La revolució algeriana, més propera del que ens pensem

Algèria fou un camp d’experimentació d’on sorgiren les doctrines de contrainsurgència materialitzades en ràtzies contra la població civil i llur mode de vida sumada al foment de les delacions que s’acabaria exportant als EUA i a l’Amèrica Llatina.

La revolució algeriana, amb les seves llums i ombres, roman eclipsada per l’heroica guerra d’alliberament nacional (1954-1962) sense la qual la primera no hagués estat possible.1 A continuació en sintetitzem l’evolució per a refutar la idea de qui diu que ens trobem allunyats d’Algèria més culturalment que no pas geogràfica —es troba a 250 km de Formentera i 350 km d’Alacant, a 1.15 hores en vol directe des de Barcelona i entre 15 i 20 hores de navegació en ferri des de València— i que, per tant, els europeus no cal que posem massa atenció a allò que hagi passat o passi Mediterrani enllà. Ho fem, primer, perquè els Països Catalans incorporem membres que en són originaris —i la memòria i el llegat de les seves lluites i victòries també l’hem d’incorporar nosaltres en una síntesi d’alliberament que ens ha de configurar conjuntament— i, segon, perquè nord-catalans, menorquins —el contingent més nombrós, essent un dels seus néts més coneguts Albert Camus— i valencians de la conca del Vinalopó, l’Alacantí i la Marina van participar de l’imperialisme francès com a potes negres —mot pejoratiu emprat per anomenar els colons d’origen europeu—.2

Algèria fou una colònia francesa durant cent trenta-dos anys (1830-1962) amb l’especificitat de ser la primera possessió d’ultramar d’una de les grans potències mundials i que amb el pas del temps esdevindria més i més cobejada per les seves reserves de gas natural i petroli, així com a camp d’assaigs atòmics al Sàhara —fins el febrer de 1966, llavors les traslladaria a la Polinèsia (encara que França hi mantingué un laboratori d’armes químiques a Beni-Ounif fins el 1978)— i base espacial a Hammaguir —ara la tenen a Kourou, a la Guaiana francesa—. L’interès que hi tenia París, per tant, es pot comparar amb el que tenia Londres per l’Índia.3

La colonització clàssica de poblament funciona a través de l’espoli i despossessió de la terra dels nadius a favor dels colons i especuladors europeus, interessats en mercantilitzar la propietat tribal i comunal al mateix temps que s’eradica tota resistència. Durant la seva estada de setanta-dos dies l’hivern de 1882 a Alger, Marx ja explica a la seva correspondència els abusos de les forces d’ocupació i dels colons ultrafrancesos4 alhora que es mostra meravellat per l’esperit rebel dels àrabs —amb un retrat dels potes negres i negociants catalans inclòs—.5 Tot això contribueix a desestructurar l’economia local i l’ordre social previs, desfent-ne els fonaments de la seva unió i solidaritat mentre posa en marxa el fenomen de l’emigració metropolitana beneficiosa pels capitalistes al disposar de mà d’obra barata i segmentar un mercat de treball que es vol enfrontat al seu si i dòcil en relació amb els empresaris.

Sempre cal tenir en compte el pòsit de violència i brutalitat que genera el sistema racista i classista d’ocupació colonial per a entendre com això acaba configurant el poble colonitzat que s’intenta alliberar. Algèria fou un camp d’experimentació d’on sorgiren les doctrines de contrainsurgència de Thomas-Robert Bugeuad (1784-1849) materialitzades en ràtzies contra la població civil i llur mode de vida sumada al foment de les delacions que s’acabaria exportant als EUA i a l’Amèrica Llatina.6 Aquestes seqüeles no se solucionen l’endemà de la proclamació de la independència, sinó que cal fer un procés de descolonització conscient i profund —en aquest cas de desfrancesització i descivilització eurocèntrica— sense caure en essencialismes tradicionalistes per tal de no reproduir tot allò contra el qual es va lluitar.

El colonialisme, alhora, influeix de forma reaccionària a la metròpoli mateixa7 que coneixem bé per la repressió que deixà la Setmana tràgica de 1909 com pels generals africanistes que encapçalaren dictadures antirepublicanes i anticatalanes com la de Primo de Rivera i Franco. L’Estat francès tampoc es va salvar de l’operació resurrecció que posà el general Charles de Gaulle al poder el 1958 a fi d’assegurar una mà ferma sobre la possessió colonial a través de la simulació d’un cop d’estat per part de paracaigudistes africanistes iniciat a Còrsega que amenaçaren amb dirigir-se vers París; una maniobra que servirà de model pel 23-F espanyol de 1981.8 Tampoc —com Marx ja apuntava— s’ha de passar per alt el paper dels propis potes negres que, aliats amb els africanistes, van constituir l’Organització de l’Exèrcit Secret a Madrid el 1961. L’OAS intentà un cop d’estat a Alger i provà d’atemptar contra el propi de Gaulle quan aquest va veure la necessitat d’una sortida pactada; les bombes i assassinats d’aquest grup feixista deixen més de dos mil i setanta morts a la colònia i la metròpoli respectivament en només un any i mig d’activitat. Quan Algèria s’independitza es refugien sobretot a l’Espanya franquista —alguns dels quals ja en plena democràcia s’incorporaran als GAL—, al Portugal salarazista i l’Amèrica Llatina. Altres grups d’extrema dreta que empraren mètodes igualment brutals però menys coneguts foren la Main rouge i el Front Francès d’Algèria.

Sobre el conflicte pròpiament dit només farem un apunt contextual breu: s’inicia per la insurrecció del Front Nacional d’Alliberament (FNA) —agrupació de corrents conservadors i revolucionaris, després de partits polítics— en una espiral d’acció-repressió que es transforma en una guerra —terme no acceptat per França que ho va considerar com un assumpte intern fins el 1999— entre la quarta potència militar mundial i una població eminentment pagesa i quasi analfabeta; havien passat poc menys de quatre mesos de la victòria anticolonial de Dien Bien Phu de 1954. L’imperi francès en decadència fins i tot atorga la independència als protectorats de Marroc a finals de 1955 —any de la conferència afroasiàtica de Bandung— i de Tunísia a inicis de 1956 —a finals d’aquest any pateix una altra humiliació quan fracassa en el seu intent, juntament amb israelians i britànics, de recuperar el canal de Suez nacionalitzat per l’Egipte nasserià-; això ha de servir per aïllar Algèria ja que segurament temien la proposta de Frantz Fanon de coordinar una guerrilla de voluntaris a tot el Magrib. Com al Vietnam, la guerra d’Algèria conegué nombroses represàlies i atrocitats d’un estat que malgrat haver signat convenis com el de la prevenció i sanció del delicte de genocidi de 1948 mai es va contenir i que tingué les simpaties i el suport moral i material acrític9 de les forces progressistes del moment. Tot i que la lluita i la clandestinitat obliguen al silenci i a la discreció, “per la causa” ningú va voler saber mai res de les purgues internes al si del FNA ni de les tortures i pallisses a la francesa practicades a les masmorres del FNA que malauradament s’arrossegarien molt més enllà del reconeixement de la independència el 3 de juliol de 1962 i de la seva proclamació oficial el 5 de juliol pel Govern Provisional de la República Algeriana—.

Queda un país devastat i arrasat, tal com ho descriu qui en serà el primer president:

Després dels set anys de guerra, la situació era terrible. El país havia quedat desarticulat, dessagnat. L’OAS havia destruït les escoles amb bombes de plàstic, havia cremat la biblioteca de la Universitat d’Alger, havia destruït tones d’expedients administratius. Milers de professors havien desertat. En canvi, com a conseqüència dels acords d’Evian, l’exèrcit francès ocupava encara el país, i, per a moltes coses, seguíem depenent, ben estretament, del govern francès. Per una altra banda, l’èxode en bloc, l’estiu del 1962, de les nou desenes parts de la població francesa havia produït un esfondrament de les estructures econòmiques. Del total de deu milions d’algerins, n’hi havia dos milions sense feina; a la ciutat d’Alger eren dos-cents cinquanta mil. I la manca de feina a les ciutats esdevenia encara més dramàtica per l’allau de camperols [fellahs] que hi arribaven, perquè als poblets passaven gana.10

Un dels primers problemes que se solen afrontar durant els primers temps d’una revolució reeixida en la qual apareix un buit de poder són els ajusticiaments espontanis i les revenges personals amb la fugida de les classes enemigues i els seus aliats. Aquest cas, però, es distingí pel grau elevat de violència i crueltat en un context el qual l’OAS mata indiscriminadament i impune abans de salpar i, juntament amb els colons, practiquen una política de terra cremada; és el moment a partir del qual les diferents comunitats ja no podran reconciliar-se. Es segrestaren i assassinaren potes negres, harkis i jueus. Els primers, algerians d’ancestres europeus, privilegiats per l’empresa colonial francesa i amb connexions militars-policials, pateixen massacres com la que tingué lloc a Orà, la segona ciutat del país i on eren majoria demogràfica, amb centenars de morts el mateix 5 de juliol; un fet traumatitzant que serà el detonant que els feu prendre la decisió d’abandonar massivament el seu país, la majoria fan cap a la França meridional i el Rosselló —anys després podran accedir a indemnitzacions públiques—. Els harkis, algerians musulmans auxiliars d’infanteria de l’exèrcit francès, no marxen en la mateixa proporció i són els que pateixen la pitjor sort pel que fa a persecucions i homicidis. Els algerians de confessió jueva, que gaudien dels drets de la ciutadania francesa pel decret Crémieux de 1870 —que no fou un motiu de divisió social—, van mantenir-se en general neutrals tot i que alguns recolzessin o fossin víctimes del FNA o de l’OAS, molts hagueren de deixar el seu país per anar a França i alguns a Israel, estat interessat en atraure’n com més millor per al seu propi projecte colonial d’apartheid.

Les fàbriques i les oficines, les granges i els camps, els hospitals i les escoles, les botigues i els magatzems, les sales d’espectacles i els cinemes s’abandonen, queden buits de propietaris. La producció cau en picat mentre l’atur assoleix xifres rècord —a molts desocupats no els queda més remei que emigrar fins a mitjans dels anys setanta—. El racisme colonial havia impossibilitat l’accés dels algerians musulmans a professions qualificades com enginyeria, administració, comptabilitat, medicina, ensenyament… Molts dels pocs que hi accediren marxen davant la perspectiva de lucre cessant o ja es troben a la metròpoli i no volen tornar si no els garanteixen unes condicions de treball equivalents a les europees: hi havia tan sols cinc-cents graduats universitaris per deu milions d’habitants; pitjor encara, l’analfabetisme era de l’ordre del 80-90 %. Això no és obstacle perquè espontàniament i desordenada siguin les mateixes masses desafavorides les que ocupin els llocs dels antics propietaris —cases i apartaments inclosos— i intentin mantenir-los en funcionament. La manca d’autoritat fa possible que uns quants, sovint armats, confisquin a qui havia culminat la primera apropiació; fins i tot, hi ha algun cas de persones expropiades que mai havien deixat el país.

Mentrestant on són i què passa amb el FNA i el Govern Provisional de la República Algeriana? Es troben dividits i enfrontats en lluites intestines i personalistes —no tenen un contingut ideològic o programàtic—. Simplificant molt, d’una banda, a l’est (Tizi Ouzou), hi ha el govern provisional amb la figura visible de Benyoucef Benkhedda; de l’altra, a l’oest (Tlemcen), hi ha la junta de govern amb el tàndem més radical Ahmed Ben Bella/Houari Boumedienne. Cada bàndol acumulava per a si tantes regions militars favorables com fos possible en un enfrontament sagnant entre “[h]omes que havien passat anys lluitant contra l’exèrcit francès ara enfrontats als seus amics i parents. Els civils que intentaren aturar els combats foren tirotejats. […] Aquests esdeveniments tindrien un efecte durador pel futur d’Algèria. La força i la prepotència, en lloc de les urnes, esdevingueren les eines essencials de govern.”11 Precisament Fanon, dos anys abans, ja havia advertit sobre el problema de la manca de politització: “Per la meva banda, com més penetro en les cultures i en els cercles polítics, més cert se’m fa que el gran perill que amenaça Àfrica és l’absència d’ideologia.”12 Es tracta d’una qüestió ineludible per als fronts d’alliberament reeixits quan els arriba l’hora de decidir si acontentar-se amb una mera pseudoindependència anticolonial o continuar lluitant per una independència antiimperialista contra tota opressió i explotació, pròpia i d’altri:

La sobirania d’Algèria havia estat reconeguda, però només era una forma, i podia rebre uns cossos molt diferents. I vet aquí que el punt feble del FNA era precisament aquest. NO havia proclamant cap programa ni cap doctrina. La revolució algeriana havia estat una revolució sense ideologia, i aquest buit havia permès, en temps de guerra, una unió molt àmplia de tots contra el poder colonial; però el buit esdevenia perillós quan, aconseguida la pau, els acords d’Evian ens portaven ja, en el límit, cap a un «casament» de manera neocolonialista. Calia desfer-se d’aquelles «esposalles» sornegueres —que altrament, tranquil·litzaven força uns determinats elements del Govern Provisional de la República Algeriana— i donar a la independència un contingut que l’afermés plenament.13

S’imposa, per la seva superioritat armamentística, el coronel Boumedienne que el 9 de setembre entra a Alger sense disparar ni un sol tret i sis dies després Ben Bella és nomenat president. La primera visita oficial —després de passar per l’ONU i la Casa Blanca— serà a Cuba, en plena crisi dels míssils; hi és rebut grandiosament. La tria és rellevant ja que en plena guerra freda hi havia molta expectació per saber on se situaria la nova Algèria —cruïlla geogràfica i porta al tercer món—, tot emmarcat en una competició de propostes i ofertes rivals: Est o Oest? França o EUA? Moscou o Beijing? Es va optar per una política internacional d’equilibri i diversificació per evitar la dependència vers un únic soci protector que exigís lligams estrictes d’exclusivitat i es continuaren unes relacions ambigües pel que fa a París. A nivell intern es cercava l’harmonia entre socialisme i islam per potenciar l’igualitarisme i la justícia social antagònics a l’egoisme individualista i materialista; es volien conciliar les importacions de la modernitat amb la identitat i les aspiracions autòctones —per això bona part de l’agenda cultural popular l’ocupen grups que es volien tenir propers com Al-Qiyam—. S’aspirava a crear una combinació nacional-revolucionària genuïna i exportable als móns àrab i africà.

Econòmicament —sobretot al camp, on els deutes dels pagesos es cancel·laren i aquests salvaren la primera collita— es va adoptar i superar el model d’autogestió iugoslava, tots dos inspirats pel Decret de col·lectivitzacions d’indústries i comerços de 24 d’octubre de 1936 de la Generalitat de Catalunya. Com digué Ben Bella “per a mi, Castro és un germà, Nasser és un mestre, però Tito és un exemple” tenint en compte que per pura necessitat una part de les empreses industrials i agrícoles ja operaven a través de comitès assemblearis de treballadors que prenien les decisions col·lectivament, autoorganitzada i democràtica, que es repartien els beneficis de forma equitativa i que defensaven la seva empresa d’usurpadors aprofitats aliens. Una situació de facto que, a partir dels conceptes de béns vacants i sector socialitzat amb el suport —que no control— de l’estat, queda legalitzada i institucionalitzada pels decrets de març de 1963, moment en el qual s’aprofita per a nacionalitzar algunes empreses estratègiques.14

Aquests decrets són elaborats en part per revolucionaris —trotskistes especialment— que arriben d’arreu —França sobretot— i volen donar un cop de mà en la reconstrucció i el desenvolupament del que fins feia poc havia estat un símbol del colonialisme; són: refugiats i passadors de maletins del FNA, insubmisos i desertors de l’exèrcit francès, militants i activistes de totes les corrents marxistes —incloses les de base cristiana o jueva—, idealistes i visionaris anticolonialistes atrets per l’efervescència revolucionària que es viu a l’ara coneguda com a Alger, la roja -anteriorment Alger, la blanca—. Aquest grup heterogeni i no coordinat és conegut amb el mot pejoratiu de potes roges i —sovint deixant una vida còmoda enrere— proven de cobrir amb convenciment i voluntarisme el buit immens de tots els que havien marxat.15

Durant la guerra, el FNA algerià havia rebut l’ajuda dels estats àrabs progressistes i del camp socialista i, al seu torn, en proporcionà a moviments d’alliberament nacional. Això no s’oblidà amb la victòria i s’establí una política internacionalista de portes obertes amb un suport concret i material en forma d’intercanvi d’idees, habitatges, oficines, diners, entrenament i armes. Encara que alguns rebessin un tracte preferent respecte d’altres, tots els damnats de la terra foren benvinguts generosament començant per l’ANC sud-africana —Nelson Mandela hi fou format políticament i miliar—, seguint pels que lluitaven contra el colonialisme portuguès —PAIGC guineà i capverdià, MPLA i FNA angolesos i FRELIMO moçambiquès—, la SWAPO namíbia, la ZAPU zimbabwesa, treballadors i organitzacions palestins, el FNA sud-vietnamita, les guerrilles llatinoamericanes —guatemalenques, nicaragüenques i veneçolanes—, els fronts d’alliberament de Bretanya i del Quebec, el MPAIAC canari, refugiats polítics tunisencs, marroquins, antifranquistes, antisalarazistes, brasilers, argentins… Per descomptat hi passaren caps d’estat dels països amics i referents com Malcolm X —el 1964— i el Che Guevara, que hi va realitzar dues visites, la segona de les quals —a inicis de 1965— per passar a la clandestinitat i preparar la missió congolesa. S’esperona a que l’Organització de la Unitat Africana —creada aquell mateix 1963— adopti aquesta política decidida si no vol esdevenir irrellevant.

Algèria tenia un prestigi revolucionari enorme; Alger, més concretament, esdevingué un lloc increïble, tot i que sota una aparença de modernitat —ciutats de construcció recent, xarxa viària i ferroviària, mitjans de comunicació, vestits tradicionals i occidentals…— hi havia una moralitat conservadora i tancada. Per entendre una mica com s’articulava tot plegat s’ha de fer una cita pel que fa al doble discurs oficial triomfalista-pragmàtic del FNA segons qui en fos l’interlocutor, cosa que seria aprofitat pels reaccionaris:

Quan parlaven en francès, a la premsa o en qualsevol altre lloc, els activistes del FNA projectaven d’Algèria la imatge d’un país modern, plural, compromès amb el camí de la democràcia[i l’humanisme]: els estrangers progressistes només podien caure en el parany —s’hi adherien—. […] D’altra banda, quan es dirigeixen al «poble», als pobres, als privats de tot, és a dir, a la majoria de la població algeriana, es tractava de tot un altre discurs, en àrab aquesta vegada, el que sostenien els militants del FNA. […] [E]ra el «retorn a una Algèria musulmana» i la gran venjança dels sense nom: un país finalment lliure «on la minyona s’instal·larà a la casa del colon». Més proper al discurs, en definitiva, del predicador religiós.16

El masclisme patriarcal limità l’experiència algeriana, i també de bona part de l’esquerra radical d’aleshores. El Codi de nacionalitat de març de 1963 el convertí juntament amb l’islam, i no amb la laïcitat, en un dels dos trets definitoris de la identitat del país; quedant obviat el poble amazic, la comunitat jueva (s’erra greument quan se la tracta com a agent de l’enemic) o les arrels africanes. Encara que durant aquests anys es tanquessin els prostíbuls colonials no es realitzaren passos vers la igualtat entre homes i dones: continuaren les discriminacions a l’escola i a la feina, els casaments forçosos —moltes noies se suïcidaren al no estar-hi d’acord— i l’exigència de la castedat femenina. Un dels pocs moments en el qual les dones feren sentir la seva veu fou durant la manifestació del dia internacional de la dona treballadora de 1965 a la capital amb crits d’emancipació com: “Els homes a la vaixella… Les dones al parlament!” i “Quedeu-vos a casa, ocupeu-vos dels infants… Nosaltres ens ocuparem de nosaltres mateixes!”, es demanava un canvi profund de la societat que tan sols comptà amb les simpaties d’uns pocs homes progressistes.

L’u d’octubre de 1963 s’estatalitzen totes les terres dels potes negres i dels grans terratinents —que solen ser les millors— i s’obliga a que les seves collites es venguin a l’estat en exclusiva i a uns preus irrisoris, els comitès d’autogestió pateixen disfuncions —robatoris i manca de controls— i abusos burocràtics —propietat ministerial de maquinària i tractors, del crèdit i dels drets de comerç i distribució—, la indústria autogestionada presentarà uns resultats discrets i a finals de l’any següent la tutela estatal es va estrenyent amb la interposició de supervisors i directors; d’altra banda, les cases i els apartaments desallotjats a la fi de la guerra també passen a mans estatals temporalment… Tot això permet a l’Estat una acumulació originària de plusvàlua que va transmetent-se no al poble ras i per a llur desenvolupament —com feia la propaganda— sinó a l’exèrcit i a determinats corrents del FNA, per anar-se constituint com una nova classe social buròcrata i despòtica —camp de cultiu per la corrupció— amb interessos en el monocultiu gasista i petroler i contrària als models de democràcia directa autònoma i descentralitzada (igualment menyspreats pel sector privat de l’economia que mai va deixar d’existir). Alguns assenyalen aquest procés com l’estroncament de la revolució però hi ha altres fets igualment preocupants com la repressió del sindicat UGTA perquè esdevingués la corretja de transmissió del FNA amb la col·locació de líders titella ja a inicis de 1963.

El gran mestre de la improvisació, Ben Bella, també en va esdevenir esclau i víctima. Anunciava nous projectes nacionals cada dia, però negligia les mesures necessàries per a implementar-los; va crear oficines i agències i comitès que funcionaven nominalment només. La reforma agrària, infraestructures, desenvolupament econòmic, programes d’habitatge van ser anunciats de forma entusiasta a una població seduïda però rarament veieren la llum del dia. Enfrontat a la oposició o al conflicte, cedia o es feia el fort. Un rere altre, líders reverenciats de la revolució foren destituïts o dimitiren. Va recórrer a personalitats menors [mediocres], feu rebaixes, creà estructures polítiques paral·leles. Ordenà arrestos i permeté la tortura.17

Contra l’acaparament i instrumentalització corporativista del poder per part de l’exèrcit apareix el Partit de la Revolució Socialista de l’exvicepresident del govern provisional Mahmed Boudiaf que és arrestat el 21 de juny de 1963. Des d’aquest entorn s’organitza un petit maquis d’inspiració maoista a Draâ El Mizan que denuncià que la revolució no anava prou ràpida ni trencava amb el neocolonialisme; se l’acusà de sionista i fou reprimit desproporcionadament per deixar clar a tothom que no seria tolerada cap dissidència, inclosa la dels potes roges que s’hi mostraren favorables.18 A partir d’ara es va consolidant la Seguretat Militar, la policia política que tindrà un paper molt rellevant durant la propera etapa.

A finals de setembre de 1963 i també a la Cabília neix el secular Front de Forces Socialistes —guerrilla inclosa— d’Hocine Aït-Ahmed, un altre fundador del FNA, respectat i amb molts seguidors. Apareix en contra la deriva despòtica i en pro d’unes eleccions democràtiques —s’havien prohibit tots els partits, comunista inclòs, amb l’establiment constitucional d’un règim de partit únic—. Hi ha repressió amb tortures rutinàries, violacions, robatoris, incendis de collites… tal com s’havia aprés dels francesos en carn pròpia. L’operació de pacificació de l’exèrcit, la Seguretat Militar i la policia judicial és silenciada mediàticament —encara que alguns potes roges ara obrin els ulls, ja no s’atreveixen a fer cap comentari públic—.19 Els enfrontaments es prolonguen fins el 16 de juny de 1965, quan Ben Bella intenta cooptar a líders insurgents i accedeix a un acord que no agrada als repressors: es reconeixeria un subjecte diferent al FNA titllat d’enemic de la revolució i estan inquiets pel desplaçament de determinats càrrecs clau. Tot plegat serà suficient perquè tres dies després, el 19, sigui destronat en un cop d’estat. Així s’avorta, tan sols uns dies abans, la 2a Conferència de solidaritat afroasiàtica o Bandung II —ja tocada de mort pel cisma sino-soviètic— que havia d’establir posicions anticapitalistes i revolucionàries fortes, cosa que hagués enfortit la posició de Ben Bella davant dels seus opositors i projectat com un líder antiimperialista indiscutible; en comptes d’això, és arrestat domiciliàriament i incomunicat fins a inicis dels vuitanta moment a partir del qual s’exilia durant una dècada.20

Els mateixos que van dur-lo al poder —volia erigir un culte a la personalitat, acusaven; no dedicava prous energies als problemes reals de la gent, deien— el tragueren, preferien un home d’ordre i no algú erràtic amb bones intencions; un oficial en cap dirigent que no es deixés convèncer i en cap cas plantegés reduir el paper de l’exèrcit a favor de les milícies populars. El cop d’estat sorprengué tothom però es prengué amb una resignació apàtica, no hi va haver cap trasbals polític i només protestaren joves i dones en manifestacions nombrosament creixents però sense propostes alternatives que duraren cinc dies i foren reprimides a Orà i, sobretot, a Annaba —amb una dotzena de morts civils, màrtirs de l’autogestió—. L’única organització que ho denuncià fou el sindicat d’estudiants UNEA, el qual acabarà essent prohibit el 1971. A l’exterior, ho criticà furiosament Fidel Castro —qui havia proporcionat ajuda militar incondicional durant la guerra fronterera amb el Marroc— que ho qualificà de maniobra fratricida amb el consegüent refredament de les relacions entre ambdós fars revolucionaris. Ara, amb la constitució derogada i un Consell de la Revolució predominantment militar es pot dir que és aquest i no el FNA —que esdevé un mer símbol retòric sense poder real— qui constitueix i estructura tota la vida econòmica, social, política i administrativa del país.21

A nivell internacional se seguirà una política de no alineament —se n’acull la IV Conferència el 1973— i a nivell econòmic s’abandona l’autogestió per la planificació estatal i centralitzada, de dalt cap a baix; precisament, la primera visita oficial de Boumedienne ja no és a Cuba sinó a l’URSS brezneviana —tampoc en serà un satèl·lit però hi mantindrà bones relacions a tots nivells—. El gir econòmic pragmàtic significa que serà el mateix estat el director de la modernització a través d’un productivisme i automatització accelerats que serviran a inversions milionàries dirigides a la industria d’exportació d’hidrocarburs —a tal fi els acords de cooperació amb França es renoven esdevenint més favorables i la banca es nacionalitza entre 1966 i 1968 per no haver-se avingut a finançar aquest pla de desenvolupament—. El resultat és l’augment dels sous i la reducció de l’atur, el creixement demogràfic i urbanístic, l’alfabetització massiva i l’extensió de l’educació superior, la posada en marxa d’un sistema de benestar social i la distribució equitativa de la riquesa nacional com a propietat comuna a través de llocs de treball públics que assoleixen el 85 % de la població activa el 1977.22

L’augment relatiu de les condicions materials de vida per a la majoria genera un gran consens i suport socials —l’element de democràcia socialista substantiva encara és recordat amb nostàlgia i serveix de vara de mesurar per a les politiques públiques d’avui—.23 Comença un període d’estabilitat llarg en el qual no es pot deixar de dir que es multipliquen els arrestos, les tortures i les desaparicions: no és tolerada cap mena de dissidència i molts opositors són aïllats, s’exilien o entren a la clandestinitat —una pressió que no es rebaixarà fins que no es canviï de president-coronel—. Les trifulgues de palau tampoc s’aturen, fins i tot el cap de l’estat major planteja un cop fallit el desembre de 1967. En aquestes condicions continua essent molt difícil estructurar una societat civil forta; en comptes d’això, en el marc de la política lingüística i cultural d’arabització (en la seva versió estàndard o clàssica, sense una presència pública de les llengües familiars transmeses generacionalment: l’àrab magribí i l’amazic), s’introdueix una concepció estreta i paternalista d’educació islàmica a l’escola pública i el gir fonamentalista reforça els vells antijudaisme i antinegritud socials.

La gran majoria de potes roges marxen en protesta pel cop d’estat o per una por més que justificada a ser perseguits, això mateix és el que cerca la política oficial de denúncia al cosmopolitisme estranger ateu i decadent alineada amb els plantejaments dels grups de pressió conservadors. Aquestes mans són substituïdes temporalment, fins que el país no hagi produït els seus propis tècnics qualificats, per cooperants d’elit registrats: enginyers, metges, comptables, mestres… que ja no vénen a fer la revolució sinó a executar ordres concretes que tenen la finalitat de construir un estat que surti del subdesenvolupament. Segons la titulació i el país d’origen gaudeixen de salaris i privilegis ben allunyats dels austers de la població local, pel que seran vistos amb enveja i ja no es relacionaran tant estretament amb el poble.

Malgrat tots els girs, Algèria mantindrà l’amistat amb els pobles en lluita com el palestí el qual dóna veu davant l’ONU; després de la Guerra dels sis dies de 1967 trencà les relacions diplomàtiques amb els EUA i n’expulsà l’ambaixador per haver recolzat l’ocupació d’Israel sobre Jerusalem est, Cisjordània, la franja de Gaza, la península del Sinaí i els alts del Golan. També denuncià la guerra del Vietnam i l’apartheid sud-africà. Arrestà domiciliàriament fins a la seva mort natural al procolonial Moïse Tshombé —l’instigador de l’assassinat de Patrici Lumumba— quan tornava al Congo des del seu exili de l’Espanya franquista. Igualment se seguirà donant suport als moviments antiimperialistes com la Secció Internacional del Partit dels Panteres Negres24 i es proporcionà asil per motius humanitaris als pirates aeris del FPAP, l’Exèrcit Roig Japonès i altres. L’extraordinari Festival cultural panafricà de 1969, el panaf de l’Organització de la Unitat Africana —que reprengué el fil del Festival mundial de les arts negres de Dakar de 1966—, feu vibrar Alger per darrera vegada amb quatre mil representants, artistes, músics i ballarins dels estats africans independents, dels que estaven lluitant per a ser-ho i dels africans de la diàspora; fou un moment d’orgull i descobriment polític i cultural, de pertinença continental i apoderament en la (re)construcció de les societats postcolonials. A partir de 1975 s’ofereix un suport incondicional al poble sahrauí, al Front Polisario i a la RASD quan la darrera colònia espanyola en independitzar-se —de moment— fou ocupada immediatament pel Marroc i Mauritània —des de 1979 només pel Marroc—. Algèria també ha continuat tenint un paper de mediador i àrbitre en la cerca de solucions negociades a nombrosos conflictes polítics.

No podem acabar sense esmentar els camins de la descolonització del petroli: “el 24 de febrer de 1971, Houari Boumedienne va anunciar la nacionalització de les explotacions franceses de petroli i gas. Totes les concessions passades esdevingueren aquell dia propietat algeriana en un 51 per cent. A excepció de l’empresa francesa Total, la resta es retiraren del país [-això inicia un desglaç de relacions amb els EUA-]. Els mateixos decrets imposaren el control estatal sobre les empreses mineres, manufactureres, asseguradores i de telecomunicacions estrangeres. A més, Boumedienne va dissenyar una reforma agrària […] [e]ls grans beneficiaris [de la qual] foren els pagesos pobres, els fellahs.”25 Amb l’alça de preus del petroli iniciada el 1973 en el marc de la quarta guerra contra Israel o del Yom Kippur, semblava que la dependència a través de les exportacions només aportava beneficis i pes polític nets; això va ser així fins a mitjans dels anys vuitanta quan la davallada dels preus energètics per sobreproducció qüestionà i erosionà aquest model econòmic. Tornen els disturbis, ara generalitzats que ja denuncien públicament la tortura, i, aprofitant el descontentament popular, es liberalitza l’economia i es promou l’empresa privada; a més, la nova constitució de 1989 —sense cap referència al socialisme— admet el pluralisme partidista, proporciona més llibertat a la premsa i limita el rol dels militars. Són temps d’ascens electoral del Front Islàmic de Salvació que l’exèrcit no tolerarà i el 1992 s’iniciarà una guerra civil brutal que s’allargarà deu anys.    

Notes

1 Qui s’interessi per la segona no pot passar per alt la pel·lícula La batalla d’Alger de Gillo Pontecorvo (Igor Film/Casbah Films, 1966) i el llibre L’any V de la revolució algeriana de Frantz Fanon (Éditions Maspero, 1959); sobre Fanon recordem ara que rebé un mestratge d’avantguarda en psiquiatria institucional —així com, en part, polític— de la mà de Francesc Tosquelles, català exiliat de la guerra dels tres anys (1936-1939).

2 Més informació a Presència, 2.146, p. 6-12 i al documental Algèria, el meu país. Història i memòria de l’emigració valenciana a Orà i Alger de Juli Esteve (InfoTV/IECMA/AVL, 2012).

3 Bouamama, S. (2022). Figures de la revolució africana. De Kenyatta a Sankara. Manresa: Tigre de Paper

4 El jutge “Fermé em digué entre altres coses que durant la seva carrera a la banqueta una forma de tortura s’empra (i que això succeeix «regularment») per treure confessions dels àrabs; naturalment es realitza (com els anglesos a l’Índia) per la «policia»; el jutge SE SUPOSA QUE NO EN SAP RES DE TOT PLEGAT. D’altra banda, diu que quan, per exemple, una colla d’àrabs cometen un assassinat, habitualment en perspectiva d’un robatori, i els delinqüents reals són detinguts, jutjats i executats en temps i forma deguts, això no és considerat com un desgreuge suficient per la família dels colons perjudicats. Exigeixen A MÉS la «captura» d’almenys mitja dotzena d’àrabs innocents. Però això és resistit pels jutges francesos i especialment pel tribunals d’apel·lació, encara que de tant en tant la vida d’un jutge individual, aïllat, pugui ser amenaçada pels colons si no consent provisionalment (la seva competència no va més enllà) a empresonar una dotzena d’àrabs innocents sospitosos d’assassinat, robatori, etc. i involucrar-los en la investigació. No obstant això, som conscients que quan un colon europeu resideix entre les «races inferiors», ja sigui com a colon o simplement per a negocis, generalment es considera a si mateix encara més inviolable que l’agraciat Guillem I. Encara, quan es tracta d’arrogància descarada i presumpció envers les «races inferiors», d’una obsessió amb expiació esgarrifosa, semblant a Moloc, els britànics i els neerlandesos superen els francesos.”

Carta de Marx a Engels, 8-IV-1882, Dins (1992). MEOE, 46: cartes 1880-1883. Nova York: International Publishers, p. 234

5 “Per als musulmans, no existeix tal cosa com la subordinació; no són ni «súbdits» ni «administrats»; cap autoritat, llevat de la política, quelcom que els europeus han errat totalment en entendre. Hi ha poca policia a Alger, i la majoria són indígenes. I, no obstant això, amb aquesta barreja d’elements nacionals i personatges sense escrúpols, els enfrontaments freqüents són inevitables, i és aquí on els catalans compleixen amb la seva antiga reputació; les faixes blanques o vermelles que duen, com els moros, etc. fora de les seves jaquetes i no, com els francesos, sota la roba, sovint amaguen «punxons» —estilets llargs que aquests fills de Catalunya no dubten a «emprar» amb igual imparcialitat contra italians, francesos, etc. i nadius per igual. Per cert, fa uns dies es va detenir una banda de falsificadors a la província d’Orà, entre ells el seu cap, un antic oficial espanyol; la seva agència europea, ara traspua, que és a la capital de Catalunya — Barcelona!”

Carta de Marx a Laura Lafargue, 13 i 14-IV-1882, Dins ibíd., p. 238-239

6 Més informació al llibre i documental Esquadrons de la mort: l’escola francesa de Marie-Monique Robin.

7 “Els capitalistes «metropolitans» es deixen arrancar avantatges socials i augments de salaris pels seus obrers en la mesura exacta en que l’estat colonialista els permet explotar i arrasar els territoris ocupats. En el moment crític en que els pobles colonitzats es llencen a la lluita i exigeixen la seva independència, passa un període difícil en el qual, paradoxalment, l’interès dels obrers i dels pagesos «metropolitans» sembla oposar-se al dels pobles colonitzats. Els crims d’aquesta alienació «inesperada» han de ser coneguts i combatuts enèrgicament.”

Fanon, F. (1965). Per la revolució africana. Escrits polítics. Mèxic DF: Fondo de Cultura Económica, p. 167

8 Casals, X. (2020). La influència d’Algèria a la violència política de la transició espanyola (1975-1982). Dictatorships & Democracies. Journal of History and Culture, 8, p. 213-240

9 Els processos revolucionaris han de preveure i impulsar els espais de crítica constructiva que permetin reforçar-los i millorar-los, com sintetitzà Fidel Castro el 1961: “[…] dins de la Revolució, tot; contra la Revolució, res.”

Deutshmann, D. i Shnookal, D. (eds.). (2008). Fidel Castro, antologia mínima. Querétaro: Ocean Sur, p. 230

10 Merle, P. (1966). Ahmed Ben Bella. Barcelona: EDIMA, p. 157

11 Mokhtefi, E. (2018). Algèria. La capital del tercer món. Lluitadors per la llibertat, revolucionaris, panteres negres. York: Verso, p. 51

12 Fanon, F. (1965). Per la revolució africana. Escrits polítics. Mèxic DF: Fondo de Cultura Económica, p. 210

13 Merle, P. (1966). Ahmed Ben Bella. Barcelona: EDIMA, p. 133

14 “Ni per un moment no se’ns va acudir que les empreses que havíem nacionalitzat haguessin d’ésser menades per l’estat o com si fossin «régies» [empreses de l’estat, que en cedeix l’administració per arrendament o segons normes preestablertes per preceptes administratius]. Eren els treballadors mateixos els qui havien d’elegir els dirigents i havien de dirigir les empreses. La democràcia, que havia deixat d’ésser en el «fòrum» un joc polític formalista dominat pel poder dels diners, apareixia on ha d’ésser, on hi ha la base de tot: en el lloc mateix de la feina, en les relacions concretes entre els obrers i la producció en la distribució justa dels guanys. L’estat només hi ha d’intervertir com un conseller, com un regulador o com un comanditari.”

Ibíd., p. 180

15 Per a més informació es pot consultar el llibre de Catherine Simon consultat així com el documental Alger, la Meca dels revolucionaris (1962-1974) de Mohamed Ben Slama (Canal Arte, 2017).

16 Simon, C. (2009). Algèria, els anys potes roges. Dels somnis de d’independència al desencantament (1962-1969). París: La Découverte, p. 150

17 Mokhtefi, E. (2018). Algèria. La capital del tercer món. Lluitadors per la llibertat, revolucionaris, panteres negres. York: Verso, p. 59

18 Simon, C. (2009). Algèria, els anys potes roges. Dels somnis de d’independència al desencantament (1962-1969). París: La Découverte, p. 117-118

19 Ibíd., p. 128

20 El fet marca l’inici de la fi d’una època en la qual Àfrica tenia agència pròpia i semblava possible capgirar les relacions Nord-Sud; a partir d’aquest hi ha cops d’estat a Ghana —derrocament de Nkrumah, el primer president postcolonial—, Nigèria, Congo… i Nasser és derrotat de forma humiliant per Israel a la Guerra dels sis dies de 1967.

21 Ibíd., p. 165

22 Mcallister, E. (2015). L’Algèria postsocialista i les polítiques del futur. Revista de Estudios Internacionales Mediterráneos, 18, p. 148

23 Ibíd., p. 149 i 160

24 Més informació al llibre d’Elaine Mokhtefi utilitzat.

25 Mokhtefi, E. (2018). Algèria. La capital del tercer món. Lluitadors per la llibertat, revolucionaris, panteres negres. York: Verso, p. 124

Articles relacionats

Número 16

Els estímuls morals segons el Che Guevara

Nascuts i crescuts en un capitalisme en crisi se’ns fa molt difícil imaginar col·lectivament un món laboral que d’una font per a sostenir-nos i reproduir-nos materialment —el regne de la necessitat— passi a esdevenir una necessitat moral i un deure social —el regne de la llibertat—.

Segueix llegint »