L’estudi en qüestió analitza les formes de cop d’estat. L’autor desenvolupa els escenaris fonamentals de la història juridicopolítica de l’estat modern contemporani. En efecte, l’estat absolutista es troba a la base del principi de control i de coerció de la societat civil. Per aquesta raó, les primeres teories entorn de la raó d’estat sorgeixen al segle XVII. No es tracta, però, per part de l’autor, d’elaborar una reducció historicista d’aquests orígens. Cal aportar, com fa l’assaig, l’explicació del subtítol de l’obra: el pas de la ‘violència militar’ a la guerra bruta jurídica (lawfare). Per a assolir aquest objectiu, l’estudi estructura l’anàlisi dels teòrics del dret que legitimen o que expliquen la natura del colpisme; desenvolupa la tradició colpista i els pronunciaments militars en la història contemporània de l’estat espanyol; explicita la trama civil de la reacció militar i contextualitza l’emergència d’una «democràcia militant» articulada al voltant de l’aparat judicial. Plantejar, en aquest sentit, la dicotomia funcional existent entre un estat A (cara visible o formal) i un estat B (cara oculta) és una de les aportacions més significatives de l’assaig –anàlisi que forma part d’un programa de recerca: el context de l’anomenat estat profund espanyol i les conseqüències repressives vers l’indenpendentisme per part de l’estat ocult (la cara B).
Dins la tradició teòrica que ha explicat la concepció del pronunciament militar (avantsala del cop militar) i del cop d’estat Del Clot esmenta l’obra de l’antropòleg de Ciutat del Cap, John Comaroff: Colonialisme, cultura i la llei (2001) (pp. 60-61). Aquest estudiós vincula l’aplicació d’un model de llei al control de les «minories» dins les quals són situades bascos i catalans. «Comaroff concep la guerra jurídica asimètrica [amic-enemic] com un ús coercitiu de la llei per aconseguir la subordinació, la conquesta i el control de les minories». Per la seva significació, l’enfocament de l’antropòleg és inclòs en la metodologia del treball que comentem.
Si compendiem la intervenció de l’estament militar espanyol –fonamentat en l’africanisme colonial– en la història contemporània dels catalans trobarem que el motiu primordial de sollevament i ocupació del Principat ha estat la consolidació del moviment catalanista i independentista. Si resumim la variable, ben determinant, de la trama civil del colpisme (l’estudi de la qual valdria una monografia exclusiva), i de la pressió d’elits econòmiques i corporatives, envers la política catalana entendrem que el motiu principal que mou el bloc de poder format per l’elit jurídica i economicopolítica és la resposta de l’estat –basada en l’alienació i en l’organització de la repressió– envers la denúncià de l’espoli (econòmic)1 i la incidència autoderminista de la consciència de país. Si observem la deriva intervencionista de l’aparat judicial, doblat d’agent polític de pressió, la darrera vintena d’anys ens adonem que la qüestió nacional/colonial torna a ser el motiu predominant de la reacció jurídica. Així, tot allò que ha envoltat el moviment referendari octubrista i l’exercici del dret a la independència ha estat objectiu fonamental del que Del Clot qualifica com «cop de vellut». El dret històric, territorial, és condició suficient per a impulsar moviments estatals repressius –no pas tan sols– judicials.
Ara bé, les dues grans variables (teòrica i pragmàtica -civil, militar i judicial) que defineixen (el) Colpisme, que són els factors que cal tenir en compte a l’hora de comprendre la intensitat de cadascuna en un moment històric determinat (les actituds reactives no actuen sempre amb una ‘velocitat/intensitat constant’), ¿poden ser tingudes en compte només en la seva manifestació formal, tal com apareixen en la superfície (allò que veiem és la realitat), o han de ser analitzades essencialment en allò que ens «diu» la cara oculta de l’estat?
Si optem per aquesta segona opció, si ens inclinem per l’estudi de la natura de l’estat, és a dir, per l’estudi de la seva cara B, o l’estudi del subsòl polític, a què Del Clot també fa referència com a sinònim de la repressió oculta, ens adonarem que hi ha un tipus de justícia (de jutges i d’institucions corporatives que els legitimen), un comportament policial i militar i una estratègia ideològica i política de les principals elits que consagren l’organització de l’estat, i que formen un estat dins l’estat. És en aquesta cara B que es troba la història real dels estats contemporanis. I sobretot en el cas d’estats que no reconeixen l’organització plurinacional. Fins i tot si apel·lem a la cara B en un estat de planta mononacional ens adonarem que la repressió esdevé més explícitament identificable perquè no es tracta de reprimir una variable –‘enemiga’– com és el fet nacional. El llibre de Del Clot aporta les quatre columnes entorn de les quals s’ha construït l’estat espanyol en l’etapa moderna i contemporània.
En el cas dels moviments polítics de constucció nacional l’estat els identifica com a contradicció principal a controlar i a reprimir. Colpisme esbossa la modulació de les estratègies teòriques de la tradició jurídica segons l’estructura política que adopta l’estat en un context de canvi social i de reorganització del model econòmic preponderant (modalitats de societat capitalista) (p.54). Per aquest motiu, hom ha passat del colpisme militar bonapartista de tall militar, clàssic, al colpisme judicial –o deformació de les lleis fonamentades en el contracte social constitucional, tot i que aquest contracte, en el cas de nacions minoritzades, s’avança a explicitar la jerarquia de domini etniconacional que fonamenta la cultura política i jurídica de l’estat. Tot i així quan la resposta nacional minoritzada esdevé estructural (com s’esdevingué al Principat en el període 2006-2019) és quan l’aparat militar es complementa amb la dimensió jurídica ‘feta a mida’. L’aparat judicial retorça, encara més, l’articulat nacionalitari constitucional a fi de convertir-lo en un articulat repressiu. Caldria establir, doncs, una història contextualitzada del conjunt de lleis «antiterroristes» i d»ordre públic» aplicades per l’estat des del tardorfranquisme fins a l’actualitat per a copsar les modalitats de guerra bruta judicial (lawfare) i de terrorisme d’estat. És en aquest marc que el cop judicial des de l’interior de l’anomenat ‘bloc de constitucionalitat’ espanyol troba en la concepció positivista del jurista Hans Kelsen un element d’aplicació de capgirament de la ‘legalitat’ que en teoria ha de legitimar un estat de dret. Es passa, com mostra clarament Del Clot, de «l’estat de dret», –un estat que aplica el principi de legitimació i de legitimitat– a un estat amb dret, un estat que ‘fabrica’ un cos jurídic a ús i costum davant nous contextos identificats com a disruptius (dret ad hoc). És en aquesta conversió –d’estat de dret a estat amb dret– que cobra sentit l’aplicació del dret de l’enemic (paradigmàtic en el cas de lluites d’alliberament nacional). És en la lluita contra el colonialisme intern que la guerra bruta políticomilitar i la guerra bruta judicial unifiquen estratègies. (Tal vegada sigui a l’estudi de Damià del Clot, Lawfare [Voliana, 2021], que hom faci esment a la unitat d’acció repressiva contra l’independentisme, la qual repressió cal focalitzar en la cara B de l’estat.)
Del Clot, en el context de l’estudi que comentem, decanta l’anàlisi cap a la tradició conservadora a l’hora d’explicar l’aliança històrica entre teoricisme jurídic i dimensió civil del colpisme –funcionament de l’aliança entre l’elit social dominant i l’elit jurídica. Si bé històricament el suport social a la tradició colpista troba els seu orígens en una cultura política entre tradicionalista, monàrquica i ultraconservadora, potser l’autor hauria pogut identificar en els darrers cinquanta anys (dels precedents de la reforma postfranquista ençà) la presència d’un nacionalisme espanyol progressista i socialdemòcrata que ha modernitzat les estructures de control (informació i espionatge) i militars pel que fa a l’actuació de dimensió B de l’estat. Dins aquest context, especificar la tradició de la guerra bruta o terrorisme d’estat reorganitzat en diverses etapes (entre el SECED, el CESID i el CNI), i amb l’organització d’estructures paramilitars, hauria estat útil a analistes polítics que han mostrat tradicionalment sorpresa (com és possible en un estat democràtic? es demanen) en el funcionament de control i de repressió d’espais polítics entre els quals, i de manera sistemàtica, consten l’independentisme basc i català.2
La dimensió progressista del nacionalisme d’estat en la construcció de la guerra bruta cal resseguir-la amb atenció perquè –paradoxalment?– és la forma més moderna que incideix en modalitats de guerra judicial i de guerra paramilitar presents a la cara B de l’estat. (D’altra banda, el nacionalisme espanyol d’esquerra compta amb la tradició del nacionalisme espanyol liberal aplicat en la Segona República espanyola. Quina traça jurídica ha seguit el nacionalisme progressista espanyol dels anys vint-trenta ençà?). No hauríem –des d’una perspectiva històrica del pensament jurídic– de reduir el colpisme judicial a organitzacions conservadores, de dreta radical i d’extrema dreta. Com Del Clot apunta, pel que fa a l’etapa derivada de la impugnació del plebiscit estatutari de 2006, la unitat d’acció de la reacció juridicopolítica rau essencialment en el pacte d’estat PP-PSOE (i.e: l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, possibilitadora de la intervenció de l’estat espanyol en el govern de la Generalitat de Catalunya).
De la violència militar al lawfare judicial sintetitza amb claredat quins són els elements explicatius de la història juridicopolítica espanyola i quines n’han estat les conseqüències en la repressió del moviment independentista durant els darrers vint anys. L’obra situa el comportament de l’estat ocult (estat B) i la modalitat d’activació dels respectius aparats jurídics, militars i socials. En qualsevol cas, caldria emfasitzar que la història s’escriu des del subsòl de l’estat. L’estat és equivalent a un estat d’estats. No existeix la sorpresa: els ‘estats concentrics constitueixen la saba fonamental del criteri de repressió etnonacional.
La llei té un context sociopolític i econòmic: és una resultant de l’hegemonia política i ideològica (la rellevància del relat metajurídic), la introducció de la qual el podem trobar sintetitzat en el primer capítol de l’estudi de Del Clot. Amb tot, una monografia que analitzi l’entorn sociopolític de la llei a fi de comprendre’n el sentit (o filosofia del dret) pot ajudar a explicar la reflexió de Gramsci que recull Colpisme «que allò vell no acaba de morir i allò nou no acaba de néixer» (p. 284). Una observació que, per la seva radicalitat, planteja la qüestió de la doble dimensió –A o B– (p. 146) de la transició transfranquista i ajuda a comprendre perquè l’intent del cop d’estat del 23-F (1981) no fou un cop fallit, si tenim present que el seu objectiu fonamental era reconduir (encara més)3 el procés autonòmic i combatre –com varen mostrar els governs de la UCD (1977-1982) i del PSOE (1982-1996)– la lluita contra la insurgència armada. El funcionament de la doble «transició» pot explicar la sentència de Gramsci, i, en conseqüència, la rellevància de la justícia com a estat dins l’estat.
Notes
1 No hauríem, però, de reduir la modalitat d’espoli a l’àmbit econòmic. L’espoli patrimonial i l’espoli moral, definit en un model de «memòria» a l’ús basada en el retrobament civil fictici i fonamentada en la raó d’estat, constitueixen dos exemples d’apropiació estatal de factors que organitzen i personalitzen un país.
2 Vegeu, en el sentit apuntat, la reflexió d’A. Contell: “Foc nou en l’àmbit antirepressiu: què hem après en aquests set anys de repressió“, La Veu de Poble Lliure, 20, 23 de setembre de 2024, (consulta en línia).
3 La reconducció al País Valencià es produí entre 1978 i 1982. Tingué efectes nefastos pel que féu a la criminalització del nacionalisme valencià conseqüent i, per contra, la socialització del terror anticatalà en clau de falsa valencianitat.
