En els darrers anys s’han intensificat les crítiques a TV3 per l’ús que s’hi fa de l’espanyol i, en menor mesura, per la seva contribució a difondre el nacionalisme banal1 (o trivial)2 espanyol, és a dir, a (re)crear la nació i la identitat espanyoles.
El fet que, sobretot gràcies a les xarxes socials, les crítiques ara siguin més visibles no vol dir pas que es tracti de fenòmens nous. Els analitzarem tot seguit per separat.
Naturalitzant l’ús de l’espanyol a TV3
Segons l’article 2 dos de la Llei 11/2007, d’11 d’octubre, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, els mitjans d’aquesta corporació han d’estar orientats a “difondre i promocionar la llengua catalana”. L’article 22 de la mateixa llei regula els tres principis generals de la programació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, un dels quals té a veure amb quina llengua s’hi ha de fer servir: “La llengua institucional per a prestar el servei públic de comunicació audiovisual de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és el català.”
Es tracta de les úniques referències de la Llei 11/2007 a la qüestió que ens ocupa. A la primera, d’una vaguetat i inconcreció extremes, no s’hi esmenta l’objectiu de la normalització lingüística i s’opta per uns termes vagues difondre i promocionar, que serien els adequats per als estatuts d’una associació cultural, però no pas per a una entitat-institució com la CCMA.3
Cal dir, però, que la segona referència és força més concreta, ja que estableix que el català és la llengua de la programació dels mitjans de la CCMA. Ara bé, és cert que el català és la llengua de la programació de, per exemple, TV3? En general ho és, però caldria quantificar els casos en què no és així i en què no hi ha cap raó que justifiqui que no ho sigui.
Així, el juliol del 2020 la Plataforma per la Llengua4 denunciava que “cada cop hi ha més continguts emesos a la televisió pública de Catalunya que no són en català” i hi afegia:
Aquesta deriva lingüística cap a una presència menor del català s’observa en diversos programes, com ara Polònia, APM?, FAQS o la sèrie Drama, per posar només alguns exemples. Així, sovint apareixen experts en un tema que parlen a TV3 en castellà quan hi hauria l’opció d’escollir experts d’expressió catalana. Quan no hi ha opció de tria, TV3 també ignora sistemes habituals en els mitjans de comunicació que permetrien l’ús normal del català. Un dels darrers casos greus ha estat en el programa FAQS del dissabte 11 de juliol, que, davant d’entrevistats que parlaven en castellà, no es va utilitzar la traducció simultània i la llengua emprada va ser directament el castellà.
Amb relació a la qüestió de les entrevistes en espanyol, dos mesos més tard, el 22 de setembre del 2020, Ricard Ustrell justificava l’ús d’aquesta llengua al programa Planta baixa:
Però jo estic d’acord amb el que deia abans també el Víctor [en referència a Víctor Almela] que de vegades hem de ser conscients que introduir converses en castellà… [Lamela l’interromp i diu: “És enriquidor.”] és enriquidor.
Ustrell adduïa també que l’ús de l’espanyol acostava a TV3 parlants habituals d’aquesta llengua, que d’aquesta manera la podien sentir més propera. I reblava la seva argumentació afirmant que ell no deia “que s’hagi de fer el 50%, ni molt menys”, però el fet que “facis una entrevista de les tres hores fas en castella no és un [sic] problema”.
La intervenció autojustificatòria d’Ustrell il·lustra el nivell d’alienació lingüística d’una part significativa del periodisme que viu i treballa a Catalunya, incloent-hi els que ho fan per a la CCMA. Les seves afirmacions tindrien sentit si a les televisions espanyoles i franceses, que es veuen també als Països Catalans, es pogués parlar en català perquè les sentíssim més «pròximes» o si a la meitat de les televisions que s’hi veuen habitualment el català fos la llengua predominant. No sent així, Ustrell només proposa que els catalanoparlants continuem sent uns parlants de segona categoria. D’altra banda, com sempre, Ustrell i els de la seva corda només tenen a la ment els parlants de l’espanyol, que es veu que són els únics que tenen el dret que se’ls parli en la seva llengua. Seguint el seu argument, per què no es fan entrevistes en urdú, àrab o xinès per acostar a TV3 els parlants d’aquestes llengües que viuen al nostre país? Per hispanocentrisme.
Cal recordar que, pel que fa a aquesta qüestió, el mateix llibre d’estil de la CCMA l’esfifia quan diferencia els entrevistats entre els qui entenen l’espanyol i i els qui no i permet l’ús d’aquesta llengua a l’entrevista en el primer cas:
-
Si l’entrevistat no entén el català i parla castellà, li fem l’entrevista en aquesta llengua, però ens adrecem a l’audiència en català. En el cas que el castellà no sigui la seva llengua habitual, valorem amb l’entrevistat si, en funció del context i de l’eficàcia comunicativa, li fem l’entrevista en aquesta llengua o en la seva.
-
Si l’entrevistat no entén el català i no parla castellà, entrevistat i entrevistador parlen cadascú en la seva llengua. Assegurem la comprensió de l’audiència i entre els interlocutors traduint les preguntes i les respostes quan calgui.
Amb aquesta diferenciació la CCMA no només menysté els catalanoparlants que no saben espanyol, sinó que, permetent aquesta diferència de comportament, els mitjans de la CCMA reforcen l’espanyol com a llengua no marcada i la del país com a marcada.
Tampoc s’hi val a adduir, com s’ha fet en altres moments, que la traducció simultània atempta contra la naturalitat. En qualsevol situació de desigualtat i, per tant, de subordinació (i els qui usem el català estem subordinats als qui usen l’espanyol o el francès), l’argument de la naturalitat només que fa que reforçar l’statu quo, que en el nostre cas implica que uns parlants se subordinen als altres. Perquè, parafrasejant Josep-Vicent Marquès, res no és natural.
A més, no es tenen en compte els danys col·laterals d’aquest ús lingüístic: no és només que la persona que entrevista s’adreça en espanyol a l’entrevistada, sinó que si hi ha altres persones (tertulians, per exemple) acaben també canviant de llengua i aquella part del programa es desenvolupa fonamentalment en espanyol.
Pel que fa al tema dels experts, el passat 2 de febrer, en una entrevista al digital El Crític, la presidenta del Consell de Govern de la CCMA, Rosa Romà, justificava la presència de col·laboradors i experts a TV3 que s’expressen en espanyol adduint que:
Tenim experts en molts camps: en el científic, en el de la salut, en el tecnològic, en l’econòmic…, però hi ha qüestions en què cal trobar la mirada d’un expert extern. Com a mitjans de comunicació, sempre hem de tenir aquell qui millor pugui explicar la notícia de la qual estem parlant, en l’idioma que sigui.
L’argumentació de Romà no se sosté per enlloc perquè, ves per on, la majoria d’aquests “experts externs” s’expressen en espanyol, no pas en l’”idioma que sigui”. Si de debò això fos cert, veuríem a TV3 experts expressant-se en rus, urdú, àrab, alemany, xinès…, si més no amb el mateix percentatge que en veiem que s’expressen “en la lengua que nos dimos generosamente todos”.
Un altre cop, amb aquest capteniment, TV3 contribueix a marcar el català com una llengua secundària i prescindible i reforça l’espanyol com a llengua no marcada; o dit altrament, TV3 reforça la subordinació dels qui usem el català i normalitza l’espanyol en detriment del català.
Un altre fenomen que no cridat tant l’atenció i no ha estat pas analitzat és en quina mesura TV3 difon i reforça la norma lingüística de convergència cap a l’espanyol en certs moments d’algunes tertúlies, en programes d’entreteniment o en algunes escenes d’algunes sèries, com ara Cites.5
Finalment, per tancar aquest apartat, caldria no oblidar que des de fa anys que l’espanyol ja és força present als espais publicitaris de TV3, una situació que sembla que ningú vulgui revertir.
El nacionalisme trivial espanyol a TV3
Amb la televisió al capdavant, els mitjans de comunicació són un dels principals agents nacionalitzadors. Tots els mitjans estan ancorats en un aquí i un nosaltres (explícits, però molt sovint implícits] nacionals i contribueixen (re)crear quotidianament una nació concreta. Més encara: un mitjà de comunicació convencional no pot ser anacional o no-nacionalista. Només des d’una estupidesa innata o una ingenuïtat planglossiana es pot arribar a creure conscientment en aquesta possibilitat.6
Al llibre Nacionalisme banal, Billig remarca el paper fonamental dels mitjans de comunicació en l’oneig quotidià de la nació:
Si el nacionalisme banal hagués de trobar-se només en les paraules dels polítics, difícilment estaria incrustat en les vides quotidianes d’quells milions de persones que tracten la classa política amb un cínic desdeny. L’oneig es localitza en uns altres indrets, ja que els mitjans de comunicació porten diàriament les banderes a casa de la ciutadania. Un estudi concret que examine els diaris d’una nació en un dia mostrarà que la dixi de la pàtria està incrustada en el mateix teixit dels diaris.7
Amb relació al nacionalisme espanyol, Josep Gifreu constatava pel cap baix l’any 2000 que:
La paraula «España» i els seus derivats implícits («español», «españoles», «nosotros», «los nuestros», «nuestro país», «este país», etc.) configuren el fil conductor més permanent entre gèneres, programes i graelles de tots els canals generalistes. De manera explícita, com els exemples mencionats del dia de juliol, o de forma explícita molt més sovint encara, les televisions espanyoles, públiques o privades, assumeixen i recreen la narrativa bàsica de l’espanyolitat.8
I hi afegia: “La televisió té una màgia especial en la creació de referents identitaris, de sentit comunitari i de confiança parafamiliar.”
Així doncs, quina nació oneja TV3? Doncs en alguns moments la nació catalana (això sí, limitada a les quatre províncies sota ocupació espanyola) i en altres l’espanyola. Així, per exemple, en un mateix informatiu ens podem trobar notícies amb una visió catalanocèntica i amb d’altres d’hispanocèntriques. En un programa d’entreteniment hi podem trobar referents de l’star system espanyol i d’altres de catalans. Amb l’eina de l’anàlisi del discurs, caldria dur a terme estudis quantitatius i qualitatius sobre la qüestió, per veure l’abast del fenomen.
Es tracta d’un fenomen nou, com pensa una part de l’independentisme? La resposta és no. Al llibre esmentat més amunt, que va ser redactat l’any 2000, Gifreu afirmava que:
Fins i tot TV3, la televisió catalana, no pot despendre’s totalment d’aquesta mena de servitud, i d’una manera més o menys inconscient coopera també en la consolidació dels referents d’identitat espanyola. Per exemple, en la priorització (habitual) de les notícies d’àmbit estatal, en la invitació de personalitats de l’star system espanyol, en l’ús del castellà en determinats programes, en la«traducció» habitual dels espots publicitaris pensats en espanyol, etc.
Per la seva banda, el col·lectiu Contrastant ja en va alertar des del 2001 en les seves subseccions «Llibre d’estil» i «La Corporació». Segons Contrastant,
Els programes de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), especialment els de TV3, utilitzen constantment el marc de referència espanyol i amb la seva activitat discursiva contribueixen a reforçar-lo. Constantment s’hi emeten, textos, imatges, etc. que podrien aparèixer en qualsevol cadena de televisió espanyola, que no ho oblidem són instruments essencials per a la (re)producció del nacionalisme banal espanyol (de la identitat espanyola, doncs).
Cinc anys més tard, el 2006, el periodista Víctor Alexandre va publicar el llibre TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d’Espanya?, que reproduïa nombrosos exemples en què TV3 onejava la nació espanyola, especialment dels informatius. Des del punt de vista documental el llibre d’Alexandre era un corpus inapel·lable. Tanmateix, la seva argumentació tenia un punt feble: vinculava el fenomen amb l’arribada del PSOE-PSC a la presidència de la Generalitat d’amunt. Com hem vist abans, tant Gifreu com Contrastant havia constatat que quan governava CiU, TV3 onejava també la nació espanyola i contribuïa a reforçar la identitat espanyola. Aquesta mateixa crítica la podríem adreçar als qui creuen que la mostres d’hispanocentrisme de TV3 s’han de relacionar amb l’arribada d’ERC al capdavant de la Generalitat. Una altra qüestió seria analitzar si determinades conjuntures polítiques han accentuat el fenomen que analitzem.
Tanmateix, més enllà d’aquestes conjuntures, cal no oblidar, entre altres, dos fets fonamentals: d’una banda, els i les periodistes de TV3 s’han format amb un professorat i uns mitjans que onegen conscientment i inconscientment la nació espanyola i, a més, la majoria no han llegit res se seriós sobre nacionalisme, començant pel llibre de Billig, la qual cosa fa que el seu discurs estigui amarat de nacionalisme espanyol; d’altra banda, no es pot menystenir el fenomen que Bourdieu anomena la circulació circular de la informació:
Si ens preguntem com s’informa la gent que s’encarrega d’informar-nos, resulta que, majoritàriament, s’informa a través d’altres informadors. Sens dubte, hi ha l’AFP, les agències, les fonts oficials (ministeris, policia, etc.) amb les quals els periodistes estan obligats a tenir unes relacions d’intercanvi molt complexes, etc. Però la part més determinant de la informació, és a dir, la informació sobre la informació que permet decidir què és important, què mereix ser emès, ve en gran part dels altres informadors.9
Aquesta circulació circular de la informació, que tendeix a homogeneïtzar l’agenda de tots els mitjans i també el punt de vista nacional, explica, per exemple, els nombrosos exemples de notícies irrellevants sobre fets ocorreguts a localitats espanyoles o les referències constants a xifres estadístiques d’abast nacional espanyol,10 que només tenen sentit si es parteix d’un aquí i nosaltres espanyol. Si es preguntés a la majoria de periodistes de TV3 per què actuen així, segurament respondrien el mateix que un director de programes a qui Bourdieu demanava que justifiqués la jerarquia de les notícies:
Recordo que em vaig entrevistar amb un director de programes. L’home vivia en l’evidència total. Jo li preguntava: “Per què posa això en primer lloc i això en segon?”. I ell contestava: “És evident”. I era sens dubte per aquesta raó que ocupava la plaça en què era, és a dir, l’ocupava perquè les seves categories de percepció s’ajustaven a les exigències objectives.
Aquest viure en una evidència interioritzada després d’anys de (de)formació i d’unes pràctiques determinades, que no són neutres des del punt de vista nacional, fa més difícil que no sembla d’intervenir en aquest àmbit. Les directrius des de dalt són necessàries però no suficients. De fet, el mateix llibre d’estil de la CCMA conté algunes indicacions (algunes de discutibles) sobre l’ús de determinats termes (per exemple, nacional, país, català/na o estatal) i estableix que el marc de referència geogràfic “més immediat dels nostres mitjans és Catalunya i, en general, les terres de parla catalana”. I tot seguit hi afegeix que “elaborem els nostres continguts per a una audiència universal, però els pensem i els expliquem des d’una òptica pròpia” i que “en els nostres mitjans, les indicacions geogràfiques, com ara els punts cardinals, tenen Catalunya com a punt de referència, si no hi ha un context o una especificació que determinin una altra cosa”.
Ara bé, tot plegat és molt insuficient, començant pel fet que les indicacions d’aquest llibre d’estil no abasten una gran part de la casuística11 i acabant pel fet que els redactors de TV3 no les compleixen.12 A més, cal més treball crític que assenyali amb dades en quina mesura TV3 contribueix a onejar la nació espanyola, a crear identitat espanyola, i sobretot més grups de periodistes conscients d’aquesta problemàtica que estiguin organitzats i hi plantin cara. És a dir, cal visibilitzar el problema i conflictivitzar-lo.
Notes
1Sobre aquesta qüestió és imprescindible de llegir l’obra Michael Billig Banal Nationalism (Sage, 1995), publicada en català el 2006 per l’editorial Afers.
2La traducció habitual del terme anglès banal nationalism és nacionalisme banal, però Ferran Lupescu proposa el terme nacionalisme trivial al seu diccionari sobre el fet i la qüestió nacional Les paraules de la nació (Edicions del 1979, 2019: p. 219-220).
3En canvi, a diferència de la llei, el punt 1.1.1.1 del llibre d’estil de la CCMA afirma que “a CCMA contribueix a normalitzar l’ús de la llengua i a consolidar el català estàndard oral i escrit, amb respecte per la variació dialectal”.
4Vegeu el document.
5Aquesta sèrie va generar inicialment una polèmica perquè, tot i estar ambientada a Barcelona i estar interpretada per actors catalans, s’havia rodat en espanyol, un fet que no preocupa gens els apòstols de la suposada antinaturalitat de certs usos lingüístics (la traducció simultània).
6El mateix podríem dir d’aquesta idea-pretensió d’un suposat independentisme no-nacionalista escampada per les ments pensants (sic) d’ERC, la qual va ser desmuntada per Arnau Mayans a l’article «Carta oberta al no-nacionalista Roger Torrent» , que recollia la invitació de Torrent mateix a debatre “determinats conceptes”. No deixa de ser simptomàtic que, tot i que al seu article Torrent deia que estava “disposat –de fet, en tinc ganes- a fer un debat honest i rigorós sobre determinats conceptes perquè crec que sempre és enriquidor” i que no se sentia “a gust en l’actitud d’obviar diàlegs incòmodes només perquè pugui semblar que es trepitja algun tabú”, no contestés la resposta d’Arnau Mayans, una prova irrefutable que l’article de Torrent (i ERC) no pretenia obrir un debat o diàleg «incòmode», sinó que era un acte de propaganda.
7 Nacionalisme banal, p. 149.
8 El meu país. Narratives i combats per la identitat (Pagès Editors, 2001: p. 130).
9Sobre la televisió (Edicions 62, 1997), p. 28-29.
10Les xifres estadístiques són fonamentals per a la construcció d’una nació, d’una identitat nacional. Sense adonar-nos-en, delimiten un dins (un marc de referència absolut) i un fora. Doncs bé, en el millor dels casos, TV3 tendeix a oferir primer les xifres referides a Catalunya i a continuació les de l’Estat espanyol, amb què deixa clar que Catalunya no és un marc de referència independent i absolut, sinó un subconjunt d’Espanya que no pot existir per si mateix, que és incomplet si no no es dóna la xifra de l’Estat espanyol. Això en el millor dels casos, perquè en d’altres s’omet la xifra catalana i es passa directament a l’espanyola. Així, el passat 17 de maig el programa Planta baixa va dedicar una secció a exposar els avantatges del cotxe elèctric, que es va convertir en una orgia de nacionalisme trivial espanyol tan bon punt es van oferir dades del nombre de matriculacions d’aquest tipus de vehicle.
11Per comprovar aquesta insuficiència, es pot consultar el capítol «Glossaris de faltes de sintaxi nacional» del llibre Elements per a una sintaxi nacional (Llibres del Segle, 2019), escrit per Carles Benítez, Carles Castellanos i Manuel Costa-Pau.
12Per exemple, en el moment de redactar aquest article, el canal 3/24, començava una notícia de la manera següent: “El 70% dels municipis catalans…”. Segons el llibre d’estil de la CCMA, “en general, ometem l’adjectiu català/ana en la presentació de les persones i entitats del nostre país.”
