social. No obstant això, a Catalunya, durant els anys àlgids de l’embranzida independentista, fins al 2017, el concepte dels PPCC va estar gairebé desaparegut com a proposta. És això un quelcom negatiu? No, era un reflex de la realitat política i dels objectius a assolir: la independència del Principat. És a partir l’octubre del 2017 quan la proposta dels PPCC torna a aparéixer, una vegada el carrer està gairebé desmobilitzat.
Mentre continuem embolcallats en un concepte que al País Valencià se’ns ha girat contra nosaltres, i que a Catalunya caldria avaluar el que realment pot aportar, al nostre voltant van passant coses de gran importància social. En les darreres dècades hem viscut diverses revolucions o canvis en profunditat que han modificat les condicions socials i tècniques de la comunicació i la intervenció política: La involució neoliberal, la revolució digital, la Tv per cable, el desenvolupament d’internet, l’eclosió de les xarxes socials, la hiperconcentració dels grups mediàtics, les fake news…
Hem de tenir en compte tots aquests canvis i com afecten la vida i la percepció de les persones, si no volem intentar construir la República Confederal dels PPCC del segle XXI amb eines polítiques i conceptuals del segle XX. També, però, en positiu hem tingut la revolució democràtica i independentista a Catalunya. Una revolució fins ara inconclusa, però que, entre d’altres moltes qüestions, ha deixat clar que no només portem ritmes polítics propis, sinó que som subjectes polítics diferenciats. Verbalitzar aquestes diferències són el primer pas per a poder construir un futur compartit.
Això, entre altres qüestions, vol dir que no podem seguir actuant com si els PPCC foren la realitat des de la qual partim, sinó que més aviat hauria de ser com l’objectiu al qual arribar. Si Catalunya ha avançat cap a la seua independència, no ha sigut per enarborar constantment la bandera dels PPCC, sinó per oferir com a projecte la República Catalana, plena de contingut social, feminista, ecologista, etc. Creguem que, almenys des del País Valencià, hem de fer el mateix: un projecte del País Valencià, des del País Valencià i des de la globalitat del País Valencià, amb les seues 34 comarques i els seus 5 milions d’habitants.
Cal renunciar, doncs, als PPCC? Evidentment que no, però, manllevant el títol d’un llibre del gran estratega de la revolució soviètica Lenin, cal fer dos passos enrere per a poder fer un pas endavant: parlar molt menys de PPCC, fer molt més a favor de la interrelació dels territoris i fer més País Valencià. És a dir, construir Països Catalans per la via dels fets.
L’Estat espanyol, en la seua obsessiva tasca d’espanyolització del País Valencià, n’és molt conscient de la importància que té que la majoria del poble valencià continue sense autoconsciència, i fa tot el possible per construir una “Espanya” per la via dels fets. Així, per exemple, en els darrers mesos hem pogut veure com tots els principals partits polítics de l’estat espanyol feien les seues conferències i principals actes polítics a València.
Com, aleshores, podem respondre des de l’esquerra independentista? Proposem el següent.
Assumir la campanya Reciprocitat Ara, i fer tot el possible per dotar-la de recursos i contingut. Així, continuar treballant els lligams lingüístics i culturals. Aconseguir un espai comunicatiu i una indústria audiovisual integrada. Hem de pensar i treballar cap a l’objectiu d’un mercat cultural integrat en tots els seus àmbits. Integrat no vol dir, però, expandir només el mercat de Catalunya a la resta.
Potenciar els lligams institucionals a partir de l’agermanament dels municipis de tots els territoris. Els lligams a partir dels governs de torn, estarà gairebé sempre, més condicionat als ziga-zaga polítics de cada moment.
Estendre el moviment de producció i consum estratègic al conjunt dels territoris d’una manera equitativa i solidària.
Potenciar les relacions de l’economia social, cooperativa i del Bé comú.
Potenciar les relacions del moviment sindical, feminista i ecologista del conjunt dels territoris
I fer aquesta tasca, mitjançant les eines existents a la societat civil per garantir que l’adquisició d’autoconsciència al País Valencià. En el nostre cas, això implica dotar de recursos i potenciar de totes les maneres possibles a l’abast la tasca de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
Finalment, cal garantir que la realitat del País Valencià actual siga assumida. I, condició per això és aconseguir que tot el nostre moviment entén la història de la repressió espanyola al País Valencià i els seus efectes en la sociologia valenciana de l’actualitat.
Així, mai tornarà a passar, que si el canari canta, ens quedem a la mina.
