Gràcies a la Internacional Progressista per organitzar aquest esdeveniment, i gràcies als nostres amfitrions cubans, que han mantingut viva aquesta revolució contra tot pronòstic. El bloqueig dels Estats Units contra Cuba, com el genocidi a Gaza, és un recordatori constant de la violència atroç de l’ordre mundial imperialista i de per què hem de superar-lo.
També ho és la crisi ecològica. Camarades, no cal que us expliqui la gravetat de la situació en què ens trobem. Salta a la vista de tot observador sensat. Però l’anàlisi dominant d’aquesta crisi i què fer-hi és lamentablement inadequada. En diem Antropocè, però hem de ser clars: no són els humans com a tals els que estan provocant aquesta crisi. El col·lapse ecològic està sent causat pel sistema econòmic capitalista i, com el propi capitalisme, es caracteritza de manera determinant per la dinàmica colonial.
Això és evident quan parlem del canvi climàtic. Els països del Nord global són responsables d’al voltant del 90% de totes les emissions acumulades per sobre dels límits planetaris segurs, és a dir, les emissions que estan provocant el col·lapse climàtic. En canvi, el Sud global, amb el que em refereixo a tota Àsia, Àfrica i l’Amèrica Llatina, són responsables conjuntament de només un 10% d’aquestes emissions acumulades i, de fet, la majoria dels països del Sud global es mantenen dins de la seva part equitativa dels límits planetaris i, per tant, no han contribuït a la crisi en absolut.
I, tanmateix, la gran majoria dels impactes del col·lapse climàtic afectaran els territoris del Sud global, i de fet ja ho estan fent. El Sud pateix entre el 80 i el 90% dels costos i els danys causats per la crisi climàtica, i al voltant del 99% de totes les morts relacionades amb el clima. És difícil exagerar l’envergadura d’aquesta injustícia. Amb les polítiques actuals, anem de dret a uns 3 graus d’escalfament global. A aquest nivell, uns 2.000 milions de persones als tròpics estaran exposades a una calor extrema i un risc de mortalitat substancialment més alt; les sequeres desestabilitzaran els sistemes agrícoles i donaran lloc a fallides dels graners dels països; i centenars de milions de persones seran desplaçades de les seves llars.
El col·lapse climàtic és un procés de colonització atmosfèrica. L’atmosfera és un bé comú compartit, del qual tots depenem per a la nostra existència, i les economies centrals se n’han apropiat per al seu propi enriquiment, amb conseqüències devastadores per a tota la vida a la Terra, que s’estan desplegant en termes colonials. Per al Sud global en particular, aquesta crisi és existencial i cal aturar-la.
Però fins ara les nostres classes dirigents no ho estan fent. L’any 2015, els governs del món van acordar limitar l’escalfament global a 1,5 graus o “molt per sota” dels 2 graus, tot mantenint el principi d’equitat. Per aconseguir aquest objectiu, els països rics, que tenen emissions per càpita extremadament altes, s’han de descarbonitzar rapidíssimament.
Això no està passant. De fet, al ritme actual, fins i tot els països rics que millor ho estan fent trigaran de mitjana més de 200 anys a reduir les emissions a zero, i consumiran moltes vegades les seves quotes d’emissions de carboni, segons els acords de París. Fer front a la crisi climàtica no és complicat. Sabem exactament què s’ha de fer, però no ho estem fent. Per què? Pel capitalisme.
Si vull ressaltar un punt avui, és aquest: la crisi climàtica no es pot resoldre dins del capitalisme, i com més aviat ho assumim millor. Permeteu-me que descrigui breument què vull dir.
La característica definitòria bàsica del capitalisme és que és fonamentalment antidemocràtic. Sí, molts de nosaltres vivim en sistemes polítics democràtics, on podem escollir candidats de tant en tant. Però quan es tracta del sistema econòmic, el sistema de producció, ni tan sols es permet la il·lusió més superficial de democràcia. La producció està controlada pel capital: grans corporacions, bancs comercials i l’1% que posseeix la majoria dels actius invertibles… són ells qui determina què produir i com utilitzar el nostre treball col·lectiu i els recursos del nostre planeta.
I per al capital, la finalitat de la producció no és satisfer les necessitats humanes ni assolir objectius socials i ecològics. Per contra, és maximitzar i acumular beneficis. Aquest és l’objectiu primordial. I per això tenim uns patrons d’inversió perversos: inversió massiva en la producció de coses com ara combustibles fòssils, SUVs, moda presta, carn industrial, creuers i armes, perquè aquestes coses són molt rendibles per al capital… però tenim una manca d’inversió crònica en coses necessàries com energies renovables, transport públic o agricultura regenerativa, perquè són molt menys rendibles per al capital, o no ho són gens. Aquest és un punt crític que cal entendre. En molts casos les renovables són més barates que els combustibles fòssils! Però tenen marges de benefici molt més baixos, perquè són menys susceptibes de conduir a poder monopolístic. Així que la inversió segueix fluint cap als combustibles fòssils, encara que el món es cremi.
Confiar que el capital ofereixi una transició energètica és una estratègia perillosament dolenta. L’única manera de fer front a aquesta crisi és amb la planificació pública. D’una banda, necessitem una inversió pública massiva en energies renovables, transport públic i altres estratègies de descarbonització. I això no hauria de tractar-se només d’eliminar el risc del capital privat, sinó de la producció pública de béns públics. Per fer-ho, només cal emetre la moneda nacional per mobilitzar les forces productives per als objectius necessaris, sobre la base de la necessitat i no sobre la base del benefici.
Ara bé, una inversió pública massiva com aquesta podria causar inflació si topa amb els límits de la capacitat productiva nacional. Per evitar aquest problema cal reduir la demanda privada sobre les forces productives. Primer, retallem el poder adquisitiu dels rics; i segon, introduïm regulacions creditícies sobre els bancs comercials per tal de limitar les seves inversions en sectors ecològicament destructius dels quals, de totes maneres, ens volem desempallegar: combustibles fòssils, SUVs, moda presta, etc.
El que s’aconsegueix d’aquesta manera és desplaçar els recursos i la mà d’obra, fent que deixin de servir els interessos de l’acumulació de capital i orientant-los cap a l’assoliment d’objectius socialment i ecològicament necessaris. Aquesta és una estratègia ecològica socialista, i és l’única via que ens salvarà. Resoldre la crisi ecològica requereix assolir el control democràtic dels mitjans de producció. Hem de ser clars sobre aquest fet i començar a construir ara els moviments polítics necessaris per aconseguir aquesta transformació.
Ara bé, arribats a aquest punt, hauria de ser obvi per a tothom que, per al Sud global, això requereix sobirania econòmica. No es pot fer planificació ecològica sense control sobirà sobre les forces productives nacionals! La lluita per l’alliberament econòmic nacional és la condició prèvia per a la transició ecològica, i es pot aconseguir amb els passos que els meus col·legues Ndongo i Fadhel han esbossat: política industrial, planificació regional i desvinculació progressiva del nucli imperial.
Així que aquest és l’horitzó. Però al mateix temps hem d’avançar en les nostres posicions negociaciadores multilaterals. Això és el que hem de fer:
Primer, hem d’impulsar l’adopció universal del Tractat de No Proliferació de Combustibles Fòssils. Aquest tractat supera la principal limitació de l’Acord de París, ja que se centra directament en l’objectiu de reduir la indústria dels combustibles fòssils amb un calendari anual vinculant. L’objectiu aquí és fer això d’una manera justa: els països rics han de liderar amb reduccions ràpides; els països del Sud global han de tenir garantit l’accés a l’energia suficient per al desenvolupament; i als que depenen de les exportacions de combustibles fòssils per obtenir divisa estrangera se’ls ha de proporcionar una via de sortida segura que eviti qualsevol inestabilitat econòmica.
Segon, els negociadors del Sud global han de col·laborar per exigir una descarbonització molt més ràpida al Nord global, d’acord amb les seves quotes equitatives al pressupost de carboni restant.
Tercer, cal exigir transferències substancials de recursos al Sud global. En la mesura que el Nord global ha devorat la major part del pressupost de carboni, deu una compensació al Sud global pels costos addicionals de mitigació que això els imposa. La nostra investigació mostra que aquesta compensació seria de 192 bilions de dòlars d’aquí al 2050, o uns 6,4 bilions de dòlars anuals. Convenientment, aquesta quantitat es pot obtenir d’un impost sobre el patrimoni del 3,5% anual dirigit al 10% més ric del Nord global.
Per descomptat, hauríem de ser clars sobre el fet que els governs occidentals no faran res d’això voluntàriament. I no és raonable que dipositem la nostra esperança en la bona voluntat d’estats que mai s’han preocupat pels interessos del Sud ni pel benestar de la seva gent.
L’alternativa és que els governs del Sud global s’uneixin i, col·lectivament, aprofitin les formes específiques de poder que tenen dins el sistema mundial. Les economies occidentals depenen totalment de la producció del Sud. De fet, al voltant del 50% de tots els materials que es consumeixen al Nord global són apropiades sense compensació del Sud. Això és una presa de pèl a la justícia, però també és un punt crucial per fer pressió. Els governs del Sud global poden i han de formar càrtels per forçar els estats imperialistes a prendre accions més radicals cap a la descarbonització i la justícia climàtica.
I, per cert, parlant de solidaritat Sud-Sud, els governs del Sud global haurien de negociar l’accés a les tecnologies d’energies renovables establint línies d’intercanvi amb la Xina perquè aquestes es puguin obtenir fora de les monedes imperialistes, i així limitar la seva exposició a l’intercanvi desigual.
Camarades. Ens trobem a una bifurcació del camí. Podem quedar-nos amb l’statu quo i contemplar impotents com el món crema… o podem unir-nos i establir un nou rumb per a la història humana. La lluita del Sud per l’alliberament és el veritable agent de la transformació històrica mundial. El món espera. Aquesta és la generació. Ara és l’hora. Hasta la victoria siempre!
Jason Hickel és professor ICREA a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) i professor visitant a la London School of Economics. Aquest article és una traducció del seu discurs al Congrés del 50è Aniversari del Nou Ordre Econòmic Internacional, celebrat a l’Havana del 27 d’abril a l’1 de maig de 2024.
